El llibre de memòries de l'advocada Magda Oranich hauria de ser lectura obligatòria per al jovent que encara ignora els grans canvis que va representar la bescantada transició. Oranich ha estat una activista constant, un referent cívic. Els qui som més o menys 'del seu temps' segurament ja coneixem o hem participat en molts dels fets que es recullen al llibre. Oranich s'ha significat durant enys en totes les batalles per la llibertat i els drets humans.
Durant la dictadura va defensar presos polítics, dones amb problemes, col·lectius perseguits com ara el moviment LGTBI, en èpoques en les quals significar-se comportava riscos evidents. Hi ha fets emblemàtics, com ara la Caputxinada, la tancada a Montserrat o les Jornades Catalanes de la dona. La situació legal de la dona va evolucionar de forma evident i coses que avui semblen normals i justes eren prohibides o castigades. Oranich ha lluitat contra la pena de mort, a favor de la transformació del dret civil, per als drets dels animals... Especialment colpidors son els fragments a l'entorn dels assassinats de Puig Antich i de Juan Paredes Manot.
Magda Oranich va comptar amb una família culta i comprensiva, va poder anar a la Universitat, aleshores minoritària, encara més per a les dones. Aquestes memòries es llegeixen amb facilitat però toquen temes importants i seriosos sobre els quals sempre s'ha de reflexionar, potser perquè mai no estan guanyades del tot les batalles per la justícia i en alguns aspectes sembla que anem enrere, segons com. Una llàstima que aquell intent a l'entorn del partit Nacionalistes d'Esquerra no sortís bé. Amb aquest llibre recordem i recuperem fets, personatges, situacions... Convé mirar enrere de tant en tant per comprovar que moltes coses van canviar, en aquella transició encara mal entesa.
3 comentaris:
Hi ha llibres que no només expliquen una vida, sinó que il·luminen un país. Les memòries de Magda Oranich recorden que la llibertat no va caure del cel: la van empènyer persones que, com ella, van assumir riscos que avui costa fins i tot imaginar. Llegir-la és retrobar aquella transició que alguns volen convertir en postal, però que va ser dura, desigual i plena de coratge anònim. Oranich ens retorna la memòria d’un temps en què defensar dones, presos polítics o col·lectius perseguits era un acte de resistència. I ens recorda, sobretot, que els drets mai no són definitius: cal guanyar-los cada dia, fins i tot ara que alguns vents tornen a bufar en direcció contrària.
Recordo de Oranich que explicava que en un greu accident que va tenir amb el cotxe, es va salvar gracies al telèfon mòbil.
Salut
Cal recordar coses, tenim mala memòria
Aquest me m'apunto per llegir-lo.
Publica un comentari a l'entrada