TOTES LES BATALLES

 

El llibre de memòries de l'advocada Magda Oranich hauria de ser lectura obligatòria per al jovent que encara ignora els grans canvis que va representar la bescantada transició. Oranich ha estat una activista constant, un referent cívic. Els qui som més o menys 'del seu temps' segurament ja coneixem o hem participat en molts dels fets que es recullen al llibre. Oranich s'ha significat durant enys en totes les batalles per la llibertat i els drets humans.

Durant la dictadura va defensar presos polítics, dones amb problemes, col·lectius perseguits com ara el moviment LGTBI, en èpoques en les quals significar-se comportava riscos evidents. Hi ha fets emblemàtics, com ara la Caputxinada, la tancada a Montserrat o les Jornades Catalanes de la dona. La situació legal de la dona va evolucionar de forma evident i coses que avui semblen normals i justes eren prohibides o castigades. Oranich ha lluitat contra la pena de mort, a favor de la transformació del dret civil, per als drets dels animals... Especialment colpidors son els fragments a l'entorn dels assassinats de Puig Antich i de Juan Paredes Manot.

Magda Oranich va comptar amb una família culta i comprensiva, va poder anar a la Universitat, aleshores minoritària, encara més per a les dones. Aquestes memòries es llegeixen amb facilitat però toquen temes importants i seriosos sobre els quals sempre s'ha de reflexionar,  potser perquè mai no estan guanyades del tot les batalles per la justícia i en alguns aspectes sembla que anem enrere, segons com. Una llàstima que aquell intent a l'entorn del partit Nacionalistes d'Esquerra no sortís bé. Amb aquest llibre recordem i recuperem fets, personatges, situacions... Convé mirar enrere de tant en tant per comprovar que moltes coses van canviar, en aquella transició encara mal entesa.

CINEMA I PODER

 

Aquests dies estan fent una bona promoció de la pel·lícula sobre Jordi Pujol, més aviat sobre la seva caiguda en desgràcia, crec. No puc anar al cinema actualment, així que no la veuré o potser la veuré més endavant. Les pel·lícules i sèries sobre 'fets reals', amb personatges que encara son vius i tenim molt presents, em fan una mica de por, en general sempre es deixen moltes coses al tinter. Al capdavall el cinema és ficció, com la novel·la. Però tenen èxit si estan ben  fetes, cas de The Crown, és clar que els anglesos son molt bons amb aquests temes.

Sembla que s'ha defugit potenciar la semblança física. Potser millor, no ho sé. Del tema i de molts més temes en sabem sempre de la missa la meitat. Pujol pot desvetllar, encara avui, odis i devocions. Els qui tenim ja una edat avançada en recordem moltes coses i cadascú s'ha fet una mica 'la seva pel·lícula personal'. Segurament, com es comenta aquests dies amb això de la peli, sense que sigui cap novetat, és un personatge amb llums i ombres, com tots, al capdavall. Durant un temps llarg el seu partit, amb ell al capdavant, va connectar amb un públic eclèctic i va aplegar vots de gent molt diferent. Segons la meva opinió no es va comptar a l'oposició amb un personatge amb el mateix carisma. En això de la política el carisma és fonamental, encara que no es vulgui admetre, i Pujol en té força, segons la meva opinió.

Fa poc sentia, per un canal d'aquests rarets, que no es veuen gaire bé, una entrevista que Jaume Barberà feia a Miquel Sellarés, tant Barberà com Sellarés es pot dir que formen part d'una mena de 'saló dels refusats', gent brillant, que va tenir el seu moment i que, en un altre, va ser aviats de la seva tasca. Sellarés lloa Pujol, tot i que el va fer fora, i això que Sellarès va ser un dels fundadors de CIU. Sembla que tot plegat incidia en el tema 'Prenafeta', encara poc conegut, el mateix que tot el tema del Palau i tantes altres coses.

Pujol és molt gran però sembla que va fent, ara sembla que el vulguin rehabilitar i quan mori segurament generarà de nou llibres, documentals i potser sèries. Fa anys em va sobtar la davallada del PSUC quan havia estat un partit molt popular i estimat. Una companya de feina que era del PSUC em va confessar una vegada que votava Jordi Pujol. Molta gent presumia de no votar-lo però els números canten i, afortunadament, el vot encara és secret.

Es feia molta broma sobre Pujol i la seva dona, algunes de mal gust, abans del tema de la famosa 'deixa' i de la confessió famosa, que molta gent considera un error. Hi ha qui creu que coses més grosses de les 'espanyes' han fet menys soroll, potser és així. Durant uns anys es tenia una certa fe en la monarquia, en els governants, encara que se'ls critiqués. Una vegada, no sé a quin programa de la tele, Pujol i Felipe González van tenir una conversa d'alt nivell que ens va sorprendre per la profunditat. De tot fa molts anys, molta gent ens ha decebut però així és la història real i crec que no es pot ser incondicional de res ni de ningú. Amb el pas del temps perds la innocència però, potser afortunadament, les noves generacions ja pertanyen a un altre mon i tenen devocions diferents a les nostres i viuran les seves decepcions i els seus propis desenganys. 

Pujol i la seva època mereixen una sèrie llarga, que no defugi l'entorn i que pugui reflectir, cosa difícil, d'on venim i on hem arribat.  No sé si amb aquest parenostre, del qual no puc parlar ja que no l'he vist ni sé si el veure, aclarirem res o més aviat el contrari. El guionista no m'acaba de fer el pes i sembla que es barregen coses comprovades amb d'altres suposades o intuïdes. La veritat és complexa i la nostra pròpia experiència vital compta molt a l'hora de jutjar fets i personatges. No podem ser objectius, vaja. 

QUAN BALLÀVEM SENSE PREJUDICIS I EL MON PATIA

 

Fa molts anys, quan era jove, em meravellava la capacitat de la gent saberuda i brillant per establir relacions intel·lectuals entre les coses. Amb el pas del temps m'he adonat de què el mèrit de gran part de la nostra suposada saviesa acumulada no té cap més explicació que el pas del temps, allò de què el dimoni sap més per vell que per dimoni, vaja. Més enllà del tema intel·lectual, tan sols en viure, qui més qui menys acumula saviesa, cultureta, dites populars, coneixements absurds, records que sovint tenen poc a veure amb la realitat objectiva. Experiència, vaja. L'experiència serveix per a poca cosa, quan la podries aprofitar ja ets vella, si és que has pogut arribar a una edat avançada.

He acabat fa poc aquest llibre de Leila Slimani. Vaig tenir un mal començament amb ella que té poc a veure amb la seva excel·lencia narradora, vaig entomar sense saber de què anava el seu Goncourt, va guanyar també l'atzarós premi Llibreter i, per a més inri, el va haver de compartir amb un d'aquests autors de culte nostrat amb qui no connecto.

Chanson douce, el llibre premiat, com molta gent ja deu saber, està inspirat en un fet horrible, 'real', l'assassinat per part d'una mainadera de dos infants dels quals tenia cura. El fet d'origen va passar als Estats Units, Slimani ho trasllada a França. Fa anys, molts, corrien brames diverses sobre mainaderes assassines, moltes eren llegendes urbanes i, en aquell temps, la culpable acostumava a ser una mena de hippie drogada, sempre una dona, és clar. De coses d'aquest tipus n'han passat perquè els humans hem d'admetre que el costat fosc emergeix per on menys s'espera, fins i tot pares o mares han assassinat criatures per venjança, ressentiment o bogeria, qui sap. En el cas del llibre i del fet real la mainadera és d'origen immigrant, per cert.

No m'agraden, en el present, les narracions d'aquest tipus. No cal dir que odio els programes sobre crònica negra real, cada dia més nombrosos i promocionats i que sempre, des de temps ancestrals, han comptat amb seguidors encuriosits. Vaig llegir el llibre en diagonal i em vaig oblidar de l'autora. Un error. No fa gaire algú em va dir que Vargas Llosa era un autor molt dolent, tan sols s'havia llegit, i a mitges, un llibre seu, el pitjor que podia triar. Aquestes coses passen. 

Mireu com ballem té força elements autobiogràfics, és el segon d'una trilogia inacabada, falta el tercer, i és una d'aquestes històries familiars en les quals la vida individual es barreja i es veu afectada per la història, per la política... Tot i ser una mica irregular m'ha agradat força i tornaré a llegir Slimani, segur. L'autora és una noia de casa bona, franco-magrebina, intel·ligent, brillant i bonica. No entro en detalls, per internet, avui, es troba tot. El títol del llibre, al qual fa referència la fotografia de la portada, mostra el contrast entre un jovent que balla, modern i feliç, i aquesta fotografia de l'inquietant Hassan II contemplant el panorama. 

I és que a través dels personatges la novel·la ens planteja la incomoditat d'haver-te divertit, de jove, sense manies, amb l'esperança de que tot milloraria a nivell universal, mentre la misèria, la violència i un munt de malvestats ens envoltaven, algunes de ben aprop. Avui m'he tornat a mirar el documental sobre Montserrat Roig, 'L'hora violeta'. Sense voler fer comparacions odioses Slimani m'ha fet pensar en la Roig en molts aspectes, bonica, brillant, de casa bona, i lligada a un país encara dictatorial en molts aspectes. Les classes privilegiades, en temps difícils, en molts casos 'prenen consciència', sense renunciar del tot al seu estatus, i acaben per adoctrinar les masses, fins i tot. De vegades, ai, fins i tot contribueixen a empitjorar la seva situació amb tantes bones intencions. Montserrat Roig no va poder acabar de madurar ni va poder arribar a vella, però els seus darrers articles ja mostren com mira la realitat d'una altra manera. Malauradament va morir de forma prematura i no sabem com hauria evolucionat, tan sols podem especular i prou.

Més oblidada que Roig, no tan ben plantada, però amb un gruix intel·lectual remarcable, vam tenir la Capmany. La conversa entre Roig i Capmany, en aquell inoblidable 'Personatges' és per tornar a escoltar de tant en tant. A la tele, a la poca tele en català d'aquells anys, es feien coses d'aquesta volada. La Capmany, en algun moment, parla d'això d'anar a ballar, de com es va alegrar, malgrat haver vençut Franco, del final de la guerra, 'podíem anar a ballar', comenta. I vam poder anar a la universitat que, malgrat ser 'espanyola' comptava amb figures de pes, molt interessants, encara que incomodi recordar-ho. 

Hi ha una esquerra austera i dogmàtica que, com els capellans carques, defuig el ball i d'altres francesilles. Algú, segurament un home, feia broma durant la transició amb les 'monges de la revolució'. Una de les altres entrevistes que sempre he recordat és la que Roig va fer a Núria Espert i l'admiració que li va provocar, en el cas de l'actriu, el paper del seu marit, que es va dedicar a potenciar, amb èxit, per cert, la feina de la dona. Un fill de la Roig, en algun moment, com de passada, comenta, en relació a les absència de la mare 'per feina': 'el pare no vivia amb nosaltres...' No n'haig de fer res de les organitzacions domèstiques de la progressia però el comentari em va sobtar. No hi vivia ni tan sols quan no hi era la mare?

En les vides i miracles dels personatges nostrats, encara més si ja no son entre nosaltres, hi ha com una dèria de fer-los quedar bé sigui com sigui. De Roig i Capmany encara en vam saber algunes coses relatives a amors i desenganys però, pel que fa als homes-patum de la cultureta jo pensava, quan era jove, que devien ser asexuats. 

Del Marroc del passat, del temps de la indepedència, del qual en sabia poca cosa, ens en parlava una monja de l'escola que hi havia estat molt joveneta. Encara devia estar traumatitzada i, en ocasions, per poder saltar la classe de mates, tot i que s'ha de dir que explicava molt bé la matèria, la incitàvem per tal que ens comentés violències diverses d'aquell temps, les monges tenien escoles per allà. D'adolescent es viu en una estranya inconsciència i, afortunadament, en moltes ocasions, no es perden les ganes de ballar. La meva mare s'ajuntava amb gent jove de l'escala, quan venien a bombardejar, en lloc d'anar sempre al refugi, i també ballaven força. Amb la maduresa i la vellesa les tragèdies ja resulten reals, terribles, inexplicables, siguin individuals o col·lectives. Quan passen tragèdies col·lectives es parla sovint de les criatures afectades però a mi, per edat, em fan més pena els vells i les velles que, ja de cara al ponent, han hagut de constatar en directe que moriran, amb alguns dels seus descendents, de forma violenta en un mon pitjor que aquell en el qual, potser, ballaven esperançats i optimistes.

NÚRIA FELIU, AL PALAU ROBERT

 

Al Palau Robert, fins a mitjans de maig, es pot veure l’exposició dedicada a Núria Feliu. És una proposta del Departament de Cultura, comissariada per Óscar Dalmau i amb un guió de Julià Guillamon, a banda d’altres col·laboracions. L’exposició s’estructura al llarg de cinc ambients que repassen la vida i obra de l’artista. El Palau Robert no és, pel meu gust, un espai ideal per a segons quines mostres, resulta una mica laberíntic i poc espaiós. Malgrat tot ofereix sovint interessants exposicions, és un indret cèntric i l’accés és gratuït i lliure.

Núria Feliu (1941-2022) va ser una artista singular, una intèrpret tot terreny, molt popular, sense ser autora de música ni de lletres va comptar amb col·laboradors de prestigi i gràcies a la seva tasca ingent comptem amb un repertori en català eclèctic i divers. Va tocar tots els gèneres populars, però també el jazz. Va recórrer el país, va viatjar a l’estranger, es va relacionar amb músics de gran categoria i va crear la seva pròpia productora. Va fer alguna cosa en castellà, cosa que li va comportar, en una època, una mena de rebuig puntual, entre determinats puristes del mon artístic nostrat.

Molt lligada al barri de Sants, que sempre va reivindicar i on va viure, la mostra s’inicia amb una fotografia on se la veu a la parada familiar del mercat. L’exposició serveix per recordar moltes coses, la seva tasca en el teatre experimental, amb obres que eren de gran actualitat i categoria, clàssics moderns, com Cocteau o Camus, i autors del país, com Pedrolo o Brossa. L’exposició serveix així mateix per recordar gent oblidada o desconeguda per a les noves generacions: Jordi Torras, Alfred Lucchetti, Nadala Batista...

A partir de 1965 es dedicaria del tot a la cançó i lletristes, també poc recordats avui, poetes, de fet, endegaran al seu servei magnífiques versions de tota mena de cançons: Andreu, Picas, Sarsanedas. I músics, és clar, Borrell, Burrull, Ros Marbà... Esdevé la gran cantant de jazz del moment, acompanyant el gran Tete Montoliu, enregistra a la mítica Edigsa, un temps breu, intens i esperançador. El tema discogràfic trontolla, la gent es professionalitza i ja no accepta segons quines exigències, no n’hi ha prou amb una generositat lligada al tema de ‘fer país’ i prou.

Després vindran els grans discos populars, els cuplets, les cançons de Mistinguette, boleros, festes majors, televisió, concerts. També Guillermina Motta recuperarà cuplets i gravarà, amb Barbat, unes versions excel·lents de tangos. Tot es pot cantar en català si es fa bé i amb grapa. Núria Feliu és un d’aquells personatges que esdevenen estimats i coneguts per tothom, més enllà de la seva professió. Col·laboraria en moviments veïnals, en iniciatives del seu barri, un barri que sempre va reivindicar.

No és fàcil incidir a fons en la personalitat i la tasca de Núria Feliu. No tothom l’ha apreciat sempre, tot s’ha de dir. Quan va intentar fer alguna cosa en castellà hi havia grups de puristes que l’anaven a xiular. Durant molt de temps va semblar que pertanyia a una mena de ‘secundaris’ de la cançó. També empipava molta gent el seu acostament als sectors convergents. Som un país estrany on és més habitual restar que no pas sumar i on es passa amb facilitat de la devoció al rebuig.

Quan era molt joveneta, a l’Ovella Negra d’aleshores, un xicot amb aspecte d’intel·lectual del moment va agafar conversa amb nosaltres, tres noies molt jovenetes i crèdules, amb aspiracions de modernitat. Sobre el tema d’anar a xiular Feliu, per allò del castellà, ens va dir que ell ‘sempre’ anava a xiular Núria Feliu cantés com cantés’. De la mateixa manera, i perdoneu la frivolització, que calia ser marxista s’havia de ser ‘anti Núria Feliu’, entre la progressia amb aspiracions. Tenim casos més greus, com el de Sagarra. S'ha intentat amb Serrat però en aquest cas el seu èxit ha estat tan aclaparador i universal que fins i tot els més reticents han hagut de fer el despistat en moltes ocasions.

Vaig veure Núria Feliu per primera vegada, en persona, en un d’aquells espectacles que feien a Horta. Vaig comprar molts discos en aquells anys, de Núria Feliu i de tants altres. Un pel qual tinc devoció és el dedicat a Espriu, amb música de Mercè Torrents, i una versió, la millor pel meu gust, i la primera, de ‘Des del fons del mar’. La vaig veure al Romea, en el temps del cuplet, la meva mare va venir i s’ho va passar molt i molt bé. La connexió amb el públic era absoluta i recordo que entre els músics que l'acompanyaven hi havia el gendre d’un conegut del meu pare. La darrera vegada que la vaig escoltar en directe, en aquell cas llegint els poemes d’un recull endegat per Albert Torras, va ser el dia dels horribles aldarulls de Can Vies. Albert Torras, amic de Feliu i molt actiu en un munt de temes, va organitzar el comiat de la cantant.

Passen els anys de pressa, oblidem i recordem i de vegades oblidem molt de pressa. L’exposició del Palau Robert és extensa i atapeïda, ho podria ser molt més. Més enllà del pesonatge aquestes mostres ens ensenyen molta història contemporània. Admeto, però, que la gran majoria del públic, al menys ahir, era d'això que, eufemísticament, en diem 'tercera edat' o 'gent gran'. Potser caldria dur-hi més jovent escolar?

ALFONS QUINTÀ I ELS QUI EL VAN CONÈIXER

 

M'he llegit, d'una tirada, i fins i tot ja n'he escrit una ressenya per un blog cultural, el nou llibre de Jordi Amat, en aquest cas dedicat a la trista memòria d'un personatge rebutjable i estrany qui, no obstant, va arribar a tenir molt de poder. He llegit ja uns quants llibres de Jordi Amat, persona de la generació dels meus fills, gràcies als quals he sabut i entès coses que passaven mentre jo madurava i em feia il·lusions etèries sobre el futur de la nostra estrenada democràcia imperfecta.

El llibre parla del protagonista, Alfons Quintà, però va molt més enllà, és un fresc inquietant sobre la Catalunya contemporània, sobre la gent que el va envoltar, que el va odiar, que el va témer i que va intentar neutralitzar-lo. Al capdavall aquest senyor, potser amb algun problema mental, cosa que es desprèn de la seva biografia, va acabar molt malament, va matar la seva ex-dona, que havia tingut la feblesa d'anar-lo a cuidar, i es va suicidar.

El llibre no és molt extens, segurament no ens ho diu tot, si és que se sap tot, que no ho crec. En algun moment s'ha preguntat sobre la situació dels suposats arxius del personatge, qui potser jugava a endegar suposicions,  és possible què sabés molt menys del que deia. Quan jo era petita, devia tenir set o vuit anys, hi havia una companya de classe que em deia que si no li donava el que fos, llapis de colors, xocolata, diria a la monja una cosa meva. Jo no havia fet res dolent però arribava a pensar que potser havia fet alguna cosa sense voler i, en tot cas, potser la monja creuria el que li deia aquella nena. La por em feia cedir al xantatge. Hi ha gent que ja despunta des de la infantesa, com ens explicava fa temps un germà d'un altre personatge nostrat i inquietant, el senyor Millet.

Alfons Quintà era fill del xofer de Josep Pla. Una feina, aquesta, que li va arribar al pare per casualitat, va ser molt més que un xofer convencional i va formar part del cercle proper a Pla, en el qual es van coure moltes coses. Aquest xofer, com a pare, no era gaire recomanable i havia arribat a maltractar de forma sàdica el fill, ben aviat problemàtic. Però ja fa temps que no justifico pecats adults considerant les penes infantils, tot pesa, però en el mon educatiu he vist moltes variables i res no acaba de quadrar en allò del causa-efecte, en això de la infantesa i l'educació.

Quintà era intel·ligent, brillant, eficaç, insistent, xantatgista. Els personages importants que formen par del gruix d'aquest conte de por, Pujol, Tarradellas, s'estimaven més tenir-lo de cara. I així va arribar a ser, entre d'altres coses, director de TV3, en els temps gloriosos de l'estrena del canal. Tenia una tendència perversa a fer mal, fins i tot a gent que l'havia apreciat i ajudat, el seu tarannà m'ha recordat el llibre sobre Tiberi, de Marañón, que porta per subtítol 'Història d'un ressentiment'. 

No tan sols els poderosos del moment el temien, també, és clar, els subordinats, dels quals abusava a dojo, de forma capriciosa, les dones joves patien assetjaments habituals, ara es denunciarien però aleshores es toleraven o se silenciaven. I el que em costa d'entendre és que hi hagi gent que aguanti a la feina segons què per un sou, per ambició personal, per tot allò que no sigui necessitat vital de sobreviure, la veritat. 

Moltes coses, no pas totes, sobre aquest home turmentat i turmentador, es van saber quan va morir i matar. I, com sol passar en tants casos, molta gent ja ho sabia. La plèiade de saberuts que no denuncien res i callen de forma oportunista, però que quan la cosa es fa pública presumeixen d'enterats privilegiats també angunieja. I sobta i meravella que, fins i tot amb tantes corrupteles i misèries la societat hagi tirat endavant, ni que sigui amb ensopegades i TV3, avui de baixa, hagi estat un èxit durant dècades. 

Els corruptors no podrien fer res si no hi hagués gent susceptible de corrompre, és clar. Sap greu que persones amb bones intencions i bones idees, com ara el mateix Pujol, acabin abduïts per les circumstàncies, l'ambició o la cobdicia, lligada, en ocasions, als nuclis familiars. Quintà no va voler tenir fills, al menys, avui potser hauria estat més difícil escriure sobre ell si tingués descendència. Passa en alguns casos, això, la família intenta arranjar una mica els pecats de la nissaga.

Quan jo era jove, als migdies, escoltava un programa de ràdio Barcelona molt innovador i agosarat per l'època, el feia un periodista ja traspassat, molt popular aleshores, Joan Castelló Rovira. Sovint portava Alfons Quintà com a convidat de luxe, que s'explicava molt bé, semblava una persona importat i intel·ligent, i potser també era això, en certa manera. És una sort no haver-te ensopegat, de jove, amb un pretendent d'aquest tipus, brillant i suposadament intel·lectual, amb calerons i coneixences importans, però tòxic a tope. I és també una sort haver menat una vida mediocre però tranquil·la, tot i que, qui més qui menys, s'ha topat algú amb ganes de fer la punyeta, al llarg de la vida. Però, és clar, Quintà ja és una mena de paradigma del mal. El pitjor de tot és que sabem que no era ni serà l'únic, malauradament. Els gossos rabiosos potsrer moren però la ràbia no té vacuna ni antídot prou eficaç, em sembla.

IRENE POLO, EL PASSAT QUE TORNA I EL PERIODISME QUE S'ENYORA

 

Ahir vaig fer una xerrada, al barri, sobre la periodista Irene Polo (1909-1942). Havia de ser una xerrada presencial i convencional però les circumstancies la van transformar en online. Encara bo que hi hagi, avui, aquesta possibilitat, una manera de fer que crec que s'hauria de mantenir si, en algun moment, tornem a fer les coses com es feien abans del mes de març, en general. La precipitació del canvi de modalitat va propiciar alguns problemes pel que fa a l'enllaç però  va venir força gent i jo crec que va anar prou bé.

Irene Polo avui és força coneguda, després de molts anys d'oblit, i es poden trobar un munt d'escrits que l'evoquen, alguns amb errades i fabulacions. El millor és recórrer a l'excel·lent recull d'articles, amb una molt bona introducció, que van endegar les historiadores Glòria Santa-Maria i Pilar Tur i que es va publicar a Quaderns Crema, el 2003, un llibre que, malgrat tenir ja disset anys, no és difícil de trobar: Irene Polo. La fascinació del periodisme (1930-1936).

En aquests darrers temps s'han recordat moltes dones del temps de la República, professionals de camps diversos, entre les quals, moltes periodistes. Algunes escriptores conegudes per la seva narrativa, com Rodoreda, van escriure també a la premsa. El seu destí va ser divers, algunes van continuar escrivint durant la postguerra, sobre allò que en deien els temes femenins. I unes quantes es van veure condicionades pel matrimoni, pels fills, i uns marits als quals no els feia gràcia que la dona escrivís de forma pública. En això molts homes d'esquerra no eren gaire diferents dels de la dreta, què hi farem.

Irene Polo va ser molt diferent de totes les altres, per la seva trajectòria, el seu tarannà, la seva personalitat, el seu coratge i el contingut dels seus articles. Amb motiu de la preparació de la xerrada he rellegit el llibre, de forma una mica apressada, i he trobat detalls i aspectes que la primer vegada em van passar per alt, potser perquè el present m'ha connectat amb misèries i dèries d'aquells pocs anys d'entusiasme. Polo escriu de forma clara, directa, amb una gran ironia, toca temes que poden semblar intranscendents però que tenen un rerefons polític important, freguen coses com ara el tema del vot femení o el final del lerrouxisme. 

I de vegades comença un article amb un to que pot semblar desenfadat i ens introdueix en les misèries humanes d'aquells anys, els asils d'indigents i bojos, les violències de la FAI i Estat Català, les sordides cases d'empenyorament, les revoltes de Sallent i la connexió amb la marginalitat de la immigració andalusa i mursiana, abocada a viure de forma lamentable i que potser no veia més sortida a la situació que la revolta directa i arrauxada. Polo no condemna, intenta comprendre, i, en ocasions, es mulla, cosa que li comportaria comentaris i referències poc agradables. Incideix en el tema del feixisme en alça, s'infiltra en una anada a manifestacions de l'extrema dreta, s'adona dels perills i els riscos però potser, com tanta gent, era incapaç d'esperar tot el que havia de venir.

La segona part de la breu República comporta censura i els articles de Polo son menys combatius. I aleshores arriba tot allò de la Xirgu. L'actriu proposa a la periodista anar amb la seva companyia a l'Argentina, per fer una feina imprecisa i poc definida, assessorament, representació. Polo, jove i amb ganes de veure mon, ho accepta amb entusiasme, els companys periodistes l'acomiaden amb un sopar. Tot un mon es va enfonsant, se separa de la companyia de la Xirgu, que fa camí cap a Xile, Polo es queda a l'Argentina. Troba feines diverses, es fa un tip de treballar, a Espanya ha esclatat  la guerra, després la tragèdia s'estendra a tot Europa. L'Argentina no es el Mèxic progressista de l'època, té un govern de dretes, que forma part del que es va dir la dècada infame.

No pot tornar però aconseguirà que la mare i les germanes puguin anar a l'Argentina, amb ella. Però tot plegat li va provocar un estat depressiu que es reflecteix en algunes cartes a amics divesos. L'any 1942, amb trenta-dos anys, se suicida. No en sabem ben bé els detalls, d'aquella fi, la família, com tantes altres, amaga el tema. Polo, tolerada i fins i tot admirada pels companys de professió, era diferent, lesbiana de forma evident, moderna, sense manies a l'hora de practicar el nudisme, valenta i poc lligada a cap sector partidista, tot i que hi podem percebre una certa tirada a l'Esquerra catalana. 

Hi ha diferents versions sobre l'anada a l'Argentina amb la companyia de teatre. El segon marit de Margarida Xirgu es veu que explicava que la periodista va ser pesada i insistent fins aconseguir el contracte. D'altres versions sostenen que la Xirgu li va oferir la feina de forma una mica inesperada, en fallar-li Garcia Lorca o algun amic del poeta. La relació entre les dues dones potser no va ser fàcil. Sobre la sexualitat de la Xirgu també s'ha especulat però la majoria de coses d'aquest tipus son fabulacions sense una base sòlida. De fet es va casar dues vegades, és clar que això no vol dir res, era una altra època. Polo comentava també que havia tingut un desengany, lligat a una estada a Eivissa que va propiciar una deliciosa sèrie de sis articles sobre l'illa.

Hi ha explicacions simplistes que lliguen el suicidi a un amor no correspost per l'actriu. Si això va existir, que no ho sabem i sembla improbable, aquest seria, en tot cas, un factor més en l'enfonsament personal de la periodista. El mon, el nostre mon, semblava abocat al desastre, al feixisme, després d'uns anys breus d'eufòria, de llibertat però, també, de grans distàncies socials i de molta misèria difícil d'arranjar de forma ràpida. Uns mesos abans de la mort d'Irene Polo s'havia suïcidat Zweig, una mort que la periodista va comentar en alguna carta ique la devia colpir. 

La lectura dels articles que recull el llibre mencionat van sortir a les publicacions Imatges, La Humanitat, La Rambla, L'Opinio, L'instant i Última hora. Polo va escriure articles en castellà, també, a Mundo Gráfico o La Vanguardia. Totes aquestes publicacions tenen la seva pròpia història, algunes estan lligades a Companys i a un sector d'Esquerra Republicana que es va escindir, amb Tarradelles pel mig. El periodisme seriós ens ajuda molt més a entendre la història real que molts ambiciosos manuals. En tot cas, tot es complementa, i també ajuda la narrativa contemporània dels fets històrics, les memòries, sempre condicionades a la possible manca de memòria o necessitat de justificació posterior dels autors. 

Els articles d'Irene Polo ens acosten a personatges, a situacions, a misèries i grandeses d'una epoca d'il·lusions excessives i problemes de gruix. Amb una eufòria que queda molt ben reflectida en el conegut fragment d'Incerta glòria, al capdavall Sales era gairebé contemporani de Polo:

¡Quina glòria la d’aquell 14 d’abril! Tot el país feia olor de farigola florida, de terra que surt d’una llarga hivernada; i nosaltres, tan joves i tan lliures, ¡amb la sensació que no ens havia calgut sinó venir al món per fer-lo canviar! ¿Qui ens hauria pogut posar la brida? ¡Tota la terra feia olor de farigola, de Pasqua de Resurrecció! Era la glòria d’un dia d’abril i aleshores no sospitàvem que fos tan incerta; qui podia pensar-se que aquella alegria excitant acabaria cinc anys després en la més absurda de les carnisseries...

La xerrada, organitzada el Centre Cívic El Sortidor i CERHISEC es va dedicar a aquesta periodista perquè té un vincle amb el meu barri. Va viure, i probablement néixer, al Poble-sec. En alguna de les seves cròniques menciona com des de casa seva veia la celebració de bateigs laics i per això se la pot situar al carrer de Blasco de Garay, a tocar del Paral·lel. Avui, en aquell indret, hi ha un hotel per a estudiants però no fa tants anys hi havia hagut una acadèmia, l'ALMI. Després de l'acadèmia, durant un temps, hi va haver un ateneu llibertari, cosa que connecta amb aquell passat anarquista que explica Polo. I durant la guerra sembla que hi va haver el temible SIM, alguns veïns, tot i que se'n parlava poc, d'un tema tan incòmode, recordaven els crits de dolor dels detinguts, durant els interrogatoris.

La mirada d'Irene Polo ens palesa que res no és blanc ni negre, que tot té matisos, que la societat és diversa i complicada. És una mirada que no jutja, o que sembla que no jutja, que descriu i s'implica encara que no ho sembli, i que defuig la retòrica inútil i absurda, grandiloqüent i fatxenda, tan estimada pels polítics de tota mena, encara avui. Tant si manen com si volen manar. Va fer un periodisme que avui sembla anar de baixa, aixo d'anar al lloc dels fets i parlar amb la gent implicada, amb l'intent d'explicar el que veu i mirant d'anar al fons dels fets sense que ho sembli. En aquells anys en deien reporterisme.

TOT ÉS MENTIDA

Henry Kamen (Yangon, 1936) tot i ser de cultura anglosaxona compta amb diferents orígens personals. Va néixer a Birmània, d’uns pares ben situats i que tenien, entre els seus avantpassats, persones de diferents procedències. Va estudiar a Oxford, va ensenyar a diferents universitats angleses, dels Estats Units i d’Espanya. Entre moltes altres activitats professionals va ser professor del CSIC, a Barcelona, des de l’any 1993 fins el 2002, en què es va jubilar tot i que va continuar mantenint una gran activitat. Des de fa molts anys viu, durant llargues temporades, a Barcelona. 

Ha escrit diferents llibres biogràfics i d’assaig sobre temes de la Història d’Espanya. Aquest llibre és la seva darrera publicació i incideix en el complex tema dels orígens, els mites i els relats que conformen la idea que, en el present, tenim d’estats, nacions i països, centrant-se en el cas d’Espanya. Existeixen d’altres estudis sobre aquesta qüestió de la invenció històrica, com ara el clàssic L’invent de la tradició, de Hobsbawm, o, en el context hispànic, el més breu però interessant La invención del pasado, de l’historiador gallec Miguel-Anxo Murado, que repassa, sobretot, el tema de la suposada Reconquesta. 

Una gran part del que hem après a escola, fins i tot a la universitat, sobre història, sigui hispànica, universal o catalana, presenta com a fets històrics llegendes impossibles de verificar o fets dels quals podem trobar informacions controvertides, incoherents o contradictòries, que, com comenta Murado en el seu llibre, no és que siguin veritat o mentida, és que, senzillament, no podem saber com va anar. De tota manera, desmuntar certeses que durant anys s’han donat com a inqüestionables no resulta gens fàcil, en general, malgrat els esforços d’historiadors seriosos, una gran part dels quals, com Kamen, de cultura anglosaxona, encara que tinguin forts lligams amb Espanya i Catalunya. 

El llibre de Kamen toca molts temes relatius a la història d’Espanya, mites fundacionals, etapes glorioses i de decadència, llegenda negra, patriotisme exacerbat i aquesta mena de tendència a la poca confiança en les capacitats pròpies, que el llarg franquisme va accentuar. És un volum que cal llegir a fons i sense complexos, i sense treure de context determinats aspectes, com ara l’excés de mitologia relacionada amb la perversió i efectes de la Inquisició, o suposar que l’autor pren partit a favor o en contra de determinats fets, quan les matisacions i les referències aclaridores son constants en el llibre. 

El llibre també entra en el tema català i en la creació i recreació dels mites propis, menystenint la realitat històrica evident, com en el cas dels fets de 1714. Pot ser, doncs, que el seu contingut incomodi molta gent de diferents tendències i ideologies, tot i que ja s'han editat, a casa nostra, respectuosos llibres sobre el tema que esberlen moltes proclames patriòtiques.

Un risc seria pensar que aquesta invenció és específica de l’estat espanyol o de Catalunya, qualsevol país o estat modern se sol recolzar en un relat establert i manipulat i en tota una sèrie de mites i mitges veritats. Un altre tema és que la propaganda hagi estat més eficaç, a l’hora de reinventar la història. Durant el segon centenari de la Revolució Francesa va ser molt difícil, al país veí, explicar i difondre discursos diferents de l'oficial, sobre tot plegat.

Kamen no opina, es fonamenta en publicacions i investigacions diverses i fa servir una bibliografia impressionant, inclosa al final del llibre, on també hi podem trobar un bon índex onomàstic. Potser en algun moment expressa en excés la seva idea personal sobre determinats temes i hi ha aspectes, per exemple a l’entorn de les característiques dels espanyols, que es podrien debatre, sempre que fos un debat intel·ligent, seriós i fonamentat i no ens limitéssim a agafar allò que respon a les nostres dèries personals i refusar el que no ens vingui de gust. 

Recordo que fa anys, amb motiu d’una de les moltes reformes educatives, es va qüestionar, en uns cursos per a mestres, la necessitat o no d’incloure a l’educació elemental això que en diem història, acompanyada de mites, llegendes i la resta. Es proposava, per exemple, limitar l’estudi del passat a comentar l’evolució tecnològica, científica. Alguns experts, amb èxit, van insistir en què calia explicar aquesta mena de coses a escola, des del punt de vista català, evidentment, ja que tots ho fan i a tot arreu.

El pitjor és que no tan sols compta l’escola, en la construcció del relat, el cinema o la literatura també contribueixen a exaltar mitologies patriòtiques i heroïcitats inversemblants, com també ho ha fet la pintura,  i això no tindria cap importància si no fos que sembla difícil situar cada cosa en el seu context propi. L'autor cita, per exemple, algunes dèries d'escriptors con Pérez Reverte, a l'hora de reivindicar hispanitats glorioses, i com molts fets històrics els tenim més aviat relacionats amb pintures emblemàtiques que no tenen res a veure amb la realitat.

De fet, fa encara més anys, ja em vaig adonar de què la política i l'oportunisme polític manipulaven història, llenguatge i el que fos. Vaig assistir, d'estudiant, a moltes xerrades, suposadament fonamentades i impartides pels inevitables experts del que sigui, sobre la necessitat d'educar els infants en la seva llengua materna, a partir de la qual es feia imprescindible demanar català a l'escola. En aquella època no n'arribaven ni engrunes, més enllà d'alguna cançoneta nadalenca.

Va resultar, quan la cosa començava a tirar endavant, que en un gran nombre d'escoles públiques d'aleshores, d'aquelles construïdes de forma apressada i amb moltes mancances, la gran majoria, per no dir la totalitat de l'alumnat, tenia com idioma matern el castellà. I aleshores va resultar, segons em va dir un d'aquells experts de l'època, en unes altres xerrades per a mestres (sempre ens tracten d'ignorants, als del sector, i ens han de reciclar avui sí i demà també) que allò de la llengua materna era una estratègia i que semblava mentida que ens ho haguéssim empassat.

Avui això de la llengua materna ja ha passat a millor vida, sobretot perquè, més enllà de posicionaments polítics o teories didàctiques, la realitat actual ha fet vessar totes les teories. Les llengües maternes son moltes i, per altra banda, les variants dialectals han anat recuperant dignitat. Un dels temes del llibre és així mateix el de la llengua, en referència a l'espanyol, la seva hiperbòlica consideració per part de sectors acadèmics però també populars, i la manipulacio política de la qual ha estat objecte, ni més ni menys que d'altres llengües, afegeixo.

És aquest un llibre imprescindible i molt interessant, com tots el de l’autor, sempre, això sí, que siguem capaços d’entendre que les coses potser no son com ens han dit o com, fins i tot, ens han volgut ocultar de forma malèvola, que es el que afirmen, avui, a casa nostra, alguns estranys grups d’historiadors alternatius. De tota manera, ja es poden escriure bons llibres del que sigui, canviar les nostres pròpies creences, lligades al nostre propi imaginari, no ha resultat mai gens fàcil.

LITERATURA COMPARADA

El panorama polític d'aquests darrers dies, després d'un atac massa llarg de cofoisme, una característica del tarannà català que jo afegeixo sempre al seny i la rauxa, ha fet que em vingués al cap un fragment del final del llibre El senyor de les mosques, quan l'oficial del vaixell recull els nois els diu, més o menys:

-Em sembla que per ser anglesos... tots sou anglesos, oi?... no oferiu un espectacle gaire brillant, com si diguéssim.

-Ho vam fer bé al principi -va dir Ralph- abans de que les coses... 

Es va aturar:

-Estàvem tots junts, aleshores...

L'oficial va assentir, amb amabilitat.

-Ja ho sé. Com bons anglesos...

(...)

Ralph ha perdut la innocència i plora, amb gran tristor, davant de les runes de l'illa. També els altres nois ploren. I l'oficial se sent commogut i incòmode i desvia la mirada.

Tot és als llibres i a la història de la gent, vaja. Que venen a ser el mateix.

DIVAGACIONS PERSONALS SOBRE EL QUE PASSA I POT PASSAR

Saltamartí (Joan Brossa)

Ninot
que porta un
pes a la base i que,
desviat de la seva posició
vertical, es torna a posar
dret.

El Poble

Ahir algun teatre va suspendre les funcions i avui potser pagaria la pena no escriure res al blog. Es fa difícil escriure sobre qualsevol tema que no sigui polític tot i que hi ha qui opina que tot és política, i potser té raó. No tinc un gran interès pel tema polític, crec que sóc una persona moderada i, segurament, covarda, com tants altres. No  era independentista i encara no sé si ho sóc avui, cosa que segons on no ho pots dir sense que et mirin malament, sobretot els conversos, ja se sap. 

Sabia que existia aquesta caverna resistent i el que em sobta és que aquestes reaccions hispàniques contundents, absurdes i exagerades hagin sorprès, però també em sorprenien les nostres eufòries col·lectives del passat recent. En mes d'una ocasió he escrit que a banda del seny i la rauxa una de les nostres característiques col·lectives és el cofoisme i l'eufòria imprudent.

Tot i amb això no m'hauria esperat mai aquesta cadena d'absurds empresonaments, amb els primers em vaig pensar que serien cosa de pocs dies. Ni tampoc hauria esperat aquest capteniment dels socialistes de casa, els que queden, és clar. O el pas a l'indret fosc de gent famosa que em queia bé, una cosa és opinar al menjador de casa o a la cafeteria i l'altra firmar manifestos rarets o participar en desfilades de gust dubtós.

Pel que fa a les venjances i càstigs de L'Estat havia imaginat multes, inhabilitacions, coses així. Però la realitat sempre supera la ficció, diu una frase tòpica. Avui empresonar la gent és el pitjor que se'ls pot fer, encara bo, altrament no sé pas com aniria tot plegat, ja fa dies que tindríem els tancs a tocar de casa. Ja sabia també que una gran part del socialisme era mesquí i oportunista però creia que no tant. 

Em  fa angúnia llegir penjaments diversos, tòpics, recurrents i inútils, o acudits de més o menys mal gust, dirigits als qui no han sabut fer política seriosa i han anat llençant benzina al foc amb tota la mala intenció. Però entenc que d'alguna manera ens hem d'esbravar. Ens tornarem a unir per protestar, els de sempre i alguns més, i d'aquí pocs dies la divisió i els personalismes tornaran a malmetre el context, malauradament. No sóc gaire optimista, la veritat, al menys a curt terme. I les etèries profetitzacions de llarg abast acostumen a ser fantasies, desitjos i poca cosa més.

Un dels llibres de Pedrolo que he vist reeditat és Acte de violència, una fantasia política utòpica en la qual la unió de tot un poble, de forma pacífica i resistent, en front del dictador de torn, aconsegueix que aquest guilli. No va ser així, va morir de vell,  al llit, i va deixar un munt de coses més o menys lligades tot i que d'altres es van aconseguir transformar,  tampoc  vull caure en aquestes condemnes juvenils de la difícil Transició. Això de El Poble és també una gran abstracció, una construcció cultural idealitzada, vaja. S'oblida sovint allò de què la Política, amb majúscula, és l'art d'allò que és possible. Tot i que ara ja es fa difícil saber què pot ser o no ser possible, el futur sempre és incert però avui més que no pas ahir.

LA FI -TEMPORAL- DEL COFOISME

Cito de memòria, però crec recordar que quan el capità de vaixell recull els nois perduts a El senyor de les mosques, després dels desastres que s'han generat i de la barbàrie en la qual s'ha caigut de forma gairebé col·lectiva, comenta alguna cosa com ara que pensava que uns xicots anglesos s'organitzarien millor. Aquí també ens mata en ocasions el cofoisme sobre les nostres essències i idiosincràsia i la nostra suposada capacitat d'organització. Ens fot que ens diguin des de fora que estem dividits però resulta que estem dividits i subdividits i per les xarxes social es poden llegir moltes barbaritats irracionals situades en totes les tendències. El pitjor és que cadascú creu que són els altres els qui insulten.

Passi el que passi tots hi hem perdut i ja fa dies de tot plegat. El país és com és, divers, petit i complicat.  La gent que va votar Junts pel Sí ja sabia que el candidat seria el senyor Mas i em temo que una gran majoria se sentiria estafada si es cedia en aquest terreny, tot i que la gent de la CUP tampoc no podia fer res més del que ha fet i es podia haver estalviat el lamentable empat, misteriós, sospitós i assembleari. En tot cas per ser on som no calia tanta assemblea tanta reunió ni tanta negociació. 

No és cap consol però sembla que el mar de la política es va dividint i subdividint a tots nivells, també a les espanyes exteriors, però amb els anys ja n'has vist de tots colors i a ningú se li poden cantar les absoltes de forma definitiva perquè el futur és imprevisible. Els partits ja no volen tenir noms de partits normals, cosa que fa que no sabem ben bé de quin mal hem de morir si els votem. I noms consolidats com a marca cauen en un parany que és aplicable a molts camps, de canviar el nom per tal que sembli que alguna cosa canvia. 

Avui escoltava el senyor Trias, que sempre m'ha caigut bé per molts motius, entre els quals la facultat d'expressar coses serioses de forma que semblin intranscendents, àdhuc humorístiques, qui opinava sobre el canvi de nom de la ja antiga Convergència dient: és que la Volkswagen canviarà de nom després del que li ha passat? El sentit de l'humor crec que va lligat amb la intel·ligència però malauradament sembla que en els darrers temps l'humor català tradicional va de baixa o degenera en la popular xaronada. Els dogmàtics, i cada dia n'hi ha més o es veuen més, es distingeixen per no tenir cap mena de sentit de l'humor i per això, quan manen, ni que sigui una mica, resulten perillosos.

A mi és que això del podem i no podem i junts per això o pel que sigui, em destarota una mica tot i que després venen les inefables sigles, com en el cas de la CUP i ja oblidem que és o hauria de ser una candidatura d'unitat popular tot i que això d'unitat i de popular es presti a moltes interpretacions. Pel que fa a podem, sento la grolleria però sempre em ve al cap un acudit escatològic en castellà, aquell de se va pudiendo. En un país on els reis del Nadal són el  caganer i el cagatió fins i tot em sorprèn que no s'hagi fet més referència a l'acudit mencionat.

Les coses són com són i no pas com ens agradaria que fossin i per això desconfio de les manifestacions massives i atapeïdes de banderetes, ja que al capdavall tot és molt enganyós i vots i urnes són trumfos o fracassos o ni trumfos ni fracassos, sinó problemes per tal d'aconseguir un cert nivell d'estabilitat política sense la qual tota la resta grinyola. Quan no es podia fer política es feia cultura i cultureta però diria que la cultureta nostrada s'ha anat convertint en un doll de mediocritat banal. I és que estem molt distrets amb això del procés i les eleccions i els no-pactes i en els moments d'oci ja tenim el futbol per tal de distreure'ns una mica, que deien que amb la democràcia minvaria la seva brillantor i res de res, més aviat el contrari.

L'any comença una mica galdós però no sabem com acabarà, ni tan sols com acabarem cadascú de nosaltres ni com acabaran o no  acabaran els problemes del món, que allò de la pau universal ja hem vist que era un miratge amarat de consignes boniques, adients per a samarretes i pòsters. En tot cas constato que els qui més em mencionen el malament que està tot tenen plat calent a taula i un passar, en general. El que m'empipa més són els dogmes car cadascú té la seva veritat i molta gent se sorprèn de què no vegis la llum, tan clara com és. És molt bonic dir que es dialoga i la resta però parlant la gent no s'entén, a tot estirar el que fa és arribar a algun tipus d'acord que eviti mals majors. 

i això no pas sempre ni en tot moment, per desgràcia. I és que per arribar a consensos, santa paraula del passat avui molt malmesa, s'ha de bandejar fins i tot el fet de tenir la raó ja que el bo és enemic del millor i sota les llambordes, les poques que queden, no hi ha la platja, sinó que hi ha un complicat món de clavegueres i canonades per on proliferen fins i tot les rates, animals germans nostres com la resta però que no són tan apreciats, ni de bon tros, com els gossos, els gats, les balenes o els braus de les deveses. I és que tot és surrealista i irracional, si anem al fons de les qüestions i les proclames, i que de pitjors no ens en vinguin ja que la història de la humanitat és tot un rosari de tragèdies intermitents.

Ahir, a les xarxes socials, el periodista Jaraba recomanava repassar el llibre de Gaziel Quina mena de gent som. No estaria malament, pot ser un suggeriment adient per als regals de Reis. M'he ensopegat amb un article que ja té tres anys i que parla del llibre en qüestió amb la percepció de què hem millorat, és de l'any 2012 i el context era diferent, és clar. De tota manera les lectures no ens vacunen en contra de res i cadascú n'agafa el que li convé. 

Però vaja, una mica de lectura seriosa, més enllà de les novel·letes dels mediàtics que ens han caigut al damunt per Nadal, dels llibres de fotografies barcelonines retrospectives o sobre rutes barcelonines amarades de vampirs i misteris de tota mena, sempre està molt bé. Gaziel era una persona lúcida i crítica i per això va acabar desenganyat.  En el tema literari i fins i tot polític sembla que més aviat tenen èxit de vendes els il·luminats i els que gaudeixen d'una retòrica contundent i fins i tot inquietant. 

SÍMBOLS, MITES I REALITATS HISTÒRIQUES

Ahir el senyor Cuní va fer una breu entrevista al professor Joaquim Albareda, qui va matisar alguns dels mites diversos relacionats amb els fets del 1714, de forma breu, car tampoc no tenia gaire temps, ja sabem com va això de la tele, les coses serioses no es poden explicar a fons però després has d'entomar un munt de palla. Tot i que el senyor Albareda va ser moderat en les seves crítiques a les lectures que es fan d'aquella època i d'aquells fets, la inefable senyora Rahola va voler puntualitzar algunes coses i va sortir el tema de la novel·la Victus que ja ha deixat de ser una novel·la per esdevenir una mena de símbol narratiu mediàtic. No vull entrar en valoracions literàries i fins i tot hauré d'admetre que enmig de tanta narrativa de fullaraca com s'ha publicat, amb el rerefons d'aquells fets, Victus deu ser de lo milloret. Quan a algú li matiso les seves excel·lències, cosa perillosa en els temps que corren, sempre m'expliquen que aquest escriptor es va documentar durant dos anys. Bé, el senyor Albareda en porta més de trenta estudiant l'època i els fets i té llibres d'història publicats tant o més apassionants que qualsevol novel·la i, en tot cas, més objectius, profunds i realistes.

Hi ha produccions culturals que esdevenen símbols emblemàtics i per tant arriba un moment en el qual no es poden valorar de forma objectiva sense comptar amb el seu pes simbòlic. És com si jutgessin La Santa Espina, La Marsellesa, La Internacional o l'Himne oficial de les espanyes pels seus valors musicals, un impossible. Quan es commemora un fet històric sempre sorgeixen a tort i a dret llibres de narrativa que s'inspiren en aquell fet, va passar amb la Setmana Tràgica i continuarà passant. Una cosa és la literatura i el cinema i l'altra la història i la política, tot i que sovint es barregin les coses i s'instrumentalitzin, aquí i a les antípodes. Quan es va celebrar el segon centenari de la Revolució Francesa van ser molt mal vistes i fins i tot silenciades veus d'historiadors francesos que intentaven posar les coses a lloc i fer una lectura menys triomfalista de tot plegat. Quan més centralistes són els països més difícil els resulta bandejar aquests mites i entrar a fons en les biografies dels suposats herois, a Espanya ni tan sols no s'ha plantejat revisitar de forma pública quelcom tan tergiversat i dubtós com ara la suposada Reconquista.

També és recurrent caure en el revanxisme, ens van dir que era així però era justament a l'inrevés, és clar. Els herois érem nosaltres i no pas ells i qualsevol personatge hispànic té avui, segons determinada historiografia recreativa, arrels catalanes ocultes. No estic en contra de la novel·la històrica seriosa ni del cinema històric ben fet, ni una cosa ni l'altra demanen versemblança ni realisme, tot es pot inventar. Però és que en patim un gran empatx, com de novel·la negra, i les modes fan que surti de tot i més i molta fullaraca. Becket o l'honor de Déu va ser una molt bona pel·lícula, basada en una bona obra de teatre, però el tema històric que planteja s'ha d'agafar amb pinces, començant pel canvi en l'edat dels personatges. Ni l'obra teatral ni la pel·lícula pretenien explicar història sinó incidir en un conflicte de poders i en la lluita per la dignitat personal del protagonista. 

La sèrie sobre l'emperador Claudi, de Graves, i el producte televisiu que se'n va derivar, eren molt dignes però els historiadors hi matisarien molts aspectes i, en tot cas, no podrem saber mai la realitat personal d'aquella gent, situada en un context molt diferent del nostre i amb una mentalitat que no podem copsar per raons òbvies. Tot i amb això, amb motiu del segon milenari d'August, hi ha qui em defensa encara algun aspecte sobre l'emperador i la seva família a partir de la sèrie televisiva. Graves es va documentar a fons i era un home instruït i un gran lector però crec que no volia fer història sinó explicar una mena de superació personal en un context complex, d'intrigues a dojo. A més a més aconsegueix qualitat literària i amenitat, cosa molt difícil, encara més en un llibre tan extens.

Assisteixo a debats i tertúlies sobre temes històrics a partir de lectures especialitzades, i de vegades tinc la sensació de que fins i tot la gent que compartim les lectures i els debats ens acabem quedant amb les nostres veritats. Si no ens acaba de fer el pes el que ha escrit l'historiador sempre hi ha explicacions, pot ser sionista, comunista, de dretes, ianqui irredempt o fins i tot tenir complex d'Edip. El fet és que els historiadors tampoc no poden ser mai neutrals del tot, és clar, i cal contrastar fonts, fonts serioses, és clar.  Volem explicacions senzilles i entenedores a situacions complicades com complicada és la natura humana. Tot allò que no respon al nostre ideari no ho considerem ni ho volem considerar, com feien Cortázar o Sartre quan no volien assabentar-se dels pecats comunistes i com fa gent d'aquí quan no vol ni sentir parlar de coses com ara els camps de concentració republicans o dels pobres republicans estossinats a la Rússia idealitzada o perduts als Gulags. A les víctimes, en general, tant els fa que els estossinin uns i altres, és com quan algú creu que és pitjor un pederasta-capellà que un pederasta-monitor-d'esplai- d'idees progres, per a qui pateix l'abús la cosa no té matisos, els matisos els hi posen la nostra ideologia i les nostres creences.

Amb això del 1714 s'ha donat poca veu i poc protagonisme a gent com el professor Albareda i el seu equip. En aquest cas, pel que fa als actes organitzats al meu districte, no m'he implicat en el tema com vaig fer amb el de la Setmana Tràgica, a causa de l'excés símbolic i patriòtic que intuïa que hauríem d'entomar. Amb motiu del centenari de la Setmana Tràgica vaig escoltar moltes bestieses a conferències emeses per persones que no eren expertes en l'època ni en el context encara que fossin historiadors o periodistes mediàtics o amb un cert reconeixement. La història és una ciència -o el que sigui, que no ho sé- complicada. El passat és interpretable, explicat sovint per la poca gent que aleshores sabia una mica de lletra, i ens arriba a través dels vencedors però també dels vençuts amb ànim venjatiu o reivindicatiu. Sovint intenta conformar un present oportunista a la mida dels poders polítics vigents. El passat vol justificar el present i sovint en lloc de mirar aquest present i el possible futur ens fonamentem en el fang del pretèrit, sempre relliscós. Als manuals escolars d'ahir i d'avui he llegit moltes ximpleries i és que la història s'hauria de començar a estudiar en una edat amb un cert pòsit de maduresa, la veritat. En tot cas, per als interessats, aquí teniu l'enllaç a la breu entrevista fet al professor Albareda al programa d'ahir del senyor Cuní.  Val més enciam que gana.