CANVI DE TEMPS
El jorn de primavera va llevar-se
assolellat. Pol·len a l’aire,
inquiet, cercant estada
escampava neguits.
De sobte el cel es va pintar de gris
es van esquinçar els núvols.
i la tarda
va esclatar en trons, tempesta inesperada.
Frescor i temor,
Les antigues goteres
Revifen amb la pluja, sempre fràgils.
Celatge sense llum,
Vell viarany.
Del cel,
camí d’un infinit imprescindible.
PAS
DELS DIES
L’urc de la joventut s’ha fet escàpol.
A poc a poc passejo amb el temor
D'ensopegar amb el temps a la vorera.
Prenc un bastó molt vell de fusta fina.
Somnis antics es gronxen, sense pressa,
en el present tan estantís i feble,
Sé que han florit els arbres de la vila
seguint el ritme del seu temps fidel.
I jo he perdut la joia indispensable
per explorar els carrers que m’han vist
créixer
del meu barri, que vetlla l’harmonia.
Ah, ciutat plena de records boirosos,
m'aculls avui, a la llinda enyorada
rere la qual, tots els meus morts m’esperen.
EL PIS BUIT
Miro el balcó.
Ja no conec ningú,
Algú hi viu ara
Que no conec.
Rere aquella barana
De ferro, contemplava
Les voreres
I els balcons dels veïns,
Quants somnis s’esmunyien cel enllà
Quants pensaments suraven al capvespre
Quants desitjos d’amors desconeguts.
El dia es pon amb llangorós calfred
Montjuïc es retalla i es dibuixa
Mentre la nit, a poc a poc s’acosta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada