Aquests dies és la Festa Major del Poble-sec, no podré anar als pocs actes programats però vull recordar aquest poema que vaig dedicar, fa alguns anys, als meus estimats gegants.
La nostra geganta no és reina formal
ni bella pagesa alegre i feinera,
ni una menestrala ni una botiguera,
ni princesa mora ni fada ideal.
Regna en els capvespres i les tendres nits,
vesteix transparències i plomalls daurats,
aplega els desitjos pregons i amagats,
dansa als escenaris dels amors prohibits.
El nostre gegant és home important,
té empreses i càrrecs i força diners,
família avorrida, i viu als carrers
on viuen els rics i gent benestant.
Però baixa al teatre a viure i somniar
quan el món li sembla sense cap sentit,
quan se sent molt sol i trist i ensopit
i pensa en la noia que surt a ballar.
S’estimen amb certa passió deshonesta,
temen que algun dia es diran adéu,
ell li fa regals, ella no té preu,
i dansen plegats pels carrers en festa.
Són una parella d’infidels amants,
d’amor sense murs, d’amor clandestí.
De vegades planyen ambdós el destí
que els va fer anar a raure en mons tan distants.
El cambrer els contempla, menut i discret,
coneix el que passa i observa amatent.
A la seva feina cal ser molt prudent,
i des de fa anys sap guardar un secret.
Ell coneix la vida i a la gent comprèn,
tot servint vermuts i cafè i licors,
veu néixer i morir odis i rancors,
la passió arrauxada i el desig ardent.
Quan la festa arriba i arriba el xivarri
i de tot arreu vénen mil gegants
no trobo que n’hi hagi de tan elegants
ni tan ben plantats com els del meu barri.
Júlia Costa. Poemes inèdits.
