Tot i que encara hi vaig a fer un volt, escolto alguna intervenció i fins i tot, ai, em compro alguna coseta, això de la Setmana ja no em fa ni fu ni fa. No puc evitar recordar els temps inoblidables, que les moins de vingt anys ne peuvent pas connaître, de les Drassanes.
Els llibres, més enllà del tema editorial, s'aplegaven per temes. Els autors, per ordre alfabètic. Hi havia novetats, no tantes com ara, ja que això de la novetat, avui, clama al cel a causa del seu excés incomprensible, però també molts fons d'armari, esgrogueïts, polsosos, imprescindibles. Tresors perduts, qui sap on ni per quin motiu. Allò tenia romanticisme, ves.
Per altra banda, cada dia em fa més angúnia això de les recomanacions. Et pot recomanar un llibre una bona amiga, que sap els teus gustos i que creu que determinat volum et pot interessar. Però aquestes recomanacions generalitzades, que fa no sé quin expert amb vocació educativa, sovint lligat a editorials, llibreries o suplements culturals, em resulten inútils i em provoquen l'efecte contrari al buscat, o sigui, rebuig. A les xarxes, avui, pots trobar informació, sovint fins i tot contradictòria, cosa que cal agrair, sobre llibres de tota mena.
A més a més de tot això continuem patint una fartanera de novel·la negra, de novel·la històrica -més o menys- i de novel·la relacionada amb la guerra civil, reconvertida ja en un conte eteri i absurd, de bons i dolents. Així mateix proliferen els llibres que són i no són novel·les, o sigui, aquests en els quals els autors i autores ens expliquen la seva vida, la de la seva mare i la de la seva filla.
Hi ha autors i autores que tot ho aprofiten, el trencament sentimental, la malaltia de l'àvia, la separació matrimonial, l'accident de moto que els va retenir hospitalitzats... Això està molt bé, sempre s'ha fet, però al damunt de l'experiència personal cal afegir-hi literatura. Quan algú et vol emocionar amb algun esdeveniment lligat al pas de la vida, que tu també has patit, per exemple, la mort del pare, de la mare, cal que hi afegeixi alguna cosa més que el sentiment immediat, la veritat.
En cadascuna de les temàtiques, és clar, pots trobar coses que t'agradin i coses que no. No entro en qualitats, sempre o gairebé sempre subjectives, faig meu allò de Txékhov que tan sols diferenciava entre allò que li agradava i allò que no li feia el pes. Per no condicionar ningú no menciono títols ni autories, ep.
Quan escric sobre un llibre al blog no ho faig per recomanar-lo, més aviat per donar-lo a conèixer o per manifestar els sentiments que m'ha provocat. Hi ha llibres molt ben escrits que són avorridíssims i llibres de redacció mediocre que tenen una estranya grapa, passa com amb l'atractiu personal. I tot té, així mateix, moments adients. Nosaltres canviem i canvien els gustos i tot això. Ha d'haver-hi un moment per llegir Tolstoi i un altre per llegir Corín Tellador i ningú no n'ha de fer res.
Com que els grups de poder mediàtic sovint es troben en mans de la gent de quaranta o cinquanta anys, els llibres escrits per gent d'aquestes generacions tenen sortida i, generalment, més promoció que els que pugui publicar algú com Olga Xirinacs, per exemple. Avui, però, tenir sortida no vol dir vendre. Fins i tot els de casa que venen molt no tenen res a veure amb el que pot vendre Joël Dicker, amb poquíssimes excepcions, si és que n'hi ha alguna. La gent es baixa els llibres de l'ebiblio o els va a cercar de franc a la biblioteca del barri, no acabo d'entendre que puguem llogar, de gorra, un llibre que va sortir, com qui diu, fa quatre dies. Però ja se sap que tot ha canviat, en això del consum de l'oci i la cultureta.
Quan algú parla de llibres i llegir, en general, està parlant de narrativa, és comprensible. La novel·la distreu, fins i tot en aquests casos en què no és ben bé novel·la, tot i que avui el gènere no té fronteres ni genera debats encesos com en d'altres temps, sobre les seves característiques. En tot cas, mirat de forma positiva, al menys l'entorn de la Catedral està prou bé, sembla que la cosa s'ha estabilitzat després d'estranyes provatures anteriors. És un espai bonic, atapeït de turistes, que aplega una mostra darrera una altra i que acull una certa intimitat humana, no sé com explicar-ho.
El llibre ja no és l'objecte sacralitzat d'altres temps, allò que ningú no volia llençar o que tothom deia que no s'havia de llençar mai. La gran quantitat de llibres que es rebutgen acaben a la brossa, al reciclatge de paper o en aquestes llibreries de segona mà d'avui, com ara l'admirable xarxa del llibre solidari. De roba també en sobra. De menjar, el mateix. Per no parlar de les joguines, dels llapis de colors o del que sigui. Millor que en sobri que no pas que en falti, tot i que l'excés mata la il·lusió.
Ahir no vaig poder resistir la temptació i em vaig comprar un llibre del mestre Josep Fontana que aplega diferents textos de conferències seves, L'ofici d'historiador, i la recent reedició de les Meditacions en el desert de Gaziel, amb un pròleg de Jordi Amat. Si vols llibres que fa algun temps que es van editar i no s'han reeditat, fet força habitual, pots aconseguir-los gràcies a espais virtuals com iberlibro i d'altres.
Em compro molt poques novel·les ja que, en llegir-les, moltes vegades, no puc evitar que em vingui al cap el conegut poema de León Felipe, Me sé todos los cuentos. Això també em passa, és clar, en moltes ocasions, al cinema, al teatre. Però en aquests casos l'experiència té el valor afegit del lloc, del silenci, de la litúrgia pròpia i col·lectiva. Llegir és una afició, no hauria de tenir més valor que qualsevol altra afició. Si algú diu que li agrada llegir, com si fos un mèrit, hauria d'entendre que aquesta afirmació no té més pes que dir que t'agrada cosir, escoltar música, dibuixar o fer puntes de coixí.
