En temps pretèrits, moltes revistes i revistetes de tota mena incloïen narracions curtes d’autors remarcables. Ara no és tan freqüent, tot ha canviat molt. De petita hi havia històries que m’impressionaven, en aquestes revistes, la veritat és que em llegia tot el que trobava, que no era pas massa, i que m’han quedat fixades a la memòria, amb tots els condicionants que esmentava l’altre dia i que comentava Sorribas en el seu llibre. Els autors importants com Camilo José Cela quan era jove, Ana Maria Matute o d’altres havien publicat contes breus en aquests suports més frívols.Això ve a tomb perquè quan he anat a veure l’Indiana Jones, com sol esdevenir-se, m’han endegat un gavadal de trailers. A mi m’agraden, els trailers, em desvetllen la curiositat, sempre m’han fet gràcia, ves. El que passa és que si la peli, com era el cas, dura massa, més de dues hores, i a més t’has d’empassar una dotzena de trailers, ja no saps com seure. Un d’aquests trailers ha estat el d’una pel·licula que estrenaran aviat, El curiós cas de Benjamin Button, que, pel que he pogut esbrinar per la propaganda, és la història d’un home que és vell i es va tornant jove.
Tota aquesta introducció ve a tomb per un altre tema que comentava fa poc, el del plagi o la ‘inspiració’ interessada en la creació. Recordo una d’aquestes narracions publicada en alguna revista de fa molts anys, potser Garbo o Lecturas que em va impressionar força, sento no recordar el nom de l’autor, segur que era prou conegut. Es tractava també de la història d’un home que vivia al revés, naixia vell i moria infant, convertit en fetus. S’enamorava cap als vint d’una dona més gran i celebraven molt el moment en el qual tots dos tenien la mateixa edat, ella envellia i ell rejuvenia.
Em va semblar, aleshores, molt original. Tot et sembla original quan no has vist ni llegit massa. Recordo quan els meus fills començaven a llegir llibres de més envergadura o a anar al cinema amb amics, tot els semblava original i jo de vegades els deia ‘això està més vist que el tebeo’. Ara molta gent ja no sap què era el tebeo ni el pes que va tenir en la nostra cultura, és clar. El fet és que en cercar informació sobre aquesta pel·lícula m’adono que està inspirada en una narració de Scott Fitzgerald, autor molt ben aprofitat pel cinema i que va morir l’any 1940. Scott Fitzgerald i la seva dona Zelda són l’exemple d’això que predicava aquella telesèrie sudamericana, que els rics també ploren i pateixen. Els rics i els famosos. Però, com deia algú, fent broma, o com cantava la Guillermina Motta en aquella cançó inoblidable 'Com la Soraya vull plorar', ploren en l’abundància, encara que en aquest cas, i en molts, com que estiren més el braç que la màniga sovint van curts d’armilla i estan endeutats.
Consideracions morals i personals apart Scott Fitzgerald és un escriptor fascinant, que reflecteix tota una època amb excel·lència i honestedat. Penso si la narració que vaig llegir, l’autor de la qual no recordo, es devia inspirar en la de Scott, crec que no era pas una traducció ja que em sembla recordar que l’ambient era plenament hispànic. No ho sé, només sé el que ja sabia, que ser original és, pràcticament, impossible. I no sé si m'agradaria massa, això de viure a l'inrevés...
