GATSBY TORNA!

S'ha anat endarrerint per diferents motius l'estrena de la nova versió del Gatsby de Scott Fitzgerald. Cada vegada que vaig al cinema darrerament me'n passen el tràiler, i sembla que fins i tot la projectaran en tres dimensions, cosa que fa cert respecte. Els tràilers sempre m'han fet gràcia però de vegades desvetllen expectatives que no s'acompleixen. De la novel·la n'hi ha diferents versions en cinema, la més antiga és de 1926, pràcticament contemporània del llibre, malauradament no se'n té cap còpia sencera i només n'han quedat algunes escenes. 

Més endavant, a finals dels quaranta, en van fer una protagonitzada per Alan Ladd, és una altra pel·lícula maleïda, sembla que no hi ha gaire ocasions de gaudir-ne per algun tema de drets d'autor i la resta, a veure si qualsevol dia ens la poden passar a la Filmoteca. 

La versió més coneguda per la gent de la meva edat és la de Redford. A mi m'agrada i cada vegada que l'he tornat a veure m'ha agradat més però quan es va estrenar no va ser gaire ben rebuda, se'n van dir uns quants penjaments. Cal dir que també va passar amb la novel·la, avui un clàssic que fins i tot és lectura obligatòria per als estudiants americans de secundària, cosa que pot representar també un perill, segons com es miri. 

Això de l'obligatorietat momifica la literatura. Jo crec que el millor seria que els professors comentessin les obres literàries amb passió, en llegissin fragments i deixessin el misteri de les versions íntegres obert a la curiositat dels estudiants afeccionats a llegir. Jo he cercat molts llibres perquè algun professor me'ls va comentar o me'n va llegir algun bocinet, sense obligar-me a empassar l'obra sencera abans de poder-ne copsar tot el contigut.

A més a més d'aquestes versions sembla que n'hi ha una altra que es va fer per a la televisió, no l'he vista i no sé ni si tan sols ha arribat per aquests verals, la veritat. 

La portada original de la primera edició de la novel·la va ser molt innovadora, aquells anys vint van veure i viure molts canvis en tots els camps, malauradament tot es va acabar com es va acabar. La història d'aquest arribista fatxenda i ingenu impressiona i desvetlla pietat, en el fons és el de sempre, els rics ajuden els rics i els parvenus es queden amb un pam de nas o, com en aquest cas, fins i tot poden perdre la vida en el seu afany de reeixir.  

Quan va sortir el senyor Montilla de president  Ainaud de Lasarte va fer un comentari, molt repetit i comentat, sobre el fet que ja era hora, doncs fins aleshores sempre havien manat els amics de casa seva, o sigui, la burgesia il·lustrada, petita o gran, la cultureta convencional. Aquesta situació queda reflectida en una novel·la tan barcelonina, malgrat ser escrita en castellà, com Mariona Rebull. El pobre Rius no és del mateix braç que la resta, és gente bien que s'ha fet un tip de treballar però que no té allò que s'ha de tenir, tradició més o menys aristocràtica, entenent l'aristocràcia en un sentit molt generós.

L'enterrament del pobre Gatsby és terrible, un dels fragments literaris més colpidors de l'època. Potser hem millorat una mica però encara es pot percebre, a tots nivells, aquest sentiment de rebuig vers els qui pensem que són menys que nosaltres en algun sentit, cultura, diners, procedència, sembla que tenim certa necessitat de sentir que algú és menys per tal de reforçar el nostre ego. En podria posar molts exemples actuals i els qui els han protagonitzat em protestarien, ni tan sols se n'adonen, no hi poden fer més. En els primers temps de la Nova Cançó s'incidia molt en el tema de la procedència universitària dels cantants i cert rebuig vers Serrat, un noi de barri i de mare aragonesa, anava una mica en aquesta direcció elitista, fins i tot abans del tema de l'Eurovisió.

Els bons temps del PSUC van topar amb aquestes coses, hi havia els il·lustrats i els de procedència obrera i treballadora, de veritat. Aleshores la universitat era minoritària i absolutament elitista, cal recordar-ho. La Daisy de Gatsby no és tan diferent, en certa manera, de la Teresa de Marsé, tampoc. El que passa és que Gatsby té més savoir faire que el Pijoaparte i més peles. Els Gatsby del Raval o de Cornellà poden haver anat a ballar al Bocaccio de l'esquerra divina però al capdavall el desclassament no és senzill, tot i que avui la permeabilitat social, afortunadament, sigui més a l'abast de la majoria de la gent.

Gatsby és ja un clàssic i crec que cada generació tindrà la seva versió en cinema, el mateix que passa amb Mujercitas, amb Anna Karènina i amb alguns altres títols de prestigi reconegut. D'altres llibres, igualment interessants, no han tingut tanta xamba. En aquests casos és absurd discutir sobre si la novel·la és millor que la pel·lícula o si aquesta versió és pitjor que l'anterior, tot s'hauria de jutjar per separat, en el seu moment i en el seu context. M'agraden els actors d'aquesta darrera versió, pel que fa al conjunt, com que encara no l'he vista no puc dir-ne res.

Pel que fa als Gatsbys nostrats i casolans, sempre n'hi haurà, a l'estil de cada època i de cada context cultural. Sempre seran, també, un gran material literari per als novel·listes afeccionats.

 

Històries d'abans i pel·lícules d'ara

En temps pretèrits, moltes revistes i revistetes de tota mena incloïen narracions curtes d’autors remarcables. Ara no és tan freqüent, tot ha canviat molt. De petita hi havia històries que m’impressionaven, en aquestes revistes, la veritat és que em llegia tot el que trobava, que no era pas massa, i que m’han quedat fixades a la memòria, amb tots els condicionants que esmentava l’altre dia i que comentava Sorribas en el seu llibre. Els autors importants com Camilo José Cela quan era jove, Ana Maria Matute o d’altres havien publicat contes breus en aquests suports més frívols.

Això ve a tomb perquè quan he anat a veure l’Indiana Jones, com sol esdevenir-se, m’han endegat un gavadal de trailers. A mi m’agraden, els trailers, em desvetllen la curiositat, sempre m’han fet gràcia, ves. El que passa és que si la peli, com era el cas, dura massa, més de dues hores, i a més t’has d’empassar una dotzena de trailers, ja no saps com seure. Un d’aquests trailers ha estat el d’una pel·licula que estrenaran aviat, El curiós cas de Benjamin Button, que, pel que he pogut esbrinar per la propaganda, és la història d’un home que és vell i es va tornant jove.

Tota aquesta introducció ve a tomb per un altre tema que comentava fa poc, el del plagi o la ‘inspiració’ interessada en la creació. Recordo una d’aquestes narracions publicada en alguna revista de fa molts anys, potser Garbo o Lecturas que em va impressionar força, sento no recordar el nom de l’autor, segur que era prou conegut. Es tractava també de la història d’un home que vivia al revés, naixia vell i moria infant, convertit en fetus. S’enamorava cap als vint d’una dona més gran i celebraven molt el moment en el qual tots dos tenien la mateixa edat, ella envellia i ell rejuvenia.

Em va semblar, aleshores, molt original. Tot et sembla original quan no has vist ni llegit massa. Recordo quan els meus fills començaven a llegir llibres de més envergadura o a anar al cinema amb amics, tot els semblava original i jo de vegades els deia ‘això està més vist que el tebeo’. Ara molta gent ja no sap què era el tebeo ni el pes que va tenir en la nostra cultura, és clar. El fet és que en cercar informació sobre aquesta pel·lícula m’adono que està inspirada en una narració de Scott Fitzgerald, autor molt ben aprofitat pel cinema i que va morir l’any 1940. Scott Fitzgerald i la seva dona Zelda són l’exemple d’això que predicava aquella telesèrie sudamericana, que els rics també ploren i pateixen. Els rics i els famosos. Però, com deia algú, fent broma, o com cantava la Guillermina Motta en aquella cançó inoblidable 'Com la Soraya vull plorar', ploren en l’abundància, encara que en aquest cas, i en molts, com que estiren més el braç que la màniga sovint van curts d’armilla i estan endeutats.

Consideracions morals i personals apart Scott Fitzgerald és un escriptor fascinant, que reflecteix tota una època amb excel·lència i honestedat. Penso si la narració que vaig llegir, l’autor de la qual no recordo, es devia inspirar en la de Scott, crec que no era pas una traducció ja que em sembla recordar que l’ambient era plenament hispànic. No ho sé, només sé el que ja sabia, que ser original és, pràcticament, impossible. I no sé si m'agradaria massa, això de viure a l'inrevés...