BRIGITTE BARDOT, 2.0

 

Brigitte Bardot, cançó de Darío Moreno (fragment)

Brigitte Bardot Bardot
Brigitte béjo béjo
De toutes les belles pinguinettes
C'est bien toi la plus chouette

Brigitte Bardot Bardot
Brigitte béjo béjo
Si belle et si mignonne
Que j'aimerais te croquer

C'est comme ça que l'on t'apelle
Car tu n'est qu'un gros bébé
Mais je sais que mon papa
Est amoureux fou de toi
Il voudrait bien le coquin
Te faire un petit calin
Mais comme il est moins beau que moi
Forcément tu me choisiras...

M'he empassat, per tafaneria i memòria sentimental, els sis capítols de la sèrie de Sundace sobre Brigitte Bardot. M'ha resultat una mica decebedora, ja m'ho esperava, però m'ha servit per fer memòria sobre un personatge que va ser emblemàtic, avui una supervivent, a qui segons diuen, no li feia gens de gràcia el biòpic. Com en el cas de les coses que ens expliquen, en aquesta sèrie i en tantes altres sobre personatges reals, tot s'ha d'agafar amb pinces.

Malgrat comptar amb una directora emblemàtica i apreciada i un conjunt actoral interessant i, en alguns casos, excel·lent, començant per la protagonista, tot queda en res o en poca cosa. Un passeig covencional pels inicis de la carrera i del mite, centrat en els seus amors, molts i seguits, que, de sobte, s'acaba quan Bardot encara és jove i té molta vida pel davant.

En ocasions se'ns mostra la noia com una gran patidora, que, això sí, sense massa esforç entabana els senyors joves i de bon veure, malgrat que aquests fins i tot, com en el cas de Trintignant, tinguin parella brillant i de bon veure. Ja sabem que això els passa a molts xicots, en el mon del cinema i al costat de casa. Ja des del principi, això sí, veus que li encanten els gossets.

Hi ha molts temes desaprofitats, la situació política del moment, la guerra d'Algèria, les lleis, sovint restrictives i carques, encara que allò fos França i aquí estéssim molt pitjor, els abusos del periodisme de tafaneries, abusiu i absurd però que, ai, respon a la demanda del 'públic'. Poca cosa sabem de les pel·lícules de l'actriu, més enllà dels títols i els rotllos amorosos amb els protagonistes. Brigitte Bardot, tot i que, com sol passar, va millorar l'ofici, sembla que tampoc no tenia massa interès en el tema. Avui seria més aviat això que en diuen 'una influencer'.

Com que tot s'acaba poc després de néixer el seu fill ens deixen en la intriga del futur i no s'entra en les seves idees polítiques i, en les animalístiques, de passada i gràcies. Per blanquejar-ne el tarannà la veiem patir i plorar i manipular les seves parelles, i sabem, una mica de passada, que va tenir problemes infantils, que estimava molt el seu iaio i que tot just adolescent feia campana a escola i se n'anava a veure el Vadim, el primer de la sèrie amorosa, segons sembla.

Qui no sàpiga res d'ella o poca cosa es quedarà amb quatre tòpics, atractiu sexual d'alt voltatge, egoisme evident i descarat, tot i que si seguim el currículum amorós dels seus molts nòvios la gran majoria es van refer i van lligar a dojo després del desengany. També es minimitzen coses grosses, com allò del Clouot raret i maltractador, el mateix que el senyor que li ensenyava ballet. Tot passa de puntetes i si algú en vol saber més haurà d'anar a la viquipèdia i més enllà.

He comprovat, sorpresa, que al meu blog he escrit unes quantes vegades sobre Bardot. L'enyorat Àngel Casas, en més d'una ocasió, va manifestar que no entenia tant de soroll amb la Marilyn i que ell 'era de la Bardot'. A Bardot l'hem vista envellir i portar a extrems pintorescos tot això de la lluita pels animals, i maridar-se amb un senyor lepenià de pro. Aquí, això de que els famosos siguin de dretes genera mal rotllo a la progressia, però a França sempre han estat més inclusius.

Hi ha qui em diu, sobre Bardot, que és més de Cardinale, de Romy Schneider, de Girardot... Les comparacions, en aquest cas, sobren, perquè Bardot, en el seu estil i en seu pes específic en el mon de l'època, va ser tota una altra cosa, més personatge que actriu, i tot un caràcter. Les dones lligones sense manies estan, fins i tot encara avui, més mal vistes que els senyors col·leccionadors d'amants. Incomoden. El tipus d'atractiu sexual de Brigitte Bardot anava més enllà de la seducció convencional, què hi farem. Fins i tot ara, ja tan gran, no té manies en mostrar l'aspecte lliure i despentinat de sempre. 

Amb actors joves poc coneguts encara per nosaltres i que, en ocasions, no retiren gaire als originals, veiem desfilar pels braços de la dama Vadim, Trintignant, Distel, Bécaud, Sami Frey... Bardot també va cantar, força bé per cert, i la primera versió d'allò de 'je t'aime mais non plus' va ser la seva, segons expliquen. Vaig veure poques pelis de Bardot, moltes van arribar tard i malament i el temps no perdona els grans agosaraments pretèrits. Una vegada, a l'adroguer del barri, una senyora explicava en veu baixa al botiguer, mentre jo, que era petita, intentava parar l'orella, que havien anat a França i havien vist una peli de la Bardot on ella anava conilla i el senyor la repassava de dalt a baix. Les primeres escapades privilegiades en cotxes prehistòrics van dur les parelles escandalitzades i reprimides a veure streeptease, cosa que jo no sabia què era, aleshores, i pelis de la Bardot. Encara no hi havia excursions organitzades a veure política i erotisme censurats. 

I tot i no veure el seu cinema, qui més qui menys, de joveneta, va tenir un vestit de quadrets de colors, com ara aquell del seu casament amb Charrier, i va intentar, en debades, fer-se un despentinat bardotià. El pobre fill no desitjat crec que va poder fer una vida més o menys convencional. S'ha de dir, també, que en aquella societat que ens presenten no hi surten pobres, totes les famílies son més o menys benestants, per molt que pateixin o hagin patit. No vaig poder evitar fer un intent d'aplaudiment quan BB engega a pastar fant el polític a qui ha anat a demanar un favor i se'l vol cobrar, com Santa Rita. Tot i que la recerca d'endoll pel seu amant faci angúnia, m'encanta quan li diu que què s'ha pensat i que ella tan sols va amb qui li agrada. El que passa es que el tema feminista també queda molt diluït.

https://fr.wikipedia.org/wiki/Bardot_(s%C3%A9rie_t%C3%A9l%C3%A9vis%C3%A9e)

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2008/07/quan-volem-ser-brigitte-bardot.html

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2019/12/veritat-i-cinema.html

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2022/02/el-dia-en-que-la-pluja-vindra-i-tot.html

Quan volíem ser Brigitte Bardot

Fa uns dies vaig veure un d’aquests programes excel·lents, sense pretensions, però ben fets i agradables de contemplar, que fan sovint a la televisió de Barcelona.

Pertanyia a una mena de sèrie en la qual diferents personatges parlen de músiques lligades a la seva vida. És un programa que no sé ben bé quan l’emeten, per sort l’acostumen a repetir i sempre que me l’ensopego és per casualitat.

En aquesta ocasió estava dedicat a Àngel Casas, de qui ja he parlat en alguna ocasió i pel qual sento una simpatia generacional immensa. Casas sempre manifesta que no és mitòman, jo crec que tampoc, però, si ho fos, un dels meus mites seria ell mateix.

Quan era molt joveneta una vegada vaig anar a Ràdio Barcelona a veure un programa que feien, d’aquells encara en directe, els diumenges pel matí. Crec que era Casas, molt jove, qui el presentava. Amb les meves amiguetes d’aquell temps el vam trobar molt lleig, massa ‘gordo’, quant tens pocs anys i poc seny t’agraden els nois de cos de fideu i amb cara de nena. El meu preferit de l’època era Tony Perkins, per cert, que anys després el mateix Casas entrevistaria, ja tocat de mort per la sida.

Perkins era una ombra, aleshores, i en canvi Àngel Casas ha millorat amb el temps i ara és un senyor madur de molt bon veure amb un munt d’anècdotes divertidíssimes i interessants per explicar, que escriu també molt bé i que, com en tants altres casos, la televisió curta de vista dels nostres temps es permet de no aprofitar en absolut.

Casas va estar brillant com sempre, en el programa dedicat a recordar músiques. Allà va sortir des de Pink Floyd al limón del limonero, tema que també m’evoca divertides tardes de festa juvenil i patxanguera. Va parlar de la censura absurda d’aquells temps, quan ja malalt Franco els prohibien de posar a la ràdio coses com ara se va el caimán o adiós mariquilla linda. Va admetre, cosa que poca gent fa, que si tornés a començar la seva vida canviaria moltes coses i va evocar un altre mite de l’època, Brigitte Bardot, de la qual van posar un disc, doncs la noia també va cantar una mica i, pel meu gust, millor que la Bruni. Crec que aquella cançó tan forta que després va cantar la Birkin amb el seu home, je t'aime mais non plus, fent tota mena de suggerents sospirs i alirets l'havia gravat primer la Bardot i que la repetició va obeir a un afer de gelosia femenina. La veritat és que la versió brigittiana, poc coneguda, pel meu gust, és fins i tot molt més sensual, però tot són gustos.

Manifestava Casas que a ell, de jove, la Monroe no li deia gaire res. Que la seva era la Bardot. La d'ell i la de molta gent. Brigitte Bardot ha envellit, té idees una mica estrafolàries i ha tingut la sort de no morir jove, per això la seva imatge juvenil, aquella imatge que feia tronar i ploure i que tantes noies volien i volíem imitar s’ha esvaït força. Marilyn va morir jove i de forma tràgica, altrament potser no en vendrien tants pósters. Moltes pelis de la Bardot no van arribar a casa nostra fins molt més endavant i encara. La cosina d’una amiga meva s’hi assemblava i tots els xicots anaven de cul per ella, la veritat. Jo vaig patir molt perquè no m’hi assemblava en absolut, era el temps del domini de les noies de nas arremangat.

Bardot va protagonitzar una moda molt bonica i alegre, la dels vestits curts, de quadrets de colors, amb alguna punteta blanca ribetejant les mànigues o l’escot. Jo en vaig tenir un i malgrat això del nas i que tampoc no dominava l’estil despentinat de la francesa, amb aquell vestit em sentia molt a gust i fins i tot atractiva. Recordo unes fotos d’ella amb aquell marit tan sonso, Charrier, tots dos a la cuina de casa seva, un d’aquests reportatges ximples de les revistes. També, crec, havia flirtejat amb Sacha Distel, cantant que també va lligat a cançons immenses, com aquella del monsieur caníbal, o la de la mànega perduda amb tot el cos der bombers en dansa, buscant-la.

Fins i tot a l’actriu li van dedicar una cançó, una samba que feia: Brigitte Bardot, Bardot, tu estilo triunfó, triunfó, BB, BB, el secreto de tu hechizo y de tu encanto no lo sé. O una cosa així. La primera gent que sortia a França amb sis-cents o gogomòbil anava a veure estriptís a Perpinyà, com diu el text de Joan Oliver, però també la Bardot, qui, per cert, no va tenir massa sort amb els directors ni amb els arguments que li oferien, encara que tampoc no era la Moreau, les coses com siguin.

Perdoneu que no pengi fotografies ni enllaços, però sóc pel Pirineu Aragonès, amb un connexió que no m’acaba de funcionar.