Quan jo era petita corria una dita que avui pot resultar políticament incorrecte del tot, que feia: En Cartagena mar sin pescado, montes sin leña, mujeres p..., hombres c... y niños mal educados. Imagino que aquesta dita l'havien elaborat els rivals urbans de la ciutat de Cartagena, potser els mateixos murcians de la capital, qui sap. A Mieres, el poble garrotxí del meu pare, deien dels Santa Pau: Santa Pau, vila merdosa, poca gent i carmellosa, Santa Pau, vila merdera, poca gent i carmellera. Per als no iniciats en el tema aclariré que això dels carmells feia referència als mocs que penjaven dels nassos dels del poble veí. De dites d'aquest tipus n'hi ha un munt, sovint els més propers són els més imaginatius a l'hora d'inventar refranys que malmetin el nom del poble rival, rivalitat que, com és sabut, tot i que jo ho he sabut fa poc, prové del que vivia a l'altra riba i competia per al gaudi de l'aigua, bé preuat i avui no tan valorat com caldria en els nostres petitburgesos verals.
Cartagena és avui una ciutat esplèndida, amb un centre urbà magnífic, cases remarcables modernistes i eclèctiques, que és com en diuen de les cases de l'època modernista que no responen als esquemes als quals estem tan acostumats. La joia de la corona és avui el Teatre Romà recuperat, però té molts altres atractius i espais que m'han quedat pendents per a una propera visita, com ara el Museu Nàutic, el Casino o el Museu d'Arqueologia Subaquàtica. M'agraden els museus però sobretot m'agrada passejar per aquestes ciutats de mida mitjana tirant a grandeta. El mar els dóna un valor afegit, tot i que les ciutats interiors també tenen la seva màgia. Cartagena ha estat una ciutat de mariners i militars, m'ha recordat Livorno, Maó, Bastia i tants altres punts mediterranis que van ser objecte del desig estratègic de tants poders al llarg del temps. Totes s'assemblen però cadascuna té vida pròpia i característiques molt destacades.
Hem pujat al Castillo de la Concepción, al Parc Torres, conegut més aviat com a Parque de los Patos tot i que en aquesta ocasió d'ànecs no n'hi he vist. Al castell hi ha un interessant museu i es pot veure un vídeo que resum en una breu estona la història, diversa i moguda, d'aquesta ciutat. Fa alguns dies, en un comentari, en Francesc Puigcarbó va fer referència als Reis Catòlics i les repoblacions amb catalans i aragonesos però he d'aclarir que, malgrat que els Reis Catòlics i, sobretot, la reina Isabel, semblen tenir la culpa de tots els mals històrics, el tema de les primeres escabetxades i repoblacions van ser culpa, si és que en parlar dels fets d'aquells temps es pot parlar de culpes, del nostre Jaume I, sogre d'Alfons X, que li va demanar ajuda davant de les revoltes que provocaven els musulmans davant dels privilegis que es donaven als nous habitants cristians. Els Reis Catòlics ja es van trobar la cosa feta i Múrcia els va servir de punt important en el tema de la conquesta de Granada. La definitiva expulsió dels moriscos vindria en època de Felip III i és un tema del qual també cal parlar a fons i no de forma breu i arrauxada.
Aquestes terres no havien estat abans, cap bassa d'oli. Un rei musulmà, Ibn Mardanis, dit el Rei Llop, que va protagonitzar l'etapa més remarcable del regne musulmà de Múrcia, ja va tenir problemes amb d'altres reis musulmans, fins i tot amb el seu propi sogre, que era el de Jaen, i a més es va veure amenaçat per l'arribada dels almohades. Va aconseguir de mantenir una certa independència a base de fer amistat i tractes diversos amb els castellans i aragonesos, amb Ramon Berenguer va firmar un tractat sobre Fraga, ciutat de la qual ell havia estat governador. En morir, els seus fills van fer-se vassalls dels almohades i potser no podien fer una altra cosa. La història de la dita Reconquesta és complexa i diversa i no un conte de bons i dolents o una festa patronal de moros i cristians.
Abans d'això la ciutat de Cartagena ja havia tingut un intent bizantí de recuperació, després dels atacs dels bàrbars. I molt abans havia estat objecte de les lluites entre romans i cartaginesos, va ser fundada per Asdrúbal. La ciutat, com la majoria de ciutats i pobles, va patir èpoques de decadència i va gaudir d'èpoques de represa econòmica i cultural. No es pot estar mai tranquil. Un dels fets més singulars i poc coneguts és una revolució cantonal en contra del govern central, en el marc de la Primera República, que va ser reprimida, com tocava. Passo per alt la resta d'alts i baixos, durant la Guerra Civil va restar en poder de la República i també va patir força, no he pogut visitar en aquesta ocasió un refugi de la Guerra Civil, els refugis són també avui uns espais que desvetllen un gran interès turístic.
Per a una informació més acurada podeu fer un repàs per la wikipedia. De tota manera, per aprofundir en el tema d'aquesta Cartago Nova tan fascinant m'he comprat un llibre que em sembla molt bo, Historia de Cartagena para principiantes, d'Alfonso Grandal López, arxiver de Cartagena i un d'aquests erudits locals tan imprescindibles i vocacionals que podem trobar, afortunadament, a molts llocs de la geografia nostra i dels altres. Malgrat el títol és un volum gruixut i acurat. La llàstima és que més enllà dels propis indrets dels quals parlen aquests llibres costin de trobar tot i que avui, gràcies a internet, la cosa és una mica més senzilla.
És a través d'aquesta mena de llibres com s'accedeix a la història de veritat, la quotidiana i propera, gràcies a la qual podem copsar una mica de la gran complexitat d'un passat que ens han explicat sempre de forma mal resumida i mal interpretada, ideològica i maniquea, força infantil. Les coses són complexes i les voldríem senzilles, ai.
