Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Chavela Vargas. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Chavela Vargas. Mostrar tots els missatges

6.8.12

EL MISTERI DELS NONAGENARIS VICIOSOS





No es que vulgui fer una apologia del vici i la disbauxa però sí que voldria insistir en un tema que avui és polèmic i recurrent, l'excés de la propaganda mèdica del nostre temps a l'entorn de la prevenció i la necessitat de bandejar vicis diversos. L'ase dels cops en aquests darrers anys ha estat el tabac i en aquest tema s'han arribat a cotes realment absurdes, fins i tot en això dels incendis es parla molt més d'aquestes responsabilitats individuals motivades per burilles imprudents, que no pas dels nombrosos casos en els quals els fets han tingut un origen més difús i fins i tot natural, com els llamps, a més de la responsabilitat política i social col·lectiva, a l'hora de mantenir els indrets boscosos néts. I dic això perquè he fet aquests dies alguns passeigs per zones boscoses considerades, de risc, atapeïdes de brutícia, vidres i la resta, que no sembla que preocupin ningú. Encara més, són indrets molt allunyats de Barcelona, transitats majoritàriament per autòctons de la comarca, i és que els barcelonins pixapins també hem estat sovint els ases dels cops dels ruralistes dogmàtics. Però, és clar, sempre és més fàcil castigar el manxaire que no pas els qui tenen qualificació.

Ha mort Chavela Vargas als noranta-tres anys, una edat en la qual tots firmaríem, després, segons ella mateixa explicava, d'haver-se empassat més de quaranta-cinc mil litres d'alcohol, fumat i tota mena de coses que podríem considerar esports mal vistos de risc. I és que els esports olímpics convencionals o els de risc, amb la seva competitivitat salvatge, han esquinçat moltes joventuts, però sembla que això no preocupa i més aviat se'n fa molta promoció, encara amb aquell absurd miratge de la mens sana in corpore sano, que tant agradava als nazis.


Santiago Carrillo, un gat vell i fumador, encara miola malgrat els ensurts diversos, a fregar dels cent anys i Helmut Schmidt sembla que fins i tot pensa en tornar a casar-se als noranta-tres anys, després de més de setanta de feliç convivència amb la nòvia de l'adolescència, de la qual va enviudar fa alguns anys, ja velleta i tan fumadora com ell. Schmidt qui, com Carrillo encara assisteix sovint a debats i escriu articles d'opinió, va desvetllar les ires dels benpensants d'avui quan va exigir fa poc temps sortir a la tele alemanya fumant, cosa que li van concedir, fent una excepció.

En la longevitat i la plenitud vital hi ha molta genètica i molta casualitat i no hi ha cap explicació que no compti amb nombrosos forats per on s'escola l'experiència com aigua en un cistell. L'atzar és capriciós, com en el cas d'Andreu Canet, home de noranta-un anys, supervivent de la inútil carnisseria i deplorable iniciativa d'una república ja derrotada, que va ser la Batalla de l'Ebre, avui parc temàtic per a excursionistes i per a reconvertidors de passats miserables en lectures abrandades sobre lluites impossibles per la llibertat. 


Que la guerra encara existeixi i que la violència sigui encara una amenaça per a les col·lectivitats és, per a mi, un misteri terrible, com ho és la curiositat que encara desvetllen batalletes i estossinades del passat o la indiferència amb la qual mirem els morts llunyans, molts d'ells infants, mentre ens planyem del fet que no podem anar de viatge enguany a causa de la crisi. Tal i com som els humans, que ens demanin o exigeixin que no fumem ni beguem ni mengem en excés, aquests que manen o els qui pretenen dirigir els qui manen, és, si més no, una paradoxa gairebé hilarant, no pas excessivament allunyada de les prèdiques morals sobre els perills del sexe que ens amollaven durant la meva infantesa i la meva joventut. I el nostre afany per esgarrapar a la vida, com sigui, uns minuts més d'indult, patètic. I no pas patètic en el sentit seriós de desvetllar emocions intenses sinó en el sentit vulgar de ridícul. Encara que sigui, és clar, molt humà.