Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vicis. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vicis. Mostrar tots els missatges

14.8.16

PECATS D'AHIR, PECATS D'AVUI, PENITÈNCIES, INFERNS I CONDEMNES




Hi ha una tendència perillosa del poder, sigui el que sigui, en fer sentir la gent culpable d'alguna cosa. En aquest poder hi incloc els poders mèdics, científics, pedagògics i la resta. Fa anys, afortunadament uns quants, la culpa tenia a veure en moltes ocasions amb la moral vigent i la religió oficial. De petita recordo que no dormia bé el diumenge si, per exemple, no havia pogut anar a missa. Morir en pecat mortal, i diria que aquell era el pecat mortal més a l'abast dels infants innocents, era terrible i comportava cadena perpètua en un infern surrealista i horrorós.

Però els dogmes no ens abandonen i avui també es recorre al sentiment de culpa per tal de carregar en cadascú de nosaltres culpes que sovint són dels mateixos poders, és més fàcil amollar-te un anunci gore sobre accidents de trànsit en el qual el pobre home que ha tingut una badada amb terribles conseqüències i ha sobreviscut patirà un infern vital irreversible, sense que tanta sang absurda a l'hora de dinar provoqui, però, millores substancials en la xarxa viària. Una altra tècnica de dubtosos resultats és la campanya antitabac que permet mostrar als paquets del vici pulmons podrits o dents fastigoses, sense comptar amb que el fumador reticent pot, senzillament, canviar de paquet o enganxar al damunt de les imatges la fotografia d'una vedette amb poca roba.

La salut és avui una religió indefugible, el tema del menjar clama al cel, és dolent el sucre, el greix, la carn abans objecte de desig avui és sospitosa, la xocolata s'ha de prendre amb mida, amb el vi encara es va amb prudència ja que molta gent, avui, viu de la vinya i d'aquesta revifalla actual del producte. Una jove i brillant ministra sueca ha dimitit després de ser pillada amb un grau d'alcoholèmia que fa riure, tornant d'un sopar, i ella mateixa ha manifestat que aquest ha estat el pitjor error de la seva vida i que allò que va fer està mol mal fet, en una mena de confessió pública de culpabilitat que, al menys a mi, m'ha resultat més anguniosa que la mateixa dimissió.

Renunciar a una persona com aquesta en un govern, per aquest motiu, mostra de forma palesa que no anem bé. O al menys així m'ho sembla a mi, que vinc d'un temps en el qual els pecats eren ben bé uns altres, tan absurds com els actuals, això sí. Per dolent que fos aquell sistema en teoria Déu et perdonava si et penedies, cosa que al menys alleujava de les culpes. Els pecats moderns de veritat existeixen, és clar, però no sembla que inquietin de la mateixa manera, a nivell col·lectiu.


Si estàs malalt, és gairebé culpa teva. Si no tens una llarga vida, abocada a les malalties mentals i senils inevitables en la gran majoria de la població, no t'has cuidat, no has fet esport, has menjat poca verdura, has begut o fumat i coses semblants, com ara el sexe excessiu, tot i que avui és gairebé políticament incorrecte ficar-se amb el tema copulatiu passat de rosca i que durant anys i panys va ser causa de mals sense límit els quals, no ho oblidem, recollien fins i tot llibres escrit per metges de prestigi. Fins i tot el capteniment dels fills és culpa dels pares, tot i que això ja ve del pecat original i de les condemnes bíbliques.

Sembla que la societat no pot deslliurar-se d'un cert grau d'hipocresia i d'incidir, ni que sigui en les col·lectivitats suposadament democràtiques, en aspectes de la vida personal de la gent. No crec que la vida que porten aquests esportistes olímpics, en molts casos, sigui gens sana ni recomanable. Molts viuen gairebé tot el dia immergits en bidons d'aigua, d'altres desenvolupen cossos fantasmagòrics a còpia d'enlairar pesos. Però l'esport està ben vist tot i que no podem saber com acabarà tot aquest jovent. La moda potencia l'anorèxia, fa temps que es comenta que és controlarà el tema, però res de res. La moda absurda poques vegades es critica. 

L'altre dia vaig baixar-me aquesta imatge del facebook d'una amiga. A més a més, pel que fa als peus, sembla que s'ha de caminar de puntetes per esdevenir elegant, això de les modes i les dietes sempre afecta més a les dones, és clar, però tambe els senyors van caient en el parany. Una noia que es va retratar a les xarxes, en format natural, sense depilar, ha generat molt de soroll i fins tot ha escandalitzat els esteticistes. Se suposa que mostrar el pèl natural fa brut o que no tenyir-se el cabell blanc, sobretot pel que fa a les dames encara joves, fa deixat.


16.8.12

CANÇONS CULPABLES


Escoltava avui per la ràdio el sorprenent comentari, imagino que fet de bona fe, d'una periodista jove manifestant la seva sorpresa per la vigència, encara, de cançons que fan referència al vici de fumar. Certament, n'hi ha una pila, començant per l'antic cuplet del Fumando espero fins arribar a la més rabiosa actualitat de cançons en anglès i passant per una dels Pets, que també ha mencionat la noia, curiosament sense dir res sobre la beguda alcohòlica,  o la rima en infinitiu, que també és condemnable:

Cap al vespre estàs trist i no saps on anar, I et prepares un whisky i no te'l pots acabar. I t'encens un cigarro sense ganes de fumar, I l'apagues aviat i et tornes a aixecar...


No sé si la intenció subliminal de la xicota era insinuar que caldria limitar-ne l'emissió o, potser emetre aquestes apologies del vici en horari nocturn i en programes mèdics especialitzats. En temps de Franco les cançons censurades eren sobre sexe i política, tot i que algunes s'escapaven sense voler de les prohibicions. Bésame mucho, per exemple, només es podia escoltar en versió musical no cantada durant uns anys, el mateix que la Santa Espina, per motius ben diferents.

Fa un temps, en un programa de discos antics, el presentador va demanar que no li sol·licitessin El preso número nueve ja que la temàtica, com és sabut, parla d'un cas de violència de gènere, amb l'afegitó d'assassinar l'amant de l'adúltera i mostrar molt poc penediment ja que l'home, condemnat a mort, diu, fins i tot, i si vuelvo a nacer, yo los vuelvo a matar. Per cert, va ser Joan Baez qui va donar una nova vida a aquesta història, popularitzant el tema durant la meva joventut, en castellà. Moltes coses ens resulten avui estranyes, canvíem la nostra percepció i situacions que semblaven tolerables avui són intolerables o inquietants, però presuposar que aquestes coses incideixen de forma seriosa en la nostra vida real és suposar massa.

Les cançons del passat són plenes de situacions com ara l'assassinat de la dona infidel, la borratxera com a recurs per a oblidar o com a gracieta divertida, i fins i tot el masoquisme, com en allò de Mon homme: si me pega me da igual, es natural... En francès encara és pitjor:  I'm'fout des coups, I'm'prend mes sous, je suis à bout mais malgré tout que voulez-vous... La prostitució sòrdida també hi surt sovint, per cert. En les cançons més actuals es fa molta referència al consum de drogues com ara la maria i coses pitjors. Precisament molts grans grups de rock no s'han estat de res, ni en els temes ni, molt sovint, en la seva vida personal poc exemplar.

La qüestió sexual, en canvi, ja no inquieta com abans, tot i que no deixa de sobtar escoltar una criatura de pocs anyets cantar, sense saber què canta, mentre remena de forma insinuant, coses com ara quiero más de lo que tu me das o no pares, sigue, sigue. A escola, els festivals de final de curs em produïen una mica d'angúnia, hi havia molta afició a muntar coreografies per part de les preadolescents, vestides, com deia una companya mestra, de cabareteras enanas. Cal dir que els pares i mares hi xalaven i que els intents per reconvertir el final de curs en quelcom més educatiu i pedagògic no van reeixir.

Fins i tot a mi, de petita, quan el cuplet va revifar, gràcies a Sarita Montiel, em feien cantar a casa La chica del diecisiete que moralment és de gust dubtós, doncs parla d'una noia que no se sap d'on treu diners per lluir i es bescantada per les veïnes. I això que em sembla que eren força puritans, els pares, en aquells anys, tot i que un cop a l'any anaven a veure revista al Molino.  Conxa Piquer, curiosament, passava censura, potser perquè no gosaven ficar-se amb ella, tot i que també durant una temporada van substituir allò de la mancebía per la casa mía.

Els tangos mostren tot un doll de situacions que avui resulten molt llunyanes del nostre tarannà. De tota manera, intentar que aquests mals exemples de tota mena no siguin d'ús comú ens pot portar per camins espinosos, al final no podrem llegir ni la Bíblia, ni els clàssics, ni Shakespeare, que en ocasions és gore-gore. La violència  gairebé de circ present a moltes pelis juvenils no sembla inquietar tant com que hi surti algú fumant en pipa. Sempre ens quedarà Folch i Torras, espero.

Sembla que cada època ha de comptar amb benpensants i moralistes que ens diuen què hem de fer, què hem de dir, què hem de veure, què hem d'escoltar i ens obren els ulls davant de les paraules ocultes en cançonetes aparentment innocents o en dibuixos infantils poc recomanables. Els dibuixos, els programes infantils i les joguines de moda han estat sovint objecte de tesis doctorals pedagògiques sobre els seus riscos i perversitats. Walt Disney va rebre molt, per una banda era immoral, com en el cas de La dama y el vagabundo, i per l'altra era un agent perillós del capitalisme nord-americà i només eren bons uns dibuixos avorridíssims que venien dels països comunistes d'aleshores. La televisió, en general, va ser durant anys l'ase dels cops, com ho van ser els jocs de rol i avui, els ordinadors o les xarxes socials. 

Afortunadament la vida real acostuma a anar per verals imprevistos i em temo que, de la mateixa manera que les prohibicions sobre aspectes sexuals i polítics en època franquista no feien res més que generar clandestinitats i curiositats morboses, fins i tot festivals de cinema prohibit a la França propera, les altres acaben i acabaran fent el mateix paper galdós. En tot cas, si caiem en el parany d'escoltar els moralistes de tots colors vestits de modernitat i postmodernitat caldrà seguir el consell evangèlic sobre els fariseus, feu el que diuen però no feu el que fan i també allò del qui sigui lliure de pecat. És clar que els moralistes estan, una gran majoria -un altre tema serien els oportunistes- convençuts de la seva innocència i de les seves bones intencions de les quals, ja ho sabem, estava empedrat l'infern quan l'indret pertanyia al món del més enllà. Molts dictadors han mort creient que havien fet el que havien de fer...

6.8.12

EL MISTERI DELS NONAGENARIS VICIOSOS





No es que vulgui fer una apologia del vici i la disbauxa però sí que voldria insistir en un tema que avui és polèmic i recurrent, l'excés de la propaganda mèdica del nostre temps a l'entorn de la prevenció i la necessitat de bandejar vicis diversos. L'ase dels cops en aquests darrers anys ha estat el tabac i en aquest tema s'han arribat a cotes realment absurdes, fins i tot en això dels incendis es parla molt més d'aquestes responsabilitats individuals motivades per burilles imprudents, que no pas dels nombrosos casos en els quals els fets han tingut un origen més difús i fins i tot natural, com els llamps, a més de la responsabilitat política i social col·lectiva, a l'hora de mantenir els indrets boscosos néts. I dic això perquè he fet aquests dies alguns passeigs per zones boscoses considerades, de risc, atapeïdes de brutícia, vidres i la resta, que no sembla que preocupin ningú. Encara més, són indrets molt allunyats de Barcelona, transitats majoritàriament per autòctons de la comarca, i és que els barcelonins pixapins també hem estat sovint els ases dels cops dels ruralistes dogmàtics. Però, és clar, sempre és més fàcil castigar el manxaire que no pas els qui tenen qualificació.

Ha mort Chavela Vargas als noranta-tres anys, una edat en la qual tots firmaríem, després, segons ella mateixa explicava, d'haver-se empassat més de quaranta-cinc mil litres d'alcohol, fumat i tota mena de coses que podríem considerar esports mal vistos de risc. I és que els esports olímpics convencionals o els de risc, amb la seva competitivitat salvatge, han esquinçat moltes joventuts, però sembla que això no preocupa i més aviat se'n fa molta promoció, encara amb aquell absurd miratge de la mens sana in corpore sano, que tant agradava als nazis.


Santiago Carrillo, un gat vell i fumador, encara miola malgrat els ensurts diversos, a fregar dels cent anys i Helmut Schmidt sembla que fins i tot pensa en tornar a casar-se als noranta-tres anys, després de més de setanta de feliç convivència amb la nòvia de l'adolescència, de la qual va enviudar fa alguns anys, ja velleta i tan fumadora com ell. Schmidt qui, com Carrillo encara assisteix sovint a debats i escriu articles d'opinió, va desvetllar les ires dels benpensants d'avui quan va exigir fa poc temps sortir a la tele alemanya fumant, cosa que li van concedir, fent una excepció.

En la longevitat i la plenitud vital hi ha molta genètica i molta casualitat i no hi ha cap explicació que no compti amb nombrosos forats per on s'escola l'experiència com aigua en un cistell. L'atzar és capriciós, com en el cas d'Andreu Canet, home de noranta-un anys, supervivent de la inútil carnisseria i deplorable iniciativa d'una república ja derrotada, que va ser la Batalla de l'Ebre, avui parc temàtic per a excursionistes i per a reconvertidors de passats miserables en lectures abrandades sobre lluites impossibles per la llibertat. 


Que la guerra encara existeixi i que la violència sigui encara una amenaça per a les col·lectivitats és, per a mi, un misteri terrible, com ho és la curiositat que encara desvetllen batalletes i estossinades del passat o la indiferència amb la qual mirem els morts llunyans, molts d'ells infants, mentre ens planyem del fet que no podem anar de viatge enguany a causa de la crisi. Tal i com som els humans, que ens demanin o exigeixin que no fumem ni beguem ni mengem en excés, aquests que manen o els qui pretenen dirigir els qui manen, és, si més no, una paradoxa gairebé hilarant, no pas excessivament allunyada de les prèdiques morals sobre els perills del sexe que ens amollaven durant la meva infantesa i la meva joventut. I el nostre afany per esgarrapar a la vida, com sigui, uns minuts més d'indult, patètic. I no pas patètic en el sentit seriós de desvetllar emocions intenses sinó en el sentit vulgar de ridícul. Encara que sigui, és clar, molt humà.