Em temo que per les nostres terres no hi ha un excés d'ambient per commemorar els dos-cents anys de la Constitució de 1812, de breu durada i que cal situar en una època molt difícil, mal explicada i mal entesa. A la Biblioteca de Catalunya hi ha una exposició sobre aquella Constitució, que em sembla que ha estat poc publicitada, corren mals temps per a referències peninsulars o per parlar de quan encara volíem, més o menys, ser espanyols.
Precisament un grup català, Comediants, ha tingut cura d'endegar un espectacle sobre el tema a la ciutat de Cadis, sembla que força lluït. Ahir a Informe Semanal, un dels bons programes supervivents de maltempsades i canvis televisius, van dedicar-li un dels espais, a tot plegat. Però, en general, i considerant que s'havia parlat i escrit sobre la celebració, em sembla que més enllà de Cadis potser no està ningú per parlar de constitucions ni recordar passats que, malauradament, van quedar aviat malmesos i revocats pels poders reials i integristes de l'època.
Avui molts articles d'aquella Constitució, que volia modernitzar el país però desmarcar-se de les idees excessivament afrancesades, ens poden sorprendre, com ara les referències a la religió catòlica o l'absència de mencions a les dones. Cal pensar que molts dels il·lustrats que hi van intervenir eren clergues. La majoria són avui uns grans oblidats, com tot el segle XVIII i aquell principi del segle XIX.
És una llàstima que existeixi tan poc interès a l'entorn d'aquells anys, dels anteriors i de gran part dels posteriors, fins i tot les mostres d'art neoclàssic semblen voler esborrar-se d'on sigui i com sigui. En tot cas, si el tema no provoca una mica de debat aprofundit, haurem perdut una oportunitat més de debat constitucional. Anar a veure, com farà molta gent, l'exposició sobre Goya, sense esforçar-se en entendre una mica el món que li va tocar viure, no té un excessiu sentit, al menys segons la meva opinió subjectiva i personal.
Un d'aquells grans oblidats, clergue d'idees liberals, idees que sempre cal situar en l'època, va morir de mala manera, empresonat i maltractat, a causa de les seves idees i els seus fets en defensa de la modernització, al veí Portugal, Diego Muñoz-Torrero. Algú el recorda, més enllà dels especialistes en història de l'època?
En tot cas, felicito els Joseps, Josés, Joses, Peps, Pepitos, Pepes, Pepites, Fines i Finetes, i d'altres variacions d'un nom que va ser molt i molt popular, fins al punt que hi havia famílies on tots se'n deien, com feia aquella cançoneta castellana, José se llamaba el padre, Josefa la mujer... Sant Josep ha estat un sant molt ridiculitzat a causa del seu paper de pare no biològic, motivat pels misteris genètics de la nissaga divina, què hi farem. A més, avui això d'anar amb el lliri a la mà encara es motiu de riota, per part dels espavilats. Però fa anys el seu dia era festa, i de precepte. I menjàvem la crema cremada que avui és crema catalana i que ha perdut categoria en convertir-se en postre de menú, com tantes altres menges. Cal dir que hi sucàvem melindros i sequillos, cosa que també s'ha perdut força a causa de les manies aprimadores de les darreres dècades.
