DIA DEL PARE PEPET I INNOVACIÓ PEDAGÒGICA

Porto tants anys de blog que ja he escrit de molts temes, en particular d'aquests que es van repetint cada any, sants i festes diverses. Sobre aquest tema m'ha vingut al cap un fragment molt divertit de Incerta glòria, el llibre, per raons òbvies i, per sort, n'he trobat una referència a la xarxa, en la web de Vicenç Pagès i Jordà, així puc fer retalla i enganxa i m'estalvio d'haver de cercar el fragment al llibre. Resulta que el Soleràs literari escriu un article que entusiasma els seus amics joves, precisament amb el títol La rebel·lió dels joves. La Trini literària ens explica que als joves d'aleshores, com passa als joves de sempre, els semblava que tot girava al seu entorn. L'article el publiquen a Mirador però quan Juli vol continuar amb el tema i escriure nous articles sobre rebel·lions juvenils  li responen així:

Jove, d'articles sobre La rebel·lió dels joves només en publiquem un cada any, no s'hi faci il·lusions. Més d'un article sobre aquest tema, els lectors no ho suportarien. És un article, ¿com li diré?, com aquell altre de 'Ja s'han vist les primeres castanyeres'. Potser li diria que torni l'any que ve, quan hi hagi una altra vegada saragata a la universitat i els estudiants tornin a ser notícia; però resulta que cada any l'autor de l'article 'La rebel·lió dels joves' ha de ser nou; no és com el de les castanyeres, que el pot fer cada any el mateix redactor.

Em sembla un de tants bocins genials del llibre, aquests que fan que se li perdoni el to feixuc d'altres fragments i l'excés general de pàgines. Mostra una mica aquest esperit que no he trobat a la pel·lícula, bonhomiós i irònic, vaja. Com que escriure sobre Sant Josep, en el dia d'avui, és com escriure sobre el retorn de les castanyeres, ho puc fer jo mateixa, sense manies ni escrúpols.

He de dir que em sorprèn l'èxit de dies com ara el del pare o el de la mare, invents comercials reeixits i que celebra molta més gent de la que es podria pensar. I és que això de celebrar coses té ganxo, sembla que ara ja se celebra molt el dia de Sant Patrici, això del Saint Patrick, en versió original. Una bona amiga em va dir un dia, davant del meu escepticisme celebrador, que calien aquesta mena de coses per tal de no caure en la monotonia vital. Jo estic intentant, sense èxit, que al Poble-sec se celebri alguna festassa en els dies que van de Santa Madrona a Sant Salvador d'Horta, sants aquests molt lligats al meu barri. De moment es fa una festa castellera, que ja és d'agrair. Avui, si ets jove i català, has de ser casteller, és on convergeix la joventut del nostre temps, resulta extraordinari comprovar l'exit en la difusió d'aquesta activitat que fa molts anys no era tan massiva.

A base d'espigolar per la xarxa he sabut que el Dia del Pare, més aviat el día del padre, a l'espanyola, el va crear una mestra, l'any 1948. Es veu que aleshores ja se celebrava el de la mare, el vuit de desembre, més endavant va semblar que allò de la Immaculada Concepció no casava del tot amb celebracions maternals i es va passar al maig. Sembla que els pares de l'escola van protestar ja que a ells no se'ls dedicava cap treball manual específic i la mestra, que es deia Manuela Vicente Ferrero i a qui deien Nely, professora d'una escola de Vallecas, el Santo Àngel, va introduir la celebració al centre educatiu i, a més a més, com que era una mica periodista va escriure sobre el tema a una revista molt popular durant anys, El Magisterio español, de la qual jo també vaig ser subscriptora.

Les Galerías Preciados li van copiar la idea, amb gran visió comercial, i sembla que fins i tot van oferir feina a la mestra, que la va rebutjar tot i que gràcies al tema la nostra mestra va aconseguir que moltes alumnes trobessin feina a aquella empresa en acabar els estudis i considerant l'època de la qual parlem la cosa era molt d'agrair. En aquella època sembla que alguns sectors religiosos no van veure bé la comercialització d'una festa que era de precepte, seriosa i celebrada a fons, però  davant del consum, ni que fos del consum de finals dels quaranta, van tenir poca cosa a pelar, la veritat. De la senyora Nely fins i tot he trobat fotografies, a més de moltes referències per la xarxa. Em causa una gran admiració, ser mestra en aquells anys ja era tot un repte, tenir idees genials i conrear el periodisme té un gran mèrit. L'invent comercial se'l van copiar els del Corte Inglés, aleshores rivals dels de Preciados. 

La mestra devia fer-se molt popular, a la fotografia se la pot veure amb un senyor que va esdevenir una llumeta en el franquisme, Ruiz Jiménez. Ruiz Jiménez va ser ministre d'educació i va intentar reformes serioses però va topar, tot i el seu carisma i les seves relacions, amb el mur de l'integrisme polític més ranci. Va ser un personatge respectat i apreciat per gairebé tothom i va tenir una vida llarga i molt interessant, malgrat l'època i les circumstàncies. El tema del Dia del Pare i Sant Josep també va acollir reticències dels dogmàtics pel fet que Sant Josep és, de fet, un pare adoptiu i no biològic, això avui sembla una bestiesa però aleshores tot era més rigorós i infranquejable. 

Els regals dels dies del pare i de la mare, al principi, eren treballets manuals fets a l'escola, era gairebé preceptiu encara, quan vaig començar a treballar, endegar alguna coseta en aquests dies, un costum que ja s'ha perdut, al menys a les escoles progres. Quan van sorgir botigues amb materials més elaborats per a treballar la plàstica es van idear cosetes que ja venien mig preparades i donaven poca feina als mestres. Segons el testimoni d'una filla de Manuela Vicente, en aquella època tot es feia, a l'escola, amb materials de reciclatge que es llençaven. Ara també es fa, però no tant. Amb els rotllets de cartró del paper higiènic jo havia fet meravelles, en podria editar un llibre i tot. Malgrat que es facin treballets a les escoles ara la majoria de regals convencionals són comprats i els grans centres comercials fan l'agost amb això de les celebracions de tota mena. 

SANT JOSEP I MÉS COSES

Avui és Sant Josep. Aquesta havia estat una diada de precepte, amb Tots Sants eren les úniques de precepte, amb obligació d'anar a missa sota l'amenaça de pecat mortal dedicades als sants i com que la del novembre és tan generalista cal considerar la singularitat d'aquest personatge que ha estat objecte de tota mena d'especulacions al llarg dels segles. En tal dia com avui venia sempre a dinar una tieta de la meva mare, cosina de l'avi, i com que es feia la tradicional crema cremada -que encara no era crema catalana- i anàvem a comprar melindros i sequillos per sucar-los a la crema. L'olor del sucre cremat damunt de la safata era una meravella. La meva mare el cremava amb una planxa d'aquelles antigues de ferro. Tot era una mena de cerimònia, en aquells anys. Les festes d'aquest tipus animaven la grisor ambiental.

Expliquen que això de Pepe i Pepito ve del fet d'afegir a les estampes i imatges del sant les lletres pp, que volien dir pare putatiu, una paraula aquesta darrera que ens feia molta gràcia car quan érem petits pensàvem que dir paraules que incorporessin les síl·labes pu-ta era pecat pel fet inexplicable que determinades paraules, de les quals no enteníem el significat, estaven absolutament prohibides als infants. Avui això de pp encara resulta més incòmode per al pobre sant, la veritat. El misteri sobre el capteniment del resignat Sant Josep va fer que en cançonetes de Nadal una mica irreverents se'l rifessin sovint o que el representessin com un vell xaruc tot i que no pas sempre, de vegades és un jove bonhomiós i ben plantat, amb una barba esponerosa i el lliri corresponent a la mà.

El nom de Josep avui es troba en recessió però conec molta gent de la meva edat que se'n diu en totes les seves variables, com ara la de Josep Maria, molt freqüent en d'altres temps. També hi ha Fines, Pepites, Pepis i la resta. Hi havia famílies senceres en les quals tothom es deia així i les variables servien per diferenciar cadascú, tant és així que una obra de teatre de l'inefable Juan Ignacio Luca de Tena es diu Don José, Pepe y Pepito. També hi havia una cançó per fer tabola que anava repetint: José se llamaba el padre, Josefa la mujer y tenían un hijito que se llamaba... José se llamaba el padre... i així fins a fer-se pesadeta, com tantes altres d'aquest estil que tenen l'avantatge de ser fàcils de recordar i que es poden allargar durant tot un viatge en autocar a Rupit.

Si a la família et tocava ser el Pepito ja quedaves batejat d'aquesta manera fins que envellies. En català eren molt populars els Peps i els Pepets. En èpoques passades eren habituals els diminutius en castellà i català, al meu barri hi havia el senyor Quimet de Ca l'Adroguer, el Jaumet de les Vaques, el senyor Pepet de les mongetes i molts d'altres i els nens de la meva escala, els nois, tots comptaven sempre amb el diminutiu, cosa que no passava de forma tan habitual amb les noies: Joanet, Amadeuet, Robertet, Miquelet, Agustinet, Vicentet, Lluïset... 

S'ha posat de moda avui escriure els noms castellans que pronunciem en català tal i com els diem, em sembla un error ja que de fet era al llegir en català una paraula castellana quan els transformaven. Recordo que algun lingüista va protestar d'aquesta tendència quan, fa anys, amb l'èxit de l'emissió de la sèrie Poble Nou s'escrivia el nom del protagonista com Antòniu. Però observo que la cosa s'ha enquistat en el llenguatge quotidià i els Pepitos ja són Papitus. Coses de l'idioma i dels costums, vaja. 

Miro al blog algunes coses que vaig escriure pel més de març de l'any passat i m'adono que en fer tant de temps, més de deu anys, que produeixo entrades per aquesta Panxa del Bou repeteixo temes, de forma inevitable. Més o menys per aquestes dades em planyia del final d'un programa de culte, el Boulevard de l'Enric Cusí però he de dir que ja fa temps que l'ha recuperat Ràdio Estel, en un horari una mica desavinent però amb l'avantatge que els potd escoltar per internet quan et vagi bé, cosa que faig sovint mentre escric aquí, per exemple. No entenc la política cultural de la ràdio, és un misteri per a mi que desapareguin programes els quals em consta que tenen audiència i qualitat quan el fet no respon a un desig de qui els mena de canviar d'aires. Sempre m'ha empipat molt que una cosa que funciona es malmeti. El programa té facebook, com cal, i us en podeu fer amics si sou aficionats o aficionades a la cançó francesa o a la música en general. Cliqueu aquí. Per escoltar els programes quan us abelleixi podeu anar a la web de l'emissora i clicar al lloc on hi ha la referència.

Avui també seria el sant de Josep Maria de Sagarra, a qui vaig dedicar ahir una xerrada al Centre Cultural Albareda i de tants altres Joseps famosos que ja no són entre nosaltres com ara el senyor Tarradellas, avui menys valorat que quan manava. Josep Pla, Josep Carner... Entre els vius encara en podem trobar molts de coneguts i famosos. I també en castellà i en d'altres idiomes és clar, la llista seria immensa. Hi ha hagut també moltes dames d'upa amb aquest nom i les seves variants i així, d'entrada, em ve al cap una gran actriu avui una mica oblidada que va morir prematurament als cinquanta-un anys, Pepita Serrador, esposa del  senyor Ibáñez Menta, aquell que ens explicava històries per a no dormir, de qui es va separar aviat,  i mare de Narciso Ibáñez Serrador que també va conrear el gènere.

A les fotografies, manllevades de la xarxa, hi podeu veure San Josep, un anunci d'una representació d'aficionats de Burjassot de l'obra esmentada, Enric Cusí al seu programa amb el cantant Toni Subirana i Pepita Serrador amb el seu fill, Narciso Ibáñez Serrador, quan aquest era petitó.

Sobre això del dia del pare, ni ho celebro ni ho he celebrat ni em fan cap gràcia aquesta mena de celebracions, encara menys quan Sant Josep va ser un pare força alternatiu, però, vaja, aquells que en tinguin costum que ho facin ja que està molt bé tenir motius per tal que uns dies siguin una mica diferents dels altres, la veritat.

Els temps han canviat però als senyors pares se'ls continua regalant corbates i camises encara que siguin corbates i camises alternatives.

AVUI ÉS FESTA, SANT JOSEP LA FA

Tens fred? Abriga't amb la capa de Sant Josep. Tens calor? Abriga't amb la capa de Nostre Senyor.

Si per Sant Josep no canta el cucut, o és mort o s'ha perdut.

Avui és Sant Josep i temps era temps era aquest un dia de festa de precepte, un dels pocs sants que comportaven obligació d'anar a missa sota pena de pecat mortal, pecat greu que podia aconseguir que si et mories sobtadament aquella nit sense haver complert amb la teva obligació cremessis eternament a les calderes d'en Pere Botero. San Pedro y San Pablo, Santiago el Mayor, San José y Todos los Santos, ens apreníem a doctrina. Sant Josep era festa grossa ja que a gairebé totes les cases hi havia Joans, Joseps, Maries i ases, ara només queden els ases i són tan sols simbòlics.

Existien famílies on el nom de Josep -o de Josefina- era el de gairebé tots els membres de la família. Una cançó castellana feia broma amb el tema, aquella de José se llamaba el padre, Josefa la mujer y tenían un hijito que se llamaba... José. També es deia Don José, Pepe y Pepito una obra de teatre força popular,  que més endavant es va fer en cinema, de Juan Ignacio Luca de Tena, obra fins i tot una mica cosmopolita car l'objecte del desig és una noia americana!

El dia de Sant Josep venia a dinar a casa una meva tieta vídua, de fet una cosina del meu avi, tot un caràcter. No volia venir cada diumenge, cosa sobre la qual la meva mare insistia, però sí per totes les festes rellevants. Vivia sola, en un pis de lloguer, al carrer de Santa Margarida, una travessia del carrer de Sant Pau, i amb el meu pare l'anàvem a esperar a prop de l'església de Sant Pau del Camp, les distàncies, aleshores, em semblaven totes molt grans. Portava, com calia, alguna cosa per fer les postres, de Can Massana o de Can Prats Fatjó. 

De tota manera per Sant Josep el postre estrella era la crema que no es deia crema catalana sinó crema-i-prou. Fer la crema, com fer tantes coses diferents, aleshores, era tot un ritual i la mare la cremava amb una vella planxa de ferro i s'escampava per la casa l'olor encisadora del sucre cremat. La meva mare l'estenia damunt d'unes safates una mica antigues, en les quals hi havia la imatge d'uns romàntics canals venecians, que només s'utilitzaven per les festes grosses i que encara conservo. Per sucar anàvem a comprar, a la pastisseria, melindros i sequillos. Aquestes menges eren, aleshores, puntuals i extraordinàries, francesilles de la modèstia ambiental. Els ous eren cars i valorats, s'intentava reduir-ne el consum a la mida de les possibilitats econòmiques, per això la crema era tot un luxe.

I això que a casa no hi havia Joseps, ni Peps, ni Pepes ni Pepites. Però n'hi havia un munt a l'escala, pel veïnat, a tot arreu. Davant de com ha anat el tema amb la moda sobre noms posats a nens i nenes del present, valoro molt el costum antic de posar noms de la família als nadons, sempre se'n poden trobar un munt de ben bonics. Una altra cosa és l'excés, aixó de que homes, dones, joves i infants de la nissaga es diguin el mateix nom amb totes les variants i diminutius possibles.

Sant Josep ha estat un sant famós però també objecte de moltes bromes. El seu capteniment sexual i virginal va propiciar que en gran nombre de les cançons populars se'l ridiculitzés o retratés com si es tractés d'un vell xaruc. N'hi ha molts exemples però el primer que he trobat ha estat aquesta nadala valenciana:

Sant Josep se fa vellet.

que no pot pujar l'escala.

Matarem un corderet

per a tota la setmana.

Jesús feia volantins

i sant Josep s'alegrava,

i era tanta l'alegria

que li 'caia' la bava...

En una altra cançó de Nadal, en néixer Jesús, la Mare de Déu li diu, quan el veu ballar content, vos Josep heu tornat jove, cosa que fa pensar que no ho era. De vegades el seu personatge ha hagut d'aguantar bromes pesades i fins i tot irreverències divertides, com en aquella cançó de Nadal castellana en la qual els ratolins li rosseguen els calçotets, al bueno de San José le han roído los calzones. Per a més inri tan sols li faltava allò del pare putatiu, parauleta susceptible d'equívocs i gracietes diverses i de grolleries fàcils. Algunes estampes antigues el mostren com un vellet amable i inofensiu. En d'altres iconografies es va convertir en un home corrent, fins i tot ben plantat, malgrat la seva història íntima. El catolicisme propiciava les famílies nombroses però l'exemple de Sagrada Família Tradicional és de fill únic i pare adoptiu, coses de la religió. 

He escoltat en ocasions gent de la meva generació, com Àngel Casas, explicant que va resultar més colpit pel tema religiós que no pas pel polític, de nen i de jove. El religiós era proper i angoixant i l'altre era eteri, no se'n parlava, la gent intentava viure'n una mica al marge llevat de minories molt polititzades que, en aquell moment eren, de fet i per raons òbvies, quatre gats. En tot cas el pobre Sant Josep no té la culpa de res. 

A mi, més enllà de la seva tradició de consentiment en una situació complicada, que tanta brometa ha generat al llarg dels segles, m'agrada la seva imatge habitual de pare afectuós, un contrapunt a les maternitats tradicionals. De totes les Sagrades Famílies famoses la meva preferida és la de Murillo, un pintor a reivindicar a fons, aquesta de l'ocellet, que mostra uns pares joves i amatents a la seva criatura, feinejadors i bells sense excessos, gent del poble, vaja. Sant Josep és, segons com és miri, un pare modern, que té cura del seu fill, li fa moixaines, el deixa jugar amb els estris de la feina i sembla feliç amb el seu destí humil de fuster de Natzaret, més enllà de divinitats abstractes. La Passió de Crist evangèlica no dóna cap protagonisme al sant, de la qual cosa s'ha deduït sempre que ja havia finat en aquell moment, tot això que es va estalviar.

Encara conec molts Joseps, Peps, Pepites i Pepes. Molts d'ells, de la meva edat. Fins i tot conec algun jove i algun infant que es diu així però avui a les escoles és el de Josep, ja, un nom exòtic. Tot això pot canviar en algun moment, és clar, depèn de modes i audiències i no crec que hi hagi noms bonics ni lleigs, la persona que el porta dóna valor al seu nom, per més estrany que aquest ens sembli. No és temps de celebrar en excés els sants però aquests tan coneguts encara tenen la sort de ser recordats i celebrats. Són els nostres petits déus familiars, en el fons, els sants patrons de cada indret, resten lligats a la tradició i també al pas de l'any, Sant Josep representa les primeres alegries de la primavera, també. Ja no és avui aquella esperada festa entre setmana d'abans ni ens entretindrem gaire en fer crema cremada, la veritat, tot i que potser algú encara s'hi afanyi. 

Visca la Pepa i visquin els Peps!!!

Em temo que per les nostres terres no hi ha un excés d'ambient per commemorar els dos-cents anys de la Constitució de 1812, de breu durada i que cal situar en una època molt difícil, mal explicada i mal entesa. A la Biblioteca de Catalunya hi ha una exposició sobre aquella Constitució, que em sembla que ha estat poc publicitada, corren mals temps per a referències peninsulars o per parlar de quan encara volíem, més o menys, ser espanyols. 

Precisament un grup català, Comediants, ha tingut cura d'endegar un espectacle sobre el tema a la ciutat de Cadis, sembla que força lluït. Ahir a Informe Semanal, un dels bons programes supervivents de maltempsades i canvis televisius, van dedicar-li un dels espais, a tot plegat. Però, en general, i considerant que s'havia parlat i escrit sobre la celebració, em sembla que més enllà de Cadis potser no està ningú per parlar de constitucions ni recordar passats que, malauradament, van quedar aviat malmesos i revocats pels poders reials i integristes de l'època.

Avui molts articles d'aquella Constitució, que volia modernitzar el país però desmarcar-se de les idees excessivament afrancesades, ens poden sorprendre, com ara les referències a la religió catòlica o l'absència de mencions a les dones. Cal pensar que molts dels il·lustrats que hi van intervenir eren clergues. La majoria són avui uns grans oblidats, com tot el segle XVIII i aquell principi del segle XIX. 

És una llàstima que existeixi tan poc interès a l'entorn d'aquells anys, dels anteriors i de gran part dels posteriors, fins i tot les mostres d'art neoclàssic semblen voler esborrar-se d'on sigui i com sigui. En tot cas, si el tema no provoca una mica de debat aprofundit, haurem perdut una oportunitat més de debat constitucional. Anar a veure, com farà molta gent, l'exposició sobre Goya, sense esforçar-se en entendre una mica el món que li va tocar viure, no té un excessiu sentit, al menys segons la meva opinió subjectiva i personal.

Un d'aquells grans oblidats, clergue d'idees liberals, idees que sempre cal situar en l'època, va morir de mala manera, empresonat i maltractat, a causa de les seves idees i els seus fets en defensa de la modernització, al veí Portugal, Diego Muñoz-Torrero. Algú el recorda, més enllà dels especialistes en història de l'època? 

En tot cas, felicito els Joseps, Josés, Joses, Peps, Pepitos, Pepes, Pepites, Fines i Finetes, i d'altres variacions d'un nom que va ser molt i molt popular, fins al punt que hi havia famílies on tots se'n deien, com feia aquella cançoneta castellana, José se llamaba el padre, Josefa la mujer... Sant Josep ha estat un sant molt ridiculitzat a causa del seu paper de pare no biològic, motivat pels misteris genètics de la nissaga divina, què hi farem. A més, avui això d'anar amb el lliri a la mà encara es motiu de riota, per part dels espavilats. Però fa anys el seu dia era festa, i de precepte. I menjàvem la crema cremada que avui és crema catalana i que ha perdut categoria en convertir-se en postre de menú, com tantes altres menges. Cal dir que hi sucàvem melindros i sequillos, cosa que també s'ha perdut força a causa de les manies aprimadores de les darreres dècades.

De quan hi havia Joseps, Joans, Maries i ases a totes les cases

Fa anys els pobres havíem de treballar molt, fins i tot els dissabtes, però tot un reguitzell de festes religioses decoraven els calendaris i ens alegraven una mica la vida.

Les festes més importants eren, evidentment, aquelles de guardar, amb obligació d'anar a missa. Pel que fa als sants n'hi havia dues de precepte: San José y Todos los Santos.

Sant Josep era, doncs, un sant important i de categoria, a causa del seu estrany matrimoni, sempre envoltat de misteri i que la gent normal no acabava d'entendre. Això va propiciar que la cultura popular el fes objecte de tot tipus de bromes de mal gust. Es considerava que devia ser un vellet simpàtic, una mica beneit, a nivell folklòric, però les estampes serioses el representaven com un senyor jove, bonhomiós i de bon veure. Sempre amb el lliri a la mà, aquest lliri símbol de puresa i castedat. El Nen Jesús li feia companyia, afable i potser ignorant encara del seu tràgic destí mesiànic.

El nom de Josep, com el de Joan i el de Maria, havien gaudit d'un gran èxit fins que la gent va voler ser original i va triar d'altres noms, els quals, a força de repetició, han acabat esdevenint tan vulgars com aquells i amb moltes menys arrels nostrades. El costum de posar els noms dels avis s'hauria de recuperar, potser sense arribar als extrems antics, quan hi havia cases on tothom es deia Josep. Per diferenciar les generacions s'havia de recórrer a les variants, molt nombroses, Josep, Pep, Pepe, Pepet, Pepito, Josepet... En femení, el mateix, Josefina, Pepa, Pepeta, Fineta, Josefineta, Pepita... En  castellà existeix una obra de teatre el títol de la qual ironitza amb el tema: Don José, Pepe y Pepito, crec que de Luca de Tena, que també es va fer en cinema.

Vaig ignorar durant molt de temps que això de Pep o Pepe corresponia a les dues 'pes' de 'pare putatiu', o sigui, un pare que no ho és ben bé. Això de putatiu,  quan era petita, em sonava com una paraulota, per raons òbvies, ja que aleshores no sabia què volien dir les dues primeres síl·labes però sí que sabia que dir-les soles era un pecat molt gros.

Hi va haver un temps llunyà en el qual els catalans humils no sabien pronunciar la jota castellana, el mateix que passa en molts idiomes amb determinats sons difícils per als forasters. Amb l'obligatorietat escolar del castellà vam accedir a la pronúncia correcta -més o menys- del so. Per això era habitual, encara quan jo era petita, escoltar coses com ara Don Cosé. Per aquest motiu hi ha una paròdia del Tenòrio que es diu 'Don Cuan Tanorio'. D'aquí ve allò tan bonic del kefe i de mako. Maco és avui una paraula acceptada i ben catalana, però durant molt de temps els normativistes dogmàtics la rebutjaven perquè venia, ai, del majo castellà. Convertir la jota en  el so fort de la 'c' era molt freqüent.

Per Sant Josep era festa, doncs, i era gairebé l'únic dia en el qual es menjava crema cremada o de Sant Josep i no crema catalana com hem acabat per anomenar aquestes postres nostrades. La crema no es feia en cassoletes individuals sinó a l'engròs, el mateix que els flams, i a casa meva la cremaven amb una planxa antiga, cremar la crema era una activitat que desvetllava molta atenció i curiositat. Hi sucàvem melindros i sequillos, que anàvem a comprar a la pastissera, festa grossa. Una meva tieta-àvia que venia de tant en tant a dinar, en festes assenyalades, ens acompanyava aquell dia i acostumava a incrementar les postres amb algun peix de crema de Can Massana o de Can Prats Fatjó. De vegades s'anava a d'altres cases a fer postres o venia gent a la nostra, anar a fer postres era quelcom molt habitual entre coneguts i parents.

La crema, diuen els experts, es feia per aprofitar llet i ous, que en aquesta època s'incrementaven en producció. Els ous eren un producte car, recordo que llevat d'això de la crema, de vegades la meva mare consultava un volum molt antic de Carmencita, la buena cocinera, que havia estat de la seva àvia i que encara incloïa mides en cuartillos y onzas i així que veia que feian falta més de dos ous ja es deixava córrer la possibilitat de fer algun extraordinari. Avui els pobres ous, abaratits, són condemnats per la dietètica actual. El rovell, tan alimentós amb conyac i sucre, segons deien, és ara perillós i colesteròlic. Quan vam començar a veure'ns les orelles se'ns deia que calia menjar un ou diari, avui un ou a la setmana és ja normatiu, com a màxim, i si pot ser, sense el pobre rovell. A les escoles i llocs amb menjadors grans s'han d'utilitzar horribles ous de mentida, per allò de la salmonella. Hi havia un refrany emblemàtic que deia: quan siguis gran, menjaràs ous. Els ous també formen part de moltes frases i dites grolleres i malsonants, per la seva afinitat literària amb els òrgans reproductius masculins. La llet, el mateix.

Avui és Sant Josep i no menjaré crema, a no ser que acabi dinant un menú modest, ja que me'n vaig a visitar el Museu de Badalona, i me n'ofereixin a les postres. Potser la triaré, doncs, per mantenir un cert esperit tradicional incombustible, tot i que serà una crema molt diferent, però jo també sóc diferent dels temps en el qual per Sant Josep s'havia d'anar a missa. Avui la celebració del sant ha perdut pistonada, els sants ja no són el que havien estat però afortunadament alguns d'ells encara mantenen cert prestigi, com aquest fuster bonhomiós de Natzaret, pare adoptiu i no biològic, de qui sabem poca cosa més enllà de la llegenda i el costumari, però felicito tots els Joseps, Peps, Pepetes, Pepites, Pitus, Josefines, Fines, Josefinetes, Pepitos, Pepites, Pepes, Cosés i la resta...  Espero que el nom recuperi la moda perduda, que no s'hauria d'haver perdut mai. El mateix pel que fa als noms compostos amb Josep al davant i que celebren avui, també, el sant, com ara Josep Maria o Pepe Mari. Hi ha d'altres Sants Joseps, molts dels quals han acabat convertits en el seu cognom, com Josep Oriol, sant nostrat i barceloní del qual aviat en celebrarem, també, la diada. Sant Josep va patir algunes manipulacions polítiques, com ara allò del Sant Josep Obrer que ens va cristianitzar l'u de maig.