Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El Cebo. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El Cebo. Mostrar tots els missatges

9.6.16

L'ESQUER, DÜRRENMATT, SUÏSSA I D'ALTRES EVOCACIONS


Abans d'ahir, en aquest exhaustiu, incombustible i interessant cicle sobre el cinema hispànic de tots els temps, en el qual hi ha qui fins i tot hi voldria censurar alguns títols per motius ben diferents als de fa anys, van recuperar El cebo. Diuen que la memòria és un bon crític, tot i que em temo que és un crític força subjectiu, però aquesta pel·lícula sempre l'he recordat força, des de la primera vegada que la vaig veure, quan era petita. Crec que és una de les pel·lícules que m'han fet més por, tot i que ara defujo força anar a veure pel·lícules d'aquest gènere, amb alguna excepció. Passar por per plaer ja no em motiva com en d'altres èpoques vitals.
El cebo és avui tot un clàssic, més venerat a d'altres països com Suïssa que no pas al nostre. I és que el guio va ser obra d'un suïs de culte, Friedrich Dürrenmatt, un home immens i polifacètic, excel·lent pintor i dibuixant, el qual coneixem més aviat pel teatre i la literatura. No fa gaire al Tantarantana van oferir una versió modesta però imaginativa i remarcable del seu Ròmul el Gran. Dürrenmatt va reescriure aquell guió de nou, més endavant, en forma de novel·la antipoliciaca, amb un final desconcertant al qual va ser més fidel la versió de Penn, interpretada per Jack Nicholson, tot i que no tenia la volada poètica d'aquell Cebo de l'any 1958.
El cebo va comptar amb un equip excel·lent, divers en molts aspectes. Va dirigir la pel·lícula Ladislao Vajda, un hongarès que va córrer per tot el món però que va fer arrels a Espanya i va morir a Barcelona. Pel meu gust aquesta és la seva millor pel·lícula, avui se'l reivindica com a director, malgrat algunes relliscades alimentàries les quals, però, sempre tenen moments magistrals aprofitables. Va ser el director de la lloada i encisadora Marcelino, pan y vino, que avui ens hem de prendre com un conte farcit de màgia ingènua. Molt més trista i realista, i per això no em va agradar quan la vaig veure de petita, era Mi tío Jacinto, amb el mateix nen, Pablito Calvo, i amb el gran Antonio Vico.
El protagonista de El Cebo, el policia tossut i capficat, era Heinz Rühmann, considerat un dels millors actors, si no el millor, alemanys del segle XX. Rühmann va fer mans i mànigues durant l'època nazi per poder continuar en actiu i això el va perjudicar després de la guerra, però aviat va tornar a treballar i va morir als noranta-dos anys, el 1994. Anna Frank en va penjar una fotografia seva a l'amagatall familiar, que crec que encara s'hi pot veure. L'única actriu espanyola de la pel·lícula en un paper principal era Maria Rosa Salgado, una molt bona actriu que va estar mal aprofitada en general i que es va retirar aviat del cinema. Va morir l'any 1995. 


El dolent era Gert Fröbe, un altre bon actor alemany, que en el cinema va estar una mica condicionat pel seu físic. Era el pervers Goldfinger de les pel·lícules de James Bond. Hi sortia fent de desgraciat cap de turc Michel Simon, qui sota la seva aparença bonhomiosa podia haver estat agent soviètic en la vida real, a més d'un gran col·leccionista i consumidor de pornografia i client important de locals de luxe d'aquesta especialitat professional.
En aquella època la pel·lícula no feia cap referència explícita al tema sexual, els infants enteníem que el malvat tan sols volia matar les pobres nenes, suposo que la gent gran ho veia d'una altra manera. Per tal de fer passar la pel·lícula per a tots els públics s'hi van fer algunes reduccions de metratge en la versió peninsular. El guió cinematogràfic té un final que ens deixa tots tranquils però l'autor suïs creia que la novel·la i el cinema negre feien massa trampes i que en aquests temes les coses no sempre acabaven amb una resolució convencional sinó que l'atzar imprevisible hi té molt a veure. Per això en la versió narrativa va optar per un altre final, força desconcertant, més semblant al de la versió americana.

He de dir que tot i que sé que en la vida real no tot acaba com caldria, els dolents no són sempre enxampats i castigats i paguen justos per pecadors en moltes ocasions, al cinema m'agrada que la cosa es resolgui de forma canònica. Els contes tradicionals no tenien finals tranquil·litzadors i les versions modernes n'han suavitzat la barbàrie. Una pel·lícula molt bona amb un final pertorbador i amb el malvat en llibertat, era La noche de los girasoles, de 2006. La recordo força i per alguna cosa deu ser.

Dürrenmatt és un autor per llegir i rellegir, sempre actual, amb una producció extensíssima, diversa i no sempre genial del tot però sempre interessant. Va ser, a més a més, un gran dibuixant i pintor. El cinema va matisar també el final de la seva Visita de la vella dama, en una versió interpretada ni més ni menys que per Anthony Quinn i Ingrid Bergman. 


Molta gent ha volgut veure en aquesta coneguda obra de teatre una metàfora sobre el país de Dürrenmatt, aquesta Suïssa idíl·lica però disposada al que sigui per calerons, sempre que no es faci soroll i es guardin les formes. L'autor era crític amb un país en el qual, malgrat tot, a molts ens hauria agradat néixer i viure, sempre lluny de les inquietuds de la rodalia, en mig de boniques muntanyes i net com una patena. Dürrenmatt deia, més o menys, ja que cito de memòria, que el seu país era com una dama virginal que treballa en un bordell però vol conservar-se casta. 

La visita de la vella dama és més aviat una metàfora sarcàstica sobre l'espècie humana i les seves misèries, en general. Suïssa té les seves servituds però la gran majoria de nosaltres fem el suís quan podem i ens convé, i de vegades, el suec. En aquests temps en els quals la papanateria pedagògica lloa tant l'estil finlandès, fins al punt de què més d'un centre públic barceloní molt desitjat i demanat pels pares i mares segueix el mètode de per allà, potser caldria recordar que també és un dels indrets europeus amb més violència de gènere per càpita, no hi ha un pam de net, vaja.

El Cebo és d'aquelles pel·lícules a les quals sempre trobes coses noves en tornar-les a veure, com passa amb els bons llibres. Mereix una sala de cinema però ens hem de conformar amb la tele, de moment. És educativa per als infants innocents ja que aquest simpàtic gegant que fa putxinel·lis i regala bombons, no és pas un bonhomiós Frankestein que fa mal sense voler, sinó quelcom molt més inquietant. Tot i que a la pel·lícula, vista avui, ens inspiri fins i tot a desgrat una angoixant pietat humanista. Te algun paral·lelisme, fins i tot visual, amb M, el vampir de Düsseldorf, amb el gran Peter Lorre el qual van encasellar en papers de malvat a causa del seu fisic i d'aquell paperàs.
Una crítica marginal que s'ha fet a El Cebo és l'excés imaginatiu present en el dibuix infantil gràcies al qual el policia aconsegueix treure l'entrellat i arribar fins a l'assassí, però crec que els qui la fan han tingut poc contacte amb els dibuixos dels infants i a mi, precisament, és aquest un dels aspectes de la pel·lícula que em resulta, encara, més reeixit i interessant, tot i que amb el dibuix infantil també s'ha especulat en excés. La pintura i el dibuix de Dürrenmatt també resulten força inquietants, per cert. A  Neuchâtel hi ha un edifici magnífic dedicat a la seva obra, en general i organitza moltes activitats. No hi he estat mai però m'agradaria anar-hi.