Ahir, al cinefòrum de Tot Història, vam comentar 'El Procés', l'emblemàtica pel·licula d'Orson Welles a partir de la coneguda obra de Kafka. Pel·lícula i llibre, per raons òbvies i comprensibles, estan amarats de mitologia i per la xarxa, però també a publicacions convencionals en paper, es poden trobar tot tipus d'explicacions, interpretacions i comentaris. Avui més que d'adaptacions de llibres es parla de 'trasposicions' i potser així podem evitar els inevitables debats bizantins sobre si una cosa és o no millor que l'altra.
El tema del llibre, escrit a principis de la primera dècada del segle XX i publicat el 1925, ja es presta a especulacions, com la mateixa figura del seu autor. Kafka no volia publicar-lo, era una obra inacabada i probablement els qui van tenir cura de les primeres edicions el van muntar a la seva manera, cosa que també va fer Welles amb el guió de la pel·licula.
Més enllà de la figura abassegadora de Welles, de qui diuen que considerava aquesta la seva millor pel·licula, cal recordar que en aquells primers seixanta hi havia molta afició a històries raretes, basades en la feblesa i la indefensió humanes i en la incomunicació entre les persones. Tot estava canviant, també els costums i la manera de pensar, tot i que aquí, a Espanya, estàvem un mica o molt endarrerits, la gran majoria, més enllà dels quatre privilegiats que podien accedir al mon intel·lectual i tenir estudis.
Si el llibre fos dels seixanta o de finals dels cinquanta seria senzill incidir en el tema dels totalitarismes, l'estalinisme, el nazisme i la resta. Kafka més aviat es va inspirar en la burocràcia de l'imperi austro-hongarès, amarat de funcionaris, com tots els estaments governamentals, i que havia conegut força bé. Txèkhov ens retrata així mateix molts funcionaris russos força surrealistes, en els seus contes.
La pel·lícula fa por, inquieta i fascina, els seus escenaris produeixen basarda, i Welles va comptar amb un pom d'actors i actrius de categoria, alguns, avui, més coneguts que uns altres. Perkins ja mostrava el seu taranna turmentat, havia estat un dels noiets del cinema pel qual sentíem més admiració les adolescents, en aquells temps en els quals col·leccionàvem postals en blanc i negre dels nostres ídols.
S'ha insinuat que en el rerefons hi pot haver referències, molt velades, considerant l'època, a l'homosexualitat reprimida, les tres dones atractives de la pel·lícula no consumen la relació amb aquest personatge perdut en un mon amenaçador i incomprensible. Romy Schneider ja havia deixat de ser la Sissí de color de rosa, una emperadriu que també va resultar ser un personatge turmentat, una de les grans protagonistes mítiques d'aquell imperi que va desaparèixer entre la primera gran destrucció generalitzada dels mites del segle XX imaginat.
És curiós que Perkins, amb el seu aspecte un pel ambigu i de noiet mig ingenu, mig pervers, fos triat per a enamorar senyores madures a Desig sota els oms i No em diguis adeu, enamorant dos pesos pesats com eren la Loren i la Bergman. Avui resulta una mica inversemblant recuperar aquelles seduccions juvenils de dones insatisfetes, la veritat.
El Procés resulta avui encara més inquietant perquè sabem que una de les tècniques dels interrogatoris totalitaris consistien en fer sentir l'acusat insegur i que no sabés de què l'acusaven. És una de les pors que tens de petita, precisament, pensar que diran que ets culpable d'un pecat que no has fet i que no podràs demostrar el contrari. Quan jo tenia uns vuit anys, tot i que la monja que portava la meva classe, aleshores, era una dona prou agradable, una companya de taula m'amenaçava en dir coses meves que sabia a la monja, si jo no li donava coses com ara cromos, llapis de colors, gomes d'esborrar... El que hem anat saben del pervers i patètic senyor Quintà, precisament, incideix en què sovint les seves víctimes no sabien què sabia ell i amb què els podia perjudicar.
La culpa l'hem patit, els qui ja som grandets, des de fa anys i panys. Allò del pecat original, la serp, el paradís, la poma i la resta és també altament surrealista, com la història de què, a sobre, el fill de deu ens va haver de redimir gràcies a entomar una mort horrible, i, a sobre, li hem de donar les gràcies. Fora del context en el qual se'ns explicava tot allò, en temps més racionals, ens hi faríem un tip de riure, però alguna cosa ens n'ha quedat a dins que no podem acabar d'arrencar amb èxit total.
La política abusiva juga amb això, sembla que tinguem la culpa dels mals produïts a víctimes a les quals no els hem demanat mai cap sacrifici i de les quals ni tan sols en compartim l'ideologia. Una cosa és la pietat, la compassió, el desig de justícia. L'altra, que ens n'haguem de sentir responsables quan, com Joseph K, si van mal dades estarem ben sols davant de l'absurd. La pandèmia ha servit per fer-nos sentir culpables de nou, passant la culpa a les actituds individuals els poders s'esbandeixen les seves, normalment molt més grosses i poc justificables. Els qui manen no poden evitar renyar la gent, com si fossin mestres de l'escola més rància.
No nego genialitat a Welles però no m'ha caigut mai simpàtic, aquest senyor, potser perquè, com Hemingway, el tinc fixat a imatges antigues del No-do, mirant corrides de toros i festes de Sant Fermín, blanquejant el franquisme amb la presència del seu prestigi internacional a l'Espanya més negra. Va ser un gran polifacètic, actor de cinema, teatre i ràdio, i sembla que imitava veus a la perfecció, diuen que va doblar frases de Perkins i ni l'actor mateix era capaç de diferenciar la seva veu de la de Welles estrafeta.
El temps passa i la mitologia s'estén per damunt de tot, de la literatura, del cinema i de la seva interpretació. Tornar a veure El Procés m'ha incomodat però, per sort, no he tingut malsons. Em venia el cap, en haver-la vist, una d'aquelles antigues i magnífiques exposicions del CCCB, que relacionaven ciutats i personatges, en van dedicar una de molt bona a Praga i Kafka. Vaig arribar a l'exposició quan obrien, un diumenge pel matí, hi havia quatre gats i tot resultava molt inquietant, en recordo poc cosa però sí que hi havia uns telefons els quals, en escoltar-los, et repetien frases de les obres de Kafka.
Kafka, l'escriptor, probablement va ser força menys kafkià del que ha arribat a representar el mot al llarg del temps. Va tenir una sort relativa de morir jove, malgrat tot, les seves germanes, en la maduresa, van ser estossinades de mala manera als camps d'extermini, sense ser culpables de res greu, més enllà de les petites coses que tots acabem fent malament al llarg de la vida. La realitat és força més insuportable, en moltes ocasions, que la més inquietant de les pel·licules o de les novel·les.
Welles, entre d'altres canvis de matís en la seva versió en cinema, va variar el final, a la pel·lícula el senyor K sembla, fins i tot, tenir un bri de rebel·lia, en morir de forma diferent a la del llibre. No és el mateix morir matant que morir i prou, tot i que l'efecte, a la pràctica, sigui, més o menys, si fa no fa.
