Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tot Història. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tot Història. Mostrar tots els missatges

25.4.26

 MEMÒRIES D'UNA GEISHA



Ahir, al cinefòrum de Tot Història, vam comentar la pel·lícula Memòries d'una geisha, adaptació de la novel·la del mateix nom d'Arthur Golden, dirigida per Rob Marshall i produida per Spielberg. Explica la vida d'una geisha al Kioto d'abans de la Segona Guerra Mundial.

Recordo que primer ens va arribar el llibre i que era un llibre d'aquests que tothom llegia. Me'l devien deixar ja que no el tinc per casa. De tant en tant, i diria que cada vegada menys, surt un llibre que tothom llegeix i comenta. Crec que també havia vist la pel·lícula en el seu moment.

Va ser una cinta ben acollida i premiada, no li manquen valors, bona ambientació, bones interpretacions, i l'atractiu evident del seu exotisme. No van faltar crítiques, per exemple, sobre l'us del llenguatge. Alguns comentaris van remarcar que era una mena de Pretty Woman o Ventafocs a la japonesa i que podia recordar a personatges de Dickens, la trajectòria de la protagonista. Amb el llibre es van prendre llicències diverses, sol passar i és inevitable. El final feliç està agafat amb pinces però així surts del cinema content, que també és important.

Recordo que en els mateixos anys van sortir diferents llibres sobre dones de procedència diversa i sobre canvis en les seves societats, com ara Cisnes Salvajes. Molts d'aquests llibres estan escrits per les noves generacions, que sovint s'han instal·lat als Estats Units o a països europeus. Memòries d'una geisha agrada força si no se li demana més del que ofereix i es deixen de banda els tòpics recurrents.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Mem%C3%B2ries_d%27una_geisha_(pel%C2%B7l%C3%ADcula)

https://www.carlosjeguren.com/2025/03/critica-pelicula-memorias-de-una-geisha.html

24.9.22

TRAGÈDIES POC CONEGUDES I CINEMA DE DENÚNCIA

 



The promise, la darrera pel·lícula que he pogut veure i comentar al cinefòrum de Tot Història, va partir a l'inici d’un guió força diferent que el director, Terry George, va refer de dalt a baix. George és un director interessant, irlandès, que es va exiliar als Estats Units per motius polítics i que compta en la seva trajectòria professional amb títols relacionats amb el tema dels drets humans, tant al seu país (En el nombre del padre) com a d’altres indrets (Hotel Rwanda). Precisament, en documentar-se sobre Hotel Rwanda va aplegar informació sobre el tema del genocidi armeni i va viatjar a Armènia i Turquia per tal d’investigar més a l’entorn d’uns fets encara no prou coneguts, a nivell general.

La financiació va anar a càrrec d’un milionari armeni americà, Kirk Kekorian, qui ho fa fer a fons perdut, sense cap interès de guany, ja que considerava que el projecte no generaria beneficis. Segurament la influència del finançador va evitar que, con en d’altres casos, el govern turc pressionés excessivament  per tal de cancel·lar produccions sobre un tema tan incòmode per a ells. Kerkorian va morir el 2015, precisament l’any del centenari del genocidi de 1915, i no va poder veure la pel·lícula acabada.

Al guió s’hi va incloure una història romàntica, amb la intenció de fer arribar la pel·lícula a una audiència més diversa, bandejant convertir-la en una lliçó d’història amb vocació massa documental. La pel·lícula es va filmar en anglès, a diferents països, amb una repartiment molt interessant i divers, hi podem veure, fins i tot, paisatges empordanesos i a Abel Folk, per exemple. Es va evitar fer massa promoció de la filmació, per evitar possibles atacs i protestes per part de Turquia. De tota manera el govern turc va posar pals a les rodes de la distribució, segons sembla. Per motius diversos els resultats respecte la recaptació no van ser els esperats i la pel·lícula va passar una mica desapercebuda i va rebre crítiques i valoracions contradictòries.

El millor de la pel·lícula és el fet de donar a conèixer, d’una forma distreta i planera, sense evitar mostrar algunes escenes de violència, un genocidi sovint oblidat, tot i que existeixen pel·lícules, documentals i llibres a dojo, per als interessants en documentar-se a fons sobre aquells fets, la història i la situació actual dels armenis. A Barcelona, a l’Ateneu, es va fer una exposició impressionant al vestíbul, amb motiu dels noranta-dos anys del genocidi i  amb motiu del centenari, el 2015, es van celebrar xerrades, conferències i projeccions de documentals.

La matança decretada per l’imperi otomà, que es trobava a les acaballes, el 1915, segons dades aproximades va produir més un milió i mig de morts i un nombre semblant de deportats. La impunitat dels fets va esdevenir, segons opinen alguns experts, un precedent de futurs exterminis, dels quals el més conegut per nosaltres és l’Holocaust jueu.




La pel·lícula compta amb una realització acurada, pel que fa a les localitzacions, a la música, al repartiment, amb pesos pesats com Bale i Isaac en els principals papers masculins. Però no acaba d’agafar el to, la història amorosa grinyola i no s'implicar-se com caldria en el conjunt de la tragèdia. Hi ha una certa manca d’alè èpic, com el que podem trobar, per exemple al Doctor Zhivago, i tot plegat esdevé correcte i interessant però no emociona com tocaria, segons la meva opinió, que pot ser subjectiva. A internet es poden llegir opinions per a tots els gustos.




Malgrat algunes limitacions, però, la pel·lícula pot ser útil per acostar gent de tota mena al tema armeni. Si es vol aprofundir existeixen títols de pel·lícules diverses, menys conegudes, llibres, i, sobretot molt bons documentals. La realitat sempre és més trasbalsadora que la ficció i més difícil d’entomar, recordo que l’exposició del vestíbul de l’Ateneu, de fa anys, em va impressionar més que no pas aquesta història ben intencionada, amb un final vagament conciliador que, al capdavall, confirma que els supervivents sovint han de fer una altra vida en un altre lloc. I que molts conflictes perviuen, s’enquisten o revifen quan menys s’espera. Algunes de les limitacions de la pel·lícula son semblants a les d’Hotel Rwanda, tot i que ja és prou lloable que es difonguin tragèdies col·lectives que acabem per oblidar o que hem d’admetre que coneixem poc i, encara, de forma parcial. Per cert, el terme genocidi encara no existia en aquella època, és un mot creat per Raphael Lemkin, jueu polonès, l'any 1944.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Genocidi_armeni

https://www.filmaboutit.com/es/movies/topic/genocidio-armenio-634/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Genocidi

https://blocs.mesvilaweb.cat/jotajotai/sobre-el-genocidi-armeni-llibres-musica-pel%C2%B7licules-articles/

12.3.22

LA PELL CREMADA DELS PALETES POBRES

 


I encara més
si us deia l’ofici de paleta:
de paleta que en sap
i basteix aixoplucs.
El mateix fan un porxo com una xemeneia
-si ho volen
sense escales
pugen al capdamunt;
fan també balconades que hom veu la mar de lluny
-els finestrals que esguarden tota la serralada,
i els capitells
i els sòcols
i les voltes de punt...
Van en cos de camisa com gent desenfeinada!
Oh, les cases que aixequen d’un tancar i obrir d’ulls!

Salvay Papasseit, 'Els oficis', fragment


Aquest divendres, al CineFòrum de Tot Història, vam comentar l'emblemàtica pel·lícula La piel quemada, del director Josep Maria Forn, qui va morir tot just l'octubre de l'any passat. He escrit sobre el director i la pel·lícula en diferents ocasions, l'any 2016 van restaurar-la i ara es pot gaudir en un blanc i negre excel·lent. L'amic de molt anys de blog i tertúlies d'història, Toni Serra, va dir més o menys el que jo pensava, que la pel·lícula, per a nosaltres, la gent que era jove en el moment de la seva estrena, és un mite. 

Em va sorprendre comprovar que molta gent no la recordava o no l'havia vist mai, i no tan sols gent més jove sinó també de la meva generació. La pel·lícula s'ha passat més d'una vegada per televisió, a BTV, al segon canal. En tot cas, al contrari del que em passa en ocasions, em va agradar tant o més que les altres vegades. La gent del meu temps hi pot veure i reconèixer detalls, fets i personatges que, per als de més endavant, poden quedar ignorats o llegir-se d'una altra manera.


La pel·lícula explica la darrera nit que José, un paleta andalús que treballa a Lloret de Mar, en unes obres, passa sense la dona i els fills, que han d'arribar en tren, amb un germà seu, l'endemà, des del seu poble andalús. És, doncs, un viatge sentimental, sociològic, gairebé documental, i també un viatge interior dels personatges, que en una sèrie de flashos ens ofereixen records del seu poble, del seu casament, de la situació de misèria que vivien i del trasbals que, per als homes joves, representava l'enfrontament amb aquella Catalunya i aquell turisme d'aleshores.

A banda de la història, molt reeixida, cinematogràficament és un monument, pel meu gust. I també una panoràmica documental per l'Espanya de l'època, és clar. Forn va tenir la idea en contemplar, amb ulls d'artista, el contrast entre el turisme del moment i uns paletes que treballaven a ple sol, a les moltes obres que van anar sorgint com bolets a tot arreu. L'any 1965 el director ja havia fet un primer intent, que no va reeixir, i que havia de comptar amb uns intèrprets una mica diferents. En tot cas el quadre actoral és de categoria, Iranzo, un gran actor que no va tenir, després, grans oportunitats de fer protagonistes de tant de pes, resulta excel·lent en el seu paper, i Marta May, a qui va passar una mica el mateix, es capaç d'expressar, gairebé sense paraules, els seus temors, els seus desitjos i els seus sentiments més pregons. Un munt de secundaris molt interessant interpreten els companys de feina de José, els familiars, els passavolants. Hi trobem moments entranyables, Escamilla cantant una tonada molt en la línia de la Nova Cançó, en un capvespre costaner, o Jaume Picas amollant un rotllo filosòfic pedant, tipus Woody Allen, a una noia jove i atenta. O la gran Gina Baró, avui poc recordada, fent un extraordinari ball africà en aquells espectacles estiuencs d'aleshores.



Noies en bikini, turistes alliberades sexualment, aquells paletes que et deien tot tipus de barbaritats quan passaves per sota d'una obra, discursos morals religiosos i autoritarisme patern, els prejudicis de la societat catalana de classe mitjana, però també baixa, davant dels costums dels nou vinguts... Com en algunes darreres produccions interessants sentim parlar català, de forma gairebé subliminal, però evident. Recordem allò de quan es pagaven els punts i assistim a la forma de treballar del peonatge d'aleshores, sense gaire mides de protecció. Els paletes d'avui continuen sent 'de fora' però vull pensar que les condicions laborals han millorat, com ha millorat la situació de la dona i les condicions de vida, tot i que em sembla que sovint no volem veure allò que no ens convé i que trobaríem moltes variables poc agradables als nostres bonismes d'estar per casa. 

Forn va tenir després problemes diversos, els de més gruix amb la versió de M'enterro en els fonaments, el famós llibre de Manuel de Pedrolo. Crec que Companys, amb les seves limitacions, és avui una pel·lícula que encara emociona. En canvi amb El coronel Macià no se'n va sortir tan bé. Les seves filles continuen en el mon de la producció cinematogràfica. El conjunt de la seva obra és prou interessant com perquè el tinguem molt més en compte, en el context de la nostra cultura. Evidentment, però, La pell cremada és la seva obra mestra i va coincidir en el temps, gairebé, amb la publicació de Els altres catalans. No ens agrada recordar-ho però hi havia molts prejudicis envers els nou vinguts i avui, ai, n'hi continua havent vers els qui arriben, de tants llocs diferents. També ells, els 'de fora' en tenien, ho hem d'admetre, vers la societat catalana, i aquest és un tema que, així mateix, cueja de tant en tant. Tot és molt més complex del que voldríem. De vegades, que ens posin al davant un mirall retrospectiu, resulta molt saludable.

Revisitar La pell cremada, avui, ofereix un munt de noves lectures i, com en les relectures de bons llibres, hi trobem un munt de detalls inoblidables i d'aspectes que potser ens havien passat per alt. 

26.6.21

RONDALLES ACTUALITZADES I ROBOTS DE BON VEURE

 


Ahir, divendres, al cinefòrum virtual de Tot Història vam parlar a l'entorn de la pel·lícula Ex Machina (2014). No havia vist abans la pel·lícula i, en ocasions, crec que això pot ser un avantatge, com en el cas dels llibres. També vaig intentar, cosa difícil avui, no llegir res sobre ella fins no haver-la vist. Tot ens condiciona, al capdavall, i cada dia costa més acostar-te a l'art, la literatura o el que sigui de forma lliure del tot i intel·lectualment virginal.

Ex Machina s'ha definit, en general, com a thiller psicològic de ciència-ficció. El seu director és Alex Garland, escriptor i guionista que es va estrenar com a director de cinema amb aquesta historia. De forma molt resumida se suposa que ens explica la història d'un jove programador brillant, convidat per l'executiu en cap de la seva empresa a viatjar a la llunyana i solitària casa d'aquest per realitzar un Test de Turing a un robot humanoide. La prova, proposada el 1950 per aquest matemàtic, que els ignorants en aquests temes hem conegut gràcies al cinema, rau en com arribar a esbrinar si una màquina té un comportament intel·ligent i pot pensar.

La ciència-ficció és un camp molt extens que permet dolls d'especulació i imaginació. En aquest gènere, que té les seves devocions, tant en literatura com en cinema, hi podem trobar coses molt diferents, sovint relacionades amb un futur més o menys previsible que, de fet, reflecteix gairebé sempre les nostres pors col·lectives i individuals del present. Hi ha persones que han escrit ciència-ficció a partir de coneixements seriosos sobre el camp de la ciència i d'altres que han escrit llibres remarcables sense necessitat de tenir aquests coneixements. Les utopies i les distopies s'han adscrit al gènere, no sempre de forma prou raonada, de la mateixa manera que hi ha qui t'assegura que, per exemple, Crim i càstig, és novel·la negra. I és que les etiquetes sembla que ajuden a vendre, tot i que de vegades fan un efecte contrari i no desitjat.

Ex Machina és una història que es presta al debat, ja recurrent, a l'entorn de la intel·ligència artificial, la consciència, la rebel·lió del robot enfront del seu creador, i un munt de temes que suren per la pel·lícula. Compta amb un repartiment limitat però brillant i efectiu, Domhnall Gleeson, Alicia Vikander, Oscar Isaac i Sonoya Mizuno en un paper menor, però rellevant. Tots i totes estan molt bé, segons la meva subjectiva opinió. Opinar sobre la versemblança de la història em sembla inútil, i també m'ho sembla intentar especular sobre la intel·ligència i consciència de les màquines i els robots. 

La narració beu en moltes fonts, en la tradició més ancestral, al capdavall el déu tradicional cristià fa homes, perquè es deu avorrir, i àngels que se li rebel·len, se li enfronten, i fins i tot el voldran matar. Té elements de rondalla de por que evoquen Els tres pèls del dimoni o Barba Blava. I en alguns casos fa pensar en pel·licules de culte, com ara La huella, original i remake, amb dos homes d'edat diferent immergits en un estrany joc amb previst final tràgic i, en els dos casos, en una mansió claustrofòbica, rareta i solitària, que també ens pot recordar la de Parásitos o la de Rebeca. El sistema electrònic que permet observar el que sigui evoca el Gran Germà, fins i tot en les seves derivacions frívoles televisives. I podem entrar, així mateix, en el tema de Frankestein o fins i tot en allò d'Hildegard i la seva mare abusiva. Això de l'aparença humana que, a sota, no és res més que un conjunt de connexions o, com a V, un llangardaix terrible es, així mateix, un tema molt ben aprofitat. 

El director ha tingut molta grapa a l'hora d'aconseguir que amb pocs decorats, poca gent i poca acció tot mostri la seva coherència, que no vol dir versemblança. Algunes veus feministes han incidit en això de què el savi bevedor, masclista, esportista i, potser, guillat, però no pas més que molta gent de pes, tan sols faci senyores, senyores joves i de bon veure. Pero, al capdavall, en el mon típic masculí ja fa anys que existeixen les nines inflables i coses més estranyes. I, al capdavall, aquesta roboteta de bon veure, gairebé angelical, acabarà per alliberar-se dels senyors i de l'espai i guillarà, amb talons de pam i mig i vestida de noia elegant, amb faldilleta, en un interessant final molt obert, que provoca més especulacions i força derivacions teòriques a l'hora de debats distrets i profunds.

Sobre la pel·lícula, amb força premis i reconeixements, es pot llegir i escoltar de tot. Té la seva màgia perversa i és lògic que existeixin opinions per a tot els gustos. O que s'ironitzi sobre qui, per exemple, neteja una casa tan gran i complexa. És  clar que la intel·ligència artificial pot fer de tot però, normalment, no s'entra a fons en temes domèstics ni quotidians, en aquestes històries. A nivell personal i des de la meva ignorància irreversible no crec pas que les màquines arribin a tenir consciència ni intel·ligència, al menys com hem entès, fins ara, aquests dos conceptes tan fràgils i relliscosos. I és que hi ha humans -i humanes, no discriminarem- que no tenen o no semblen tenir ni una cosa ni l'altra. 

30.5.21

PESEN MOLT I VALEN POC, AMBIVALÈNCIES DEL FOC I DELS LLIBRES

 


En el darrer cinefòrum de Tot Història vam comentar la coneguda pel·lícula de Truffaut Farenheit, 451. Com és ben sabut la pel·lícula es basa en una coneguda narració de Ray Bradbury i tant el llibre com la versió en cinema apleguen un munt de mitologia i de comentaris escrits de tot tipus i per a tots els gustos.

Diuen que Bradbury estava satisfet de la versió de Truffaut tot i que, segons la meva subjectiva opinió,  la versió en cinema perd, paradoxalment, molta literatura. Fins i tot penso que el discurs varia força, del llibre a la pel·lícula, a banda de què Clarissa no mor, al cinema, i que un personatge clau, com Faber, ha desaparegut de la versió fílmica. El llibre respon a les inquietuds dels anys cinquanta i la pel·lícula, fins i tot en l'estetica, als neguits i bones intencions dels seixanta. Existeix una versió, una sèrie relativament recent, amb uns efectes especials més ambiciosos i alguns canvis importants en la narració. No la conec i no en puc valorar el resultat.

Ja he manifestat en més d'una ocasió que comparar literatura i cinema és inevitable però, sovint, injust i absurd. Fa uns dies escoltava un cantant que havia fet versions cantades de poemes i deia que el poema i la cançó eren, també, dues coses ben diferents. De tota manera en aquest camp es poden fer moltes elucubracions, posar molts exemples de tota mena i caure en els tòpics més recurrents.

Farenheit, 451 es presta molt a amollar tòpics diversos. Els poders, els totalitaris de forma brutal i els més acomodaticis a una certa llibertat, de forma subtil, sempre han intentat bandejar, destruir o amagar allò que no tocava, no tan sols en el tema literari sinó en art, ciència, cinema... La pel·lícula no entra en categories qualitatives, tots els llibres son dolents, fins i tot els dolents, i tots cremen i no en queda res, o aquesta és la intenció. En canvi les noves tecnologies, en aquells seixanta limitades als grans aparells de televisió, son l'esca del pecat i els llibres es limiten a còmics amb dibuixets, cosa que em va fer pensar en aquelles absurdes campanyes a favor i en contra dels tebeos, 'on hi ha un tebeo hi haurà un llibre', deien. I els qui feien còmics van rebatre la qüestió dient 'on hi ha un tebeo hi haurà un tebeo'.

És aquesta sacralització del llibre, el de paper, com a objecte digne de respecte per ell mateix, amb la qual no combrego, allò que crec que disfressa el missatge, segurament amb bona intenció i tot. Els perversos poders, en general, no han volgut pas eliminar tots els llibres, encara més, molts poders de tota mena s'han servit dels llibres per adoctrinar, per menystenir allò que no passa pel sedàs de la cultura, una paraula que ningú no sap ben bé que vol dir. Per això hi ha llibres sagrats, plens de dogmes, tan interpretables com es vulgui, això sí, si els qui manen ho permeten.

El llibre, fa anys, era un bé car i relativament escàs. La nostàlgia d'un passat mitificat encara manifesta la bondat insubstituible del llibre de paper, allò de la olor que fa i la resta. Avui, la veritat, molts llibres ja no fan olor ni pudor. Haurem d'inventar esprais que facin olor, fa uns dies vaig anar a la inauguració d'una exposició sobre el Corpus i es tiraven olors en esprai, de flors, per exemple, per ambientar. En alguns espais museïtzats també s'ha fet servir això de les 'olors' comprimides. 

Un dels comentaris habituals, pel que fa a la lectura, és constatar que al metro la gent llegeix menys llibres que abans i es distreu amb les perilloses i frívoles pantalletes. Amb la pantalleta es poden llegir llibres, diaris, i fer un munt de coses culturals, però les novetats sempre son condemnables, al principi. Quan jo era petita molts escriptors reivindicaven l'escriptura a mà, ni que fos amb bolígraf, enfront de la màquina d'escriure.

La pel·lícula te un regust d'època, un evident encant lligat a una certa estètica kistch, una mena d'innocència plena de tendresa. Els llibres que es cremen son gairebé tots en anglès, alguns en francès i en castellà crec que surt una mica el Quixot. La pel·lícula dona un paper doble a Julie Christie, musa de l'època, bellíssima, que aquí la fan un mica més grandeta que no pas al llibre, potser per insinuar un cert enamorament que, afortunadament, no arriba més enllà de la presa de consciència del bomber penedit.

És inevitable, en certs moments pensar en clàssics com 1984, Un mon feliç... també, en alguns aspectes, m'evocava fragments de El show de Truman, pel·lícula gràcies a la qual vaig perdonar a Jim Carrey tots els seus excesos. El bomber penedit va ser Oskar Werner, un bon actor que va morir relativament jove i alcoholitzat, llàstima. Christie fa avui una vida tranquil·la amb Duncan Campbell, fins i tot tenen una caseta pel País Valencià, que sempre fa il·lusió. Tan sols molt de tant en tant fa algun paper de lluïment. Haver estat una gran bellesa com ella fa que quan arribes a molt gran tothom vulgui comparar i els comentaris son malèvols, tot i que Christie ha envellit prou bé, considerant el panorama. De fet el càsting va costar de consolidar-se, hi havia moltes opcions previstes.

La pel·lícula compta amb un bon planter de secundaris, Ciryl Cusack, Anton Diffring, un fugitiu de l'Alemanya nazi a qui feien fer sovint de nazi dolentot, i no era l'únic cas. Trobem rostres d'aquells que ens sonen i els quals, més enllà dels cinèfils impenitents, son poc coneguts. He hagut de cercar qui era l'actriu d'aspecte estrany que mor en un pur estil Joana d'Arc entre els seus llibres cremats, es deia Bee Duffell, irlandesa, que va treballar molt en el teatre i poquet en el cinema, a banda de no morir, tampoc, massa gran.

Expliquen que Truffaut no sabia gairebé anglès, aquesta va ser l'única pel·lícula que va rodar en aquest idioma. També diuen que amb Werner va acabar molt malament. Coses de les feines, vaja, per glamouroses que siguin. Fa pocs dies, en comentar 'La peau douce' recordo que també vaig comentar que va acabar malament amb Desailly, per cert.

Sobre els llibres, avui en tenim un excés, en surten a gavadals, en trobem de boníssims gairebé nous, de segona mà, a preus molt barats. Es promocionen bajanades i resten ocultes moltes perles. La gent nostàlgica et diu que no llença els llibres però, al capdavall, potser ho fa d'amagat, o bé als porta a algun lloc on els vulguin, i on també, quan no els quedi més remei, en llençaran alguns. Molta producció nova editorial torna a ser pasta de paper al cap de poc més de dos anys.

Quan vaig ser, fa anys, en un programa de biblioteques escolars, em va sobtar que ens diguessin, a les reunions, que llencessim material a dojo i renovessim el fons. Si no es venen novetats o reedicions que semblin novetats la cosa anirà malament, ja hi va prou, de fet. En aquest tema, com en tants, la gent sovint diu allò que no fa, per quedar bé, tot i que cada vegada ens estem desacomplexant més. 

Hi ha llibres pels quals tenim afecte, no ho nego pas. Però també hi ha molta fullaraca que mereix cremar o llençar-se a la brossa. El foc té una mena de component sagrat misteriós, hi ha qui és incapaç de llençar, per exemple, cartes familiars, però, en canvi, cremar-les, si té la sort de comptar amb una llar de foc, li sembla més adient. Carvalho crema molts llibres, fa neteja, gràcies a tenir llar de foc a casa. Abans sembla que s'ho ha llegit tot, però, no tothom pot dir el mateix. 

Quan van buidar el pis dels meus pares, en morir la meva mare, sobre els llibres, la gran majoria edicions senzilles, un munt dels quals d'aquells del Cercle de Lectors, el senyor que se'n va cuidar em va dir: els llibres, avui, pesen molt i valen poc. És així, ens agradi o no, a banda del tema de l'espai, justet, i de què tenir una bona biblioteca demana tenir-la endreçada i ben classificada, si és que en algun moment cerquem alguna cosa en concret. La gran majoria de llibres no els tornarem a llegir ni a consultar. I quan es parla de llibres, en general, m'adono que es fa referència, sobretot, a narrativa, poesia i, a tot estirar, a una mica de filosofia o història. La utilitzacio perversa de la matemàtica, a la pel·lícula, també podria ser objecte de controvèrsia. 

Es veu que això de malmetre llibres per evitar-ne la difusió ja ho va fer molta gent del passat, entre la qual un emperador xinès de l'any de la picor, resulta sorprenent, considerant la poca gent que podia llegir en aquells temps, i encara més, a la Xina. Farenheit, 451, com molta gent ja sap, acaba amb el bomber abandonant el costat fosc i passant-se a l'espai cultural, arbrat i democràtic on la gent ha optat per 'ser un llibre' aprenent-se de memòria algun 'clàssic'. Precisament, de forma contradictòria, aquesta reivindicació de la memòria i la transmissió oral, en aquell any seixanta-sis, patia molts penjaments de la pedagogia moderna, la memòria era la intel·ligència dels rucs, coses així. El fet és que amb l'accés a l'escriptura i la lectura es va perdre aptitud memorística tot i que en qualsevol moment es pot recuperar, si es practica

Hi ha aspectes de la pel·lícula, i del llibre, tot i que jo li veig una altra volada, que avui sonen a ingenuïtat de l'època, a aquells seixanta tant enganyosos pel que fa a l'esperança en un mon millor. En tot cas, gràcies a les criticades noves tecnologies, m'he baixat de l'ebiblio una molt bona versió catalana, en una edició relativament recent, amb traducció d'un poeta, Jaume Subirana, i amb un pròleg de Garcia Tur que no pot evitar alguns dels tòpics recurrents, tot i que els escriu de forma magistral i dona gust llegir-lo, és clar. El que m'ha inquietat una mica és que he vist que hi ha una 'versió escolar', això de les versions escolars ja em fa una certa angúnia.

No tinc gaire tirada a la ciència-ficció, malgrat que una bona amiga, la Montserrat Galícia, n'escriu, molt bé per cert, des de fa anys, i amb aquest gènere ha guanyat dos premis Ruyra, poca broma. Admeto que que m'he ensopegat amb titols molt interessants, fins i tot jo em vaig estrenar fa anys amb alguna coseta que es pot considerar del gènere. Sovint les distopies, més freqüents avui que les utopies, estem en un temps de planys i lamentacions, ens parlen del present, com tota la narrativa, al capdavall, encara que la situem en el passat o en el futur. En la literatura de gènere hi ha de tot, depèn de les autories i de la grapa. I fins i tot del nostre moment vital en llegir el que sigui. Hi ha llibres, però, que sempre seran un rotllo És el que deia abans, no tots els llibres del mon mereixen sobreviure al foc ni al reciclatge, les coses com siguin.

1.5.21

CULPES, CÀSTIGS, SOLITUDS I INCOMUNICACIONS: EL PROCÉS DEL SENYOR K, ENTRE KAFKA I WELLES

 


Ahir, al cinefòrum de Tot Història, vam comentar 'El Procés', l'emblemàtica pel·licula d'Orson Welles a partir de la coneguda obra de Kafka. Pel·lícula i llibre, per raons òbvies i comprensibles, estan amarats de mitologia i per la xarxa, però també a publicacions convencionals en paper, es poden trobar tot tipus d'explicacions, interpretacions i comentaris. Avui més que d'adaptacions de llibres es parla de 'trasposicions' i potser així podem evitar els inevitables debats bizantins sobre si una cosa és o no millor que l'altra. 

El tema del llibre, escrit a principis de la primera dècada del segle XX i publicat el 1925, ja es presta a especulacions, com la mateixa figura del seu autor. Kafka no volia publicar-lo, era una obra inacabada i probablement els qui van tenir cura de les primeres edicions el van muntar a la seva manera, cosa que també va fer Welles amb el guió de la pel·licula.

Més enllà de la figura abassegadora de Welles, de qui diuen que considerava aquesta la seva millor pel·licula, cal recordar que en aquells primers seixanta hi havia molta afició a històries raretes, basades en la feblesa i la indefensió humanes i en la incomunicació entre les persones. Tot estava canviant, també els costums i la manera de pensar, tot i que aquí, a Espanya, estàvem un mica o molt endarrerits, la gran majoria, més enllà dels quatre privilegiats que podien accedir al mon intel·lectual i tenir estudis.



Si el llibre fos dels seixanta o de finals dels cinquanta seria senzill incidir en el tema dels totalitarismes, l'estalinisme, el nazisme i la resta. Kafka més aviat es va inspirar en la burocràcia de l'imperi austro-hongarès, amarat de funcionaris, com tots els estaments governamentals, i que havia conegut força bé. Txèkhov ens retrata així mateix molts funcionaris russos força surrealistes, en els seus contes.

La pel·lícula fa por, inquieta i fascina, els seus escenaris produeixen basarda, i Welles va comptar amb un pom d'actors i actrius de categoria, alguns, avui, més coneguts que uns altres. Perkins ja mostrava el seu taranna turmentat, havia estat un dels noiets del cinema pel qual sentíem més admiració les adolescents, en aquells temps en els quals col·leccionàvem postals en blanc i negre dels nostres ídols. 

S'ha insinuat que en el rerefons hi pot haver referències, molt velades, considerant l'època, a l'homosexualitat reprimida, les tres dones atractives de la pel·lícula no consumen la relació amb aquest personatge perdut en un mon amenaçador i incomprensible. Romy Schneider ja havia deixat de ser la Sissí de color de rosa, una emperadriu que també va resultar ser un personatge turmentat, una de les grans protagonistes mítiques d'aquell imperi que va desaparèixer entre la primera gran destrucció generalitzada dels mites del segle XX imaginat.

És curiós que Perkins, amb el seu aspecte un pel ambigu i de noiet mig ingenu, mig pervers, fos triat per a enamorar senyores madures a Desig sota els oms i No em diguis adeu, enamorant dos pesos pesats com eren la Loren i la Bergman. Avui resulta una mica inversemblant recuperar aquelles seduccions juvenils de dones insatisfetes, la veritat. 

El Procés resulta avui encara més inquietant perquè sabem que una de les tècniques dels interrogatoris totalitaris consistien en fer sentir l'acusat insegur i que no sabés de què l'acusaven. És una de les pors que tens de petita, precisament, pensar que diran que ets culpable d'un pecat que no has fet i que no podràs demostrar el contrari. Quan jo tenia uns vuit anys, tot i que la monja que portava la meva classe, aleshores, era una dona prou agradable, una companya de taula m'amenaçava en dir coses meves que sabia a la monja, si jo no li donava coses com ara cromos, llapis de colors, gomes d'esborrar... El que hem anat saben del pervers i patètic senyor Quintà, precisament, incideix en què sovint les seves víctimes no sabien què sabia ell i amb què els podia perjudicar.


La culpa l'hem patit, els qui ja som grandets, des de fa anys i panys. Allò del pecat original, la serp, el paradís, la poma i la resta és també altament surrealista, com la història de què, a sobre, el fill de deu ens va haver de redimir gràcies a entomar una mort horrible, i, a sobre, li hem de donar les gràcies. Fora del context en el qual se'ns explicava tot allò, en temps més racionals, ens hi faríem un tip de riure, però alguna cosa ens n'ha quedat a dins que no podem acabar d'arrencar amb èxit total. 

La política abusiva juga amb això, sembla que tinguem la culpa dels mals produïts a víctimes a les quals no els hem demanat mai cap sacrifici i de les quals ni tan sols en compartim l'ideologia. Una cosa és la pietat, la compassió, el desig de justícia. L'altra, que ens n'haguem de sentir responsables quan, com Joseph K, si van mal dades estarem ben sols davant de l'absurd. La pandèmia ha servit per fer-nos sentir culpables de nou, passant la culpa a les actituds individuals els poders s'esbandeixen les seves, normalment molt més grosses i poc justificables. Els qui manen no poden evitar renyar la gent, com si fossin mestres de l'escola més rància.

No nego genialitat a Welles però no m'ha caigut mai simpàtic, aquest senyor, potser perquè, com Hemingway, el tinc fixat a imatges antigues del No-do, mirant corrides de toros i festes de Sant Fermín, blanquejant el franquisme amb la presència del seu prestigi internacional a l'Espanya més negra. Va ser un gran polifacètic, actor de cinema, teatre i ràdio, i sembla que imitava veus a la perfecció, diuen que va doblar frases de Perkins i ni l'actor mateix era capaç de diferenciar la seva veu de la de Welles estrafeta.

El temps passa i la mitologia s'estén per damunt de tot, de la literatura, del cinema i de la seva interpretació. Tornar a veure El Procés m'ha incomodat però, per sort, no he tingut malsons. Em venia el cap, en haver-la vist, una d'aquelles antigues i magnífiques exposicions del CCCB, que relacionaven ciutats i personatges, en van dedicar una de molt bona a Praga i Kafka. Vaig arribar a l'exposició quan obrien, un diumenge pel matí, hi havia quatre gats i tot resultava molt inquietant, en recordo poc cosa però sí que hi havia uns telefons els quals, en escoltar-los, et repetien frases de les obres de Kafka. 

Kafka, l'escriptor, probablement va ser força menys kafkià del que ha arribat a representar el mot al llarg del temps. Va tenir una sort relativa de morir jove, malgrat tot, les seves germanes, en la maduresa, van ser estossinades de mala manera als camps d'extermini, sense ser culpables de res greu, més enllà de les petites coses que tots acabem fent malament al llarg de la vida. La realitat és força més insuportable, en moltes ocasions, que la més inquietant de les pel·licules o de les novel·les.

Welles, entre d'altres canvis de matís en la seva versió en cinema,  va variar el final, a la pel·lícula el senyor K sembla, fins i tot, tenir un bri de rebel·lia, en morir de forma diferent a la del llibre. No és el mateix morir matant que morir i prou, tot i que l'efecte, a la pràctica, sigui, més o menys, si fa no fa.

16.1.21

EL SUD PROFUND, CINEMA, LITERATURA I EVOCACIONS

 


A la darrera sessió de cinefòrum de Tot Història vam comentar The Sound and the Fury, la versió que Martin Ritt va fer, l'any 1959, de l'emblemàtica novel·la de Faulkner. És una pel·lícula que té poc a veure amb el llibre original, poc rodona, no es va gosar anar molt més enllà a l'hora de reinventar l'argument original, si és que es pot dir, de forma convencional, que el llibre de Faulkner té argument.

El fòrum va ser una bona excusa per parlar de l'escriptor i del seu complex mon. Admeto que he llegit a Faulkner per imperatiu intel·lectual però que no hi he acabat mai de connectar, com m'ha passat amb d'altres escriptors de categoria. Diuen alguns entesos que els grans textos de Falukner no es poden portar a la pantalla, però jo crec que en cinema es pot fer de tot, depèn del director i de la interpretació que sap fer del text. També depèn del guionista i dels actors i actrius, és clar. Per altra banda, els directors tampoc no poden fer sempre el que volen.

Els anys cinquanta i una petita part dels seixanta van aplegar títols diversos que reflectien el sud dels Estats Units, sovint es tractava de pel·lícules considerades, aleshores, fortes. I això que moltes coses mig s'insinuaven i encara gràcies. La Caddy de la pel·licula de Ritt evoca molt més la Blanche DuBois del Tramvia que no pas el personatge de Faulkner i fins i tot el cartell publicitari de la pel·lícula insinua més del que veurem en realitat. 

Martin Ritt va ser un molt bon director, encara que en aquest cas no l'encertés. No era del sud, cosa que cal tenir en compte, sino novaiorquès. Va ser un professional molt preocupat per la societat i els seus mals, el mon obrer, el racisme i la injustícia, en general, cosa que es reflecteix, d'alguna manera, en una bona part dels seus títols. 



Ritt va ser molt proper al partit comunista, sense arribar a militar-hi, però això va tenir un pes a l'hora de treballar, va tenir problemes i es va haver de dedicar al teatre fins que va passar, de forma relativa, la vergoyosa tempesta de la cacera de bruixes. Abans d'aquest versió ja havia pouat en Faulkner, amb El llarg i càlid estiu, una pel·lícula basada en diferents narracions curtes de l'escriptor, més reeixida que El soroll i la fúria.

El llarg i càlid estiu va comptar amb un Paul Newman jove i esplèndid, en tots els sentits, que va trasbalsar la nostra adolescència. Es va limitar la cruesa dels originals i es van potenciar els trets romàntics. Va comptar amb un gran repartiment, també amb Woodwarth, és clar, que repetiria al Soroll i la fúria amb un paper que no li anava gens be, ja que tenia a prop de trenta anys i havia de representar una adolescent. El soroll i la fúria també té un bon repartiment, però no tan glamourós ni conegut. Sembla que s'havia de comptar am Vivien Leigh i Laurence Olivier però es va haver d'optar per Yul Brinner, a qui van haver de posar pèl al cap, i Margaret Leighton, una molt bona actriu que va morir relativament jove, d'esclerosi múltiple. Alguns personatges masculins de bon veure, d'aquelles pel·lícules, van popularitzar l'atractiu del mascle una mica esventat o desarrelat, amb samarreta sense mànigues i suada. 



Ritt té molts títols excel·lents. Jo, si he de triar, amb quedo amb Hombre, també amb Paul Newman, ja de mitjans dels seixanta, i, sobretot, amb l'esplèndida Els Molly McGuire, amb un Sean Connery i un Richard Harris magnífics, ambdós en estat de gràcia, una pel·lícula encara poc coneguda, em temo, que em va trasbalsar d'allò més la primera vegada que la vaig veure. La van rebatejar com a Odio en las entrañas. I també triaria Norma Rae, ja de finals dels setanta, que potser no es tan rodona com les altres dues però que té molts valors ben intencionats i entranyables i és molt d'un temps jove i esperançat. Sally Field també ha estat una actriu una mica oblidada, en els darrers anys. Ritt en té moltes de bones, és clar, però diuen que la memòria és un bon crític, encara que sigui un crític subjectiu.  


No tinc res a dir amb què en el cinema es canviïn arguments, si les coses es fan be. Buñuel n'ha fet de tots colors i no li han tingut en compte. Un tema recurrent és allò de si el llibre és millor que la pel·lícula, tema absurd, car podem trobar de tot. Hi ha fidelitats literàries que empobreixen el resultat però també fidelitats molt ben resoltes. Hi ha llibres dolents o mediocres que han propiciat grans pel·lícules i a l'inrevés, el mateix pel que fa al teatre on, per cert, es fan moltes coses estranyes amb versions de tota mena d'autors i amb resultats diversos. En tot cas ahir, amb això del cinefòrum, vaig tenir la percepció de què es pensava, per part dels menys iniciats, que Ritt era un director fluixet o de poca volada, i res d'això.


No sempre podem accedir a tota l'obra d'un escriptor, d'un director de cinema, d'un autor teatral, però crec que és important conèixer-ne una mica la trajectòria, més enllà d'una obra en concret. Si ens ensopeguem amb una cosa poc reeixida, ja hem begut oli. Per sort, avui, tenim molts recursos per a informar-nos. Per altra banda, la franja generacional té molt de pes, i resta lligada al nostre imaginari sentimental. Al capdavall vam acabar parlant més de Faulkner i el seu univers, tan especial i complex, que no pas de Ritt i el seu cinema. Per aixo he volgut reivindicar-lo a la meva manera.

27.6.20

FAMÍLIES, CADASCUNA A LA SEVA MANERA PERÒ TOTES SEMBLANTS


Qué grande es el cine - Cuentos de Tokio - RTVE.es

Aquest divendres el cinefòrum de Tot Història l'hem dedicat a un gran clàssic incombustible, els Contes de Tokio, del gran Yasujiro Ozu, de l'any 1953. És una pel·lícula que ja hem tingut ocasió de veure per la televisió o a la Filmoteca, on es va dedicar, no fa molt de temps, un cicle a aquest director.

Més enllà de la distància cultural i temporal la pel·lícula, com passa amb les obres de qualitat, va afegint noves visions i lectures als espectadors del present, tant si ja la coneixien con si s'hi enfronten per primera vegada. És una pel·lícula llarga, de més de dues hores, plena de símbols i referents, molts dels quals, de forma inevitable, se'ns poden escapar com aigua en un cistell.

L'argument és prou conegut, una parella gran, probablement menys grans del que ens pot suggerir el seu aspecte, viatja a Tokio des de la seva ciutat, per tal de vistar els seus fills els quals, centrats en els seus problemes i les seves vides, no els poden dedicar gaire temps. La filla més jove, encara soltera, viu amb ells. Tot i que els pares son ben acollits pels fills, tenen les seves pròpies families i obligacions i, a poc a poc, esdevindran una molèstia inevitable. Qui més s'esforça per acompanyar-los és la jove, Noriko, vídua d'un fill mort a la guerra, que demana festa a la feina, malgrat que li descomptaran diners, per tal de mostrar-los la ciutat.

Per la xarxa es pot trobar tant la pel·lícula com l'argument sencer, detallat, i un munt de ressenyes i comentaris. Té moments de gruix, com ara la retrobada del pare amb un amic, o la mort de la mare, que no desvetlla massa pena en una bona part de la família, excepció feta de la  jove vídua i la filla petita. L'home es queda sol, de forma relativa, car encara li queda una filla. Els fets se situen en un mon ben diferent del nostre, tant per la distància geogràfica com perquè ens trobem a l'any 1953. Al capdavall, però, com sol passar amb les obres d'art, la pel·lícula ens implica a nivell humà, pel que fa als elements comuns relacionats amb la distància generacional i els canvis en la vida familiar.

Resulta inevitable l'estranyesa davant unes relacions humanes tan diferents, en teoria, de les nostres, però en això hi té un pes el fet de què no podem defugir la pròpia experiència personal. Hi podem trobar fredor, distància entre els personatges, però tot plegat no amaga elements evidents de tendresa, de resignació, d'intentar comprendre que el temps, simbolitzat en aquest rellotge de l'àvia que passa a la jove, tot ho transforma. Japó era un país vençut, obligat a no mencionar la guerra en les seves produccions, tan sols la mort del fill ens recorda en quin moment ens trobem. 

Contes de Tòkio, com moltes altres de les pel·lícules d'Ozu, tot i que aquesta sigui considerada, potser amb raó, la perla del conjunt, és una mena de poema visual polièdric, en el qual la forma i el fons es conjuguen de forma magistral. Hi trobem actors recurrents en el treball del director, i, pel meu gust i per damunt de tot, destacaria la mirada de Satsuko Hara, gran actriu que es va retirar, no tan sols del cinema sinó també de la vida pública, després de la mort del director.

Malgrat la duració de la pel·lícula arribem a saber poc de la vida anterior i posterior dels personatges. Com en les grans obres de Txèkhov, Contes de Tòkio ens mostra un bocí de vida i d'història, un quadre excel·lent, ple de detalls, en el qual podem copsar l'evolució d'una societat determinada que, de grat o per força, es trobava a les portes d'una modernitat en evolució progressiva. No vull fer servir tòpics habituals que s'utilitzen en parlar d'aquesta pel·lícula, com ara els que fan referència a la desintegració familiar o l'esberlament de la tradició. La família, fins i tot en el present, quan pren noves formes en les relacions i en la seva composició, gaudeix de bona salut perquè, amb les seves limitacions i les seves servituds, encara forneix als humans un determinat suport imprescindible. I la tradició també pot ser un llast, en molts casos.

Ni les famílies del passat eren ideals ni les del present son un pou d'egoïsme. Tot és relatiu, al Japó i al Poble-sec, podem trobar de tot i nosaltres mateixos no som sempre de la mateixa manera. Contes de Tòkio és ja un clàssic i per això depassa la seva temporalitat i ens enfronta amb les nostres pròpies limitacions però, també, amb els misteriosos elements que ens fan humans i universals, fins i tot, potser, a desgrat, car l'espècie humana és possible, fins i tot, que la tinguem, per interès personal, excessivament sobrevalorada.

9.5.20

UN ANTIC LLIBRE DE MODA, PER RAONS ÒBVIES

La pesta - Albert Camus | Grup62

Sembla que la situació ha fet que revifés la lectura d'un llibre que ja té molts anys, La pesta, d'Albert Camus, publicat per primera vegada l'any 1947. En castellà es compta amb moltes traduccions, la més emblemàtica la de Rosa Chacel i, en català, amb la de Joan Fuster de principis dels seixanta. No cal dir que, si és possible, el millor és acostar-se directament a l'original. Per a més facilitat de lectura existeixen àudio books gratuits, penjats a Youtube, i força interessants.

Al grup Tot Història vam dedicar la tertúlia d'aquest més a aquest llibre, ajornant d'altres lectures. És la primera vegada que es tria una novel·la, tot i que sigui aquesta una novel·la molt especial, ja que sempre hem llegit obres de tema històric. Van sorgir molts temes a l'entorn del llibre, de la filosofia que s'hi percep, de la seva relació amb el nostre present, i, al capdavall, vam acabar més aviat parlant del nostre propi present i dels seus problemes. 

Vaig llegir el llibre fa molts anys, era molt jove i aleshores no vaig establir, com és lògic, relacions entre aquella situació i la nostra. Fins fa, com qui diu, quatre dies, el llibre em resultava més aviat metafòric. Tot i que Camus havia tingut notícies d'epidèmies reals expliquen que tot plegat és una mena de metàfora política, relacionada amb l'ocupació nazi de França. Malauradament l'escriptor va morir molt jove i no sabem com hauria evolucionat el seu pensament o què ens hauria pogut explicar, més a fons, sobre aquest llibre, considerat una novel·la, tot i que es tracta d'una novel·la molt especial.

El vino y La peste de Camus: Un manual de resistencia para amantes ...

Moltes situacions del llibre ens remeten a l'actualitat, amb grans diferències, aquella és una pesta localitzada en una ciutat i ara ens trobem amb un problema universal. L'assistència mèdica, amb totes les seves limitacions, ha millorat força. I, de forma inevitable, el llibre mostra ombres incòmodes, lligades a la mentalitat de l'època, les dones son gairebé invisibles, tenen un paper poc rellevant, no parlen, pràcticament. I la població autòctona, considerant que som a Orà, no surt per enlloc, crec que tan sols en un breu comentari sobre el mal estat, mèdicament parlant, de la gent àrab (sic).

Coses semblants vam comentar, fa poc, en un cinefòrum sobre Casablanca. Es pot dir que allà la protagonista, excel·lent i lluminosa Ingrid Bergman, té molt de protagonisme. Però si anem al fons del tema, és una dona que depèn dels homes, fins i tot ideològicament. L'anècdota romàntica plana per damunt de la situació històrica i els magribins son uns grans absents, en aquell bat-i-bull del cafè d'en Rick.

Albert camus. la peste. primera edicion (france - Vendido en Venta ...

He escrit en diferents ocasions sobre Camus, home brillant, atractiu, humanista en constant evolució, i que, amb el temps, ha estat més valorat que Sartre. Els orígens de tots dos eren diferents, és clar. Expliquen que, en el fons, el que li passava a Sartre és que Camus tenia més èxit amb les dones i més bona planta, les gelosies d'aquest tipus no son cap bestiesa i expliquen moltes crítiques absurdes i moltes rivalitats suposadament intel·lectuals. 

Aquella França, avui, em resulta molt menys mítica que quan era jove i imaginava existencialistes ben peixats fumant en sòtans plens de fum i d'alcohol, mentre Juliete Greco cantava coses com ara Le temps des cerises i un pintor de Montmartre feia retrats al carbonet, fins i tot enmig de la penombra. 

Camus no va conèixer del tot el tema del problema algerià, tot just va començar a saber com anaven les coses i es mostrava molt inquiet, ben conegut és aquell comentari, sovint mal explicat i tret de context, sobre la possibilitat de què la seva mare patís un atemptat terrorista, i de què entre la justícia i la seva mare, ell triava la mare. Ell era partidari d'una Algèria en pla d'igualtat amb el continent però, això sí, francesa. Sobta pensar com gent intel·ligent i brillant no s'interessava gaire per la cultura de fons del país colonitzat. 

Malgrat tot, Camus s'aprecia perquè se'ns mostra -i potser m'equivoco- com algú poc dogmàtic, amb coratge per canviar d'idees i de tendències, si cal. Tenia iaia menorquina, com és ben sabut. I al discurs del Nobel va lloar el seu mestre de primària, gràcies al qual va aconseguir seguir estudis superiors, poques vegades ens han dedicat un discurs tan rellevant, la veritat.

Un altre tema present al llibre és el de la presència o no de Déu i la possibilitat d'una ètica laica. Avui sembla aquest un tema superat però a molta literatura de fa algun temps era una qüestió recurrent. Avui sabem que, sense Déu, es pot viure, fins i tot, molt millor, i que no tot està permès, ni de bon tros. En tot cas a La Peste hi convergeixen molts temes gens menyspreables, encara avui, o, sobretot, avui. Com ara el debat, reobert aquests dies, entre la necessitat de control dels poders i la llibertat personal i individual, la qual, en determinades situacions, acaba reduïda a ben poca cosa, i tots contents, a més a més.




28.10.15

EL PARAL·LEL I EL PARALELO, VISIONS DIVERSES

El Paral·lel cap al 1913, per Frederic Ballell.

El Paral·lel, 1913,  Frederic Ballell

Dimecres 28 d’octubre a les 19:30:

“El Paral·lel: popular, revolucionari i mític” per  Júlia Costa, llicenciada en humanitats, mestra i escriptora, autora dels blogs Un balcó al Poble-sec i La Panxa del Bou.
“El redescobriment del Paral·lel  ha vingut acompanyat com no podia ser altrament d’una mitificació que potencia uns aspectes del lloc i n’oblida uns altres. No hi ha hagut un sol Paral·lel, n’hi hagut molts i diversos, els llocs canvien i es transformen dia a dia, no podem parlar d’una únic realitat, cada teatre, cada café, cada racó, cada personatge, té la seva pròpia història. Potser la mitificació és inevitable però per més que n’evoquem les característiques sempre ens quedarem curts”. Fem Plaça Paral·lel, més evocacions del Paral·lel a La Panxa del Bou i a un Balcó del Poble Sec,
Articles publicats a la revista virtual d'història CATXIPANDA:

2.6.15

LA CIUTAT LLUNYANA, ALEGRE, CONFIADA, PROPERA I DESCONEGUDA





es

(Fotografies: Pere Borràs)
Dissabte vaig participar en la ruta organitzada per l'associació Tot Història, en col·laboració amb el Centre d'Estudis Ignasi Iglésies,  al llarg d'un tram de l'antic Rec Comtal, a càrrec de Jordi Petit. Me l'havien recomanada i va ser molt interessant, tan sols penso que potser pagaria la pena iniciar-la, ara que ja comença a fer calor, una mica més aviat. La història del Rec i, en general, el tema de l'aigua i de la seva necessitat, és apassionant i encara, poc conegut potser perquè ens acomodat a això d'obrir l'aixeta i que ragi, un gran privilegi de la nostra societat actual del qual potser no en valorem la importància. 
Fa alguns anys una persona que havia fet i fa encara molts treballs cooperatius al continent africà m'explicava que encara que la gent d'alguns d'aquells països hagi de malviure a casa nostra, sempre estan aquí molt millor, precisament perquè tenen aigua potable a l'abast. Si heu vist el documental Camino a la escuela haureu pogut copsar a fons la importància que té una ampolleta d'aigua, treta amb dificultat del subsòl de bon matí, per aquesta parella de criatures capaces de fer un camí llarg i perillós cada dia per tal de poder assistir a l'escola.
Més enllà del tema concret de l'aigua i del Rec, em va interessar encara molt més la ruta en ella mateixa i els diferents paisatges amb els quals t'ensopegues al llarg d'un recorregut divers i singular que en ocasions sembla idíl·lic i en d'altres evoca passatges dels llibres de Paco Candel, allò de dónde la ciudad cambia de nombre. Habitatges auto construïts, passatges amb vivendes que freguen el barraquisme, okupes agraris, horts inimaginables, immigrants pobres de tot arreu i esforços de les darreres dècades per fer més amable aquest conjunt heterogeni de persones, cases, barris i panorames plens de contrastos.

Hi ha molts móns, ja ho sabem, però són a tocar de casa i no els coneixem si no en tenim ocasió. Ens movem en cercles molt reduïts del paisatge urbà, fa poc vaig acompanyar una parella d'estudiants que volien saber coses del Poble-sec i em van confessar que no havien pujat mai gaire més enllà del carrer de Blai. La gent del mateix Poble-sec sovint coneix el seu raconet i poca cosa més. Es viatja molt actualment però no es té un excessiu interès per conèixer una mica entorns propers, amb excepcions, que sempre n'hi ha. 

No passa tan sols a Barcelona, és clar. Vaig sovint a Batea, al barri del Picatxo, un indret enlairat i amb cases modestes, i molta gent del poble la qual, si pot, més aviat té tirada a fer-se habitatges moderns en una mena de nou eixample que s'està urbanitzant admet que fa anys i panys que no ha pujat allà dalt. L'interès per la història recreativa, que es palesa en el gran nombre de visites, rutes, llibres, itineraris i xerrades sobre temes del passat recent o remot  que es publiciten en l'actualitat, no es fa extensiu al present. Ahir ironitzava sobre allò de si sabíem o no coses del Paral·lel però durant aquesta ruta em vaig fer moltes vegada a mi mateixa la pregunta recurrent: com és que no en sabia res, de tot això?

Una imatge entranyable del recorregut em ve al cap mentre escric, en un hort minúscul una parella musulmana que el treballava ens va saludar, contenta i alegre, mentre passàvem en ordenada corrua turística a la vora del Rec. Em van evocar els temps dels horts de Montjuïc. Per casualitat, ahir em vaig ensopegar amb un programa de BTV on es parlava d'aquell tram de camí i explicaven que hi ha el projecte d'arranjar-lo.  Aquests programes de la tele barcelonina sobre els barris m'encanten, al menys t'adones de la gran varietat de gent i situacions que conviuen en aquesta ciutat nostra, estimada i odiada i maltractada i mitificada i sempre amb racons per descobrir, fins i tot racons que són a tocar de casa. És curiós que les fronteres, això que els homes ens hem anat inventant, funcionin fins i tot a nivell tan local, car el recorregut passa per la zona que separa Montcada de Barcelona i això ha provocat conflictes i també deixadeses, per allò de què de vegades no se sap ben bé qui ha de pagar les misses. 

Una altra curiositat és aquesta gran explotació agrícola de La Ponderosa, un nom, per cert, que ha fet història i caldria conservar amb cura, car hi ha cases rurals, bars, restaurants i tota mena de llocs que porten i han portat aquest nom, lligat a la sèrie mítica de la tele de la nostra infantesa, que ja és també història popular. Durant uns quants anys, al principi de treballar a L'Hospitalet, vaig anar a dinar a un molt bon restaurant de barri que duia aquest nom, fins i tot en una de les parets hi havien pintat un mural naïf que evocava l'Oest americà. Hi vaig passar fa un parell d'anys i ja no existeix, en el seu lloc hi ha un supermercat. El mural es deu haver perdut ja que l'art de la gent modesta és efímer i mereix poca atenció fins i tot per part dels seus autors i consumidors.

La ruta acaba al barri, per a mi també  desconegut, de la Trinitat, amb la seva presó que encara darrerament ha acollit hostes de categoria, com el senyor Núñez i Navarro. Vam poder dinar bé i barat en un restaurant de la seva plaça principal, jo no canvio aquests llocs per caps altres d'aquests que tenen estrelletes, la veritat. S'haurien de donar uns premis a la gastronomia modesta, a aquests miracles dels menús populars del present que ens podem ensopegar aquí i allà, car cuinar coses bones amb pocs diners sí, que té mèrit, així com també el té poder gaudir d'una atenció acurada, ràpida i professional.

I una altra evidència, quan un tema se't fa present i un lloc desconegut, ens esdevé visible, trobes avui, a la xarxa, informació a dojo sobre el que ignoraves, una gran sort de la qual, com de l'aigua de l'aixeta, no en som prou conscients potser perquè encara ens manca perspectiva temporal a l'entorn dels canvis que aquest accés immediat i casolà a la informació ha propiciat en el nostra imaginari i en la nostra cultureta.
Pel camí, fins i tot en llocs recòndits del costat barceloní del recorregut encara quedaven alguns cartells de propaganda electoral. El senyor Collboni, ja des del passat, ens deia que no fotéssim i que ni Colau ni Trias, ni dreta ni incertesa, sinó tot el contrari. No sé qui el va enredar amb una campanya tan ridícula, després d'haver estat a punt d'ofegar-se en aquell anunci una mica terrorífic sembla que ara no veu tan malament acostar-se a la incertesa, món de mones. Donem, doncs, un vot de confiança al futur, sempre imprevisible, sempre inquietant, sempre fascinant i misteriós.  La ciutat alegre i confiada, com aquella de l'obra de Benavente, bé val un acte de fe i que els seus habitants creguem, ni que sigui una mica, en la suposada saviesa dels seus governants encara que ens en facin de tots colors. Al  capdavall no són pas diferents de nosaltres.