Ahir, a la Filmoteca, passaven C'eravamo tanto amati, un dels títols mítics d'Ettore Scola. Es podrà tornar a veure diumenge. En la seva època d'estrena (1974) va tenir força èxit i va rebre uns quants premis. El passi estava relacionat amb la publicació del llibre De Escipión a Berlusconi. Una historia de Italia en 50 películas i va ser presentada pels seus autors i el director de la Filmoteca. És un llibre que pinta molt bé tot i que en fer una selecció cal triar i és podrien afegir i suprimir títols, segons el gust de cadascú.
La pel·lícula, durant dues hores, fa un repàs vital, sentimental i polític per la història d'Itàlia, des del final de la guerra fins als anys setanta, a través de la vida de tres amics i una noia de la qual tots n'han estat encaterinats en algun moment. Juga amb el blanc i negre i el color, un recurs que ha estat utilitzat en diverses ocasions per diferenciar espais temporals o sentimentals. Compta amb un repartiment de categoria i amb la presència de directors i actors italians de culte, que van col·laborar amb Scola. Entre ells, i amb un paper important en els referents de la narració, està De Sica, que va morir l'any de l'estrena i a qui se li va dedicar la pel·lícula.
Admeto ser força incondicional del cinema de Scola i de les seves adaptacions al teatre. Fins i tot obres considerades menors tenen sempre moments magistrals. La comèdia italiana aconsegueix, en mans seves, una profunditat amarada d'humanisme, de tendresa aparentment amable, i ens provoca la rialla o el somriure mentre ens fa reflexionar.
Tenim força punts comuns amb aquesta Itàlia complexa i senzilla al mateix temps, és fàcil identificar-se amb els personatges i les situacions d'aquest cinema. A la pel·lícula hi trobem un Aldo Fabrizi envellit, però que encara viuria uns quants anys més, superb, com sempre. Al cinema dominical de l'escola, amb descompte si abans anaves a doctrina, ens havien passat més d'una vegada un parell de pel·lícules que protagonitzava, amb les quals vaig plorar a raig fet: Mi hijo profesor y Vivir en paz.
Hi ha molts temes que convergeixen en aquesta història italiana, temes eterns, que no passen de moda: l'amistat, la corrupció, individual i col·lectiva, que comporta el pas del temps, potser de forma inevitable; el conformisme positiu, el desclassament, la distància entre els ideals i les il·lusions i la realitat, el cinema i el teatre com a reflexos de la vida i l'evolució d'un país mediterrani sacsejat per molts canvis i tempestes en el qual, la gent, malgrat els polítics i els seus escandols, les crisis econòmiques i les maltempsades, viu, estima, lluita, enyora el passat, es penedeix i tira endavant com pot i sap.
Ahir vaig poder gaudir de programa doble, abans d'entrar a veure C'ervamo tanto amati vaig poder veure'n una del gran Ozu, l'obra del qual està revisant, a fons, la Filmoteca. Es tracta d'Història d'un veïnat, la primera que va endegar el director després de la guerra. Breu, encisadora, tendra, i intimista, en una còpia, malauradament, molt deficient. Dues societats llunyanes i molt diferents, en tants aspectes, però amb aquesta humanitat que és, de fet, un patrimoni universal. I que aconsegueixen copsar, cadascú des de la seva experiència i els seus orígens, gent com Scola, Ozu i tants altres. Visca el cinema i visca la Filmoteca i la sort que vaig tenir de què me la posessin tan a prop de casa!!!
