Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cinema japonès. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cinema japonès. Mostrar tots els missatges

30.4.22

UNA MARE COM TANTES ALTRES I LA GUERRA QUE SEMPRE REVIFA





Fa uns dies, en aquest canal Verdi que ens ofereix títols remarcables, em vaig ensopegar amb una excel·lent pel·lícula que no havia vist: Kabei, la nostra mare. Em va semblar una meravella, aparentment sense massa pretensions, i que incideix en un tema que en ocasions resulta incòmode, el pacifisme militant i les seves conseqüències en moments complexos. I el paper de les dones anònimes que es limiten a lluitar per sobreviure i per protegir els fills.

Una família tranquil·la i feliç, la mare mestra i el pare, professor universitari, amb dues nenes, va patint el trasbals de la deriva bel·licista i agressiva lligada al patriotisme japonès d'abans de la guerra. El pare, d'idees comunistes o, més aviat, humanistes, és empresonat. Ja no tornarà a casa. Les imatges més dures que veiem son les d'aquest pobre pare, empresonat i malalt en una presó infecta, escrivint i rebent cartes que li arriben censurades amb inquietants taques de tinta. 

Kabei, aquesta mare que pot ser el reflex de tantes mares de tot el mon, s'ha de fer càrrec de les filles, de la subsistència, amb l'ajuda d'una jove cunyada i d'un alumne del professor, una mica sord i maldestre. I, a més a més, topa amb la incomprensió del seu propi pare, inquiet quan veu que la gent el mira malament a causa de les idees del professor empresonat, considerat covard i traïdor. Kabei, malgrat el tarannà submís que té, no podrà evitar admetre que està d'acord amb la forma de pensar del seu home. 

El pobre i maldestre alumne, encateritat de la dona, a la qual admira, i amb un gran afecte per les nenes, admirables a l'hora d'entomar la situació, serà cridat a files, en esclatar la guerra, malgrat les seves limitacions auditives i no saber, per exemple, nedar. A les guerres, en general, sempre hi ha qui té clar que ha de 'lluitar per la pàtria, pels ideals, o pel que sigui' però una gran majoria de joves hi van obligats, per molts motius, a una lluita que sempre és menys ideal del que pot semblar quan les coses es mitifiquen. La carn de canó continua sent necessària, pel que sembla.

A Gran Bretanya un Museu de la Guerra va rehabilitar, fa anys, persones que havien patit molt pel seu pacifisme i rebuig a les guerres. Els desertors, prou que ho sabem, eren executats sense contemplacions. Paths of glory és una pel·lícula terrible on el tema és pot copsar amb tota la seva crueltat, va ser prohibida a França durant anys. En general ens sembla just ser pacifista quan les idees del contrari no ens fan el pes però quan sembla que es tracta d'una guerra justa i sovint s'arrossega la gent cap a una tragèdia encara més gran i sovint molt mal resolta o manipulada per les potències diverses, aleshores ja no sembla tan clar que no haguem d'anar a matar qui sigui o a tirar bombes i engegar guillotines. Covard o traïdor son insults recurrents, que van fer patir i fan patir molts homes. I també dones, és clar. El senzill fet de no voler participar en manifestacions per suposats ideals majoritaris ja genera conflictes personals. 

Les dones, quan les coses van mal dades, a més a més de suportar l'enemic i estar exposades a coses com ara les violacions, han de fer bullir l'olla. Però els homenatges, després, seran pels grans herois, la lluita armada, en segons qines circumstàncies, encara té la seva enganyosa brillantor.

Hi ha escenes colpidores, com quan han d'anar a cercar el cadàver del pare i celebrar uns funerals discrets i vergonyants. Podem pensar que en molts casos ni això no és possible per a molta gent. La pel·lícula acaba amb la mort de la mare, envoltada de la seva família, i que manifesta, en morir, que no vol retrobar els éssers estimats a cap altre hipotètic mon celestial sinó en aquest, en el mon real que, de fet, li han robat amb la mort de les persones properes. La seva cunyada morirà a Hiroshima, a causa de les radiacions. L'alumne enamorat morirà en un vaixell farcit de soldats jovenets i mors de por, mal equipats i desesperats. 

El director d'aquesta pel·lícula, Yoji Yamada, ha fet moltes bones pel·licules de samurais però a mi m'agrada molt més el cinema japonès intimista, familiar,  sense lluites ni grans herois. Yamada, que crec que no és, encara, dels directors japonesos més coneguts, té ja noranta anys i continua treballant. A la pel·lícula hi trobem un planter de grans actors i actrius, amb el pal de paller de Sayuri Yoshinaga, actriu i activista, molt estimada al seu país. Va rebre molts premis, aquesta història una mica diferent, que ens mostra, una vegada més, i sense que serveixi, per ara, d'escarment moralitzant, l'absurd de les guerres, en general. 

La història parteix de l'autobiografia de Teruyo Nogami, ajudant de Kurosawa i dona important del cinema japonès, encara viva, amb més de noranta anys, i menys coneguda del que mereix. Malgrat la duresa de la història totes les situacions estan amarades d'una poesia molt especial. I, més enllà del Japó i la seva història, és aquesta, de fet, una mena d'història intimista de la 'mare universal'. No totes les mares son així, és clar, però gosaria dir que una gran majoria, aquí i a les antípodes, encara s'assemblen a Kobei.

26.3.22

RECUPERACIONS CINÈFILES IMPRESCINDIBLES: VIURE, DE KUROSAWA





Aquest divendres, al cinefòrum de Tot Història, vam comentar Ikiru/Viure, l’emblemàtica pel·lícula de Kurosawa, de l’any 1952. Poca cosa es pot dir sobre la pel·lícula i el director que ja no s’hagi dit o escrit, però, en aquests casos, com en les relectures de bons llibres, sempre trobes en aquestes històries emblemàtiques coses noves, potser perquè nosaltres també canviem i evolucionem.

Viure va representar una descoberta del cinema japonès, als països en els quals es va poder veure poc temps després de l'estrena, i d’aquest director que avui és ja un mite i que havia triomfat un parell d’anys abans amb Rashomon. Aqui, però, tot arribava força tard. La pel·lícula ens explica la vida -i la mort- d’un funcionari gris, cap d’una secció municipal, i beu de moltes fonts, sobre tot de l’Ivan Illich de Tolstoi. La pel·lícula s’ha titllat d’existencialista i humanista, està amarada de filosofia i té la grapa de poder connectar amb tot tipus de públic car el pas del temps, la vellesa, el sentit de la vida i la seva brevetat, son temes universals.

La narració té dues parts ben diferenciades, el protagonista s’assabenta de què té un càncer terminal, i no pas per l’actitud del metge, fa anys no s’acostumava a ser sincer amb els malalts, sinó pels comentaris d’un home amb qui s’ensopega a la sala d’espera de l’hospital. D’entrada, amb el recurs de la veu en off, present durant tota la història, ja podem veure a l’inici de la història la radiografia en la qual s’evidencia l’estómac afectat. La reacció de l’home comptarà amb la complicitat d’un personatge estrany i bohemi, que el conduirà per una mena d’infern sorollós, que sembla calcat dels quadres de les temptacions de Sant Antoni, en una mena de gresca sense aturador, més sòrdida que gratificant, talment un malson, en la qual s’apleguen el joc, la beguda, les dones de mal viure... (sempre presents quan cal evidenciar els perills del vici, això sí).

Kurosawa va ser un home d’una gran cultura, coneixedor de la literatura occidental, i la seva obra beu també, és clar, de la tradició japonesa, del teatre del seu país. Per això, probablement, hi ha aspectes que ens poden passar per alt, de forma inevitable. L’ús de la música és important pel que fa a la història, amb el recurs a una cançó tradicional que ens en pot evocar moltes altres de casa nostra i d’altres cultures: els consells a una noia jove per tal què gaudeixi de la vida i de l’amor ja que tot és molt breu. En una seqüència en la qual el protagonista contempla una fotografia de la seva dona, que va morir molt jove, podem escoltar una cançó antiga que la nostra generació recorda, sobre tot, en la versió del Duo Dinámico.

La pel·lícula fa servir molt els primers plans. En ocasions l’expressió propera i que, en algun moment pot semblar, avui, una mica exagerada, del protagonista, fa pensar en tècniques del cinema mut, i ens fa sentir el dolor experimentat per l’home, a causa del càncer que pateix. El director juga de forma magistral amb la llum i les ombres i, a la segona part de la pel·lícula, a partir del funeral del protagonista, ens expliquen el que va passar després del que en podem dir una mena de presa de consciència de l’home, en un intent tossut de fer alguna cosa que valgués la pena, abans de morir.

La tragèdia compta amb seqüències, sobretot les que ens explica la veu en off, que resulten, fins i tot, iròniques. O grotesques, com ara una part de les converses dels companys de feina, entre l’admiració pel que va fer el difunt i el temor de què allò faci canviar la seva forma d’actuar, el confort de la mediocritat segura, amarada d’insatisfacció. Sovint la càmera se situa rere cortines, finestres o objectes diversos. Tot i que la pel·lícula compta amb dues parts aquestes també es podrien subdividir, un fragment rellevant és el de la relació de l’home amb una noia jove i alegre, lúcida i vital, que intenta canviar la seva vida i que en una nova feina, segurament tan poc gratificant com l’anterior, fa joguines per als infants.

La pel·lícula se situa en una època clau, la postguerra després de la derrota, però que va comportar la recuperació econòmica del Japó. I tot i les grans diferències trobem paral·lelismes entre aquella postguerra i la nostra, pobresa, desànim, mitges foradades i aspiracions de millora difícils d’aconseguir. I una sèrie de canvis irreversibles en els costums, en la pèrdua de tradicions, en el canvi de la vida rural a la urbana així com la popularització de la colonització cultural que exemplificaven els Estats Units.

Hi ha pocs noms d’actors i actrius japonesos que ens siguin gaire coneguts però segurament Takashi Shimura (1905-1982) sigui un dels més recordats per nosaltres, al costat de Toshiro Mifune. Al seu volt tot un equip actoral excel·lent, amb rostres d’aquests que hem vist en més d’una ocasió malgrat que no puguem ser capaços, la majoria, més enllà dels experts en aquest cinema, de recordar-ne el nom.

Més d’una vegada s’ha comentat que Vivir és ben bé un memento mori, un recordatori d’allò que sempre sabem i voldríem oblidar, que som mortals. I també és una crida a la presa de consciència, al fet de què, fins i tot en una feina anodina i alienant es pot trobar la manera de millorar el mon. Hi ha alguns paral·lelismes amb una pel·lícula amb un final més feliç a la qual, potser per l’excés de repeticions s'ha vulgaritzat, Qué bello es vivir, de 1946. En algun lloc he llegit un suggeriment molt interessant, que tal vegada el protagonista de la pel·lícula americana, de no trobar-se amb el problema econòmic de gruix i adonar-se dels valors de la vida i de la família, acabaria per esdevenir algú tan gris com el funcionari japonès.

En el cine de Kurosawa hi ha ressons del cinema popular americà i de la gran cultura europea que el seu pare, un home estricte però cultivat, admirava, hi ha una influència evidents dels grans autors russos, però també francesos, anglesos o alemanys, imatges que ens evoquen pintors com Caravaggio o els tenebristes hispànics que sovint potser no hem valorat com cal.

Si un japonès intel·ligent i inquiet pot entendre, apreciar i fer noves relectures d’artistes i escriptors occidentals i si nosaltres ens podem emocionar i identificar amb personatges que, tant per la cultura com per les circumstàncies, el sexe o l’època, se’ns assemblen molt poc, segurament és perquè ens assemblem molt més del que volem creure i probablement, en un mon evolucionat, hauríem de considerar que qualsevol guerra és, en realitat, una guerra civil.

La vida familiar, en aquells anys cinquanta, era ben diferent d’ara, i la distància entre pares i fills, també als nostres verals, tota una altra cosa. Josep Pla confessa en algun moment que les converses amb el seu pare sempre van ser econòmiques i això explica en part el capteniment del nostre empordanès mític. La relació del pare i el fill de la pel·lícula s’ha deteriorat, amb el pas del temps, tot i que s’estimen. La parella jove pot semblar egoista, gasiva, però, en el fons, aquest interès pels diners familiars no és res de nou i també, en un breu fragment, comprovem com el pare abandona el fill, encara petit, a l'hospital, on li han de fer una operació. Cal pensar en el que representava, fa anys, la manca de la mare, en una llar, i em venen al cap llibres tan devastadors com Terres de l’Ebre, on la mort de la mare estén entre pare i fill una incomunicació absoluta i irreversible.

Aquestes dones de barri que reclamen una millora del clavegueram i un parc infantil absolutament minimalista i precari no estan tan lluny de les veïnes dels barris perifèrics dels seixanta, dels setanta. Conformen una mena de cor clàssic, l’essència de la solidaritat positiva. Aquesta noia que alegra breument el cor del malalt i la cançó que canta el protagonista ens evoquen aquella noia a qui Ronsard va estimar i a la qual aconsellava recordar-lo, quan fos vella. O aquell preciós poema de Sagarra que es diu Passa cantant, musicat per Toldrà.

La crítica a la burocràcia japonesa és, així mateix, un tema universal, que trobem sovint a la literatura, al teatre, al cinema. L’oficina kafkiana convencional, gran i impersonal, ha esdevingut símbol i realitat i ha acollit la rutina i la conformitat de molta gent. El funcionari pot semblar un ésser aparentment modern però la burocràcia ha estat una eina necessària i de control en un munt de contextos culturals diferents. En lloc de simplificar-se, sovint s’ha anat complicant perquè també genera llocs de treballs, en molts casos llocs més o menys segurs, que si bé de vegades poden ser alienants també ens procuren una solidesa que de vegades s`oposa del tot a la llibertat personal la qual, tema sobre el qual han reflexionat filòsofs i sociòlegs, provoca temor. Veiem una oficina on els lligalls s'acumulen, podríem recordar imatges semblants de jutjats actuals. Pel·lícules generacionals com Los nuevos españoles ens mostraven com la modernització del treball, malgrat aconseguir millores materials, acabava per ser més letal que la galvana polsosa d'algunes ineficaces empreses del passat.

Crec que aquí no vam veure el cinema de Kurosawa fins els anys setanta, aleshores es va estrenar aquesta pel·lícula a l’enyorat Publi, en una època amb moltes esperances i moltes possibilitats. Diuen que la memòria és un bon crític, tot i que jo diria que es un crític variable i subjectiu. El cas és que l’he recordat sempre i que en aquella època em va emocionar. Tot i que he de dir que recordava la pel·lícula com si la segona part fos molt més llarga i que havia gairebé oblidat la baixada als inferns del protagonista, abans de decidir fer alguna cosa positiva. En els setanta, de forma inevitable, els fets que s’expliquen prenien una altra dimensió, relacionada amb la situació política i, sobretot, jo era molt més jove. Encara podia contribuir a la construcció molts parcs infantils simbòlics, vaja. Després, com els passa als companys de feina del protagonista, arribaria la realitat i les bones intencions acabarien, en molts casos, com fa la dita, per empedrar l’infern. Potser per aquest motiu paga la pena revisitar el senyor Watanabe de tant en tant, i gronxar-nos una estona, ni que sigui a l'hivern de la vida, en el parc dels somnis perduts. O recuperats.

7.11.21

LA IMPREVISIBLE RULETA DE LA VIDA

 


La ruleta de la fortuna y la fantasia és una pel·lícula del director Ryûsuke Hamaguchi, encara relativament jove i poc conegut, i que aplega en el seu tarannà tots els elements per arribar a ser un d’aquests grans directors japonesos que ens produeixen admiració incondicional. La pel·lícula va guanyar el Gran Premi del Jurat, a Belin, i una altra seva, a punt d’estrenar-se, no va arribar a obtenir la Palma d’Or de Cannes perquè es va premiar, en contra de diferents opinions de pes, Titane.



La narració aplega tres relats i ens recorda els temps en els quals les pel·lícules d’episodis, ja fossin d’un director o de tres directors diferents, van marcar tendència. Aquí totes les històries son del mateix Hamaguchi, en elles hi tenen un gran pes els personatges femenins, l’atzar, el sexe i l’amor, el pas del temps, la impossibilitat de recuperar allò que s’ha perdut, sovint per error o per estranys impulsos vitals. Tot i que en algunes ocasions les converses dels protagonistes, actors i, sobretot, actrius, excel·lents, evoquen produccions europees, del cinema francès més clàssic, el to japonès i la seva tradició cinematogràfica, en el cas de les pel·lícules més intimistes, son ben evidents. Al capdavall tot suma i l'ànima humana és universal, malgrat que tinguem tirada a marcar territoris i diferències.




Els personatges parlen i callen, ens ho diuen tot, o gairebé tot, amb la mirada, ens deixen suposar allò que no sabem i, tot plegat, ens embolcalla en una inquietud humana de caràcter universal, davant del destí i de les ensopegades vitals, potenciada per magistrals escenes de càmera fixa i per aquestes mirades dels personatges que ens provoquen sovint una tristor indefugible. Avui hi ha més llibertat a l’hora de fer referències explícites al sexe, més aviat verbal que no pas visualitzat, en aquest cas, però fins i tot els moments més aparentment incòmodes, com ara el fragment d'un llibre que pren protagonisme en un inconscient i maldestre intent de seducció, se’ns presenten de forma subtil i poètica, malgrat la cruesa.




El primer episodi ens presenta a dues amigues, una d’elles ha conegut un noi, s’està enamorant i explica a l’altra la màgia dels inicis amorosos, però la història pren un gir inesperat quan sabem que l’amiga havia estat la primera i infidel parella del xicot. A la segona, una estudiant accepta l’absurd repte del seu amant en intentar seduir, sense èxit, un professor de francès madur. Amb el pas del temps retrobem la parella d'estudiants, un error informàtic va produir un trasbals a la noia i al professor, mentre que l’instigador de la situació s’ha situat en un mon d’allò més convencional. A la tercera dues dones creuen que han retrobat un amor de la seva joventut, es reconeixen però s’adonen de què s’han confós, tot i que inicien un joc de representació fent veure que son qui no son i explicant-se les il·lusions antigues i les frustracions del present. 

El director juga amb la càmera, utilitza elements del documental, recorre als interiors gairebé simbòlics i a la visió d’uns exteriors sense rellevància, d'aquests tan semblants a totes les zones urbanes. L’espai el configuren els personatges, ens trobem una oficina que sembla hostil, un despatx acadèmic atapeït de llibres, una casa burgesa on no hi manca de res i que traspua una estranya fredor familiar...

Les referències argumentals, però, no poden expressar allò que aquestes tres històries ens expliquen sense massa explicacions. Ens ensopeguem amb un gran cinema, contemporani i clàssic a la vegada, fet d’espurnes i de detalls, on els personatges absents tenen tant o més pes que si fossin a l’escena. Al capdavall és allò de la cançó, aparentment banal, que va popularitzar Machín, lo que pudo haber sido y no fue, però, malgrat el penediment pels errors, per la manca de coratge o per les mancances, la vida continua, lligada a aquesta ruleta del títol, menada per la fortuna i la fantasia.

He llegit en algun lloc que Hamaguchi admet que de jovenet admirava Tarantino però que en l'actualitat té més admiració per directors com ara el nostre Víctor Erice. Un altre cineferit de la subtilesa, que ens té una mica abandonats.

26.2.21

MARES, FILLES I AMICS BEN INTENCIONATS

 


        Gràcies a betevé, a qui dec moltes alegries cinèfiles, he pogut veure, fa poc, Otoño tardío, de Yasukiro Ozu. He llegit en algun lloc que aquesta pel·lícula no es va estrenar als cinemes convencionals. De fet, fins fa quatre dies Ozu era poc conegut entre nosaltres, més enllà dels cinèfils irredempts, però sembla que al seu país també ha trigat en ser valorat de forma general i incondicional. Fa algun temps la Filmoteca li va dedicar un cicle i al CineFòrum de Tot Història vam comentar els Contes de Tokio, no fa gaire.

    La grandesa d'Ozu rau en una aparent senzillesa. En moltes de les seves pel·licules ens mostra un mon familiar i quotidià i, si fem abstraccio de les caracteristiques costumistes més japoneses resulta senzill identificar-se amb els seus personatges i fer paral·lelismes amb gent que hem conegut.  Otoño tardío és una de les seves darreres pel·lícules, el director va morir relativament jove, deixant una obra de pes que cada dia és més valorada i imitada, en molts aspectes. La pel·licula compta amb molts dels seus actors de sempre, com l'extraordinària Setsuko Hara, que es va retirar del tot després de la mort del director i no es va casar mai. Son actors i actrius amb noms que ens poden semblar exòtics però absolutament propers i familiars en els seus papers de gent normal i anònima. En molts aspectes la història fa pensar en Primavera tardía, que vam poder veure no fa gaire, malgrat que aquí hi convergeixen alguns aspectes diferents i molt interessants.

    L'argument parteix d'un text de l'escriptor Ton Satomi, qui va col·laborar sovint amb Ozu. L'any seixanta tot començava a canviar, de fet el jovent que surt a la pel·lícula ja mostra una evolució evident vers els costums moderns i la pel·lícula és en colors. Pot sobtar el tema dels casaments i els arranjaments que es fan o que es volen fer però en aquells anys, més enllà de les ciutats grans, es feien moltes coses per l'estil, encara aquí, en podria explicar unes quantes.

    La bonhomia dels personatges fa que sobti pensar que els japonesos havien estat un poble bel·licós fins feia quatre dies, però en general sabem poca cosa de ningú. Tenim la percepció, en veure aquestes pel·lícules, de trobar-nos amb uns veïns de casa. Pares i mares ben avinguts amb algun fill o filla, feliços amb la convivència, però amb la preocupació per part dels grans de pensar que els joves quedaran sols i sense família quan ells faltin i, doncs, cal que es casin, que tinguin fills, que muntin el seu niu, més o menys convencional. Vídues i vídus a qui es voldria arreglar amb algú convenient, per tal que no estiguessin tan sols. Homes que recorden les seves il·lusions juvenils. És cert que la percepció de l'edat avui ha canviat força, la gent te fills més tard, viu més anys, joveneja durant més dècades, el casament ja no és imprescindible, afortunadament, com tampoc cal tenir fills si no ve de gust. Però, al capdavall, la vellesa i la mort arribaran i els afectes i llaços son com sempre.

    Vivim en un temps amb tirada a marcar diferències, identitats, cultures, tot això. De fet, tot va a modes, i no sempre la realitat respon a les teories. Aquestes diferències potenciades obliden que cada dia estem tots més junts, entenent-nos en un anglès més o menys macarrònic, vestint igual i mirant les mateixes facècies a internet. En èpoques en les quals es potenciava la universalitat fraternal es va acabar per estossinar-se en nom de les diferències. De vegades he incidit en el tema de l'ànima humana universal, que cada dia en sembla una cosa més evident, tot i que ja hi ha pensadors i polítics que s'esforcen per tal que ens sentim diferents i singulars. Encara sovint em recorden allò d'en Raimon, que em sembla, avui, una boutade, 'qui perd els origens perd identitat'. Algú se m'ha enfadat de vegades quan li he dit que els origens i la identitat ja no em fan ni fu ni fa. Hi ha molta gent al mon que ha d'anar d'un lloc a l'altre per sobreviure i ha de perdre origens i identitat sí o sí. I no per això perd humanitat, ni dignitat, ni capacitat d'adaptació, ni ganes de viure.

    Els personatges d'Ozu, com tots els grans personatges literaris, cinematogràfics, de tant japonesos esdevenen universals i propers. Aquests amics, amarats de bones intencions, ben avinguts, que emboliquen la troca i fan que un altre amic s'il·lusioni amb un possible matrimoni que suposa ja arranjat, precisament amb la noia que, de jovenets, agradava a tota la colla. Aquestes esposes tan bonhomioses i comprensives com Na Maria Antònia de Bearn, sempre somrients i tranquil·les, aquests joves poc rebels en aparença però que entenen els grans molt bé, preocupats per la futura solitud i decadència dels pares... tot plegat conforma un quadre de costums profund i humà, poètic, amb plans d'interiors que semblen quadres moderns, mentre, més enllà de la porta de casa, la gent i la vida van i venen de forma apressada.

        Em queda molt d'Ozu per veure i gaudir, ho admeto. Precisament el director ha estat un dels meus descobriments vitalment tardorencs. Cada dia aprenem coses, vet-ho aquí. Per això, amb identitat o sense, sap greu haver-se de morir. 

27.6.20

FAMÍLIES, CADASCUNA A LA SEVA MANERA PERÒ TOTES SEMBLANTS


Qué grande es el cine - Cuentos de Tokio - RTVE.es

Aquest divendres el cinefòrum de Tot Història l'hem dedicat a un gran clàssic incombustible, els Contes de Tokio, del gran Yasujiro Ozu, de l'any 1953. És una pel·lícula que ja hem tingut ocasió de veure per la televisió o a la Filmoteca, on es va dedicar, no fa molt de temps, un cicle a aquest director.

Més enllà de la distància cultural i temporal la pel·lícula, com passa amb les obres de qualitat, va afegint noves visions i lectures als espectadors del present, tant si ja la coneixien con si s'hi enfronten per primera vegada. És una pel·lícula llarga, de més de dues hores, plena de símbols i referents, molts dels quals, de forma inevitable, se'ns poden escapar com aigua en un cistell.

L'argument és prou conegut, una parella gran, probablement menys grans del que ens pot suggerir el seu aspecte, viatja a Tokio des de la seva ciutat, per tal de vistar els seus fills els quals, centrats en els seus problemes i les seves vides, no els poden dedicar gaire temps. La filla més jove, encara soltera, viu amb ells. Tot i que els pares son ben acollits pels fills, tenen les seves pròpies families i obligacions i, a poc a poc, esdevindran una molèstia inevitable. Qui més s'esforça per acompanyar-los és la jove, Noriko, vídua d'un fill mort a la guerra, que demana festa a la feina, malgrat que li descomptaran diners, per tal de mostrar-los la ciutat.

Per la xarxa es pot trobar tant la pel·lícula com l'argument sencer, detallat, i un munt de ressenyes i comentaris. Té moments de gruix, com ara la retrobada del pare amb un amic, o la mort de la mare, que no desvetlla massa pena en una bona part de la família, excepció feta de la  jove vídua i la filla petita. L'home es queda sol, de forma relativa, car encara li queda una filla. Els fets se situen en un mon ben diferent del nostre, tant per la distància geogràfica com perquè ens trobem a l'any 1953. Al capdavall, però, com sol passar amb les obres d'art, la pel·lícula ens implica a nivell humà, pel que fa als elements comuns relacionats amb la distància generacional i els canvis en la vida familiar.

Resulta inevitable l'estranyesa davant unes relacions humanes tan diferents, en teoria, de les nostres, però en això hi té un pes el fet de què no podem defugir la pròpia experiència personal. Hi podem trobar fredor, distància entre els personatges, però tot plegat no amaga elements evidents de tendresa, de resignació, d'intentar comprendre que el temps, simbolitzat en aquest rellotge de l'àvia que passa a la jove, tot ho transforma. Japó era un país vençut, obligat a no mencionar la guerra en les seves produccions, tan sols la mort del fill ens recorda en quin moment ens trobem. 

Contes de Tòkio, com moltes altres de les pel·lícules d'Ozu, tot i que aquesta sigui considerada, potser amb raó, la perla del conjunt, és una mena de poema visual polièdric, en el qual la forma i el fons es conjuguen de forma magistral. Hi trobem actors recurrents en el treball del director, i, pel meu gust i per damunt de tot, destacaria la mirada de Satsuko Hara, gran actriu que es va retirar, no tan sols del cinema sinó també de la vida pública, després de la mort del director.

Malgrat la duració de la pel·lícula arribem a saber poc de la vida anterior i posterior dels personatges. Com en les grans obres de Txèkhov, Contes de Tòkio ens mostra un bocí de vida i d'història, un quadre excel·lent, ple de detalls, en el qual podem copsar l'evolució d'una societat determinada que, de grat o per força, es trobava a les portes d'una modernitat en evolució progressiva. No vull fer servir tòpics habituals que s'utilitzen en parlar d'aquesta pel·lícula, com ara els que fan referència a la desintegració familiar o l'esberlament de la tradició. La família, fins i tot en el present, quan pren noves formes en les relacions i en la seva composició, gaudeix de bona salut perquè, amb les seves limitacions i les seves servituds, encara forneix als humans un determinat suport imprescindible. I la tradició també pot ser un llast, en molts casos.

Ni les famílies del passat eren ideals ni les del present son un pou d'egoïsme. Tot és relatiu, al Japó i al Poble-sec, podem trobar de tot i nosaltres mateixos no som sempre de la mateixa manera. Contes de Tòkio és ja un clàssic i per això depassa la seva temporalitat i ens enfronta amb les nostres pròpies limitacions però, també, amb els misteriosos elements que ens fan humans i universals, fins i tot, potser, a desgrat, car l'espècie humana és possible, fins i tot, que la tinguem, per interès personal, excessivament sobrevalorada.

29.11.19

C'ERAVAMO TANTO AMATI I EL TEMPS CORRUPTOR


Ahir, a la Filmoteca, passaven C'eravamo tanto amati, un dels títols mítics d'Ettore Scola. Es podrà tornar a veure diumenge. En la seva època d'estrena (1974) va tenir força èxit i va rebre uns quants premis. El passi estava relacionat amb la publicació del llibre De Escipión a Berlusconi. Una historia de Italia en 50 películas i va ser presentada pels seus autors i el director de la Filmoteca. És un llibre que pinta molt bé tot i que en fer una selecció cal triar i és podrien afegir i suprimir títols, segons el gust de cadascú.


La pel·lícula, durant dues hores, fa un repàs vital, sentimental i polític per la història d'Itàlia, des del final de la guerra fins als anys setanta, a través de la vida de tres amics i una noia de la qual tots n'han estat encaterinats en algun moment. Juga amb el blanc i negre i el color, un recurs que ha estat utilitzat en diverses ocasions per diferenciar espais temporals o sentimentals. Compta amb un repartiment de categoria i amb la presència de directors i actors italians de culte, que van col·laborar amb Scola. Entre ells, i amb un paper important en els referents de la narració, està De Sica, que va morir l'any de l'estrena i a qui se li va dedicar la pel·lícula.

Admeto ser força incondicional del cinema de Scola i de les seves adaptacions al teatre. Fins i tot obres considerades menors tenen sempre moments magistrals. La comèdia italiana aconsegueix, en mans seves, una profunditat amarada d'humanisme, de tendresa aparentment amable, i ens provoca la rialla o el somriure mentre ens fa reflexionar. 

Tenim força punts comuns amb aquesta Itàlia complexa i senzilla al mateix temps, és fàcil identificar-se amb els personatges i les situacions d'aquest cinema. A la pel·lícula hi trobem un Aldo Fabrizi envellit, però que encara viuria uns quants anys més, superb, com sempre. Al cinema dominical de l'escola, amb descompte si abans anaves a doctrina, ens havien passat més d'una vegada un parell de pel·lícules que protagonitzava, amb les quals vaig plorar a raig fet: Mi hijo profesor y Vivir en paz.



Hi ha molts temes que convergeixen en aquesta història italiana, temes eterns, que no passen de moda: l'amistat, la corrupció, individual i col·lectiva, que comporta el pas del temps, potser de forma inevitable; el conformisme positiu, el desclassament, la distància entre els ideals i les il·lusions i la realitat, el cinema i el teatre com a reflexos de la vida i l'evolució d'un país mediterrani sacsejat per molts canvis i tempestes en el qual, la gent, malgrat els polítics i els seus escandols, les crisis econòmiques i les maltempsades, viu, estima, lluita, enyora el passat, es penedeix i tira endavant com pot i sap. 

Ahir vaig poder gaudir de programa doble, abans d'entrar a veure C'ervamo tanto amati vaig poder veure'n una del gran Ozu, l'obra del qual està revisant, a fons, la Filmoteca. Es tracta d'Història d'un veïnat, la primera que va endegar el director després de la guerra. Breu, encisadora, tendra, i intimista, en una còpia, malauradament, molt deficient. Dues societats llunyanes i  molt diferents, en tants aspectes, però amb aquesta humanitat que és, de fet, un patrimoni universal. I que aconsegueixen copsar, cadascú des de la seva experiència i els seus orígens, gent com Scola, Ozu i tants altres. Visca el cinema i visca la Filmoteca i la sort que vaig tenir de què me la posessin tan a prop de casa!!!


6.9.19

OBSESSIONS GASTRONÒMIQUES VOCACIONALS

Resultado de imagen de EL COCINERO DE LOS ÚLTIMOS DESEOS


No estava del tot convençuda a l'hora d'anar a veure aquesta pel·lícula, tinc certa mania a l'elitisme culinari i no sempre connecto amb el cinema japonès. Però he passat una molt bona estona amb aquesta història circular, amb certa estructura de conte i, fins i tot, amb alguns esdeveniments que freguen el fulletó. 

Mitsuru Sasaki és un jove cuiner d'elit, exigent i amb mal caràcter, que va créixer en un orfenat. La seva exagerada mania perfeccionista ha fet que el seu restaurant hagi acabat malament i, ell, ple de deutes. Per fer calaix es dedica a preparar menges especials per a gent a les acaballes que estigui disposada a pagar un milió de iens per aquest darrer desig gastronòmic. El xicot pot fer qualsevol menjar si l'ha tastat en una sola ocasió, la seva memòria gustativa és prodigiosa, vaja.
Resultado de imagen de Yojiro Takita
A través d'un amic amb qui va compartir una fugida de l'orfenat, durant l'adolescència, rep un estrany encàrrec que el portarà a la Xina i a conèixer algunes persones, gràcies a les quals reconstruirà la història d'un misteriós i mític llibre de receptes i, així mateix, la seva pròpia història familiar. La narració ens porta a la Manxúria ocupada pel Japó i cobejada pels russos, de fet la pel·lícula és parlada en xinès, japonès i rus, i als molts trasbalsos que aquella part del mon va patir a fons durant el segle XX. La il·lusió del xef mític era elaborar una cuina que agermanés els pobles però allò, com li diria un subordinat, era una fantasia, un ideal, tot i que lluitar pels ideals sempre té el seu aspecte positiu, o això ens han dit.

Les dones tenen un paper secundari en aquesta història, tot i el pes específic de l'esposa del cuiner mític, i els seus bons consells i la seva intuïció pràctica, gràcies a la qual les famoses i cobejades receptes arribaran fins al present. Duren poc en pantalla, de fet. Les persones afeccionades a la cuina japonesa o a la cuina moderna que aplega inspiració de molts indrets diferents, possiblement gaudiran més a fons del tema, veient la preparació acurada de molts plats, amb noms absolutament poètics i amb una presentació d'aquelles que fa que et sàpiga greu ficar-hi la cullera. 
Resultado de imagen de Departures cinema
Yojiro Takita, el director, és un veterà de prestigi al seu país, que va aconseguir l'óscar a la millor pel·lícula estrangera el 2008, amb Departures. Malauradament poca cosa n'hem pogut veure fins ara, haurem d'esperar algun cicle d'ell o de cinema japonès, a la Filmoteca. Els actors, joves i grans, estant tots molt bé, el més conegut, per a nosaltres, tot i la seva joventut, és Kazunari Nonimiya. 

Com anècdota, d'aquestes que et passen en ocasions, en sortir, al darrera meu, una senyora que devia ser vegetariana és queixava del que havia patit veient tants animalons convertits en gastronomia d'elit, cosa que li produïa una seriosa contradicció moral amb la sensibilitat percebuda al llarg d'una història bonica, amb els seus grans moments de poesia i d'humanitat.

31.12.18

FAMÍLIES POC NADALENQUES


Amos Oz, recentment desaparegut, va escriure en alguna ocasió que la família era la institució més misteriosa i fascinant del món. I de fet, en els seus llibres el tema familiar hi té un pes evident. Una altra cosa és què entenem per família ja que els llaços de sang no tenen el pes específic d'altres temps, o així m'ho sembla. Un refrany català antic deia allò de què on no hi sang botifarres no se'n fan. Però avui ens movem en uns altres paràmetres. Tot i amb això les lleis encara donen suport a la família de sang en moltes ocasions i la mitologia lligada a pares i mares funciona encara prou bé.

Koreeda, el director d'aquesta pel·lícula, Manbiki Kazoku, que aquí han traduït, de forma lliure i arbitrària, com Un asunto de família, ha incidit sovint en el tema familiar i aquí va una mica més enllà i es pregunta què és el que fa que un grup humà es pugui considerar una família. I és que això de família es fa servir en contextos fins i tot mafiosos. La pel·lícula ha rebut un bon acolliment i ens mostra un Japó suposadament diferent i amagat. Cosa discutible ja que hi ha pel·lícules japoneses antigues que ja ens mostraven el món del Japó humil i pobre. És clar que aquí, a més a més de pobre és contemporani, un món molt allunyat de la sofisticació de Murakami i fins i tot del Koreeda d'alguns altres dels seus títols emblemàtics. 

És evident que amb les pel·lícules i llibres que provenen d'altres cultures ens trobem amb cert problema inicial de comprensió però, al capdavall, acabem trobant similituds diverses en allò que ens fa semblants, les relacions humanes.  Aquí ens ensopeguem amb un grup humà marginal, heterogeni, del qual, fins a l'amarg desenllaç de la història, en desconeixem els lligams però que funciona com una família convencional i lumpen. En aparença hi trobem una iaia, una tieta soltera, un matrimoni, un fill. Però res no és el que sembla i potser hi ha un excés de relacions forçades, en tot plegat, i de desgràcies no resoltes, per tal de fer lligar la proposta. Tot trontollarà a partir de què la família es completi amb una nena, una petita nena maltractada, que s'afillen per compassió. I tan pobres com són...

Les feines són precàries, es viu de treballs puntuals, de robatoris de poca volada, de la pensió d'una velleta una mica ludòpata, a la minúscula casa de la qual malviuen. Però són més o menys feliços, a la seva manera, i no semblen tenir més ambició que sobreviure en pau i menjar cada dia, cosa gens senzilla. Al capdavall, en l'època de la modernitat, no és pot viure al marge de la llei, un dia o un altre les coses acabaran per fer-se evidents i, ai, arribaran aquests serveis socials higiènics, imprescindibles però també, en moltes ocasions, abusius o poc comprensius de la realitat. Professionals de la moralitat del present, vaja, tan rància com l'antiga, al capdavall. Els psicòlegs, els assistents socials o els pedagogs han substituït avui els mossèns ben intencionats i les monges de la caritat. I aquesta policia domèstica, volent fer les coses bé, acabarà per fer-les el pitjor possible, fins i tot en el cas d'aquesta pobra nena, que haurà de retornar amb la seva família, que ni la va voler ni l'estima. 

Podem trobar casos semblants en el cinema i en la realitat. Al Japó i al costat de casa. Em venien al cap fragments d'aquella ja antiga peli francesa, Ça commence aujord'hui, de Tavernier, o de Gone baby gone, d'Affleck, amb aquella nena a la qual la llei, amb el suport dels medis sensacionalistes de comunicació, privava de futur, obligada a retornar, com a la pel·lícula japonesa, amb una mare impresentable. La celeritat abusiva amb la qual serveis assistencials, en ocasions, incideixen en el nucli familiar, sobretot quan hi ha suposat sexe pel mig, es va fer evident amb l'inflat cas de fa uns anys dels casos de pederàstia al Raval. A l'escola també he viscut situacions d'aquest tipus. La veritat és que defujo sovint les pel·lícules amb nens maltractats. Però en aquest cas vaig fer una excepció i s'ha de dir que Koreeda inquieta sense exageracions, quan toca aquest tema. És clar que potser seria molt pitjor que aquests serveis socials no existissin, ep.

Un asunto familiar compta amb la subtilitat elegant dels japonesos a l'hora de mostrar, fins i tot, com en aquest cas, ambients miserables. Ens trobem amb gent resignada al seu destí, conscient de com n'és, d'efímer, tot plegat. Gent amb mala sort. Hi ha, fins i tot, una breu escena de sexe explícit entre la parella protagonista, cosa poc habitual en el cinema japonès. Els actors són tots excepcionals, nen i nena inclosos, però si haig de destacar algú opto per Sakura Ando, aquesta mare-no mare excepcional, dolça i enèrgica, sensual i responsable, amarada de bonhomia fins i tot quan les coses han anat tan malament com es podia esperar. Impotent, davant el destí de la pobra nena, tan semblant al seu. Poesia social, vaja.

26.11.17

LLUMS INTERIORS I LLUMS EXTERIORS

Resultat d'imatges de hacia la  luz cine

Ha arribat als cinemes del nostre entorn la darrera pel·lícula de la directora japonesa Naomi Kawase. La pel·lícula és bonica, brillant, lenta i evocadora i s'ha d'anar a gaudir en estat contemplatiu. Tenim una tirada perillosa en etiquetar amb facilitat cultures i tarannàs, però la sensibilitat japonesa és capaç d'endegar històries com aquesta i programes d'humor on la gràcia està en ridiculitzar els altres fins extrems que a nosaltres ens poden semblar cruels, tot i que pels nostres verals la cosa no és tan diferent.

No crec que descobreixi res si explico una part de l'argument. Un home una mica maduret que ha estat fotògraf brillant i d'èxit té una malaltia degenerativa que l'està deixant cec del tot. Una noia jove i  bonica té un rerefons familiar trist, el pare es mort, la mare té una mena de demència. La noia treballa en un equip on s'elaboren textos per acompanyar pel·lícules dirigides als invidents.

Més enllà de la vida dels protagonistes, que anem esbrinant i de la qual se'ns explica poca cosa, la pel·lícula ens enfronta amb el món de la llum i de la foscor, amb el valor de les imatges, àdhuc del cinema, amb la dificultat de les paraules per explicar imatges, amb la ceguesa com a limitació i com a creadora de móns alternatius, amb el contrast entre un món urbà hostil i un món idíl·lic, rural, poètic i idealitzat.

El món dels cecs ha estat molt reflectit en la literatura, en la pintura, en el teatre, en el cinema. La ceguesa s'ha utilitzat de forma metafòrica en moltes ocasions, cosa que no ha estat sempre del gust dels cecs. Fa anys, molts, la compassió paternalista que desvetllava la gent que no veia provocava que tot sovint es fes referència a ells amb diminutius, un ceguet, una cegueta. Recordo que fins i tot els pocs negres que vèiem aleshores eren considerats negritos encara que ja tinguessin esperons. La gent gran del meu temps  jove recordava molts captaires cecs, una part dels quals musics ambulants, i opinava que la creació i popularització del cupó havia estat un gran avenç per al sector.

El gran Buero Vallejo va desvetllar algunes crítiques quan, en les seves obres, va fer sortir cecs tot sovint. Jo crec que es difícil que qualsevol col·lectiu se senti a gust quan se'l reflecteix en el cinema, el teatre o la literatura, durant anys vaig entomar moltes pel·lícules amb uns mestres gairebé feixistes, per exemple. Això de les etiquetes també funciona a nivell de col·lectius, havia sentit dir que els cecs eren així o aixà quan la realitat és que de cecs, com de vidents, n'hi ha per a tots els gustos. S'opinava de forma tòpica que els homosexuals eren polits, afectuosos i estimaven molt les mares i la  realitat és diversa i variada. 

Amb les limitacions físiques o psíquiques es té tendència encara a generalitzar. La complexitat ens amoïna i complica la vida. Avui els cecs tenen molts recursos a l'abast, materials adaptats i possibilitats de desenvolupar una vida digna i moltes feines diferents però, certament, per a les persones que, de moment, veiem bé, el tema de la ceguesa és un dels que més angúnia ens fa, mirat en perspectiva. 

La vista, com tantes coses, sovint es perd amb el pas dels anys, alguns oncles meus van morir cecs o gairebé cecs. Una meva tia, de molt gran, es queixava a l'oncle capellà, qui, per cert, amb els anys també va perdre la vista, de la seva ceguesa progressiva i aquest li va dir que havia de donar gràcies a Déu per haver pogut veure durant tants anys. Explicat així sembla una boutade catòlica, això, però no deixa de tenir un rerefons real i filosòfic, fins i tot.

No sóc capaç de dir si Hacia la luz m'ha agradat o no. Algunes escenes m'han emocionat, d'altres m'han sobtat, algun fragment m'ha sobrat i, en tot cas, és una pel·lícula que m'ha agradat de veure, encara més pel fet que la directora és una dama i això sempre té un pes. I això que vaig estar a punt d'entrar a veure la nova versió de l'Orient Expres. La revifalla d'Agatha Christie en aquests darrers temps, tot i considerant que sempre ha estat un valor segur, no deixa de sorprendre'm. Potser hi aniré un dia d'aquests, un clàssic és un clàssic i aquestes pelis on surten molts famosos em fan gràcia, tot i que ja sé com acaba, cosa que, és clar, no puc explicar aquí tot i que em temo que la majoria de gent ja en coneix el desenllaç.

Existien molts refranys i rondalles amb cecs o de cecs. Abans s'explicaven molts acudits sobre cecs i sobre tota mena de problemàtiques humanes. He conegut cecs amb un gran sentit de l'humor que sabien molts acudits sobre cecs, quan un es riu d'ell mateix la cosa resulta tolerable, és clar. Un parent meu tenia amistat amb un cec que s'ho passava d'allò més bé anant a veure els partits de la tele a una taverna gironina, l'ambient, la cridòria, les olors i el so de l'aparell en feien un veritable entusiasta. 

Jo diria que la correcció política dels darrers temps ens ha fet madurar però també ens ha fet més ensopits i desconfiats, avui s'ha d'anar amb compte amb l'humor i facècies que abans feien gràcia, sobre quecs, dones lletges o grasses, vells i velles, homosexuals, sords, muts, jueus, andalusos, borratxos, escocesos, cecs, coixos i deficients psíquics, avui no en fan gens. Hem canviat i jo diria que hem millorat  en humanitat, tot i que potser hem perdut una mica la innocència. És clar que els límits entre innocència i ignorància no són gens clars.

29.3.16

LA GERMANA PETITA, ENTRE PRUNES I FLORS DE CIRERER


Nuestra hermana pequeña és el títol amb el qual ens ha arribat aquesta pel·lícula. Té el seu origen en una novel·la gràfica japonesa, Umimachi Diary, l'autora de la qual és Akimi Yoshida. El director és Hirokazu Koreeda, del qual ja ens n'havien arribat un parell de pel·lícules anteriors que també giraven entorn del tema familiar, de les pèrdues i les superacions. Koreeda és un director que beu en moltes fonts i, sobretot, en el cinema de prestigi del seu país i en directors que ja són mites, com Yasujiro Ozu. No és la primera vegada que el director s'inspira en una novel·la gràfica japonesa, per cert.

La actriz Haru Ayase protagonizara la película live action de Umimachi Diary

L'argument central ha estat ja molt divulgat, a grans trets ens explica la vida familiar de tres germanes joves les quals, en assabentar-se de la mort del pare i assistir al funeral, coneixen una germana adolescent amb la qual no havien tingut cap relació i que anirà a viure amb elles. Les circumstàncies familiars se'ns van desvetllant de forma lenta i puntual, amb petits detalls i comentaris breus sense que se'ns expliquin a fons, cosa que pot desconcertar, potser perquè el món cultural que se'ns presenta ens resulta, encara, en molts aspectes, força llunyà. 

Més enllà de les germanes trobem a la pel·lícula tot un mosaic de personatges dels quals en sabrem poca cosa però n'arribarem a intuir unes quantes: la tia-àvia, la mare absent, el pare mort, les altres dues dones del pare, el company d'escola de la petita, la mestressa d'un restaurant que sembla haver tingut molta relació amb les germanes, l'àvia recordada, que va tenir cura de les tres grans, el metge casat que té relació amb la més gran...

Però, en molts sentits, les famílies s'assemblen a tot arreu. Per casualitat fa anys vaig conèixer quatre germanes molt unides, que havien fet pinya tota la vida en front de l'abandonament familiar a causa d'uns pares que no eren dolents, sinó més aviat incapaços de tenir-me cura com calia. En ocasions vaig envejar la solidesa de la seva relació, la solidaritat que les unia en els moments difícils. Nuestra hermana pequeña té elements que ens evocan l'univers de Txékhov, pel qual també suren un munt de petits detalls inquietants mentre l'anècdota central sembla tot sovint minimalista i anodina, si és que existeix.

És aquesta una pel·lícula adient per l'època de l'any que vivim, la Pasqua, l'inici de la primavera. El temps passa sense fer soroll, els arbres floreixen i donen fruit, les quatre germanes, cadascuna a la seva manera, fan la seva vida i ensopeguen amb els paranys habituals però tot flueix com l'aigua d'un riu tranquil. Sense aspavientos, paraula castellana que en el meu entorn jove havíem catalanitzat tal com raja i de la qual no he trobat en català un sinònim exacte, tan sols algunes aproximacions. 

No és fàcil per a nosaltres entendre la manca de contacte físic dels personatges, que ens pot confondre i que podem percebre com a fredor però en canvi resulta admirable que amb gestos gairebé imperceptibles i mirades expressives és puguin dir tantes coses i tan a fons. Molts fragments de la pel·lícula ens expliquen molt més de la cultura japonesa que tants manuals turístics com s'editen aquí i allà. 

M'admira la naturalitat amb la qual s'entoma la tradició, el respecte i el culte als difunts, aquestes breus benediccions de taula, la joia de posar-se els quimonos per anar a veure uns focs artificials i l'ús no contestat dels uniformes escolars mentre, per altra banda, es juguen partits de futbol a escola on nois i noies comparteixen els equips sense problemes.

Més enllà dels detalls i de la possible impaciència amb la qual podem contemplar una història sense nucli central i sense desenllaç, que es podria allargar molt més o que podria acabar en qualsevol altre moment de les dues hores de durada les quals, per cert, en cap moment es fan pesades, Nuestra hermana pequeña és molt més que una història. És un passeig per la condició humana assumida amb naturalitat. 

Així són les coses i no s'hi pot fer més, res no és culpa de ningú o tot és culpa de tothom, els bons moments són els aparentment més senzills, lligats a coses com ara la florida dels arbres, la visió d'un paisatge que a nosaltres ens pot resultar gairebé familiar per la semblança amb molts dels nostres, el tast de menges que ens recorden coses o ens en descobreixen de noves, els moments d'amistat o d'amor puntual al qual no li fa falta mostrar escenes excessivament íntimes ni generar tensions excessives.

No coneixia les actrius que donen vida a aquesta història de dones que també ha dibuixat una dona però són excel·lents, cadascuna amb la seva personalitat i el seu tarannà que en poques ocasions es permet esbravar-se a fons. És impossible no pensar en les joves dones d'Alcott, tan frivolitzades, menystingudes i poc enteses en haver format part de la literatura tradicional destinada a les nenes. Els temps han canviat però potser no tant com caldria. Per a les seves ferides tan sols existeixen les cures pal·liatives, entomades per la germana gran, infermera, amb sensibilitat i professionalitat, elements amb els quals s'ha fet també aquesta pel·lícula.