Vaig sortir ahir amb un cert sentiment de decepció de veure Frantz, la darrera pel·lícula del desconcertant François Ozon i això em passa amb una gran part del cinema francès, des de fa uns anys. La pel·lícula té valors estètics innegables però s'allarga de forma excessiva i no acabes d'entendre cap on rodola el seu pacifisme, tan present en les obres anteriors que la inspiren, tot i que de forma relativa i fins a la mitja part: Broken Lullaby, que aquí es va dir Remordimiento, una pel·lícula de l'any 1932 i l'obra de teatre L'homme que j'ai tué, de Maurice Rostand.
No conec l'obra de teatre, ni l'he vist ni l'he llegida, però la pel·lícula, dirigida per Lubitsch, la vaig poder veure per la televisió fa molts anys i em va impressionar força. Un dels punts forts de la pel·lícula de Lubitsch va ser la presència de Lionel Barrymore en el paper del pare del soldat mort. La noia era Nancy Carroll. En el seu moment aquella pel·lícula va rebre algunes crítiques negatives, entre d'altres aspectes no va acabar de fer el pes la tria del xicot protagonista, Phillips Holmes, qui, per cert, va morir paradoxalment a causa de la segona guerra mundial, l'any 1942, amb trenta-cinc anys ja que s'havia incorporat a la Força Àeria Canadenca.
En aquesta relectura de la història Ozon, qui segueix al principi de forma força fidel les versions anteriors, hi incorpora tota una segona part discutible i feixuga, que ha justificat explicant que la versió de 1932 es va fer quan encara no s'havia esdevingut la segona gran guerra i encara s'esperava una certa deriva pacifista. No ho sé, però crec que Lubitsch i Rostand ja intuïen que les coses no anaven bé, en aquells anys trenta. Respecte a la pel·lícula d'Ozon, hi ha qui també hi vol veure un avís sobre els perills d'aquesta dreta emergent i de les noves crides a un patriotisme inquietant.
Lubitsch, de família jueva, va tenir la xamba de ser ja als Estats Units quan Hitler i la seva gent van començar a fer destrosses i tan sols li van poder prendre la nacionalitat alemanya a distància. En el seu moment no es va respectar el títol de l'obra de teatre original perquè semblava allò que avui en diríem políticament incorrecte i potser també donava pistes excessives sobre l'argument. En algun país, com Txecoslovàquia, fins i tot va estar un temps prohibida a causa del seu missatge pacifista, que ja és gros.
Lubitsch, de família jueva, va tenir la xamba de ser ja als Estats Units quan Hitler i la seva gent van començar a fer destrosses i tan sols li van poder prendre la nacionalitat alemanya a distància. En el seu moment no es va respectar el títol de l'obra de teatre original perquè semblava allò que avui en diríem políticament incorrecte i potser també donava pistes excessives sobre l'argument. En algun país, com Txecoslovàquia, fins i tot va estar un temps prohibida a causa del seu missatge pacifista, que ja és gros.
Aquí la pel·lícula es beneficia d'una troballa, l'actriu Paula Beer, alemanya de veritat, per cert, que fa creïble el personatge i omple la pantalla en tot moment. En canvi, pel meu gust, Pierre Niney, que sembla un cosí francès d'Adrien Brody, no m'acaba de fer el pes i la seva grenya excessiva fa posar nerviós el personal, agafen ganes d'enganxar-li els cabells amb un clip. El noi mort, interpretat per Anton Von Lucke, fa pensar en Chaplin, de jovenet, o així m'ho va semblar.
Ozon ha triat actors alemanys per fer d'alemanys i actors francesos per fer de francesos i diria que, en general, els alemanys funcionen molt millor que els nostres veïns en aquesta història, tot i que ens són poc coneguts, ja que si de cinema francès actual en veiem poquet, d'alemany, menys encara.
Ozon ha triat actors alemanys per fer d'alemanys i actors francesos per fer de francesos i diria que, en general, els alemanys funcionen molt millor que els nostres veïns en aquesta història, tot i que ens són poc coneguts, ja que si de cinema francès actual en veiem poquet, d'alemany, menys encara.
El director ha filmat una gran part d'aquesta història en blanc i negre, una tendència actual interessant però que pot esdevenir una moda recurrent destinada a donar a les produccions una certa pàtina de qualitat etèria. Hi incorpora fragments en color, als quals no acabo de veure, en aquest cas, ni el sentit ni l'oportunitat més que en algun cas puntual. Fa anys, el 1986, Giménez-Rico va filmar una remarcable versió del llibre de Delibes El disputado voto del señor Cayo on el color i la seva absència es relacionaven amb la il·lusió i el desencant, per exemple.
Les evocacions de la suposada amistat entre els dos nois, crec que de forma intencionada, fan pensar en una història d'amor homosexual, potser per esperonar una certa intriga, que tan sols afectarà els qui no coneguin la història original. No venen gaire a tomb, al menys tal i com se'ns expliquen. Tot i que potser, pel fet d'haver perdut la innocència sobre determinades admiracions entre cavallers i per un excés de psicologia subliminal, fins i tot diria que algun cosa hi ha, en el rerefons del personatge, ja que no sembla pas que les dames li desvetllin un interès excessiu, potser és que filo massa prim.
En el final no hi entraré, ja que després la gent s'empipa si expliques massa, però no em convenç gens, més enllà d'entendre que els amors topen sovint amb el context cultural dels enamorats i que a l'hora de la veritat t'entendràs millor amb els de casa.
Al simbolisme del quadre de Manet tampoc no li trobo el sentit, amb això de introduir en les històries un quadre simbòlic també s'ha d'anar amb compte i les referències al suïcidi, al llarg de la història, semblen forçades per tal de fer-les casar amb el quadre en qüestió. Sobre el tema de la mentida com a consol, és tot un clàssic, encara que potser caldria considerar si sovint no tenen més capacitat de comprensió i perdó els grans que no pas els joves i si resulta avui prou convincent això de tractar els vells com criatures.
En aquests darrers anys sembla que aquella guerra i el seu context desvetllen un nou interès. Malauradament, i en això dono la raó al director, en el present sabem que la cosa va continuar i empitjorar i que el pacifisme no és avui una virtut en alça, tot i que ho sigui a nivell teoric i el militarisme, entre nosaltres, estigui mal vist i al saló de la infància hi vulguin els bombers i encara gràcies.
Frantz, amb totes les pegues que hi he trobat, és, però, una bona oferta, considerant allò que podem trobar als cinemes, ni que sigui per la seva bellesa visual, innegable, i per les virtuts actorals de la noia protagonista. Angunieja de forma moderada, el tema de la guerra és ja el passat i a tot estirar en copsem les conseqüències. A molts llocs del món, per desgràcia, les generacions joves continuen morint de forma absurda en nom d'idees diverses i d'interessos complexos. Els patriotismes ben alimentats desvetllen molts dimonis imprevisibles.
Fa uns dies passaven a la filmoteca aquell monument que és Paths of glory, història que trasbalsa molt més, és clar, ja que ens mostra la misèria bèl·lica, patriòtica i militarista en estat pur. Aquí ens quedem, a tot estirar, amb una mena de conte amb un final que no pot ser feliç del tot però que tampoc no resulta tràgic ni desesperançador i el qual, en gran part, et veus venir de sobres ja que en l'actualitat fer acabar els amors de forma convencional sembla una vulgaritat.
I, malauradament, si els ex combatents supervivents són de casa bona i toquen el violí ho tenen molt millor per recuperar-se de les ferides, aquest és un altre tema que pot semblar anecdòtic, però no ho és tant. Tampoc no acabo d'entendre de què sobreviu la noia, a París, passejant pels museus i fent cultureta. I és que potser no m'haig de fer aquestes preguntes pedestres i d'ordre pràctic, però no puc fer-hi més, que voleu que us digui.
Al bloc de l'Allau podeu trobar un comentari sobre la pel·lícula i aquí encara un altre que m'ha semblat força interessant ja que matisa l'entusiasme amb què ha estat acollida la cinta al seu xovinista país d'origen i també en una gran part del nostre.
