LA FORMIGA FA MOIXONI I ELS SAPRÒFITS FAN EL VIU

Llegeixo al diari que tanca el darrer establiment que quedava de Happy Books, fusionat amb La Hormiga de oro, nom que s'havia anat conservant catalanitzat, això sí, malgrat que en castellà era un nom ben antic, hi ha qui es pensa que tot el que hem trobat en castellà es va originar a la postguerra. Com que l'establiment ja havia sofert canvis al llarg dels seus gairebé cent quaranta anys d'història no es tractava de cap establiment emblemàtic d'aquests que diuen que protegiran un dia o un altre. De fet la cadena Happy Books és ja història, una història breu car avui tot s'accelera i dura menys que abans o a mi m'ho sembla. 

De moment sembla que de tot plegat en quedarà la petita llibreria del Claustre de la Catedral. També tanca Vinçon, però aquest tancament no m'afecta tant a nivell personal, hi havia anat poc i els meus passeigs es limiten sovint a fer la volta de la Monyos amb derivacions puntuals cap a la zona marítima. Durant anys va ser aquest lloc, per a mi, un reducte de pijos il·lustrats on feia alguna llista de casament la gent de casa bona amb idees modernes, aquells joves que quan els normals treballàvem, dissenyaven o estudiaven, vaja. Tot és història.

En pocs anys el centre de Barcelona que es conforma al volt del Portal de l'Àngel ha canviat com una mitja. Segurament els nostres pares i avis havien viscut canvis tant o més contundents que aquests que jo he pogut veure o patir i els meus fills i neta en veuran uns altres que també els evocaran paisatges perduts que avui potser ni tan sols existeixen. Vam comprar molts bons llibres a molt bon preu als Happy Books però aquell abaratiment d'uns volums que feia quatre dies resultaven prohibitius ja ens havia de fer pujar la mosca al nas. El llibre és un dels  béns que ha perdut més pes específic però també ha passat amb la roba, amb el menjar, amb el material escolar. 

Superada de grat o per força l'etapa de la nostàlgia m'adono que durant tota la meva vida he escoltat i llegit planys diversos sobre pèrdues en el paisatge urbà i a l'entorn dels canvis en els hàbits de consum. Les coses són com són i no com se suposa que haurien de ser, supòsit també molt variable segons el tarannà i la història personal de cadascú. Quan ets jove els canvis són excitants però quan et fas grans, empipen i destorben, en general, car de tot hi ha a la vinya del Senyor, que diuen. De fet la història de La Hormiga de Oro tenia els seu origen en una de les ideologies més ràncies i conservadores i la revista de la qual va sorgir la llibreria tenia com un dels objectius lluitar ja aleshores contra el perill maçònic. 

No sé si el nom el va inspirar una antiga llegenda sobre unes formigues gegants que buscaven or, no acabo de copsar-ne la intenció profunda. Com que el carlisme conservador va ser tan popular a casa nostra, sobretot en les zones rurals, hi ha sovint un gran interès en fer-me lectures una mica surrealistes, gairebé en clau independentista i tot, que ja és gros. No dubto de la varietat d'interessos i tendències que va aplegar però, vaja... De fet el carlisme és encara poc conegut com també ho és la història de sang i fetge que va generar pels nostres verals i que, en molts casos, explica l'origen d'odis i venjances desenvolupades amb motiu de la guerra civil, sobretot en el món rural de la Catalunya profunda, que existeix encara, tot i que no ho sembli.

L'establiment té una història més antiga que jo mateixa, és clar, tot i que jo el relaciono sobre tot amb dues etapes personals, la infantesa, durant la qual de tant en tant ens venia a visitar un oncle capellà que ens portava a aquella botiga i ens comprava alguna cosa, en concret un dels llibres més apreciats per mi d'aquella època i d'aquells regalets va ser la Història Sagrada de Daniel Rops, un autor francès, amb unes evocadores il·lustracions d'un senyor que es deia Manuel Huet. En aquella època a l'establiment també hi trobaves algunes joguines, curiosament en aquests darrers temps també hi han venut un munt de futileses, suposo que amb la intenció de resistir com fos.

Amb la modernització del catolicisme nostrat i els entusiasmes dels seixanta allà m'hi vaig comprar llibres emblemàtics post-conciliars, durant una època hi havia molt d'interès en tot allò de la conciliació entre cristianisme i socialisme, es parlava i debatia sobre tota mena de qüestions religioses a molts llocs d'ambient jove. En concret recordo l'època del Catecisme Holandès. És clar que a la botiga no hi venien tan sols llibres d'aquesta temàtica, sinó de tota mena. En aquella època es va posar de moda llegir fins i tot teologia moderna, tots aquells intents i bones intencions no van aconseguir grans canvis seriosos en el marc del catolicisme seriós i la laïcització de la societat va avançar sense aturador. 

Les parròquies eren llocs de reunió juvenil i molts capellans evolucionaven vers postures més eclèctiques, tot i que de vegades recordo aspectes d'aquelles reunions amb mossèns suposadament progres i crec que també ens feien passar bou per bèstia grossa, cosa habitual a tot arreu. Llegir revistes d'aquella època, de tendència comunista, aspecte doctrinari que jo aleshores no copsava sinó que vaig saber més endavant, també fa una mica d'angúnia. Sempre em ve al cap el testimoni del gran Pau Vila que va fugir corrents de l'escola de Ferrer y Guardia perquè va comprovar que l'adoctrinaven  d'una forma molt més contundent i dogmàtica que a les escoles religioses on havia estudiat abans. 

Em sorprèn i preocupa el relatiu oblit en què ha caigut la figura de Pau Vila en comparació amb la d'altres pedagogs més arrauxats, la veritat. També em pregunto perquè l'entrada que té en castellà a la WIKI és molt més llarga que la catalana, misteris del país. En tot cas constato que els màrtirs donen sempre molt més rendiment ideològic als seus seguidors que no pas el fet de sobreviure i morir de vell, com va fer Pau Vila o el mateix darrer alcalde republicà de Barcelona, sobre el qual escrivia fa poc. A més a més està molt mal vist criticar els màrtirs o matisar-ne la vida i els fets, cosa que he comprovat en més d'una ocasió.

En tot cas, hi ha coses que no tenen remei, al menys en un breu termini de temps, com aquesta desaparició progressiva i imparable d'espais urbans, d'establiments, de raconets i fins i tot d'hàbits d'això que en diuen consum. Ha de ser així, em temo, car hi ha forces que escapen al nostre control i a la nostra voluntat i al nostra fràgil imaginari sentimental. En tot cas, com en tants altres casos, podem aplicar allò que el senyor Badenas comentava sobre el Molino, quan el tancament semblava irreversible: si tots aquests que ploren tant hi haguessin anat un cop a l'any no hauria de tancar... Es va recuperar, sí, però ja no és ben bé el mateix ni ho tornarà a ser.

Aniversari emblemàtic: 'La Hormiga de Oro'

Mirant el blog del Jordi Cervera m'he assabentat de la celebració del 125è aniversari de la llibreria La Hormiga de Oro, avui Happy Books-La Formiga d'Or, amb actes divesos programats, concurs i grup a facebook.

Els anys passen molt de pressa, recordo encara el centenari i m'ha passat com em va passar amb el Mercat de Sant Antoni, com diu el tango, veinte años no es nada, i vint-i-cinc, poca cosa més. Quant més gran et fas més depressa passa el temps.

Malgrat que l'establiment ha caviat molt i que avui predomina l'orientació de Happy Books, estic contenta que la llibreria, sigui com sigui, continuï al seu lloc. Mirant fotografies antigues veig que els aparadors de la meva infantesa, que jo creia originals, tampoc eren els primers.

Amb motiu del centenari el nom de la llibreria es va catalanitzar, però la gent gran, més gran que jo, encara en diu La Hormiga de Oro. La llibreria va néixer a partir d'una revista d'orientació catòlica, molt ben editada, i que encara es ven bé en les llibreries de vell per la seva qualitat gràfica i el seu contingut. Un dels promotors de tot plegat va ser Lluís Maria de Llauder i de Dalmases, de família carlista, periodista i polític català. Amb Sardà i Salvany se'l considera un dels noms forts de l'integrisme catòlic, lligat a la causa carlina. Tot això pot semblar molt remot i tronat però el fet és que van ser noms importants de la cultura de l'època i que van protagonitzar iniciatives remarcables.

Quan jo era petita i el meu oncle capellà, de Girona, baixava a Barcelona, sempre ens portava a La Hormiga de Oro i ens comprava algun llibre. La llibreria, com és sabut, estava especialitzada en contingut religiós. Recordo una bonica Historia Sagrada de los niños, de Daniel Rops. Jo creia que Daniel Rops era un carca i prou, però resulta que va ser un home complex, amic de De Gaulle, molt valorat i considerat a França i amb relacions diverses i una gran categoria intel·lectual. Sovint ens deixem influenciar massa pels prejudicis. També a la Hormiga de Oro em va comprar el meu oncle alguns dels meus primers llibres en català, aquells magnífics volums de Rondalles d'Ariel i alguna cosa de Folch i Torras.

Encara que avui sembli tot molt llunyà, la llibreria va conèixer una revifalla en l'època del Concili Vaticà II, quan pensàvem que tot canviaria de pressa en l'àmbit del catolicisme tradicional. Recordo debats encesos a l'entorn del Catecisme Holandès, o de llibres de teologia moderna, fins i tot d'articles publicats a revistes com ara Questions de Vida Cristiana. Després la llibreria es va decandir fins convertir-se en un establiment més de Happy Books. Tenia encara, això sí, una secció de llibre religiós, ignoro si amb les reformes es conservarà, encara que crec que avui ja hi ha llibreries com la Claret on poden trobar-se publicacions diverses a l'entorn de la religió i l'espiritualitat.

Al Portal de l'Àngel hi havia hagut també l'emblemàtica llibreria Porter, ja fa molts anys que va desaparèixer. Les llibreries eren aleshores llocs silenciosos i tranquils, gairebé sagrats. La Hormiga va estar regentada durant anys per la família Fàbregues, de llarguíssima tradició en el món editorial. Tot ha canviat molt i, de forma inevitable, els grossos s'han empassat els xics. A la Rambla, ben a prop de Documenta, s'hi ha instal·lat una Casa del Llibre molt gran. Ona, desapareix. Happy Books té ara una secció de regalets. De tota manera recordo que fins i tot quan era petita a La Hormiga de Oro hi venien algunes petites joguines de l'època. La secció infantil era important.

Crec que, amb totes les variacions i canvis en l'orientació comercial, La Formiga d'Or/Happy Books és la llibreria més antiga de la ciutat. D'una ciutat en la qual les coses i els establiments duren, ai, tan poc. Espero que al menys poguem arribar a celebrar, sigui com sigui, i que jo ho pugui veure, el 150 aniversari. Les formiguetes, ja se sap, siguin d'or o de paper, fan molta feina silenciosa i constant i compten amb moltes més defenses, a causa de la seva disciplina, que les cigarres cantaires, per tal de passar els llargs i durs hiverns.