PATUFETISMES PATAFÍSICS I ESNOBISMES IRRENUNCIABLES

Fa anys, quan els blogs eren un mitjà de comunicació innovador, a l'entorn del qual, del seu contingut i de com havien de ser, s'esmerçaven teories d'entesos i s'organitzaven trobades d'experts, algú que no recordo va qualificar el meu, en algun comentari, de patufetista. Aquest adjectiu es fa servir, és clar, de forma pejorativa. Al capdavall Unamuno ja es va adonar d'allò que ens ofegava l'estètica i jo crec que, més que no pas l'estètica, ens aclapara una tendència sovint abusiva i més patufetista que els patufetistes, a la modernitat, a l'avantguarda i la resta, cosa que explica molts oblits i menyspreus en el camp de l'art, de la literatura i fins i tot dels fogons i les perruqueries. El provincianisme o el comarcalisme horroritzen més d'un que vol passar per cult, modern, elitista i actualitzat. 

Llegia avui un interessant article sobre Pedrolo però alguna cosa em grinyolava i cap al final de l'escrit he trobat el desllorigador, en demanar que a Pedrolo no li passés com a Folch i Torras, molt mencionat però poc llegit. Folch i Torres ha estat el paradigma del patufetisme amb el qual va tenir, ja ho sabem, una relació profunda i en directe. Gràcies a les novel·letes de l'autor, d'un gènere rosa que en d'altres països avançats té el seu públic, el mateix que el gènere negre, però que aquí hem bandejat del context, molta gent humil va aprendre a llegir en català i va passar moltes bones estones, tant o més reeixides que no pas les que passa avui el poble mirant La Riera.

No sé quins autors són molt llegits, a casa nostra. Em temo que ben pocs i encara de forma parcial i relativa. El cas és que mirant la tele aquests dies he constatat evidències lligades a la meva experiència cultural i sentimental,  que es resumeixen en dues, em sap molt més de greu que plegui La Montserratina que no pas Vinçon i sempre m'ha agradat més el Dúo Dinámico que no pas els Beatles. Sobre la botiga de les coques, és més antiga que el temple del disseny, el qual fa anys vaig conèixer a través de gent d'allò que en diem pija pel fet que encara no hem trobat una paraula catalana prou contundent a l'hora de definir segons quins personatges, propers a allò que en d'altre temps es deia gauche divine, cosa que també fa estrany de traduir.

La gent humil, quan es veu les orelles, vol fer com els rics, i el benestar econòmic va fer que a Vinçon s'hi anés arribant el poble, quan potser ja no era ben bé el que havia estat, i, en tot cas, quan una cosa fina deixa de ser minoritària i exclusiva perd pistonada.  L'única persona que recordo que va fer, fa anys, una llista de casament a la botiga de culte, va ser una mestra pija i de casa bona, d'aquest context català que es mou entre el patufetisme d'elit i l'avantguarda desacomplexada. 

Sobre el Dinámico, recordo que fa anys, en un dinar familiar, quan jo era una pre-adolescent de bona fe, la meva mare devia mencionar que m'agradaven força i una parenta amb aspiracions culturals, que anava fins i tot al Liceu, cosa que en aquella època era original i minoritària en el meu ambient, em va mirar amb un cert i orgullós menyspreu per explicar que un seu conegut, una mica més gran que jo, era admirador dels Platters, un grup que, per cert, va patir molts canvis de personal al llarg dels anys.

Des d'aleshores, com que jo volia ser moderna i progre, ja no vaig mencionar mai més que m'agradava el Dúo Dinámico, fins que al cap dels anys vaig aconseguir sortir de l'armari de l'esnobisme immadur. Em vaig dedicar aleshores a mencionar valors emergents a casa nostra que tenien més prestigi, com ara Jacques Brel de qui, per cert, la primera vegada que vaig saber que existia va ser a través d'una referència en aquell llibre d'èxit majoritari del meu temps jove, El diari d'Anna Maria, el qual feia parella amb un d'anterior, més agosarat, dirigit als nois, El diari de Dani, ambdós del senyor Quoist i que sembla que encara es venen prou bé, al menys a molts països i en els quals a allò tan groller de pegar-se el lote en deien flirtejar.

En el camp de la cançó catalana, tot i que al principi Serrat va ser un valor unificador, més endavant també semblava una vulgaritat dir que el seguies, sobretot quan el tema es va esberlar i més d'un va començar a refilar en la llengua colonial per necessitats de la professió. És curiós que aquesta fidelitat a la llengua no es demanés, per exemple, als cantants d'òpera. Pel que fa als escriptors, va passar una mica el mateix tot i que avui tot ha canviat i hi ha més eclecticisme i més traduccions simultànies. En el fons tenim, una gran majoria i m'hi incloc, car en algunes ocasions del passat he caigut en la temptació, una tirada a l'esnobisme, virtut o defecte que tan bé va cantar la magistral Guillermina Motta.

I ja fora del context nostrat i en un camp més universal, constato que aquests dies s'ha tornat a recordar aquella vinguda dels Beatles a Barcelona, de la qual fa cinquanta anys, com si res. Sembla que tothom hi era per allà i que tothom n'era admirador, deu ser que la memòria em falla però no recordo pas tant de fervor admiratiu, més aviat se'ls va detectar un tarannà poca-solta i fins i tot ignorant respecte on aterraven, només cal mirar algunes fotografies. 

Fa anys vaig veure per la tele una sèrie de reportatges en els quals s'evidenciava que el suport que van rebre els Beatles, sobretot a partir del seu primer viatge a les amèriques, va resultar potenciat pel desig de bandejar grups de gent de color molt més innovadors i capdavanters. Però ja sabem com van les coses i de tant en tant, com un honor per a la Barcelona babaua, s'evocarà la seva arribada a la ciutat dels prodigis, el disseny,  la fatxenderia i la Sagrada Família.

Al capdavall els mites són els mites i el que val per a la posteritat no és pas la qualitat per se sinó la transcendència que has assolit i el record que deixes i l'audiència que has assolit, sovint potenciada pel teu origen geogràfic. Monica Randall, per guapa que sigui, mai no serà una icona universal a l'estil de la Monroe, què hi farem. I si a això li afegim que el fet de morir jove i de forma tràgica potencia la mitificació... Però vaja, tot és possible, ho va arribar a ser la Méller, això d'icona universal, i avui poca cosa se'n recorda a fons, al menys per aquests verals.

Ara som una mica més barrija-barreja i els Dinàmics, incombustibles, a tocar dels vuitanta anys, que com una sòlida parella sentimental no s'han separat mai, bons músic, que han demostrat ser molt més que una parella de cantantets dedicats a esperonar feromones adolescents, cantaran fins i tot al Liceu. Les coques barcelonines de Montserrat ja no seran al nostre abast però ens quedarà, i que duri, el Forn Mistral. I pel que fa al disseny avantguardista dels plats i olles, des que els basars xinesos ens ofereixen fireta kitsch sostenible, la cosa ha anat de baixa de forma definitiva. 

El món canvia, nosaltres també, i amb el pas dels anys es demostrarà que el patufetisme és una tendència tan reivindicable i trencadora com la patafísica, sobre la qual podeu saber molt més si aneu a la presentació de la Calders, llibreria emblemàtica i de culte  del nostre present que fins i tot va sortir recentment en un episodi de la lloada sèrie CITES. Tot neix, creix i mor, és la vida.

LA FORMIGA FA MOIXONI I ELS SAPRÒFITS FAN EL VIU

Llegeixo al diari que tanca el darrer establiment que quedava de Happy Books, fusionat amb La Hormiga de oro, nom que s'havia anat conservant catalanitzat, això sí, malgrat que en castellà era un nom ben antic, hi ha qui es pensa que tot el que hem trobat en castellà es va originar a la postguerra. Com que l'establiment ja havia sofert canvis al llarg dels seus gairebé cent quaranta anys d'història no es tractava de cap establiment emblemàtic d'aquests que diuen que protegiran un dia o un altre. De fet la cadena Happy Books és ja història, una història breu car avui tot s'accelera i dura menys que abans o a mi m'ho sembla. 

De moment sembla que de tot plegat en quedarà la petita llibreria del Claustre de la Catedral. També tanca Vinçon, però aquest tancament no m'afecta tant a nivell personal, hi havia anat poc i els meus passeigs es limiten sovint a fer la volta de la Monyos amb derivacions puntuals cap a la zona marítima. Durant anys va ser aquest lloc, per a mi, un reducte de pijos il·lustrats on feia alguna llista de casament la gent de casa bona amb idees modernes, aquells joves que quan els normals treballàvem, dissenyaven o estudiaven, vaja. Tot és història.

En pocs anys el centre de Barcelona que es conforma al volt del Portal de l'Àngel ha canviat com una mitja. Segurament els nostres pares i avis havien viscut canvis tant o més contundents que aquests que jo he pogut veure o patir i els meus fills i neta en veuran uns altres que també els evocaran paisatges perduts que avui potser ni tan sols existeixen. Vam comprar molts bons llibres a molt bon preu als Happy Books però aquell abaratiment d'uns volums que feia quatre dies resultaven prohibitius ja ens havia de fer pujar la mosca al nas. El llibre és un dels  béns que ha perdut més pes específic però també ha passat amb la roba, amb el menjar, amb el material escolar. 

Superada de grat o per força l'etapa de la nostàlgia m'adono que durant tota la meva vida he escoltat i llegit planys diversos sobre pèrdues en el paisatge urbà i a l'entorn dels canvis en els hàbits de consum. Les coses són com són i no com se suposa que haurien de ser, supòsit també molt variable segons el tarannà i la història personal de cadascú. Quan ets jove els canvis són excitants però quan et fas grans, empipen i destorben, en general, car de tot hi ha a la vinya del Senyor, que diuen. De fet la història de La Hormiga de Oro tenia els seu origen en una de les ideologies més ràncies i conservadores i la revista de la qual va sorgir la llibreria tenia com un dels objectius lluitar ja aleshores contra el perill maçònic. 

No sé si el nom el va inspirar una antiga llegenda sobre unes formigues gegants que buscaven or, no acabo de copsar-ne la intenció profunda. Com que el carlisme conservador va ser tan popular a casa nostra, sobretot en les zones rurals, hi ha sovint un gran interès en fer-me lectures una mica surrealistes, gairebé en clau independentista i tot, que ja és gros. No dubto de la varietat d'interessos i tendències que va aplegar però, vaja... De fet el carlisme és encara poc conegut com també ho és la història de sang i fetge que va generar pels nostres verals i que, en molts casos, explica l'origen d'odis i venjances desenvolupades amb motiu de la guerra civil, sobretot en el món rural de la Catalunya profunda, que existeix encara, tot i que no ho sembli.

L'establiment té una història més antiga que jo mateixa, és clar, tot i que jo el relaciono sobre tot amb dues etapes personals, la infantesa, durant la qual de tant en tant ens venia a visitar un oncle capellà que ens portava a aquella botiga i ens comprava alguna cosa, en concret un dels llibres més apreciats per mi d'aquella època i d'aquells regalets va ser la Història Sagrada de Daniel Rops, un autor francès, amb unes evocadores il·lustracions d'un senyor que es deia Manuel Huet. En aquella època a l'establiment també hi trobaves algunes joguines, curiosament en aquests darrers temps també hi han venut un munt de futileses, suposo que amb la intenció de resistir com fos.

Amb la modernització del catolicisme nostrat i els entusiasmes dels seixanta allà m'hi vaig comprar llibres emblemàtics post-conciliars, durant una època hi havia molt d'interès en tot allò de la conciliació entre cristianisme i socialisme, es parlava i debatia sobre tota mena de qüestions religioses a molts llocs d'ambient jove. En concret recordo l'època del Catecisme Holandès. És clar que a la botiga no hi venien tan sols llibres d'aquesta temàtica, sinó de tota mena. En aquella època es va posar de moda llegir fins i tot teologia moderna, tots aquells intents i bones intencions no van aconseguir grans canvis seriosos en el marc del catolicisme seriós i la laïcització de la societat va avançar sense aturador. 

Les parròquies eren llocs de reunió juvenil i molts capellans evolucionaven vers postures més eclèctiques, tot i que de vegades recordo aspectes d'aquelles reunions amb mossèns suposadament progres i crec que també ens feien passar bou per bèstia grossa, cosa habitual a tot arreu. Llegir revistes d'aquella època, de tendència comunista, aspecte doctrinari que jo aleshores no copsava sinó que vaig saber més endavant, també fa una mica d'angúnia. Sempre em ve al cap el testimoni del gran Pau Vila que va fugir corrents de l'escola de Ferrer y Guardia perquè va comprovar que l'adoctrinaven  d'una forma molt més contundent i dogmàtica que a les escoles religioses on havia estudiat abans. 

Em sorprèn i preocupa el relatiu oblit en què ha caigut la figura de Pau Vila en comparació amb la d'altres pedagogs més arrauxats, la veritat. També em pregunto perquè l'entrada que té en castellà a la WIKI és molt més llarga que la catalana, misteris del país. En tot cas constato que els màrtirs donen sempre molt més rendiment ideològic als seus seguidors que no pas el fet de sobreviure i morir de vell, com va fer Pau Vila o el mateix darrer alcalde republicà de Barcelona, sobre el qual escrivia fa poc. A més a més està molt mal vist criticar els màrtirs o matisar-ne la vida i els fets, cosa que he comprovat en més d'una ocasió.

En tot cas, hi ha coses que no tenen remei, al menys en un breu termini de temps, com aquesta desaparició progressiva i imparable d'espais urbans, d'establiments, de raconets i fins i tot d'hàbits d'això que en diuen consum. Ha de ser així, em temo, car hi ha forces que escapen al nostre control i a la nostra voluntat i al nostra fràgil imaginari sentimental. En tot cas, com en tants altres casos, podem aplicar allò que el senyor Badenas comentava sobre el Molino, quan el tancament semblava irreversible: si tots aquests que ploren tant hi haguessin anat un cop a l'any no hauria de tancar... Es va recuperar, sí, però ja no és ben bé el mateix ni ho tornarà a ser.

QUAN ENS ANÀVEM A RETRATAR A CAN LUMIERE DE LA RONDA

Tothom es plany aquests darrers temps de la pèrdua de botigues emblemàtiques de Barcelona. La veritat és que aquesta pèrdua ha estat constant i que cada generació ha vist com paisatges que semblaven inalterables canviaven de forma expeditiva. No em sap tan greu que canviï l'orientació comercial de l'establiment com la forma destralera amb la qual s'esmicolen interiors i exteriors. Avui encara hi ha una certa protecció de les façanes una mica antigues però els aparadors i els interiors no gaudeixen del mateix respecte.

Uns dels negocis que encara he pogut veure durant anys ha estat el dels retratistes. N'hi havia molts i era habitual anar-se a fer un retrat artístic en moments importants de la vida com ara els casaments o les comunions. També els promesos s'intercanviaven fotografies retocades en les quals tothom feia pensar en els artistes del cinema que estaven d'actualitat. A la Ronda de Sant Antoni hi va haver crec que fins a mitjans o finals dels vuitanta, el famós Can Lumière. Existien d'altres establiments més econòmics, però l'opinió generalitzada de la gent del meu barri i del de Sant Antoni era que si volies quedar bé havies de gratar-te la butxaca i anar a aquell lloc. 

No sé en quin any es devia establir allà el retratista, he trobat anuncis demanant aprenents, en premsa, des dels anys vint però tinc retrats força més antics. Conservo algunes fotografies familiars importants fetes en aquell lloc i també algunes de més informals, com ara les del carnet d'identitat o d'altres que demanaven per a burocràcies diverses. En una ocasió, crec que en acabar el batxillerat elemental, en necessitava unes de carnet i me'n vaig fer en un d'aquells fotomatons ràpids i barats del carrer Pelai. Quan la meva mare em va veure retratada em va donar diners i va insistir en què anés a Can Lumière immediatament i me'n fes unes amb cara i ulls, he de dir que vaig quedar molt bé i que era veritat que allà et deixaven sempre molt reeixit.

Quan els meus avis es van casar van quedar tan i tan bé que els van posar a l'aparador, cosa per a la qual no et demanaven permís i, de fet, era un honor veure't en aquell privilegiat expositor. Quan algú et deia que t'havia vist a l'aparador de Can Lumière era, més o menys, com si avui et diguessin que t'han vist sortir a la tele. L'establiment feia cantonada amb el carrer de Parlament, pagaves a l'entrar, al mostrador, i amb un tiquet baixaves a un soterrani on hi havia l'estudi. Tant el retratista del soterrani com tota la decoració evocaven temps passats, talment com si per aquell indret no hagués passat el temps. Encara hi havia el mateix ambient quan la meva filla era joveneta, una vegada la vaig portar allà a fer-se unes fotografies, aleshores ja hi havia molts establiments on en feien, aquestes botigues avui també en transformació on duies els negatius per al revelat, però vaig voler que sortís ben guapa i que veiés aquell indret evocador. Es va quedar meravellada en baixar aquelles escales talment com si travessés el túnel del temps i fins i tot li va fer una mica de por el retratista que semblava un esperit immortal sorgit de la foscor.

Per això que explico i recordo penso que el negoci devia romandre allà fins ben entrats els anys vuitanta, però no en puc precisar la data. De sobte tot va canviar i en aquell lloc s'hi va posar un establiment que ven maquinària i no sé si en el soterrani, que deu ser el magatzem, hi resta algun fantasma del passat o algun decorat d'aquells que posaven al darrera dels nostres avis i que sovint pintaven escenògrafs del teatre. Crec que aquell tipus de fotografia teatralitzada no ha mort del tot, avui pren formes amb aparença de modernitat però he vist estampes de comunió i de casament actuals que no tenen res a envejar a aquelles posades en escena. No sempre vam anar a Can Lumière, quan vaig fer la comunió em van retratar en algun lloc del carrer Nou, a l'establiment d'un conegut de nosequi que ens va fer un bon preu i a la Ronda també hi havia un altre bon retratista que es deia Aledo. Però Can Lumière va ser durant anys el súmmum del bon retrat i encara que fos més car sempre hi havia algun moment vital en el qual pagava la pena la despesa esmerçada en eternitzar la nostra imatge temporal de forma reeixida.

La primera fotografia que penjo l'he trobat per internet, als encants virtuals, com si diguéssim, i és l'estudi de Can Lumière cap allà els anys trenta, el seu aspecte no havia variat en excés, amb els anys. L'altre és del meu avi, jove i mudat, amb el diari a la mà i un fons d'aquells tan magnífics i evocadors de jardins romàntics i amors abrandats que s'amagaven, misteriosos, en aquell soterrani meravellós. Per cert, la gent en va dir sempre Can Lumiere, amb totes les lletres, com era el costum en aquells temps en els quals no sabíem idiomes.

De vegades, a les botigues de vell reals o virtuals, venen fotografies del passat, de gent que ja s'ha tornat anònima, són estranyes i evocadores i mostren la solitud a la qual ens condemna la posteritat en molts casos. En tot cas, qui no té per casa alguna fotografia on hi surt gent que ja no saps qui caram és ni què hi fa, allà? El pitjor de tot no és que desapareguin les botigues sinó que amb aquestes pèrdues nosaltres també anem esmicolant-nos com el sauló.