He finalitzat la lectura d'aquest divertit i incisiu llibre de Sánchez Piñol, acabat, com qui diu, de sortir de fàbrica. Com potser molts i moltes ja sabeu, el volum aplega vuitanta històries, narracions o facècies, que l'autor va explicar, fa poc més de deu anys, en un breu espai dels Matins del temps de l'Antoni Bassas. Com que jo no escoltava el programa, totes les històries m'han vingut de nou, no han perdut vigència i tenen el brillant to de la millor narrativa oral.
No em voldria estendre, de moment, a l'entorn del llibre, en general. Aprofito la referència que fa avui el Francesc Puigcarbó, sobre l'abstenció, per comentar un dels textos de Sánchez Piñol que, precisament, porta per títol Abstenció i democràcia.
Explica l'autor que hi ha dues grans visions del mon polític, la de Sòcrates i la de Sèneca. La de Sòcrates defensa que el ciutadà ideal és aquell que es manifesta, demana, opina, reivindica... Per a Sèneca, però, els esperits nobles han d'estar per damunt de les passions, en especial les polítiques. Aquests esperits nobles, per tant, ni voten ni falta que els fa.
Sánchez Piñol incideix en el tema dels Estats Units, com a cas senequià. L'abstenció és admesa com a positiva, se suposa que la gent no vota pel fet que està d'acord amb el sistema i, per tant, la democràcia perfecta seria aquella en la qual no votés ningú, tot i que existís la possibilitat de votar alguna cosa. Per això, però, fa falta un nombre mínim de vots que justifiquin l'invent. Segons els neocon, amb un cinc per cent de vots a favor d'un candidat n'hi hauria prou per legitimar-lo.
Als europeus potser això ens sembli escandalós. Però, no ens passa una cosa semblant, en molts casos? L'autor entra en un tema que sovint he comentat, el greuge que patim els ciutadans barcelonins a l'hora de triar representants municipals. Copio del llibre comentat:
A diferència dels petits municipis, a Barcelona la instància de poder més immediata no és l'Ajuntament, son els districtes. Bona part dels problemes més habituals dels ciutadans son resolts, o no, pels regidors.
Aleshores Sánchez Piñol posa un exemple pràctic i real. En el moment en què va escriure el text, al districte d'Horta-Guinardó la regidora en actiu s'havia presentat per la candidatura ICV-EUiA-EPM (obvio la broma que es va arribar a fer amb l'amuntegament de sigles, en aquella època). Va obtenir un nombre de vots corresponent al deu per cent dels que es van emetre. Si a tot plegat s'hi sumaven l'abstenció, els vots nuls i els vots en blanc, segons els acurats càlculs de l'autor, la regidora del districte exercia amb un 4,6 per cent del seu cos electoral. Tot ben democràtic i legal, és clar, però l'escriptor, sense entrar a fer valoracions filosòfiques es pregunta:
Si pots manar amb un 4,6 per cent dels vots, a tu què t'importa el que pensin el 95 per cent dels governats?
Tot sovint la gent normaleta, per desgràcia, no entrem en disquisicions tan acurades i indiscutibles però, al capdavall, no ens enganyem, l'abstenció massiva legalitzada deu ser l'aspiració més desitjada per als qui manen, aquí o allà. Si pensem que una abstenció important faria meditar els poders vigents em temo que anem errats. Potser votar el suposat mal menor serveixi per ben poca cosa però, de fet, poca cosa més podem fer, els del poble. Visca Sèneca, vaja.
