Fa un parell de dies, al programa de TV2 del matí, Gemma Nierga entrevistava Anton Costas, un senyor d'aquells als quals dona gust escoltar perquè parla del que sap i no desqualifica sense fonament. Nierga li va preguntar si sabia què votaria, ell va dir que sí, i, després, li va preguntar si volia dir la seva opció. Costas, amb molt de seny, va dir que no ho diria, tot i que no li faria res dir-ho, si aquest fos una altra mena de país, més respectuós amb les opinions no coincidents. No és la primera vegada que escolto la mateixa pregunta i la mateixa opinió, gairebé sempre manifestada per persones serioses i que admiro per algun motiu.
Uns parents nostres, francesos, d'un poblet del sud, ens van comentar, fa anys, que al poble tothom deia que votava socialista però que, després, sortien les dretes. I és que la gent no vol problemes, vol quedar bé amb els coneguts i saludats i defugir etiquetes condemnatòries, però això no vol dir que no tingui tendències politiques ocultes o que, en algun moment, cregui que ha de votar una cosa que no queda bé. En els bons temps del PSUC la gent acceptava que votava 'el partit', però potser no era sempre veritat. Votar socialista quedava bé si estaves en un lloc on la gent era socialista i, el mateix, votar convergència, la dels bons temps, en determinats ambients de catalanisme moderat.
Quan el senyor Pujol va anar guanyant eleccions, per a desesperacio d'una oposició que sempre deia que 'havia tocat sostre', es va fer evident que alguns sectors pesuquers s'havien passat a la convergència pràctica. Una de les tàctiques de certs sectors esquerranosos i assemblearis, a les grans reunions del sector educatiu popular del meu temps, era demanar votacions a ma alçada, una pràctica, pel meu gust, molt poc democràtica. Gràcies a aquestes votacions a mà alçada molt comunistes dissidents i sincers dels temps estalinistes van acabar molt malament.
Durant uns anys vaig repartir algunes de les meves estones de lleure entre dos indrets en els quals les tendències eren ben diferents, l'Associació de Mestres Rosa Sensat, amb majoria socialista i un sector una mica més a l'esquerra, i un centre de lleure que es pot dir que era força convergent. En un lloc i l'altre la gent no tenia mania en dir-te penjaments dels contraris, sense pensar, en cap moment, que tu, que anaves allà, podies pertànyer als altres.
Una vegada, no recordo quan ni perquè, vaig votar el senyor Mas, una coneguda em va preguntar què havia votat i vaig ser tan ingènua d'admetre el meu pecat, crec que no em va mirar mai més de la mateixa manera. Ella, en teoria, era comunista, o allò en què es van anar reconvertint els comunistes al llarg del temps, partits imprecisos i poc definits, amb poca autocrítica respecte al passat o a la caiguda del mur i amb noms que s'anaven allargant amb un munt de complements.
Amb el tema de l'independentisme i el procès tot això de les incondicionalitats ha revifat. Si no et manifestes com a excessivament patriòtica aviat et titllen de botiflera i traïdora però, per altra banda, els altres també pensen que ets dels seus i aleshores et manifesten un anticalanisme subliminal i visceral que potser, fins aleshores, havien dissimulat, cosa que també angunieja. Perquè l'anticatalanisme visceral amagat i ressentit es manifesta de moltes maneres i es pot percebre tot sovint on menys t'ho esperes.
No em resulta mai fàcil votar, des que soc grandeta. Abans, de jove, tot ho veia molt clar, però amb el temps et topes amb decepcions, canvis de jaqueta i tota mena de coses estranyes. Els meus pares, amb la guerra, havien vist coses molt estranyes i terribles, que expliquen el franquisme sociologic que encara cueja de tant en tant.
Jo tinc molt de respecte pels polítics, avui està de moda dir-ne penjaments i ficar-los tots al mateix sac. Fan una feina complicada, que jo no seria capaç de fer i això em mereix un respecte, la veritat. Sense polítics i partits no hi ha cap més sortida que la dictadura, ni que sigui aquella dictadura del proletariat, que no sé si existeix, encara.
Em temo que molta gent que diu penjaments del senyor Illa i que m'envia acudits pocasoltes sobre el flamant candidat, potser en la intimitat de la seva votació personal acabarà per triar-lo, qui sap. Tot és un misteri i tot i que en ocasions he encertat, més o menys, allò que podia sortir, de vegades també m'han sorprès resultats inesperats. En política, com en futbol o en educació, hi ha massa experts que saben què caldria fer però que no han militat ni a l'associació de veïns, em temo. I que si surt allò que no els agrada manifesten que el poble és ignorant i manipulable, tot el contrari de quan el poble respon a les expectatives personals.
No votar és una opció que sempre he defensat, tot i que no l'he practicat mai. Fins i tot enmig del dubte cal triar alguna cosa, em sembla. Però, vaja, que cadascú faci el que li sembli. Això sí, que no em diguin què haig de fer, que no em prediquin i que no em preguntin, després, què he votat o deixat de votar. Avui escoltava algunes proclames una mica massa inflamades d'alguns candidats i he pensat, no anem bé. Tot és una mena de teatre, al capdavall.
Per sort, el vot encara és secret, i que duri.
