Ahir, a La Vanguardia, Imma Monsó incidia en un tema que no és nou però que va molt bé que persones dels mitjans, de prestigi reconegut i no relacionades de forma directa amb el món de l’ensenyament, o al menys, que no tenen la fama mediàtica amb aquest motiu, reprenguin sovint: Que cal protegir les veritables víctimes d’un sistema falsament igualitari que no té mitjans per marginar qui es dedica a fer barrila a hores de classe o a destorbar la resta amb actituds de pinxo dominant. Monsó titola el seu article El silencio de los corderos i em sembla que tots els qui treballem o hem treballat a les aules de qualsevol nivell hi podem veure reflectides moltes situacions:
Me refiero al colectivo, nada despreciable, formado por los alumnos educados, aplicados, delicados o temerosos. Esos críos, que llegan a la secundaria con la peregrina idea de progresar en sus conocimientos (en lugar de pasarse el día mirándose al espejo, limándose las uñas o cascándosela), esos ingenuos que se han creído lo que los padres les han repetido hasta la saciedad (que hay un valor a priori que es el respeto al prójimo, y que ese respeto incluye escuchar al que habla con real o fingida atención), se encuentran con el siguiente panorama: Si el profesor es afable, o joven, o si la asignatura es considerada "de menor importancia", la juerga reinará en el aula y el exhibicionista de turno campará a sus anchas.
Que se olvide la pequeña víctima de aprender italiano o mitología griega, porque no logrará distinguir la voz del profesor de las de sus compañeros. Si se le ocurre preguntar algo, el profesor (por lo general medio sordo a causa de los decibelios que soporta día a día), se lo hará repetir tantas veces que la criatura acabará por desistir y aburrirse. Puede que acabe riendo las gansadas de algunos por no llevar la contraria a la mayoría. Una vez su atención cortocircuitada por las interrupciones constantes, las aventuras de Perseo o las de Jasón pasarán a segundo término, cuando no a mejor vida…
Sempre ha estat mal vist el pobre mestre-tites, l’empollon o empollona, sense més virtut que estudiar i mirar de tirar endavant, encara més si no excel·lia en activitats, per exemple, esportives. Avui la cosa s’ha agreujat encara més amb l’obligatorietat de mantenir a classe persones que no tenen cap mena d’interès pel que s’explica i a les quals no es donen alternatives. Que això s'hagi de fer a primària, passi, però a partir de la secundària la cosa s'agreuja i calen solucions dràstiques en moltes ocasions. Però continuarem fent volar coloms. Hem anat construint una societat amb exigències a la baixa que han portat a llocs de poder i decisió moltes mediocritats de tota mena, em sembla, perquè en el món educatiu i fins i tot en el polític, resistir és vèncer, com deien a la guerra, i els tossuts ambiciosos, encara que siguin una mica curts de gambals, arriben molt més amunt que els brillants escèptics, que es cremen en moltes ocasions.
Monsó acaba amb unes conclusions que semblen òbvies, però no crec que tingui, per ara, massa èxit en la comunitat benpensant del moment que senyoreja els terrenys pedagògics, psicològics i de tota mena, hi ha massa gent vivint del cordero, com deia la cançó dels vienesos. Fa uns dies en una tertúlia matinal del senyor Cuní, sobre això de l’institut valencià on han posat càmeres per reduir disbarats, amb l’acceptació de tota la comunitat educativa, vaig sentir moltes bajanades per part d’experts i expertes en coses tan imprecises i cantelludes com el mobbing escolar: que cal dialogar, que s’ha de confiar en els nois i noies, que nosequè i nosequantos. O sigui, que els pobres xaiets i xaietes del sistema han de continuar aguantant els pinxos mentre es fan volar coloms i colomets.
La fórmula del éxito es obvia: o segregar a los alumnos dispuestos a mantener el mínimo de respeto, o regresar a una disciplina férrea. De ese modo, los que no se enteran porque no quieren seguirán sin enterarse. Pero, en cambio, los que no se enteran porque ahora no les dejan, harán subir el ranking del informe PISA como un cohete. La actitud en el aula incide directamente en los contenidos, y mientras esto no tenga arreglo, ya pueden ir haciendo leyes hasta el día del juicio final.
¿Una verdad incómoda? Puede. Llevo muchos años viendo a esas víctimas día a día y estoy hasta las narices de que pasen por víctimas sólo los chavales inadaptados, a los que llevamos años dedicando un sinfín de tiempo y recursos. Claro que hay que cuidarlos también, pero de ninguna manera sacrificando, como se está haciendo desde hace años, a las víctimas silenciosas (nunca mejor dicho), del sistema educativo.
