Cerqueu les diferències...
Vilafranca, l'obra de teatre de Jordi Casanovas que tanca una trilogia sobre una cosa tan complexa com la identitat catalana, ha passat al cinema televisiu, cosa que espero que li aconsegueixi una més gran difusió. Si tinguéssim a la televisió un espai seriós de teatre la cosa seria diferent i tots en sortiríem beneficiats i amb més cultureta. Tal i com van les coses, fins i tot a la Pell de Brau, el teatre va fent com pot i on pot.
El plantejament de la història no és gens original, l'hem vist un munt de vegades i el veurem moltes més. Una família es reuneix al volt d'una taula, amb motiu d'alguna celebració, familiar o lligada a l'entorn. Durant el dinar aniran sorgint temes familiars complexos, espinosos, rancúnies, traïdories, retrets. Amb aquesta excusa assistiren a una mena de catarsi interna de la família reflectida a l'escenari.
Allò que se'ns explica pot ser més o menys tràgic, fins i tot pot tenir pinzellades humorístiques. La temporada passava vam poder veure diferents reunions familiars escèniques: Humans, Adossats... La narrativa també incideix sovint en el món familiar, tots ens sentim identificats amb un nucli que pot ser protector i entranyable però també cruel, injust i incoherent, i en el qual els secrets de família sempre existeixen.
En aquest cas la celebració s'emmarca en un context que ens és molt proper, la ciutat de Vilafranca, petita pàtria de l'autor, en festes. Cosa que comporta fer una propaganda gairebé turística de la ciutat i incidir en els molt promocionats Castellers, que gairebé monopolitzen des de fa anys l'etnografia televisiva nostrada. I que, com es fa palès a l'obra, s'intenta que simbolitzin un país unit i coratjós que fa un esforç col·lectiu destinat a aconseguir que una criatura, sovint una mica espantada, s'enfili a dalt de tot de la torre humana. Que el personatge més identificat amb els castellers sigui a l'obra un alcohòlic amargat pot representar, però, un símbol inquietant. Assistim, així mateix, a un cert memorial, una mica feble, sobre la situació política i social de casa nostra i la seva evolució contemporània.
Avui moltes poblacions desitgen tenir obra literària pròpia. Amb aquest motiu es poden endegar itineraris, xerrades, celebracions locals. Fins i tot hi ha pobles i petites ciutats que fan encàrrecs d'aquest tipus a escriptors i escriptores. Per això ja no existeix ni tan sols aquella antiga tendència literària i teatral de dissimular el nom dels indrets, Sinera, Comarquinal, Macondo... llocs identificables però als quals el canvi de nom oficial permetia llibertats diverses.
Faig broma, és clar. Algú em va comentar que si Humans no va aconseguir reeixir del tot al Romea va ser perquè és una obra molt lligada al context americà i a la celebració del Dia d'Acció de Gràcies. Això podria passar amb Vilafranca, si se la traduís a d'altres llengües. Moltes obres de teatre, i això ha passat sempre, desvetllen moltes expectatives i es resolen de forma apressada. A aquesta li passa una mica això. Abans en deien el parany del tercer acte però ara això dels actes ja és, gairebé, un record.
Malgrat el que comento admeto que l'obra té moments molt interessants i emotius. Veure Joan Pera i Carme Sansa (a la versió en teatre Barceló i Angelat) sempre és un goig i la resta del quadre escènic estava força bé, en general. Tot i que voldria destacar la gran actuació de Lluïsa Castell, una actriu de molta categoria, que ho pot fer tot, que porta molts anys de rodatge i que mereix un molt més gran reconeixement. Però, qui té el reconeixement merescut, per aquests verals?
La versió de la televisió, n'ignoro el motiu, va fer alguns canvis pel que fa al repartiment de l'obra de teatre. Encara sento a dir, un tema recurrent, que avui no hi ha actors i actrius com els d'abans. N'hi ha una pila, de totes les edats, i han de fer de tot, si poden i els criden. Hi ha també bons autors però jo diria que en aquest aspecte percebo una certa manca de volada i d'inspiració. No sempre sorgeix un Guimerà i, per altra banda, Guimerà té obres importantíssimes però també molta palla oblidada. Això dels actors i actrius va una mica a modes, ara sembla que, per exemple, remena les cireres Derqui, que és un gran actor, evidentment, però tan bo com molts d'altres que avui s'han de conformar amb allò del secundari de luxe.
Com a recurs de subsistència, els actors i autors actuals tenen les sèries. En el temps de la ràdio gent com ara Núria Espert i tot, feien teatre radiofònic, una modalitat malauradament oblidada des de fa anys i panys, però també novel·lons interminables de l'època. No podem fer res en contra de les tendències i modes i hi ha sèries de tota mena, tot i que quan una cosa s'allarga massa perd pistonada, en general, i s'ha de recórrer a mantenir l'atenció amb situacions absurdes, embolics inesperats, crims sorprenents, amors tràgics, paternitats ocultes, incests reprimits i girs de guió surrealistes. Res que no haguessin inventat Dumas o Sautier Casaseca.
El teatre professional no és pas un indret tranquil, res humà no ho és, de tranquil, tot i que moltes marors passen de puntetes pel context informatiu, com ara això del Lluís Pasqual, en el fons un conflicte generacional més, o l'abandonament de l'autor de Vilafranca de la sala FlyHard, tan vinculada al dramaturg. Ah, quins arguments més interessants per a qualsevol obra del futur ens podrien oferir aquests aspectes metateatrals.... La vida és teatre, ja ho han dit Calderón i La Lupe, això.
