Dissabte vaig tenir ocasió de veure el primer capítol de la sèrie documental sobre l'Edat Mitjana de la mà de Ken Follet. El segon canal fa una molt bona programació cultural. El documental està fet amb importants mitjans i el capítol que vaig veure era prou interessant, tot i que poques coses noves aportava i en ocasions queia en un cert efectisme televisiu, en mostrar, per exemple, les xacres de la pesta de forma molt realista i una mica fastigosa o alguns instruments de tortura de la Inquisició. El tema de l'Edat Mitjana, com tot allò que fa referència al passat, està sovint mal explicat i mal entès i potser ha de ser així perquè a les persones del present ens costa molt compartir la mentalitat de l'època. Recordo uns comentaris de Martí de Riquer, fa anys, sobre el fet que moltes coses dolentes s'atribuïen a l'Edat Mitjana quan eren anteriors o fins i tot molt posteriors, com ara el famós cinturó de castedat. El tema dels instruments de tortura desvetlla rebuig i curiositat morbosa, només cal veure l'èxit que tenen les exposicions que es dediquen a tan horribles objectes, però la nostra època ha inventat sistemes molt més cruels fins i tot en contextos en els quals la sensibilitat i el respecte vers la vida humana haurien d'haver estat molt més grans.
Aquesta primera part del documental explicava la vida de tres dones de l'època, Hildegard Von Bingen, Margarida Porette i Joana d'Arc. Són tres casos molt diferents. Hildegarda va ser una dona prudent i espavilada, conscient del terra que trepitjava i va aconseguir morir de vella i tenir poder. La pobra Porette, de qui se sap poca cosa, més enllà de l'escriptura del seu llibre, Le mirouer des simples ames anientis et qui seulement demourent en vouloir et desir d’amour, em recorda el personatge del formatge i els cucs, és la persona de bona fe i grans conviccions místiques que insisteix en temptar el perill fins que es crema, i, en aquest cas, de forma literal. Joana d'Arc és també un cas molt diferent dels altres, pel fet que la mitologia francòfona l'ha feta gairebé intocable. Donzella verge, guerrera, màrtir, patriota, és que ho té tot, vaja.
En el reportatge una historiadora anglesa, experta en el tema, matisava els seus miracles i com, de fet, va esdevenir un instrument en mans dels poderosos, una ingènua jove manipulada de forma adient, que no s'adonava ben bé de qui manava de veritat, aquesta va ser la part del documental que em va semblar més interessant. L'extrema dreta francesa n'ha fet sovint bandera, encara recordo les fotografies d'uns actes del partit dels lepenistes on no hi mancava la parafernàlia corresponent, amb una dama jove vestida de donzella d'Orleans o bé davant d'algun dels monuments dedicats a la jove dama, i és que a França hi ha monuments per a tots els gustos i esdeveniments xauvinistes que calgui.
Així com l'Edat Mitjana aplega moltes etiquetes i tòpics, amb la Inquisició passa una mica el mateix i, a més a més, sembla que sigui una culpa hispànica. Al reportatge es deia per exemple, amb certa ironia, que la Inquisició era la KGB de l'època. Malauradament hi ha hagut moltes institucions dedicades a la tortura sistemàtica i estatalitzada durant totes les èpoques. És aquesta una xacra de la qual la humanitat sembla no voler deslliurar-se mai del tot. Només cal pensar que la revolució francesa va abolir la pena de mort i després va tallar caps a tort i a dret i també va utilitzar la tortura i la salvatjada en nom de la llibertat i en profit dels nous poders emergents.
De bruixes en van matar moltes més per les europes que no pas a la península però tot i que hi ha dades concretes que mostren com la crueltat era molt més bèstia als indrets amb poders locals que no pas als regnes amb monarques més centralitzats, sembla que la llegenda negra sobre España encara cueja molt a gust. El mateix pel que fa a les expulsions, molts països europeus de l'època havien foragitat els jueus abans que no pas els Reis Catòlics, cosa que no vol pas dir que els haguem d'absoldre dels seus pecats, ep. Per posar un exemple més recent, cada vegada que es parla dels disbarats urbanístics barcelonins surt en Porcioles quan després, ja en època democràtica i fins i tot en el present, s'han malmès moltes coses.
Sobre Joana d'Arc, recordo que tenia un llibre d'aquells de la col·lecció Historias on s'explicava, de forma novel·lada, la seva història oficial. Va ser útil als poders en vida, la van eliminar quan no convenia i encara va ser més útil un cop morta, els màrtirs donen un gran rendiment polític i darrere dels seus martiris hi ha un doll d'interessos diversos que costa esbrinar perquè és molt fàcil fer-ne mitologia simbòlica. Bé, a veure com serà el segon capítol d'això del Ken Follet, encara no l'he vist. Com el primer, incideix en figures femenines, cosa d'agrair motivada, segons sembla, per la temàtica d'una novel·la de l'escriptor que no he llegit, tot s'ha de dir.
