Hores d’ara molta gent ha llegit ja la novel·la L’elegància de l’eriçó, de Muriel Barbery, en català o castellà. Si no l’ha llegit, potser ha vist la pel·lícula, on han deixat l’eriçó sense l’elegància, abreujament que no acabo d’entendre. Jo no he vist encara el film, m’han dit que és molt digne, cosa que em crec, de bell antuvi. Aquesta novel·la va comptar amb un èxit inesperat, se li va donar el premi dels llibreters francesos de l’any 2007 i és el segon de la seva autora. Ha estat un cas semblant al d’Olor de colònia a casa nostra, obres que sense una excessiva promoció funcionen de forma sorprenent.
No entraré en consideracions literàries qualitatives, ja que sempre serien subjectives i potser injustes. Hi ha novel·les –o d’altres obres artístiques de camps diversos- que sorgeixen amb una gran empenta i després s’obliden, d’altres que ressusciten amb els anys i algunes, poques, que coneixen l’èxit perllongant i intemporal. Jo crec que el llibre, més enllà dels seus valors literaris, que els té, ha reeixit en el mar complex de les publicacions de ficció, a causa del seu tema, que, en definitiva, és el de l’aneguet lleig o la ventafocs, en aquest cas incidint en la bellesa interior o intel·lectual més enllà de la física. També conté una àcida crítica de la burgesia, en aquest cas de la francesa, encara que podria ser la de qualsevol indret occidental. De la burgesia i de l’elitisme pijo, vaja. El llibre compta amb un final una mica forçat i amb algunes trampes, però això passa a moltes obres de ficció, Shakespeare acaba les seves històries amb un esclat de casualitats, sang i fetge, i encara ens agraden, però no sempre han agradat a tothom, ep. El problema dels clàssics és que, com he comentat recentment al Llibreter, en parlar de Proust, és impossible que ens hi acostem amb innocència.
Això de ser un diamant en brut, uns incompresos una mica inadaptats, de qui ningú no n’acaba de conèixer l’essència, ha estat una mena de fantasia espiritual, de la mateixa manera que hi ha fantasies eròtiques en la intimitat de cadascú. Més d’una persona m’ha manifestat que s’identifica amb aquesta portera cantelluda que sap molt més del que sembla. Imagino que també moltes adolescents es poden veure reflectides en aquesta noieta rata sàvia amb sobredotació i força inadaptada. És possible que hi hagi molt de l’autora en aquest tarannà, encara que amb l’èxit fins i tot els nostre interior més pregon pot canviar de forma inevitable. Des d’un punt de vista una mica més xaró és com allò que canta l’inefable Rapahel, Que sabe nadie... I és que fins i tot persones que han estat reconegudes tenen sovint la percepció que ningú no els coneix del tot i que no els han valorat pel que tocava. Un escriptor manifestava una vegada que sempre et donen els premis per allò que menys has merescut.
Pel llibre sura l’ombra d’una història de culte, la d’Anna Karènina. I aquí és on em sembla que també es troba un dels punts febles de la narració, en considerar que l’obra de Tostoi és plena de secrets per a iniciats. Anna Karènina ha estat sempre una obra molt llegida i coneguda, fins i tot per gent no excessivament lectora. Precisament abans d’ahir a la nit em vaig ensopegar amb una de les moltes versions d’aquesta tràgica història, la protagonitzada per Sophie Marceau. Jo, sense entrar tampoc en valoracions qualitatives, sinó tan sols des de la meva percepció sentimental, em quedo amb la de la Garbo i amb la de la Bisset, amb un Superman, el malaurat Reeves, reconvertit en un esplèndid Vronski. Crec que Reeves ens hauria sorprès amb actuacions properes a les del Burt Lancaster tardorenc, d’haver viscut, però no ho sabrem mai. Pel que fa al llibre, quan el rellegeixes al cap dels anys, en general, t’acaba interessant molt més l’ambient i el gran ventall de suposats secundaris amb Levin com a fil conductor, que no pas l’amor apassionat de la parella de bon veure. El fet és que fins i tot en les versions cinematogràfiques diverses hi esquitxen frases famoses del llibre, com ara aquesta tan citada del començament, això de les famílies felices que s’assemblen i les desgraciades que ho són cadascuna a la seva manera. Una frase que serà eterna car, com diuen autors com Amos Oz, en el fons tots els llibres parlen de famílies i, sobre tot, de famílies desgraciades. La novel·la de Barbéry, diuen, ha fet rellançar publicacions del clàssic de Tolstoi, per cert.
La Marceau, tota una gran senyora, fa una Karènina remarcable, i al costat li van posar un Vronski-Sean Bean que ahir a la nit era l’amant de la senyora Chatterley, també per la tele. Sophie Marceau és un personatge de culte a França, guapa, intel·ligent, escriptora, actriu, directora. Josiane Balasko, la senyora que ha posat el rostre a aquesta portera singular i infravalorada per la societat mediocre i fatxenda del París mític, és també una persona d’una categoria immensa, amb més anys que la Marceau i amb un físic molt diferent, ni tan guapa ni tan ben plantada, vaja, cal dir les coses pel seu nom, però amb una personalitat aclaparadora. Repassar la filmografia com a actriu i directora de Balasko, i fins i tot de Marceau, ens encara amb una trista realitat evident, que el cinema francès en particular i l’europeu en general ens arriba amb compta-gotes, per a desgràcia de la nostra cinefília congènita.
