Avui em trobo amb molts comentaris que expressen sentiments contradictoris sobre el tema de les Olimpíades que no han estat concedides a Madrid. Si Madrid hagués guanyat em temo que els comentaris serien ben diferents o molt més matisats car aquests esdeveniments creeen una mena de complicitat i d'eufòria col·lectiva que no acabo d'entendre.
Aquestes tries, com les dels Premis Nobel i les de tots els premis grossos, fins i tot de molts de petits, no són mai innocents, no ens enganyem. Hi juguen molts temes polítics i econòmics pel mig, àdhuc suborns i maquiavelismes diversos i si en el nostre cas no hi hagués hagut en el cor del tema el polièdric i multipolític senyor Samaranch, una natura d'anguila com n'hi ha hagut poques, em temo que Barcelona 92 seria una miratge més en el passat dels somnis no realitzats.
En aquella època dels anys vuitanta no tothom volia Olimpíades a la ciutat. Recordo unes samarretes molt divertides en les quals es veia un ninot amb les butxaques buides i un rètol que deia: Barcelona 93. La dec tenir en algun armari de casa. Quan la cosa va reeixir, més o menys, car les llums al capdavall van amagar les ombres, una mena de sentiment d'orgull col·lectiu barceloní es va escampar pels cors i les ànimes dels catalans, al menys d'una gran majoria. Fins i tot els tebis i reticents van emmudir. En aquest cas fer d'enemic del poble o d'àvia bola no resulta convenient si no vols acabar metafòricament lapidada.
D'aquells esdeveniments en vam treure coses bones, no diré que no. La remodelació de les platges, l'arranjament de molts espais de la ciutat que eren ben atrotinats. Però també vam perdre molts llençols, fins i tot llençols brodats, llocs antics que es podien haver conservat, fatxenderia urbanística, la reconversió de Barcelona en el que és ara, un destí turístic exageradament banal en el qual botigues de souvenirs de tres al cuarto han ocupat el lloc de les ja poques botigues amb una mica d'història i tradició que ens quedaven pel centre i part dels barris. Molta gent devia fer diners amb el tema, en una ocasió em van explicar el que s'havia pagat per alguns temes de publicitat i em vaig quedar parada. No crec que mai poguem esbrinar com es van untar determinats polítics i parents de polítics, el cert és que tenir un bon padrí pels verals organitzatius era com si t'hagués tocat la rifa, pel que fa a encàrrecs possibles sobre tota mena de coses.
Les Olimpíades són un absurd, si s'analitzen a fons i se'n llegeix una mica la història o la biografia de molts esportistes que en van treure alguna medalla. Ho és aquest esport competitiu on si no ets el primer ja no comptes per a res. En general, llevat de tres o quatre, els guanyadors són molt poc coneguts però es fomenta una mena de teoria mental de l'esforç i la superació en lloc de fomentar la pràctica d'un esport amable i sense aquestes dèries de rècords i puntuacions. El món de l'esport, ja ho he dit en moltes ocasions, té moltes cares, unes quantes de les quals ben poc positives, com es va veient si es vol veure. El tema del dopatge, de la crueltat dels entrenaments, de la competitivitat brutal, són ombres fosques que es volen defugir i amagar darrera d'una mena de somni d'universalisme fraternal. S'acostuma a comentar que no s'ha de barrejar esport i política però l'esport, a aquests nivells, és política pura i ho ha estat sempre. Fins i tot l'esport local ho és, només cal veure segons quins partits de poble. Per no parlar del tema escolar, sovint lamentable quan s'entra en l'espiral d'aquesta competitivitat més seriosa.
Però tot plegat ven, i dóna i mou diners i genera publicitat i omple les televisions de programes i entrevistes i d'anuncis pocasoltes. El gruix del temps dedicat a l'esport de primera categoria, bàsicament el futbol i encara el futbol de tres o quatre equips, és escandalós. Es queixa sovint la gent del guany econòmic dels financers però semblen normals els guanys de gent com els esportistes d'elit o determinats cantants o actors, pocs, car aquest gran pastís és per minories privilegiades, tocades per la sort. És clar que els pastissos generen engrunes i a tots ens n'arriba alguna. Això de Madrid segurament també hauria generat feina i, sobretot, il·lusió, en una Espanya en hores molt baixes. Ara és fàcil fer brometa però cal tenir en compte que no som millors els barcelonins que els madrilenys a causa d'haver tingut unes Olimpíades, que ja han complert més de vint anys i de les quals tan sols n'ha quedat la mitologia mediatitzada pels mitjans al servei del poder. Però ja se sap que els trumfos col·lectius es viuen com si fossin un mèrit individual de cadascú de nosaltres, generen catarsis col·lectives i fins i tot senyals de pertinença, agradi o no. Si fins i tot el Congrés Eucarístic va produir aquesta mena d'histèries multitudinàries!!!
Hi ha danys col·laterals produïts per aquestes festes que no es volen recordar. L'accident de la barca de Banyoles es va originar en la cobdícia provocada per l'allau de forasters que van visitar la ciutat a partir de la seva entrada en el mapa olímpic. Els anys passen i la memòria és selectiva i admeto que també a mi em va emocionar quan, després de la proclamació de l'èxit barceloní pel que feia a l'organització de les Olimpíades i de veure els salts simpàtics del senyor Maragall, la il·lusió de l'alumnat l'endemà, a escola, va esclatar de forma general. En aquell moment tenia jo un curs de sisè d'EGB, avui no existeix ja l'EGB i encara no he entès els motius que van generar el canvi d'un sistema que havia anat prou bé. La meva filla gran també feia sisè. Venien tots rient, esverats: Barcelona ha guanyat, Barcelona ha guanyat!!! repetien. Molts d'ells i d'elles es van apuntar per a ser voluntaris. A mi les alegries massives i poc crítiques, ja ho he dit en moltes ocasions, em fan angúnia, siguin patriòtiques, esportives o musicals. Defugen el debat, la matisació. Però què es pot dir a uns preadolescents que comencen a viure i a contemplar el món per un forat? Res, compartir la seva joia incondicional i poca cosa més.
En una ocasió un conegut em va comentar, respecte una cantant catalana que havia decidit cantar també en castellà i que per aquest motiu havia rebut alguna xiulada, jo és que a aquesta cantant la xiulava igualment quan cantava en català. Avui ningú no xiula cantants perquè refilin en ambdues llengües, ni cantants ni escriptors ni res, no es demana tant encara que ho sembli, però sovint ha funcionat allò de puix parla -o canta o escriu- català, Déu li do glòria. Malgrat que la puresa idiomàtica sempre ha estat una aspiració condicionada a allò que es cobra per passar-se a l'enemic. Però en el fons, avui he pensat en el tema, no és que jo vulgués o no vulgués que triessin Madrid com a seu olímpica, és que no m'agraden les Olimpíades ni la seva parafernàlia, les facin on les facin. De tota manera, veure tot aquell jovent davant de la Porta d'Alcalà, tan decebut i trist, em va entendrir, què hi farem. Pensar en la possibilitat que les moltes botiguetes antigues i entranyables que queden per aquella ciutat, més respectuosa amb el passat que la nostra, acabessin venent cobis en lloc de mantons de Manila per anar de revetlla em produïa certa angoixa, tot s'ha de dir. I és que unes Olimpíades madrilenyes en mans dels qui manen avui a la casa gran d'aquella ciutat i responsables en part del fracàs del tema, podien produir efectes urbanístics catastròfics... La fatxenderia a la catalana és menyspreable però la fatxenderia a la madrilenya crec que és fins i tot pitjor, al menys pel que fa a la imatge estètica de la qüestió.
La vida és sovint tan difícil que no seré jo qui posi espines a les roses si ja en tenen unes quantes de naturals. I és que aquestes coses també condicionen les nostres vides anònimes, el nostre imaginari sentimental, els nostres records... Tokio repeteix, ja va ser ciutat olímpica l'any 1964, quan jo tenia l'edat d'aquest jovent que encara s'entusiasma amb les esperances efímeres i fins i tot havia fet una col·lecció -que no vaig acabar- de cromos Nestlé dedicats a... les Olimpíades i la seva història. Aquí, per cert, podeu llegir una d'aquestes històries d'esportistes amb final tràgic, relacionada amb els Jocs de 1964, en podríem trobar moltes més tot i que no dubto que també hi hagi molts olímpics vellets, saludables i feliços en aquest món de mones. Qui sap.
Fotografies de 'El Mundo' i 'ABC'
