MÉS ENLLÀ DEL COFOÏSME...

 

He dit sovint que, més enllà del seny i la rauxa, els catalans típics tenim una tercera característica no tan èpica: el cofoïsme. Potser no és aquesta una característica exclusiva nostra, és clar, molta gent de molts llocs té una mena d'orgull nacional que els fa sentir orgullosos de ser on son i com se suposa que son per ser d'on son, cosa que de vegades fa més mal que bé, vegeu la història. La realitat desmenteix els tòpics però és molt bonic pensar que, com un do de les fades, ser el que som per casualitat i causalitat genètiques i històriques, en el nostre cas, catalans i catalanes, ja ens fa pertànyer a una mena de grup privilegiat en molts aspectes, malgrat no tenir, de moment, estat propi, ep. Bé, al menys sembla, pel que diuen, que tindrem govern, ja és un gran què.

La derrota del Barça masculí ha quedat feliçment abaltida per la victòria femenina. El futbol femení, més aviat caldria dir 'el Barça femení de futbol', s'està promocionant des de fa una temporada i ahir vaig escoltar gent amiga molt emocionada amb aquesta final de les futbolistes la qual, per a més cofoïsme nostrat, es va guanyar amb nota. Aquí el cofoïsme va amanit amb el tema feminista, noies valentes, lluitadores, guanyadores... Reconec que tinc poca tirada a l'esport-espectacle, aquest que mou calerons i la resta. Per tant, en aquest camp, les meves emocions son molt minses, no hi puc fer més. Tampoc no m'agraden gens les pobres nenes-anxaneta.

Em venia el cap, avui, una pel·lícula que vaig veure amb l'escola, fa molts anys, gràcies a Drac Magic, que ja ha fet cinquanta anys i que en aquell moment devia estar a les beceroles. La pel·lícula era Ivana a l'atac, txeca, d'un director, Jose Pinkava, que va morir el 2006, després d'una llarga i brillant carrera en el cinema, i amb alguns problemes polítics, no podia ser d'una altra manera. Les seves pel·lícules no ens han arribat, la gran majoria, hi ha molts oblits i mancances en aquest mon d'això que en diuen la cultura. En aquells cicles també ens van passar la primera versió d'una altra, lamentable pel que fa al tema sexista, La guerra dels botons, francesa, feta a partir d'un llibre juvenil molt celebrat. L'única nena que hi tenia un cert paper es dedicava a cosir els botons i els mitjons dels nois, ocupats en una guerra entre bàndols el botí de la qual eren els botons del contrari.

A la pel·lícula txeca no és pas que hi sortissin moltes nenes, tampoc, però la que dona títol a la pel·lícula era molt interessant. Fa anys, no sé si encara és així, el director d'una revista juvenil catalana ens va explicar que les nenes llegien les històries protagonitzades per nens o  dedicades a nens però que no era freqüent que passés el contrari. La tal Ivana era una nena molt maca i una mica arrauxada, que jugava al carrer amb els amics, a futbol. Com que l'equip millorava algú del govern s'interessava en donar-li més volada, federar-lo i tot això. Aleshores la nena s'havia de fastiguejar, ja no podia jugar amb els companys. En un partit decisiu, ja en competicions importants, un nen es lesionava i Ivana, disfressada de noiet, el substituïa. Guanyaven la competició però tot es descobria i els desqualificaven.

En el tema de l'esport em temo que, més enlla de determinades escoles de menuts on es potencia que tothom jugui plegat 'a tot', els nens continuaran anant amb els nens i les nenes amb les nenes. I és que l'espectacle i l'economia passen per damunt de la pedagogia moderna, quan cal. 

He participat amb una xerrada en un cicle de quatre conferències online, dedicades a literatura catalana escrita per dones, doncs s'hi han apuntat unes quaranta participants, cap senyor, excepció feta de l'organitzador, cosa que em fa pensar en què el director aquell de la revista juvenil tenia raó i encara és així. El tema que vaig triar va ser la poesia catalana escrita per dones. Com que les dones son menys conegudes i menys promocionades, més enllà de la mitja dotzena de sempre, en ocasions es publiquen antologies de poesia escrita per dones, però quan es fan antologies mixtes, de poesia, en general, les dones tornen a passar a la minoria, tan selecta com es vulgui, això sí. Una antologia masculina, evidentment, de moment no tindria cap sentit.

Em temo que el mon mixt i coeducatiu seriós que somniàvem en els seixanta té poc futur. No negaré que la dona ha accedit a molts llocs i estudis on fa poques dècades ni hi era ni se l'esperava. Moltes vegades, però, això comporta fer coses que 'feien els homes'. A l'inrevés la cosa no funciona de la mateixa manera. Està molt bé demanar que hi hagi més enginyeres i tot això però no sembla que es faci un gran esforç per intentar que les escoles primàries no siguin llocs on els homes  no es limitin, en moltes ocasions, al professor d'educació física i encara gràcies. És clar que generalitzo i parlo de forma intuïtiva però, això sí, a partir de la meva experiència i de la de gent que conec d'aquests sectors professionals.

No vull pas que hi hagi paritat a tot arreu ni que, sí o sí, les dones es vegin empeses a competir per 'manar més', els homes han petit sovint aquesta pressió, quan jo era jove un home que no tingués ganes de ser kefasso i promocionar, a les grans empreses, i que es conformés amb un sou modest, era mirat de cua d'ull, fins i tot els mestres interins tenien complex d'inferioritat si es casaven amb una mestra 'propietària'. 

Però, ep, que hi hagi un equip lligat al Barça de noies, i que aquestes hagin guanyat un títol no vol dir res, una flor no fa estiu, encara menys quan és una flor privilegiada i d'elit. Fa anys, a Espanya, es van promocionar algunes dones 'toreres' i la Capmany cantava allò de 'jo no vull ser capità general'. Jo tampoc vull ser futbolista, de moment, tot i que si al casal d'avis munten un equip de iaies coratjoses potser m'hi apunto, per provar i fer salut, ja que diuen que amb això de l'esport fas salut, que també és una afirmació que caldria contrastar i comprovar. I és que quan parlen de iaies rellevants té molt més èxit l'abuelita mochilera que no pas la iaia gallega del youtube que llegeix els seus poemes.

Per cert, un partit de futbol mixt, esquerra contra junts, seria divertit i potser clarificaria la situació, posats a dir boutades. Al menys animaria el trist i decebedor panorama polític que venim arrossegant des de fa temps.

BELLUGA'T, FES ESPORT I NO XERRIS TANT

Fa uns dies, en un to alarmista, d'aquest tan freqüent als mitjans de comunicació quan es parla de malalties, higiene o hàbits saludables diversos, es va incidir en el fet de què a determinada edat les nenes -moltes, no pas totes- deixaven de fer esport. Les nenes i noies jovenetes, en una franja determinada d'edat, acostumen a tenir tirada a passar el temps lliure xerrant, vaja.

Podien haver girat la informació a l'inrevés, dir que a determinades edats els nois xerren poc i tiren més a la pilota i que cal que xerrin més entre ells i amb el sexe contrari, ja que l'expressió verbal desenvolupa moltes capacitats i fa que també llegeixin més i, de moment, potser de forma excessiva, això de llegir encara es considera una mena de valor absolut. 

Crec que no cal tirar d'estadístiques per comprovar que les nenes, noies i dones llegeixen molt més que no pas els homes. O fan més visites culturals. Això es pot comprovar si vas a grups de lectura o a visites a museus, per exemple. Aquesta tendència s'agreuja amb l'edat.

Al monument dedicat a la Mútua Escolar Blanquerna es pot veure una nena llegint i un nen fent no sé què, però, això sí, bellugant-se. He vist també algunes d'aquestes petites estatuetes que guarneixen jardinets particulars en les quals hi ha una nena llegint i un nen amb la pilota a la mà. Deuen reflectir tendències, a veure si les prohibiran per discriminatòries.

Trobo bé que es fomenti l'esport tot i que amb moderació. La competitivitat existent en el marc de l'edat escolar ha motivat moltes alarmes i conec gent que s'ha dedicat a l'educació física després de lesions causades per un excés d'esport de competició en edats tendres. 

Com que l'esport està sacralitzat pel sistema d'allò que no toca no se'n parla. També això de la lectura és una cosa relativa, es poden llegir coses que estan bé i coses que no ho estan tant i que no són gens recomanables. Per altra banda, tornant a l'esport, la maduració física és diferent en nois i noies i cal tenir-ho en compte.

En tot cas, crec que s'ha de deixar tranquil·la la gent i que, al menys a l'hora del lleure, es pugui fer el que es vulgui. Les escoles i instituts ja tenen horaris en els quals es practica l'esport i l'educació física de forma reglamentada i obligatòria i si fa falta més espai dedicat a això que s'inclogui en els plans d'estudi. Sempre hi ha dogmàtics que ens volen convertir, vaja. 

De la mateixa manera, fa uns dies ens explicaven per la tele, per si érem rucs, que un dels factors de tenir més ictus és l'edat, com si l'edat fos comparable al tabaquisme o a l'excés de pes, vaja. Doncs, vaja, estem ben arreglats.

En tot cas, les campanyes de promoció de l'esport, de la lectura o del consum de fruita sempre m'han fet angúnia i m'han provocat l'efecte contrari, diuen que això té ressons adolescents i reacciones així perquè no has madurat prou bé, què hi farem.

ENTUSIASMES ESPORTIUS NO COMPARTITS

Ballant sardanes?

Tinc la teoria de què quan les coses van bé als adversaris aquests et deixen tranquil, per això m'alegro d'aquest Madrid esportiu al quadrat que patirem i per això fins i tot m'hauria fet il·lusió que haguessin concedit a aquella ciutat, que per molts motius tant estimo i m'agrada, les Olimpíades. I que els turistes olímpics fessin un cafè amb llet a la seva bonica Plaça Major, com volia aquella dama inefable quan feia pràctiques d'anglès, encara més quan jo tinc poca tirada a il·lusionar-me amb aquesta mena d'esdeveniments. 

Ahir explicava com amb tot això de Ca l'Erasme, havia tingut notícia d'altres pèrdues irreparables, totes en època democràtica, olímpica i post-olímpica, ja que el porciolisme ni el va inventar Porcioles ni va desaparèixer amb ell, és etern i recurrent. Durant els temps de l'entusiasme olímpic dir que la cosa no et feia ni fu ni fa propiciava que semblessis mala barcelonina, àdhuc mala catalana. En més d'una ocasió he tingut la sensació de no ser de res ni d'enlloc i aquella en va ser una. 

Els Cobis inflables es van haver de desinflar?

Tot i que jo no era olímpica vaig copsar com alguns mestres poc catalans de l'escola amollaven aleshores subtils penjaments sobre la celebració i evidenciaven com tenien ganes de què l'Expo de Sevilla tingués més pes específic que la nostra trobada esportiva. Ah, l'enveja surrealista, com sura sempre per tot arreu. Per sort hi ha gent optimista i inclusiva, que accepta tot el que vingui, va a tot arreu i participa en tot tipus de festes multiculturals sense manies. Durant l'Exposició del 29, com han recordat al meu barri en diferents xerrades, també es va fer un event iberoamericà a Sevilla, cosa que va fer que alguns països, per participar a la de Barcelona, es veiessin obligats a fer alguna trampeta innocent o no tant. 

Tot són homes,no hi ha dones, els fa vergonya saltar?

Jo era una mica antiolímpica aleshores, com explico. Em vaig comprar una samarreta de protesta que dec tenir oblidada al fons d'algun armari on es veia un rètol que deia BARCELONA 93, amb un senyor que s'escurava les butxaques i les tenia completament buides. Em vaig assabentar en aquella època de moltes corrupteles i despeses estranyes relacionades amb tot allò, són brames que corren i que no et creus del tot fins que un dia alguns dels seus protagonistes surten a la llum evidenciant que no eren aigua clara, vaja. De tot plegat el poble normalet no n'arribem a saber de la missa la meitat i de les brames sense proves tampoc no en pots fer cas, ja que costa molt poc estimular el boca-orella amb rumors diversos que no saps d'on vénen. És clar que de vegades saps molt bé d'on vénen i aleshores ja resulten més fiables.

Amics per sempre...?

Al final la parafernàlia olímpica no va anar malament del tot, vam perdre molts llençols de fil i dec cotó però en vam comprar d'altres de tergal, de disseny i amb dibuixets,  i avui els fem servir molt a gust. Vam recuperar les platges, van sanejar espais sòrdids avui mitificats i es van arranjar amb bombo i plateret indrets que s'havien deixat perdre i malmetre sense manies, aquesta també és una pràctica urbanística habitual. La ciutat es va reinventar, cosa habitual, i  ho va fer amb un grau de fatxenderia important. Crec que el balanç potser és positiu però que no s'ha explicat tot, ni de bon tros, com sol passar. Després vindria allò del Fòrum, que va ser una cosa menys exitosa i més criticada, també perquè Clos era un alcalde més humorístic que Maragall. 

Fa uns dies escoltava per la ràdio un reportatge en el qual matisaven els suposats fracassos del Fòrum. En general, la gent, entre la qual m'incloc, ens apuntem a les festes i festasses quan ja no hi ha més remei que celebrar-les, i és aquesta una sàvia manera de procedir, la dels supervivents assenyats, vaja. El que passa és que de tot allò  n'ha derivat l'excés, aquest turisme piconador i massiu, invasiu i indiscriminat i ara no hi ha qui ho pari i potser fins i tot millor que no el parin, tal i com està la feina i l'economia, vaja. Molts fets em recorden aquell conte del molinet al qual demanen sal però que no saben aturar després i començar a produir sal a dojo i se l'ha de llençar a mar, i per això l'aigua del mar és salada, que no hay mal que por bien no venga, com diu el refrany castellà del qual no he trobat cap exacta correspondència en català normatiu.

El meu millor record relacionat amb el tema olímpic és escolar i anterior a la festa, quan van proclamar sis anys abans que es farien a Barcelona, amb aquell Maragall entusiasta saltant com un esperitat, una bona imatge per a la mitologia barcelonina. A escola van arribar els meus alumnes de sisè contentíssims. Aquell any jo era tutora de sisè i la meva filla gran també feia sisè, era el temps de l'EGB, un temps que ara ha propiciat un cert excés de llibres nostàlgics. Perdre l'EGB va ser pitjor que perdre moltes altres coses, per molts motius, però com que hi ha una gran habilitat dels qui manen per vendre motos, ens van fer passar bou per bèstia grossa i ara no hi ha manera de rectificar.

L'alegria d'aquell jovent, encara unes criatures, de fet, amb la vida per encetar, aquells crits sobre el fet que Barcelona havia guanyat, tot i que ells eren de L'Hospitalet, em va commoure i encara em commou més avui, quan hi penso i els veig al facebook, convertits ja en pares i mares responsables, seriosos i, la gran majoria, feliços. Es van anar a apuntar de seguida, gairebé tots i totes, per a fer de voluntaris. Aquells anys vuitanta per a mi començaven a ser molt decebedors, eren els del desencant, la droga al carrer i la reconversió de molts antics idealistes en especuladors o polítics oportunistes, però tot això ells no ho sabien i, per sort, quan ets jove portes unes ulleres molt diferents i així ha de ser, tot cal que sigui nou, lluminós, esperançador i alegre, als dotze anys. 

Dedicar un gran carrer a l'Educació General Bàsica estaria molt bé, per cert. Fer de voluntari olímpic amb divuit anys, amb tant de jovent a tot arreu i enmig d'entusiasmes generalitzats devia ser el no va más.

A CREMAR CALORIES, QUE SÓN DOS DIES!

No sóc una persona objectiva quan faig referència a temes esportius, no m'han motivat gairebé mai i més aviat em produeixen un cert refús, tan subjectiu i injust com es vulgui considerar i accentuat, crec, pel fet que a escola em van frustrar en aquest camp. Aquests dies, després de festes, proliferen les curses que s'organitzen un dia sí i un altre també, grans munts de gent que corre sense anar enlloc, tota una metàfora dels nostres temps. L'objectiu d'allò que fa anys en dèiem excursions era arribar a algun indret en el qual reposar, xerrar i observar. No calia anar gaire lluny. Ara, en moltes activitats, l'objectiu és córrer, fins i tot molta gent tampoc no hi va a guanyar res sinó a participar, a eliminar greixos residuals i a superar-se. Aquests dies es repeteix sovint que cal cremar els dinars de festes. Ja no es corre només per ciutat sinó també per muntanya, i sembla que el tema desvetlla una gran admiració popular. He vist gent corrent per les muntanyes amb els auriculars posats, no sé que caram escolten, la veritat.

Aquest tema recurrent, la necessitat de cremar calories després dels tecs, el repeteix la gent del carrer però també els mitjans de comunicació hi tornen una i altra vegada. Fins i tot en els telediaris ens comenten l'augment de matriculacions en els gimnasos i piscines. Aquestes coses que ocupen espai en els telediaris, avui que ens fan passar sovint bou per bèstia grossa, resulten una mica singulars, per dir-ho d'alguna manera pietosa. Els temes dels telediaris són de per riure, llevat de quatre coses greus sobre les quals s'hi torna una i altra vegada la resta són temàtiques que haurien d'anar a programes especialitzats o a magazines intranscendents, com ara això de si els bessons han d'anar junts o separats a escola, quan avui hi ha moltes escoles d'una línia i el problema, en aquests casos i si és un problema, no té cap mena d'opció de tria. Per no parlar de si es ven molt o poc en les rebaixes i si aquestes s'han de fer abans, durant o després de festes...

Durant un temps es va posar de moda a moltes escoles llegir els contes de Gianni Rodari. Eren, són, una mica tendenciosos, no sé si avui encara es llegeixen o es fan llegir. Més polititizades encara eren les aventures de Bombeta, però em temo que la literatura infantil sempre comptarà amb una bona dosi d'intenció moralitzant. En un conte de Rodari un grup de mones puja a uns caballitos i va donant voltes, després expliquen que han vist el món i que han viatjat molt. Això és el que fem tot sovint, donat voltes al mateix i pensar que viatgem.

Crec que hi ha gent a qui agrada molt fer esport, gent vocacional, amb aptituds per a les curses i per a d'altres activitats d'aquesta mena, que gaudeix amb aquestes pràctiques de veritat i que no ho fa no per obligació gairebé moral sinó per gust i diversió, però són una minoria, com sol passar en qualsevol activitat humana. La massificació d'aquestes activitats i la seva proliferació, fins al punt que sembles rareta si no vas a fer curses, em sorprèn força tot i que ja em sorprenen poques coses, hores d'ara. Fa uns dies la meva filla em feia veure algunes característiques del nostre temps comparant-les amb la joventut de Sebastià Haffner, que es pot llegir a Història d'un alemany, amb el valor afegit que aquest text es va escriure abans de la guerra i per tant no respon a cap filosofia tòpica sobre causes i conseqüències. Algunes  d'aquestes característiques eren el  culte al cos, a la salut i a l'esport, tot plegat fomentat de forma generalitzada. Precisament avui en entrar al facebook m'ensopego amb la coneguda frase de Bill Nye sobre bicicletes i cotxes. 

OLÍMPICS, TANMATEIX?

Avui em trobo amb molts comentaris que expressen sentiments contradictoris sobre el tema de les Olimpíades que no han estat concedides a Madrid. Si Madrid hagués guanyat em temo que els comentaris serien ben diferents o molt més matisats car aquests esdeveniments creeen una mena de complicitat i d'eufòria col·lectiva que no acabo d'entendre.

Aquestes tries, com les dels Premis Nobel i les de tots els premis grossos, fins i tot de molts de petits, no són mai innocents, no ens enganyem. Hi juguen molts temes polítics i econòmics pel mig, àdhuc suborns i maquiavelismes diversos i si en el nostre cas no hi hagués hagut en el cor del tema el polièdric i multipolític senyor Samaranch, una natura d'anguila com n'hi ha hagut poques, em temo que Barcelona 92 seria una miratge més en el passat dels somnis no realitzats. 

En aquella època dels anys vuitanta no tothom volia Olimpíades a la ciutat. Recordo unes samarretes molt divertides en les quals es veia un ninot amb les butxaques buides i un rètol que deia: Barcelona 93. La dec tenir en algun armari de casa. Quan la cosa va reeixir, més o menys, car les llums al capdavall van amagar les ombres, una mena de sentiment d'orgull col·lectiu barceloní es va escampar pels cors i les ànimes dels catalans, al menys d'una gran majoria. Fins i tot els tebis i reticents van emmudir. En aquest cas fer d'enemic del poble o d'àvia bola no resulta convenient si no vols acabar metafòricament lapidada.

D'aquells esdeveniments en vam treure coses bones, no diré que no. La remodelació de les platges, l'arranjament de molts espais de la ciutat que eren ben atrotinats. Però també vam perdre molts llençols, fins i tot llençols brodats, llocs antics que es podien haver conservat, fatxenderia urbanística, la reconversió de Barcelona en el que és ara, un destí turístic exageradament banal en el qual botigues de souvenirs de tres al cuarto han ocupat el lloc de les ja poques botigues amb una mica d'història i tradició que ens quedaven pel centre i part dels barris. Molta gent devia fer diners amb el tema, en una ocasió em van explicar el que s'havia pagat per alguns temes de publicitat i em vaig quedar parada. No crec que mai poguem esbrinar com es van untar determinats polítics i parents de polítics, el cert és que tenir un bon padrí pels verals organitzatius era com si t'hagués tocat la rifa, pel que fa a encàrrecs possibles sobre tota mena de coses.

Les Olimpíades són un absurd, si s'analitzen a fons i se'n llegeix una mica la història o la biografia de molts esportistes que en van treure alguna medalla. Ho és aquest esport competitiu on si no ets el primer ja no comptes per a res. En general, llevat de tres o quatre, els guanyadors són molt poc coneguts però es fomenta una mena de teoria mental de l'esforç i la superació en lloc de fomentar la pràctica d'un esport amable i sense aquestes dèries de rècords i puntuacions. El món de l'esport, ja ho he dit en moltes ocasions, té moltes cares, unes quantes de les quals ben poc positives, com es va veient si es vol veure. El tema del dopatge, de la crueltat dels entrenaments, de la competitivitat brutal, són ombres fosques que es volen defugir i amagar darrera d'una mena de somni d'universalisme fraternal. S'acostuma a comentar que no s'ha de barrejar esport i política però l'esport, a aquests nivells, és política pura i ho ha estat sempre. Fins i tot l'esport local ho és, només cal veure segons quins partits de poble. Per no parlar del tema escolar, sovint lamentable quan s'entra en l'espiral d'aquesta competitivitat més seriosa. 

Però tot plegat ven, i dóna i mou diners i genera publicitat i omple les televisions de programes i entrevistes i d'anuncis pocasoltes. El gruix del temps dedicat a l'esport de primera categoria, bàsicament el futbol i encara el futbol de tres o quatre equips, és escandalós. Es queixa sovint la gent del guany econòmic dels financers però semblen normals els guanys de gent com els esportistes d'elit o determinats cantants o actors, pocs, car aquest gran pastís és per minories privilegiades, tocades per la sort. És clar que els pastissos generen engrunes i a tots ens n'arriba alguna. Això de Madrid segurament també hauria generat feina i, sobretot, il·lusió, en una Espanya en hores molt baixes. Ara és fàcil fer brometa però cal tenir en compte que no som millors els barcelonins que els madrilenys a causa d'haver tingut unes Olimpíades, que ja han complert més de vint anys i de les quals tan sols n'ha quedat la mitologia mediatitzada pels mitjans al servei del poder. Però ja se sap que els trumfos col·lectius es viuen com si fossin un mèrit individual de cadascú de nosaltres, generen catarsis col·lectives i fins i tot senyals de pertinença, agradi o no. Si fins i tot el Congrés Eucarístic va produir aquesta mena d'histèries multitudinàries!!!

Hi ha danys col·laterals produïts per aquestes festes que no es volen recordar. L'accident de la barca de Banyoles es va originar en la cobdícia provocada per l'allau de forasters que van visitar la ciutat a partir de la seva entrada en el mapa olímpic. Els anys passen i la memòria és selectiva i admeto que també a mi em va emocionar quan, després de la proclamació de l'èxit barceloní pel que feia  a l'organització de les Olimpíades i de veure els salts simpàtics del senyor Maragall, la il·lusió de l'alumnat l'endemà, a escola, va esclatar de forma general. En aquell moment tenia jo un curs de sisè d'EGB, avui no existeix ja l'EGB i encara no he entès els motius que van generar el canvi d'un sistema que havia anat prou bé. La meva filla gran també feia sisè. Venien tots rient, esverats: Barcelona ha guanyat, Barcelona ha guanyat!!! repetien. Molts d'ells i d'elles es van apuntar per a ser voluntaris. A mi les alegries massives i poc crítiques, ja ho he dit en moltes ocasions, em fan angúnia, siguin patriòtiques, esportives o musicals. Defugen el debat, la matisació. Però què es pot dir a uns preadolescents que comencen a viure i a contemplar el món per un forat? Res, compartir la seva joia incondicional i poca cosa més.

En una ocasió un conegut em va comentar, respecte una cantant catalana que havia decidit cantar també en castellà i que per aquest motiu havia rebut alguna xiulada, jo és que a aquesta cantant la xiulava igualment quan cantava en català. Avui ningú no xiula cantants perquè refilin en ambdues llengües, ni cantants ni escriptors ni res, no es demana tant encara que ho sembli, però sovint ha funcionat allò de puix parla -o canta o escriu- català, Déu li do glòria. Malgrat que la puresa idiomàtica sempre ha estat una aspiració condicionada a allò que es cobra per passar-se a l'enemic. Però en el fons, avui he pensat en el tema, no és que jo vulgués o no vulgués que triessin Madrid com a seu olímpica, és que no m'agraden les Olimpíades ni la seva parafernàlia, les facin on les facin. De tota manera, veure tot aquell jovent davant de la Porta d'Alcalà, tan decebut i trist, em va entendrir, què hi farem. Pensar en la possibilitat que les moltes botiguetes antigues i entranyables que queden per aquella ciutat, més respectuosa amb el passat que la nostra, acabessin venent cobis en lloc de mantons de Manila per anar de revetlla em produïa certa angoixa, tot s'ha de dir. I és que unes Olimpíades madrilenyes en mans dels qui manen avui a la casa gran d'aquella ciutat i responsables en part del fracàs del tema, podien produir efectes urbanístics catastròfics... La fatxenderia a la catalana és menyspreable però la fatxenderia a la madrilenya crec que és fins i tot pitjor, al menys pel que fa a la imatge estètica de la qüestió.

La vida és sovint tan difícil que no seré jo qui posi espines a les roses si ja en tenen unes quantes de naturals. I és que aquestes coses també condicionen les nostres vides anònimes, el nostre imaginari sentimental, els nostres records... Tokio repeteix, ja va ser ciutat olímpica l'any 1964, quan jo tenia l'edat d'aquest jovent que encara s'entusiasma amb les esperances efímeres i fins i tot havia fet una col·lecció -que no vaig acabar- de cromos Nestlé dedicats a... les Olimpíades i la seva història. Aquí, per cert, podeu llegir una d'aquestes històries d'esportistes amb final tràgic, relacionada amb els Jocs de 1964, en podríem trobar moltes més tot i que no dubto que també hi hagi molts olímpics vellets, saludables i feliços en aquest món de mones. Qui sap.

Fotografies de 'El Mundo' i 'ABC'

L'ÀVIA BOLA I L'ESPORT MODERN

Admeto que sóc antiesportista i que una mala professora de gimnàstica, a escola, va frustrar tota la meva voluntat en l'àmbit de l'educació física, que sovint no és ni ben bé educació. Però no li veig cap gràcia a aquesta cultureta de l'esforç i la competició esportiva, destinada a aconseguir que qui no és el número u sigui el número zero. Em fa angúnia contemplar aquestes noies pintades com una porta, seques com un clau, i fent moviments histèrics en remull, la veritat. No els nego el mèrit, jo no ho faré mai, tot això. 

L'esport de competició té moltes misèries, algunes de ben conegudes i reconegudes, però malgrat tot conserva el seu prestigi i es lloa més un esportista d'elit que un bon estudiant de filosofia. Ja a escola els nois i noies poc àgils es troben sovint marginats, els set-ciències són mirats de cua d'ull. Els moviments aquàtics d'aquest esport tenen poc a veure amb l'harmonia dels balls mullats d'Esther Williams, la veritat. Em recorden més aviat aquests balls de saló, també competitius, en els quals les parelles semblen robots, com ho semblen també aquestes noies clòniques vestides una mica com una mena d'éssers estranys i mecànics.

Sobre el tema hi va haver no fa gaire una mica d'escàndol a l'entorn del tipus d'entrenament que se'ls fa però tot ha quedat en aigua de figues. Les noies són persones més o menys adultes i m'imagino que ho fan perquè volen, així ho vull creure. De tota manera el capteniment dels pares de nens que destaquen en l'esport és sovint lamentable, en conec molts casos i molts testimonis. Els pares d'avui, molts d'ells, estan ben decidits a fer tota mena de sacrificis personals per tal que les joves promeses de la família tinguin suposades oportunitats esportives. 

Els mitjans de comunicació ens mostren sempre el triomf dels millors. El futbol professional mediàtic ha quedat reduït a un parell de clubs i a mitja dotzena de grans figures. Els nois d'avui, des de fa més de trenta anys, als patis d'escola, a l'hora del lleure, juguen gairebé de forma exclusiva a futbol i les noies van pel mateix camí. Fins i tot una cosa tan inclusiva com l'excursionisme familiar s'ha anat reconvertint en això de les curses de muntanya. Diria que l'esclat casteller, en detriment d'altres coses, com ara els balls tradicionals catalans, té molt a veure amb aquesta cultura de la resistència i l'esforç mal entès.

No es parla a fons de les seqüeles físiques i morals dels qui fracassen. He conegut mestres d'educació física que havien hagut d'optar per aquests estudis després d'una lesió seriosa, a causa d'un esport de competició excessivament precoç i sovint fomentat per la família. I encara bo que han tingut una sortida laboral i se n'han sortit una mica bé. El món del ciclisme és un altre camp ple de despropòsits, denunciats en més d'una ocasió. No és només en l'esport on es mostra la incoherència del món d'avui i potser sempre ha estat una mica així però en l'actualitat tot és mediàtic i els informatius suposadament seriosos dediquen tres quartes parts del temps a l'esport de tota mena. Les manifestacions esportives a nivell mundial són molt estimades pels poders públics, representen avui les seves piràmides personals i ningú no renuncia a sortir a les fotografies en un temps de lideratges tebis. 

Passo per alt coses que fan riure, com aquella teatralització inaugural carrinclona amb un avi fashion i un nen ximplet, meditant sobre la manca d'aigua i la resta, davant de tanta piscina. I és clar, no hi podien faltar els castellers aquàtics, un correfoc aquàtic hauria estat massa complex. Bé, potser sóc jo que em faig gran i rondinaire, i com em va dir una bona amiga, és que no t'agrada res. Fa anys que no ho sento però durant la meva infantesa d'això de ser gran i rondinar en deien fer com l'àvia Bola. 

Sobre l'esport dels nostres temps

Cada vegada em costa més d'entendre el món de l'esport. En el cas del bàsquet, això de fitxar persones que, en realitat, allò que tenen és un problema de gegantisme, em sembla alarmant, i encara m'alarma més que es tingui per una cosa normal i acceptable. No sé perquè no es pot jugar a aquest esport fent categories per alçades, com en el temps de la boxa es feia segons el pes, per exemple. Crec que ens escandalitzaríem si es fitxés gent amb enanisme per practicar un esport-espectacle, però en el cas de l'alçada excessiva sembla que no es mira de la mateixa manera. No sembla un espectacle de circ, vaja, però l'esport, en general, té una bona càrrega de circ. Entenc que aquests joves aprofitin la seva singularitat física per poder viure millor. El que no entenc és la potenciació de tota aquesta competitivitat, rècords, medalles, i esforços paranormals, com els que fan els ciclistes, per cert, un dels esports on hi ha hagut un nombre més gran de joguines trencades. Vaja, potser és que no hi entenc... I del futbol, ja, ni en vull parlar perquè diria molts disbarats.

La vida a cops de puny

Vaig anar ahir al Romea, el meu teatre preferit, a veure el muntatge teatral que el grup Animalario ha fet sobre la figura d'Urtain. No és el tipus de teatre que a mi m'agrada, aquest, sóc molt més conservadora pel que fa a l'art de Talia, però he de reconèixer que l'obra impressiona i que Animalario ha fet, pel meu gust, un muntatge colpidor. Potser hi sobren un parell d'acudits fàcils, d'aquests que darrerament ens amollen al teatre o al cinema, per cercar una certa complicitat amb la gent o la rialleta habitual.

Imagino que l'obra la vèiem amb ulls molt diferents la gent gran o la gent jove. Pels joves és una mena de metàfora del franquisme i els seus herois fràgils, amb música de Raphael inclosa, que potser tampoc no hi ve massa a tomb, la veritat. Totes les metàfores són inexactes, és com si d'aquí uns anys es fes una obra sobre habituals de la televisió, com ara Belén Esteban, Isabel Pantoja o sobre Operación Triunfo, segur que també farien plorar força i ens emportaríem una visió molt esqueixada de l'època.

La història d'Urtain és molt coneguda, perquè la televisió i la ràdio ens el van portar a casa molts dies, des dels seus triomfs fins a la seva davallada. No ha estat l'única persona que ha caigut en el parany de deixar-se arrossegar com fos per la fama i els diners, sense recursos psicològics per aprofitar l'ocasió i retirar-se a temps i que ha acabat destruït pel context, contemplant com els amics d'abans l'abandonaven. Ni tan sols no estava sol del tot, tenia família, i mentre van poder i es va deixar, li van donar suport.

El món de la boxa s'ha retratat en la ficció de dues maneres, la del noi jove que amb esforç se supera a ell mateix i aconsegueix l'ascens social sense cremar-se, i la del mateix lluitador, però arrossegat pel món i la sordidesa. Personalment, sempre m'ha produït inquietud veure dues persones estovar-se en aquells rings plens de fum i de crits. Ja de petita em va impressionar molt El ídolo de barro, per exemple.

El fet és que la boxa havia estat durant dècades una activitat molt i molt popular. Quan jo era jove hi havia sempre cartells amb propagandes de combats per tot arreu i el Price omplia habitualment. Gent que conec, respectables pares de família, havien practicat la boxa en la seva joventut, amb d'altres esports. Precisament un dels factors dels èxits d'Urtain va ser que els recordava a la gent l'època d'altres herois populars, com Uzcudum, també basc, i amb un trist final, també. No va ser aquell un esport només franquista, molt abans de la guerra ja hi havia una gran afició pel tema. El mateix Uzcudum, encara que després es va identificar amb la mitologia franquista, pel fet, inqüestionable, que era franquista, havia tingut grans èxits abans de la guerra civil.

Hi ha una mitologia, ara a la baixa, de la força bruta. En l'obra sobre Urtain es remarca aquest aspecte social, que en el món basc es reflecteix en coses com l'aixecament de pedres o la tallada de grans troncs, activitats que també havien estat importants en d'altres societats rurals. Sobre Urtain va fer un documental Súmmers, quan encara era famós, que portava el títol, ben gràfic, de Urtain, el rey de la selva.

La televisió va contribuir a l'èxit d'Urtain i també a la seva caiguda. Se'l feia sortir sovint en entrevistes per riure's de la seva simplicitat i dels seus discursos. Hi havia una certa morbositat en tot plegat, fins i tot en establir com a llei social que aquesta mena d'herois acaben malament, la mort prematura, encara més el suïcidi, converteixen en tragèdia l'esperpent. Hi ha molt d'esperpèntic en aquest muntatge treatral, i també de tragèdia propera. El protagonista en fa una recreació impressionant, del personatge. Crec que és una obra que s'ha de veure, aquesta, més enllà, fins i tot, de si agrada més o menys. No sóc partidària de fer recomanacions en base a la qualitat, sempre són subjectives i més d'una vegada he tingut un desengany en anar a veure una obra que m'havien posat pels núvols. Em va passar, per exemple, amb la tan lloada Els nois d'història, que participava d'aquesta manera nerviosa i una mica histèrica d'interpretar el teatre actualment, i que respon a la cultura del zàping. Només puc dir que a mi m'ha agradat, aquesta lectura del mite hispànic amb peus de fang. Encara més, m'ha impressionat i entristit, perquè també participa d'un dels misteris del capteniment humà: l'autodestrucció, contra la qual, moltes vegades, no s'hi pot fer res.

La força bruta va a la baixa, però hi ha una cultura de l'esport molt inquietant, avui, també. La mort d'Urtain coincideix amb l'any de les olimpiades de Barcelona, en l'obra es fa una lectura simbòlica d'aquest fet, en el sentit els temps estan canviant. Però no sé si han canviat tant, mentre es bescanta la competitivitat en molts camps, en l'esport es fomenta i promociona de forma brutal. Per no parlar de les histèries futbolístiques o dels milions que es paguen en els grans clubs a gent molt jove i vulnerable. En el món del ciclisme, per exemple, hi ha hagut molts mal finals, suïcidis i tragèdies, però es continua promocionant competicions absurdament dures. La televisió encara promociona herois efímers de tota mena. Han millorat una mica les formes, i, aparentment, la sensibilitat; avui els Urtains no són tan primaris i ignorants, en general. Pel que fa als pares i mares, només cal veure com les gasten molts d'ells en els partits competitius quan juguen els seus cadells, ni que sigui a nivell escolar...