Per la televisió de les Illes m'ensopego amb la repetició d'un programa que homenatja el record de Margaluz, en el cinquè aniversari de la seva mort. Margarida Llobera Llompart va ser una cantant, actriu i moltes coses més, del meu temps, un temps que ja comença a anar a la posta i que ha vist desfilar molts contemporanis o gairebé contemporanis, abans d'hora. Va néixer l'any 1939 i la família va haver d'emigrar a l'Argentina, on va viure fins a l'adolescència.
Allà i des de petita ja deuria tenir actituds i aptituds que va fer que l'apuntessin a una acadèmia de ball espanyol. Quan va retornar va treballar en companyies diverses, fins i tot en la de Juanita Reina, aleshores una artista de moda. L'any 1961 els amics la van empènyer a presentar-se al concurs de Miss Baleares, que va guanyar. Aquell any va ser Miss Espanya Carmen Cervera, però Margarida Llobera va arribar a primera dama d'honor.
Possiblement els catalans la recordem, sobretot, de la seva etapa amb Els Valldemossa, participant en diferents festivals amb cançons com ara Fiesta, que tant a gust vam ballar en les nostres trobades juvenils a l'hora de fer gresca. Margaluz va ser una actriu carismàtica i una cantant amb molts registres, que també va enregistrar en català o mallorquí i en diferents idiomes. Ballava, cantava, actuava en comèdia i en el que fos de forma brillant, els mallorquins la consideren la seva figura més emblemàtica en aquests camps. Es va casar amb el periodista Pau Llull, que va morir prematurament; eren una parella molt ben avinguda, feliç, ell va relegar la seva brillant carrera a un segon pla per tal de recolzar la de la seva dona i la prematura mort de Llull va representar un gran trasbals per a l'artista. Van tenir dues filles.
Va actuar molt al teatre, amb el gran Xesc Forteza, i en la televisió balear. Va fer, de més gran, teatre més ambiciós, amb gran èxit. Com que es trobava molt bé a Mallorca potser no va fer el salt barceloní a TV3, que hauria aconseguit que la coneguessin les noves generacions de casa, ni a les espanyes televisives o cinematogràfiques, més enllà d'algun paperet de lluïment. D'això es planyia, en el documental, el gran i ben plantat Simó Andreu. Potser ho hauria fet, qui sap, de viure més anys. De fet hauria donat un to de l'estil de la Mercè Sampietro, per exemple, i sembla que alguna cosa s'havia arribat a embastar. Margaluz estava guapíssima, activa i esperançada quan un càncer la va sotraguejar. De bell antuvi va semblar que se n'havia sortit, però el 30 de gener de 2006 va morir a Palma. L'ajuntament de la ciutat li va dedicar un carrer el 2009.
Més enllà del rerefons trist, pel seu final, el reportatge sobre Margaluz m'ha agradat molt, ja que repassa la història sentimental de tots aquells que ja hen fet tres vintenes. És una llàstima que a Catalunya els joves en sàpiguen poca cosa, d'aquesta gran actriu, més enllà de la seva etapa festivalera. Això que en díem Països Catalans em temo que cada dia està més esqueixat.
