Ahir en una trobada amb amigues em van dir que s’havia mort en Joan Baptista Humet. No sabia que estigués malalt, encara que sembla que era del domini públic, al menys en certs ambients lligats a la música. Una mica més jove que jo, la notícia em va sobtar, perquè és d’aquells personatges relacionats amb la meva joventut, un important secundari de luxe de tants com hi va haver a la malmesa Nova Cançó, abans no esdevingués un conjunt de quatre o cinc singularitats supervivents. Els secundaris, com en el teatre, acostumen a ser tan bons o millors que els protagonistes, però potser no han tingut tanta sort, o, senzillament, ja han estat prou feliços i realitzats ocupant llocs més discrets. Humet va ser fidel al seu poble valencià on, he llegit, li havien dedicat algun carrer. No a tot arreu fan com a Barcelona, on una condició per a tenir un carrer és ser difunt.
Li anaven a fer un homenatge. Tot plegat em va recordar el cas de l’Ovidi Montllor. Aquests homenatges que et fan quan ja estàs malalat o molt vell resulten patètics, suposo que a l’homenatjat (malgrat que en aquest cas ja no hi serà) o a la família els consolen una mica de l’oblit sofert. Fa pocs anys anava amb cotxe no sé on i vaig escoltar Humet en el seu retorn. Les cançons en castellà m’agradaven molt, també, i em va estranyar que després no se’n parlés més. Els puristes primigenis que feien morros als cantants bilingües també han evolucionat i s’han fet vells, rics i més comprensius. Els temps també han canviat, és clar.
El fet és que llevat de les quatre patums de sempre no tenim massa ocasió d’escoltar cantautors, ni d’ara ni d’abans. A Catalunya no sabem ni el que es fa a casa, així que tampoc sabem el que es cou en d’altres comunitats o regions o nacions hispàniques, a no sé que pertanyis a grups selectes d’iniciats incombustibles. La nostra tele no tracta bé els cantants poc coneguts, que per això són poc coneguts, però és que a nivell espanyol passa el mateix. No hi massa espais adients per a donar-se a conèixer i fins i tot a nivell europeu, escoltar cantar en francès, en italià, és avui una activitat minoritària i exòtica, gairebé. Tot ha canviat molt i molt. Per això volíem la tevetrès? De desagraïts, l’infern n’és ple, deien, els avis.
També ha mort Laboa, estranya casualitat. Fa molts anys crec que el vaig veure al Romea, amb un grup de cantants bascs, quan tot semblava rebrotar i florir de forma contundent. Eren els anys de l’entusiasme incondicional i de l’esperança arrauxada. Sóc optimista, però, crec que la il·lusió retornarà, malgrat tanta crisi de plàstic perquè estic copsant un gran nombre d’iniciatives diverses per tot arreu, lligades a les noves generacions. Bé, doncs, al meny que sàpiguen una mica qui va ser Humet, què cantava Laboa i moltes coses més, fem una memòria històrica molt més recent, ep, que aviat no sabrem ni què passava fa quatre dies.
