Ahir per la tarda el Parc de la Ciutadella era ple de gent. Mai havia vist tanta gent remant al petit llac com ahir. El jovent ocupava la gespa i xerrava, festejava o berenava, també hi havia moltes famílies amb criatures. Potser per això he pogut veure una gran quantitat de contes i llibres i llibrets dedicats als infants a la Setmana del Llibre, una setmana que des que la van treure de les Drassanes ha anat, pel meu gust, perdent interès i volada. L'indret està bé, l'invent de les casetes de fusta -que no és gens original- també està bé, però enyoro la classificació seriosa per gèneres d'abans, el rigor de l'ordre alfabètic de les novel·les, la possibilitat de trobar volums oblidats i esgrogueïts que havien sorgit en algun racó de magatzem. Ara és tot plegat un seguit de petites mostres de llibreries i d'editorials i el gruix de l'oferta és, com toca al present, la novetat immediata.
El Parc de la Ciutadella és un indret misteriós, gairebé inquietant, quan hi ha pocs visitants i un recer agradable i lluminós quan s'hi aplega la gent. Ja fa anys que es parla del trasllat del zoo, cosa que em sabria greu, tot i que els zoològics són avui també espècies en extinció. En tot cas molts dels seus racons conserven l'aire romàntic de l'època de l'exposició de 1888. Quan jo era joveneta i m'anava a examinar lliure a l'Institut Verdaguer encara existia el bonic hotel, on ens compràvem mantecados, que és com es deien aleshores els gelats populars. Ens emportàvem l'esmorzar, compràvem el gelat, donàvem menjar als peixos i aquells matins, amb l'excitació que em produïen aleshores aquells exàmens imprevisibles i seriosos, als quals tenies que accedir sabent tota la matèria i una mica més, representaven una gran aventura, una veritable excursió divertidíssima, doncs eren temps de poques francesilles.
A la Ciutadella floreixen entre la vegetació alguns monuments d'èpoques passades que evoquen personatges, avui poc coneguts de tots nosaltres a causa de la miopia dels poders culturals que menystenen allò que ignoren, com deia el poeta castellà. L'única dama entre tants caps de senyors importants del seu temps és el de la pintora Pepita Teixidor. Ahir servia de penja-robes de gorres i senyeres, ja que a la gespa hi havia una colla de nois i noies que potser no tenien cap interès en desxifrar el nom mig esborrat de tan bella senyora, reduït ara a un EP XID, ni l'enigma de la paleta de pintura a sota del seu somriure encisador. El monument va ser obra d'un altre oblidat, Manuel Fuxà, qui en la seva època va comptar amb molts encàrrecs semblants i que també va fer un doll d'escultures destinades als cementiris, cosa que ha propiciat que aquests siguin avui, més enllà dels avorrits passadissos de nínxols monòtons, com una mena de museu del passat a l'aire lliure. Darrerament s'han posat de moda les rutes temàtiques i la curiositat i un cert innocent morbo ha fet que les dels cementiris tinguessin èxit, fins i tot algunes que es fan de nit, per a gaudi d'irreverents visitants una mica necròfils.
De Pepita Teixidor trobareu molt poca informació a internet i costa també molt trobar reproduccions de les seves pintures, la majoria de les quals eren flors pintades a l'aquarel·la, tot i que també va fer retrats i d'altres coses. Pels nostres museus n'hi deu haver algunes, moltes de les quals em temo que dormen als magatzems on, segons m'han comentat, és habitual que s'hi ensopeixi obra femenina en quantitat. Estic segura que si Pepita Teixidor -i tants d'altres pintors de l'època- haguessin tingut la xamba de ser francesos, anglesos, alemanys o suecs, avui podríem trobar llibres, llibrets, calendaris i de tot amb la seva producció. Encara més, viatjaríem embabiecats als museus on els seus quadres gaudirien d'un cert prestigi internacional.
Sempre m'ha sobtat el contrast entre les grans manifestacions de fervor nacional i la desafecció per tantes coses nostres. Se suposa que el patriotisme també hauria de passar per aspectes com ara el coneixement cultural, l'interès en escriure i redactar bé, l'autoexigència qualitativa en tot allò que es fa i aprèn i per una història desacomplexada i allunyada de tòpics excessius que valorés el passar recent com cal. Som un país petit i no ens podem permetre tants oblits i ignoràncies. De Pepita Teixidor trobareu, doncs, poca informació a la xarxa, indret que avui és un cert termòmetre de l'interès per les coses i les persones. Hi ha una interessant web feta pels familiars ja que els Teixidor van ser una família extensa i important, que es va escampar pel món, família d'artistes, industrials i gent interessada per l'art i la cultura. La pintora va assolir prestigi, però va morir jove, abans de fer quaranta anys, i soltera. El feble però actiu moviment de dones d'aquella època, amb Dolors Monserdà i Carme Karr al davant, va promoure el monument, un exemple de coratge i solidaritat. Sí, sí, eren burgeses i tot el que es vulgui, però no era un tema fàcil, aquell. La revista Feminal va parlar sovint de la pintora i de moltes altres dones que feien coses una mica diferents de la resta.
Els monuments d'aquell temps pateixen sovint una manca de cura greu i preocupant. A la majoria dels de la Ciutadella no es poden llegir bé els noms dels homenatjats, entre els quals hi ha pintors, polítics, escriptors, i també actors, com ara Lleó Fontova, cosa que mostra la popularitat del teatre de l'època. Pagaria la pena que al menys alguna referència en aquests monuments fes pedagogia per tal que la gent jove i no tan jove augmentés la seva cultureta. Ja fa anys que s'ha aconseguit que molts arbres portin al peu un cartellet o placa amb el seu nom vulgar, el científic i fins i tot en ocasions la procedència de l'espècie. Gràcies a això hem anar aconseguint una fràgil saviesa botànica, el recordat professor Lluís Cassassas se'ns queixava, en el curs d'una excursió a la Garrotxa, fa molts anys, del fet que per a la gent, tot eren arbres, sense sentir cap mena de curiositat en distingir una alzina d'un roure. També recordo els planys d'un altre professor de la Normal, estos nombres que solo les suenan a 'calle'!!! Les plaques dels carrers, al menys unes quantes, també han anat afegint a sota en molts casos unes breus dades biogràfiques, per cert. Però molts d'aquests monuments dormen el somni de l'oblit, no sé si interessat. Potser s'espera que caiguin a trossos per substituir-los per quelcom modern i avantguardista, a la Ciutadella també en tenim exemples, per cert molt més visibles i fatxendes que aquests discrets busts romàntics.
Fa anys, molts, un dels emblemes ciutadans era la Dama del Paraigua, d'un altre escultor molt valorat en el seu temps, Joan Roig i Soler. Se'n venien estatuetes barates de record i fins i tot en unes pel·lícules barcelonines hi sortia aquella icona en la presentació, icona avui una mica bandejada per aquest drac de coloraines reproduït a tort i a dret i per altres meravelles del frikisme turístic. És una llàstima que siguem una terra de prestatgets miserables on, en lloc de sumar, restem i substituïm. Cosa aplicable a la pintura i l'escultura, però també a la literatura, àdhuc a la política, fins i tot a la política de supervivència. Afortunadament, miracle televisiu, al menys al vespre d'ahir ens van fer Terra Baixa, una obra molt lligada a la gent i a l'ambient representat en aquests monuments discretament amagats i poc restaurats. Tot un detall, considerant les programacions de les darreres Diades, i sense entrar en profunditat en anàlisis guimerians ni qualitatius pel que fa a la versió que ens va oferir TV3.
El gran personatge de Guimerà, Manelic, també va merèixer monument. És a Montjuïc i va ser obra d'un altre bon escultor, Josep Montserrat. Abans senyorejava una plaça immensa, magnífica, que va quedar reduïda a la mínima expressió amb la construcció de la Fundació Miró, sense que ningú no protestés massa. L'estàtua del nostre heroi nacional de ficció, va restar durant un temps desapareguda, malmesa, atropellada per un camió i potser a punt de finar del tot, fins que algunes queixes, entre les quals les d'Albert Marjanedes, la van reivindicar. Signes del temps, vaja.
