LES FLORS DE LA DAMA DEL PARC HAN TORNAT A FLORIR (PEPITA TEIXIDOR I LA SEVA ÈPOCA)

Imatges (viquipèdia): Estàtua de Pepita Teixidor al Parc de la Ciutadella, obra de Manuel Fuxà i retrat fet a la pintora per Ramon Casas.

Pel setembre de 2011 vaig escriure una entrada on mencionava Pepita Teixidor i també feia referència a d'altres estàtues que podem trobar per Barcelona. En aquell moment vaig trobar poca informació sobre aquesta pintora i ja em sembla un miracle que en el seu temps li dediquessin aquesta bonica estàtua al Parc de la Ciutadella, ja que no n'hi ha cap altra, en aquell indret, dedicada a una dama.

No tenia aleshores la pintora entrada a la viquipèdia,  cosa que acabo de comprovat  que ja no és així, per fortuna. La importància de la xarxa ve donada també per la immediatesa amb la qual es poden arranjar els oblits o les errades, en comparació amb els greus llibres enciclopèdics de fa uns anys.

Pepita Teixidor va morir jove, abans de complir quaranta anys, i la seva mort va ser molt sentida. Tenia un gran nombre de coneixences en el món artístic i cultural, el seu germà va ser també un gran pintor, Modest Teixidor. Els pintors i pintores d'aquella època han estat poc coneguts i valorats a partir de l'esclat de les avantguardes i fins i tot menystinguts de forma injusta per determinats sectors de la cultureta. En els darrers anys les coses estan canviant i crec que encara canviaran més. 

La pintora va morir el 1914 i la universitat, amb motiu del dia de la dona, ha recordat la seva figura i la seva obra amb una xerrada. La quantitat d'actes que se celebren a la ciutat fan que sovint molts passin desapercebuts, com m'ha passat a mi amb aquest i per això el menciono avui, en lloc de fer-ho uns dies abans, com hauria estat bé de poder fer. I encara m'he assabentat de tot plegat perquè un jove científic, Oliver Slay, que manté una web amb referències a la genealogia familiar, en la qual hi ha hagut unes quantes persones notables, em va posar un comentari a la meva antiga entrada sobre la pintora, amb enllaços diversos. Slay crec que és renebot de l'artista.

Ara estaria bé que s'aconseguís, amb Pepita Teixidor i amb tants d'altres pintors i pintores del seu temps, veure de tant en tant exposicions retrospectives que apleguessin la seva obra, molta de la qual es deu trobar en mans privades. De moment, al menys, si aneu al Parc de la Ciutadella i veieu el rostre d'aquesta bella dama, ombrejat per la verdor primaveral, ja sabreu una mica més qui era i com és que se la va recordar en aquell indret i en aquell moment. Quan va morir Dolors Monserdà li va dedicar un llibre de contes, Nit de lluna, il·lustrat per una altra de les grans, Lluïsa Vidal. Monserdà va ser, de fet, la promotora del monument. La família va estar molt vinculada al món artístic i va fundar, al carrer de Regomir, la primera botiga dedicada a materials de pintura per a artistes.

Aquesta botiga familiar més endavant es va traslladar a la Ronda de Sant Pere, jo encara hi havia vist una papereria important fins que va esdevenir òptica i ara ja no sé què hi ha. L'any 47 ja s'hi van fer reformes i es van perdre elements i a cada reforma s'ha perdut alguna cosa però, per sort, de moment ens queda la façana amb el nom de la família original.

Solució al 100è JOC LITERARI

El fragment literari que vaig triar per participar en aquesta disbauxa literària pertanyia a La fabricanta, l'obra més coneguda de Dolors Monserdà. La il·lustració també pertany al llibre, que en porta unes quantes, fetes per Enric Monserdà, un germà pintor i decorador de l'autora. A l'inici dels capítols es troben aquestes petites obres d'art. La fabricanta és la història d'una dona coratjosa, espavilada, bona i lletja, o, al menys, poc agraciada, en un món on la bellesa és la millor manera de promocionar, és clar. Aquí trobareu un interessant estudi de Laura Borràs sobre el tema de la bellesa femenina, on fa referència, entre d'altres, a aquesta obra. La veritat és que una protagonista poc convencional físicament és, encara, hores d'ara, en aquest present de barroques aparences post-modernes i corporacions estètiques que ofereixen joventut eterna, un exotisme literari o cinematogràfic.

Precisament sobre Monserdà vaig escriure una de les primeres entrades de Tèrbol Atzur, perquè Monserdà va escriure de tot i més, també poesia i assaig. Un dels encants dels llibres de Monserdà és la visió d'aquella Barcelona amable i diversa, que tantes tragèdies i misèries, però, covava en el seu interior i que tantes tragèdies i misèries hauria de patir, encara.

Si fóssim en un altre país, Monserdà hauria merescut moltes més referències, pel·lícules i sèries de televisió. Burgesa i conservadora, efectivament, cosa que a molta gent no li plau, ara que tothom vol viure com un burgès però poder fer professió de fe progre un dia sí i un altre també. Però és que resulta que aquell burgès català pidelaserrià, l'ofici del qual es limitava a menjar, beure i no fer res, era, en realitat, una construcció intel·lectual i musical adient al context de l'època transicional, perquè una gran majoria de burgesos pencaven força, també.

En el seu context i en la seva situació Monserdà va fer el que va poder per realitzar-se intel·lectualment i per ajudar la dona obrera de forma efectiva, sense renunciar a la vida familiar ni al seu estatus. Hi ha qui bescanta la filantropia dels benestants perquè creu que va en contra de la revolució pendent, però veient el pa que s'hi ha donat, a moltes revolucions, avui magnificades pels llibres d'història de darrera fornada, m'inclino en la meva maduresa pel monserdanisme, la paciència constructiva i per no destrossar mobiliari urbà amb excuses diverses, cada vegada entenc menys l'incendiarisme arrauxat, però sembla que no minva pas i que ja s'admet com a normal que en temps de protesta es trenquin vidres i es malmeti el que sigui. Monserdà va fer un femenisme possibilista i constructiu, vaja.

Costa de trobar els seus llibres, encara que La fabricanta va merèixer una reedició a les, crec que avui desaparegudes, Edicions de l'Eixample, l'any 1992. Jo m'hi vaig ensopegar als encants de Sant Antoni, amb uns quants llibres d'ella, per motius d'espai només en vaig comprar un parell, aquest i La Quitèria. Devien pertànyer a alguna biblioteca personal o col·lectiva, perquè porten uns nombres a l'interior i estaven tots ells enquadernats de nou i de forma homogènia. El meu pertany a la tercera edició, del 1935, feta a Mataró, a la Impremta Minerva.