L'aparició de la nova traducció de l'obra de Proust ha generat una mena de comentaris que, si no fos perquè ja fa temps que m'adono en quina mena de context cultural ens movem avui, resultarien fins i tot inquietants. En tot cas, al blog d'Allau es pot llegir un ampli escrit sobre el tema i accedir a alguns enllaços d'interès.
Malgrat que quedi malament, avui, fer aquesta mena d'afirmacions, no sóc incondicional de Proust, ni puc dir que el conegui amb cap mena de profunditat, cosa que crec que no invalida les meves modestes opinions. El fet és que fa anys va fer una traducció de la seva obra Vidal Alcover, traducció la qual, pel que afirmen ara els experts, no va resultar massa reeixida. Un dels seus defectes, ai, on hem arribat, era l'excés de mallorquinismes. I molts dels experts de l'època en van parlar molt bé, àdhuc els moderníssims.
La traducció d'Alcover, actualment, és possible que no la trobeu a les llibreries, però m'imagino que es pot trobar a les biblioteques. En un país petit on la política de traduccions és tan feble, en un sentit i l'altre, cosa de la qual escriptores com Olga Xirinacs es queixen sovint, permetre'ns aquests luxes de tenir-ne dues de Proust ja resulta una cosa prou estranya (anava a escriure proust estranya, per fer un acudit dolent), encara més quan n'existeix també una en castellà ni més ni menys que de Pedro Salinas i, ara per ara, també entenem aquesta llengua, al menys en la seva variant centralista i normativa.
En un món on cada dia, se suposa, tothom coneix més idiomes, crec que el més adient, com en cinema, seria fomentar la lectura dels textos originals, al menys en aquells casos en els quals les llengües ens són tan properes, o, si més no, d'edicions bilingües, que així podríem comparar i jutjar amb una mica més de coneixement de les fonts de tot plegat. Recordo, fa anys, com Espriu, en la seva època gloriosa, es planyia de la mandra per accedir els originals francesos, per part dels lectors catalans. Un altra tema és el dels mallorquinismes, jo pensava que ja acceptàvem que les formes dialectals eren formes interessantíssimes de la llengua, que calia aprendre i incorporar al nostre vocabulari actiu.
En el tema cultural, anem enrere, com els crancs, i que em perdonin els crancs, que no hi tenen cap culpa. Fa poc escoltava un escriptor d'èxit, afirmava que no entenia aquests escriptors que utilitzen paraules poc usuals i que volen aparentar que en saben més que no pas el lector... Abans se suposava que llegies, al menys els llibres que anomenem clàssics (paraula que també costaria de definir), per passar-ho bé, aprendre i augmentar també la nostra riquesa lingüística, el nostre vocabulari actiu.
Encara més, molts d'aquests suposats mallorquinismes eren, també, molt vius a la Catalunya peninsular, a segons quines comarques, però això no interessa ningú, suposo. Precisament l'habilitat dels escriptors remarcables consisteix en fer-nos propera tota aquesta riquesa, a donar-li oficialitat i viabilitat en el nostre context del present. Fa temps vam llegir, en un grup de lectura, L'amant de Lady Chatterley en una traducció, pel meu gust, excel·lent, de Jordi Arbonès. Es va comentar que semblava una traducció una mica anacrònica, antiga. Ai, però és que l'original potser també ens semblaria antic... De fet, potser fins i tot Proust, en l'original, ens pot semblar, avui, antic, comparat amb el francès del ParísMatch.
El tema és complex, però em sobta aquesta mena de menyspreu, subliminal o no tant, per coses com els mallorquinismes. Els mallorquinismes no existeixen, al menys no existeixen en el sentit que se'ls dóna en aquest cas, són variants de la llengua tan importants, riques, accessibles i magnífiques com, fins i tot, el nostre barceloní més menyspreat o allò que quedi del caló català, per exemple. Tot fa feix i no estem per arraconar amb la granera tants mots i girs excepcionals, fins acabar per matar-los d'asfíxia o tancar-los al bagul dels jaios. Recordo els primers temps de la cançó i com es criticava Raimon, fins i tot en mitjans nostrats i cultes, per cantar massa en valencià. És clar que a tot arreu se'n fan, de bolets quan plou, i també havia sentit gent de Mallorca criticar Maria del Mar Bonet pel fet que cantava massa en barceloní.
No és cap consol, però també amb el castellà passa, tot això, avui. Potser perquè estem immergits en un món cultural gris i mediocre on la llei del mínim esforç és aquella que té més èxit. Si es vol fer una crítica comparativa de les dues traduccions, d'acord, segur que si es fa de forma acurada es trobaran defectes i virtuts diverses en ambdues versions, encara més si es comparen amb l'original, però copiar les quatre ratlles de l'inici o poca cosa més i d'allà inferir-ne segons què em sembla, ai, molt pobre. És clar que fer les coses seriosament resulta llarg i feixuc, demana temps i tranquil·litat i anem tan atabalats... Voleu dir que serem capaços de llegir o rellegir Proust, hores d'ara, en general??? I si resulta que ara els mallorquins rebutgen la nova traducció per l'excés de barcelonismes centralistes????
