Fa una estona escoltava per la ràdio una entrevista al doctor Torralba sobre el seu darrer llibre, que porta un títol poc original però molt entenedor: Saber dir no. La saviesa que allibera. He d'admetre que no he llegit el llibre i que tan sols faig referència al que he sentit a l'entrevista. La conversa amb el pensador ha estat interessant però mentre em sentia molt d'acord amb un gran nombre de les seves afirmacions i reflexions, d'altres no m'han convençut. Un dels temes en els quals ha incidit, no podia ser altrament, ha estat el de la servitud als mòbils i les xarxes i la necessitat d'estar connectats en tot moment i en la irritació d'aquells que esperen la teva resposta i no els arriba.
Més o menys ha dit que pots bandejar una conversa amb la teva filla adolescent mentre estàs responent missatges. Però és que aquest exemple pot transformar-se del tot si raones que potser no respons al missatge del mòbil que t'ha enviat la teva filla o la teva mare, que et necessita, mentre tu t'estàs dedicant a la meditació i la vida contemplativa enmig de la muntanya i el tens desconnectat. La identificació, ni que sigui subtil, dels mals del nostre temps amb la tecnologia i les xarxes socials em sembla inquietant.
Aquests tipus de llibres que, en el fons, són d'això que en diuen autoajuda, ni que sigui autoajuda d'alta volada, estan molt bé i fan pensar. Sempre se n'han publicat i sempre se'n publicaran. N'hi ha de tot tipus, com de novel·les. A l'entorn d'això de saber dir que no s'ha endegat molta literatura, a La plaça del Diamant, en algun moment, es comenta que la Colometa no sabia dir que no. Fa anys es van publicar molts llibres sobre conducta assertiva, en vaig regalar algun a la meva filla, que té molt bon caràcter. Li passa com em passava a mi mateixa sovint de jove i també, de tant en tant de gran, no ets capaç de fer el que voldries per diferents motius, la pressió dels altres o fins i tot, de vegades, la compasió vers alguna persona o el pes de determinada situació.
Aquesta mena de llibres acostument a tenir un èxit temporal, diuen allò que volem llegir i que, en el fons, ja sabem que és així. No sé si fan canviar conductes, potser en algun moment ho aconsegueixen, tot i que conec gent que ha llegit molt sobre el tema educatiu i després, a casa i amb els fills, o a l'aula i amb els alumnes, ha fet tot el contrari del que el llibre aconsellava. Fa molts anys una figura habitual a les televisions i ràdios era la del doctor Corbella, cada festa assenyalada publicava un llibre amb temàtiques diverses destinades a fer-nos reflexionar. El feien anar a centres i escoles a fer xerrades, molt ben pagades, per cert. En el camp educatiu s'ha arribat a l'excés, pel que fa a publicacions de tota mena sobre metodologies, estratègies, capteniments i la resta. Hi ha gent que diu coses sàvies i té ganxo, per exemple el senyor Luri quan reflexiona sobre temes educatius, però no veig que els poders públics pertinents, que sembla que el tenen en compte, el valoren i el llegeixen, en facin un cas excessiu a l'hora de la veritat.
Un autor modern que em fa somriure, tot i que a copia de publicar repeteix plantejaments, és Santandreu, amb tot això de l'art de no amargar-se la vida. Segurament ja no podré llegir Santandreu quan ell sigui vellet o estigui malaltó i potser acabi per matisar les nostres possibilitats de ser feliços, no ho sé. Torralba és tota una altra cosa, té una base filosòfica i teològica profunda i es mou en una dimensió diferent, cosa que tampoc no vol dir res ja que de vegades ens fa més forat el consell d'un veí assenyat i sense títols que no pas la lectura d'un volum de gruix sobre la vida i el seu sentit. Per altra banda, quan els pensadors arriben al poder, normalment no se'n surten, o canvien ells o els canvien els altres o fan moixoni i es retiren o s'enretiren ja que el món és com és i és mou de forma estranya i atzarosa.
Un autor modern que em fa somriure, tot i que a copia de publicar repeteix plantejaments, és Santandreu, amb tot això de l'art de no amargar-se la vida. Segurament ja no podré llegir Santandreu quan ell sigui vellet o estigui malaltó i potser acabi per matisar les nostres possibilitats de ser feliços, no ho sé. Torralba és tota una altra cosa, té una base filosòfica i teològica profunda i es mou en una dimensió diferent, cosa que tampoc no vol dir res ja que de vegades ens fa més forat el consell d'un veí assenyat i sense títols que no pas la lectura d'un volum de gruix sobre la vida i el seu sentit. Per altra banda, quan els pensadors arriben al poder, normalment no se'n surten, o canvien ells o els canvien els altres o fan moixoni i es retiren o s'enretiren ja que el món és com és i és mou de forma estranya i atzarosa.
Resulta més fàcil escriure i aconsellar que no pas posar en pràctica allò que s'escriu i diu, és allò del refrany castellà, consejos vendo pero para mi no tengo. En aquesta entrevista el doctor Torralba també mencionava el fet de què persones admirades després ens deceben quan en sabem la vida personal o les coneixem, tot i que saber la vida d'una persona fa que se l'entengui, no pas que se la justifiqui. Això afecta més als intel·lectuals, d'un futbolista, fins i tot d'un pintor, no n'esperem models ètics, tot i que les coses de vegades són relatives i, per exemple, el senyor Guardiola va esdevenir durant un temps gairebé un model moral.
Els models humans sempre tenen mancances i peus de fang, les persones podem ser de moltes maneres, segons el moment i la circumstància. Pel que fa al passat, és un altre tema que es pot relativitzar, persones excel·lents han tingut infanteses i joventuts difícils i persones estimades i amb una família amorosa i normaleta han esdevingut rebels, rebotades o violentes. Tot pesa, és clar, però amb tants anys treballant a l'escola he vist de tot i més.
Quan jo anava a escola hi havia algunes monges que tenien la dèria de posar-nos exemples propers. Feien referència a d'altres nenes de l'escola i sovint t'adonaves que l'exemple era poc exemplar en molts aspectes però aquelles lloances contribuïen a fomentar l'enveja, terrible pecat capital. Les comparacions sempre són odioses, quina gran veritat. Els humans som febles i un sexòleg pot ser un desastre al llit, un mestre pot educar molt malament als fills i un metge pot fer errades considerables.
També els filòsofos i pensadors són humans, és clar, i per això Jesús, respecte als ensenyaments dels fariseus va dir o van dir que va dir allò de què s'havia de fer el que deien però no el que feien, cosa aplicable a polítics, capellans, escriptors i qui sigui. Tampoc no s'ha de fer ben bé el que ens diu ningú sense meditar-ho a fons i, humans com som, de vegades fem allò que no hauriem de fer sabent que no és el més adient ni correcte, ja que hi ha un component irracional, genètic o el que sigui que determina moltes conductes personals.
L'esca dels pecats del nostre temps, tot i que això de pecat avui està en recessió, cosa lamentable, són el consum i la tecnologia. Sense sacralitzar ni una cosa ni l'altra i admetent que poden generar servituds diverses crec que tenen les virtuts de canalitzar moltes mancances i fins i tot violències congriades de forma irracional. Un molt bon professor que vaig tenir ens recordava que a pagès hi havia, proporcionalment, moltes més malalties mentals que no pas a ciutat, tot i que el tòpic ens digui el contrari.
També quan hi ha guerres acostumen a passar més coses horribles a les zones rurals que no pas a les urbanes i la nostra guerra civil en va ser un bon exemple. I és que a la ciutat hi ha més distraccions, et pots camuflar millor i un no recorda en tot moment que l'avi de l'avi del vei ja ens en va fer una de ben grossa. El consum distreu, ni que sigui de forma momentània i limitada, com ho fa el cinema, avui un art però que en d'altres èpoques també va ser objecte de moltes condemnes morals.
Un dels aspectes més interessants del que deia el senyor Torralba feia referència a les necessàries renúncies vitals i a les pressions sobre allò de querer es poder, un tema antic però avui magnificat. Sembla que el triomf personal, el mateix que la salut, depèn d'un mateix, de l'esforç, de l'emulació. Fins i tot la malaltia sembla avui un esport, se supera el càncer, es corren curses a favor de l'eliminació de les malalties, qualsevol disminució o mancança no és ja res més que una petita diferència, i amb cent anys pots fugir per una finestra i anar a córrer món.
Coses així, molt absurdes sembla que responen a necessitats vitals indefugibles, entre les quals superar la por a la mort i a la limitació inevitable. Un altre tema és el de la superació del fracàs però és que el mateix concepte de fracàs ja hauria de ser objecte de debats aprofundits. La vida sempre fracassa, car tots morim i no marxem entre aplaudiments gairebé mai, tot i que avui hi ha una certa moda surrealista que empeny a aplaudir els difunts cèlebres en els seus enterraments.
Ara farà vint-i-cinc anys de la mort de Montserrat Roig i ja en aquell moment vaig llegir algú, al diari, que no recordo però que incidia amb saviesa en la poca gràcia que tenia el fet d'aplaudir en un enterrament quan sembla que el silenci seria molt més respectuós. El costum s'ha generalitzat ja que som en un món on tot s'aplaudeix, les trobades polítiques en són un exemple lamentable però passa el mateix a molts llocs, com ara als platós televisius. L'altre dia, a la cua del teatre, tenia al darrere un grup de jovent i una noia deia que si moria de forma prematura volia que l'aplaudissin, en l'acte de comiat. Ah, quina ingenuïtat comporten les consideracions sobre morts i enterraments quan ets molt tendre, comptes amb un futur dilatat i tot és possible però improbable.
