CINQUANTA ANYS DE SANTS JORDIS I ALGUNA COSA MÉS

El 23 d'abril de 1966 també va caure en dissabte. Jacqueline Kennedy corria per les fires d'abril andaluses, que per aquí encara no en teníem, disfressada d'espanyola, es proclamava una llei d'amnistia... a París, López Rodó presidia els actes commemoratius de la Diputació barcelonina, a Barcelona hi havia moltes llibreries i poques biblioteques, a la universitat hi havia molts menys alumnes i més ego, hi havia menys escriptors i la TV3 no existia. Inspirat en un llibre en castellà enguany n'ha sortit un en català destinat a vendre's entre aquells que quarentegen i comencen a sentir enyorament televisiu d'un passat no tan llunyà. Aquests mercats de nostàlgia retrospectiva són recurrents i eficaços.

Al meu llibre L'inici del capvespre, Emma, una de les protagonistes, evoca un Sant Jordi de mitjans dels seixanta, lluminós i esperançador en el qual un altre dels personatges, potser el principal o, al menys, l'eix al volt del qual gira la resta, ha guanyat un premi i publicat un llibre de poemes. La vida i l'autora del llibre són una mica dures amb aquest pobre Pep, un estudiant ple d'il·lusions, esforçat i bona persona al qual la vida n'hi farà de seques i de verdes. Tot i que a la novel·la hi havia una gran dosi de ficció algunes coses, com ara aquell Sant Jordi, són una mica autobiogràfiques.

No diré que el dia d'avui no tingui, encara, la seva màgia, però ha canviat molt. Tot plegat s'ha convertit en una mena de supermercat de la frivolització cultural amb elements que em recorden fragments de pel·lícules de Berlanga, i és que en alguns aspectes som fins i tot més hispànics del que voldríem creure. Es publiquen molts i molts llibres, alguns són dolents, mediocres, refregits d'altres anteriors. Ven, sobretot, la gent que surt per la tele sovint i que treu el seu llibre en tal dia com avui. També es venen llibres recomanats per persones a les quals el valor lector se'ls suposa, sense que s'entri a fons en el tema de què per recomanar un llibre t'hauries d'haver llegit tots aquells de les mateixes característiques que pertanyen a la mateixa fornada.

En ocasions, per detalls diversos, m'he preguntat si gent fins i tot lligada al món literari i cultural s'havia llegit a fons allò que recomanava. Però bé, tot plegat és un joc i no te'n pots escapar. Tal dia com avui acostumo a no comprar llibres tot i que ahir en vaig comprar un parell al meu barri i avui me n'ha arribat un altre de forma imprevista. No diré noms per no competir en això de les recomanacions amb d'altres recomanadors i recomanadores.

La llegenda tradicional ja resulta inquietant, en algunes versions, avui una mica maquillades, el nostre Patró de Cavalleria tan sols es belluga quan l'afectada per la fam dracònica és la princesa i quan el drac ja s'ha cruspit unes quantes filles del poble. Als infants d'avui els estranya que princesa i cavaller no tinguin un rotllet, com és natural. El pobre drac, enmig del nostre ecologisme del present, té molts seguidors que el reivindiquen.

En Francesc Puigcarbó incideix avui en el tema de les parafernàlies i rituals, això de les firmes i la resta, que tan bé va reflectir Folch i Camarasa. Fa anys vaig llegir, no sé on ni escrit per qui, un poema que es deia Pregària del diumenge al vespre, en el qual un capellà parlava dels seus sentiments personals quan, el diumenge al vespre, es trobava solet, sense dona ni criatures. 

Era una època, la del poema, en la qual el tema religiós encara tenia un pes i en la qual determinats sectors del clergat havien assolit un cert prestigi esquerranós. Molts joves capellans d'aquella època van penjar la sotana quan els diumenges al vespre se'ls van fer avorrits i repetitius. Amb una certa ironia recupero avui un poema que podria titular Pregària del vespre del dia de Sant Jordi que recull els sentiments de tants lletraferits frustrats pels resultats de la seva primera incursió en la Gran Fira Comercial de la Lletra Impresa. 

Si no ets escriptor mediàtic i ningú no et vol llegir,
si avui has venut dos llibres i un d’ells potser al teu cosí,
si has arribat a sentir-te com si fossis poca cosa,
veient les cues tan llargues del Cerques o del Mendosa,

si sents que la injusta vida d’aquest món d’intel•lectuals
no té en compte la grandesa dels teus textos immortals,
pensa que tot és efímer i que tot és relatiu,
que passarà aquest Sant Jordi i que aviat vindrà l’estiu,

que tota glòria és molt feble, que res terrenal perdura,

que ni llegir fa tan savi ni fa falta l’escriptura,

que llibres millors que els teus de lletraferits notables

no han evitat que els autors les passessin força magres.

L’important és la salut, l’amor, la companyonia,

com es repeteix sovint, parlant de la loteria.

Per cert, caldria explicar bé això de la coincidència entre la mort de Cervantes i la de Shakespeare, ja que la pàtria de l'anglès no tenia el mateix calendari i per tant va morir uns dies després. De Cervantes sempre ens llegeixen tot allò tan bonic que diu sobre Barcelona o sobre el Tirant lo Blanc però no es tan freqüent evocar la seva arribada a la ciutat per uns camins plens de lladres penjats, en aquella època teniem fama, i amb raó, de gent de brega i de lladregots. És clar que després homenatja en Rocaguinarda, ep. Els humans som contradictoris i incoherents, vet-ho aquí.

Levantóse Sancho y desvióse de aquel lugar un buen espacio; y yendo a arrimarse a otro árbol, sintió que le tocaban en la cabeza y, alzando las manos, topó con dos pies de persona, con zapatos y calzas. Tembló de miedo, acudió a otro árbol, y sucedióle lo mesmo. Dio voces llamando a don Quijote que le favoreciese. Hízolo así don Quijote, y preguntándole qué le había sucedido y de qué tenía miedo, le respondió Sancho que todos aquellos árboles estaban llenos de pies y de piernas humanas. Tentólos don Quijote y cayó luego en la cuenta de lo que podía ser, y díjole a Sancho:

—No tienes de qué tener miedo, porque estos pies y piernas que tientas y no vees sin duda son de algunos forajidos y bandoleros que en estos árboles están ahorcados, que por aquí los suele ahorcar la justicia, cuando los coge, de veinte en veinte y de treinta en treinta; por donde me doy a entender que debo de estar cerca de Barcelona...

Un altre llibre que m'he comprat aquests dies, de segona mà, car crec que fa temps que no es reedita, és el de Sebastià Juan Arbó sobre don Miguel, en cas de dubte comprador tinc tirada a mirar enrere, llàstima que no he trobat l'edició que volia, la primera.