PACO CANDEL, HETERODOX. UN CENTENARI

 

 

Francesc Candel Tortajada (1925-2007), conegut com a Paco Candel, ha estat un personatge singular i carismàtic, d’origen valencià, establert a Catalunya. Enguany se celebra el centenari del seu naixement i diferents actes convergiran en la celebració. Va romandre tota la vida al mateix barri, avui molt diferent del de la seva infantesa. Va viure en diferents habitatges de la zona.

He estat llegint aquests dies la biografia del personatge, escrita per Genís Sinca. De fet no és ben bé una biografia, parteix d’un material anterior elaborat a partir d’unes trobades entre Sinca i Candel, abans de la mort de l’escriptor. Sembla que Candel va demanar que ‘no es parlés d’ell’. Aquelles trobades van generar un reportatge molt personal ‘La providència es diu Paco’, una mena de memòries que l’escriptor ja no podria escriure. En aquest extens reportatge ens ensopeguem amb gent propera a Candel, persones i ambients que es poden espigolar en la seva extensa obra narrativa.

Potser l’origen, íntim i personal, del material original, és, a la vegada un element positiu i negatiu. Moltes idees es repeteixen en més d’una ocasió i les referències a la vida quotidiana de l’escriptor (el gat, l’ocell) humanitzen però també distancien. S’ha suprimit material rellevant de l’edició de 2008, com ara unes entrevistes finals molt interessants, i s’ignoren els dietaris de l’escriptor, imprescindibles en una biografia més convencional per una banda però també més acurada i completa. En ocasions ens topem amb una estranya ambigüitat en els judicis polítics i literaris.

Tot plegat fa que suri una mena de manca de rigor històric en el llibre. Les biografies, al menys les que m’agraden, demanen extensió i més rigor i haurien de defugir la frivolitat. També és important la informació gràfica. Candel pot semblar una persona planera i senzilla però té molts matisos, moltes coneixences i moltes influències. L’ha mitificat gent que no l’ha llegit, compta amb un seguiment transversal per part de diferents sectors socials.

El llibre té en alguns moments un gran valor documental, quan parla de persones del barri o que s'hi relacionen, sobretot a l’època de la postguerra i el tardo-franquisme. Tot i que trobem a més a més un ampli ventall de persones, més o menys rellevants, que van contribuir a la fama 'candeliana', potenciada pel carisma de l'escriptor. Candel corre el perill de resultar més simbòlic que real. En tot cas el llibre és una bona primera aproximació al personatge, cal completar-lo amb d’altres textos i, evidentment, amb els títols més emblemàtics de l’extensa producció de l’escriptor. Candel va conèixer i apreciar molta gent diferent. Persones interessants, avui oblidades. Es pot dir que ha estat profeta a la seva terra, el barri on va viure, la biblioteca i algun centre educatiu porten el seu nom, el mateix que un premi literari que ha anat assolint volada i difusió. Té, fins i tot, gegant propi. Un gegant modest, com era ell o semblava ser.

Vaig guanyar en dues ocasions el Premi de Narrativa Francesc Candel. Després, a petició de la meva biblioteca, vaig ser jurat del mateix. Crec que les obres encara es poden presentar en català i castellà i la participació en català s’ha anat incrementant al llarg del temps. El tipus de premis, així com l’acte de lliurament, també han anat variant. Sobre la relació de Candel amb el seu barri fa anys vaig anar a un acte on hi havia l’enyorat Huertas Claveria. Aquest va incidir en què molta gent parla del ‘seu barri’ amb una bona dosi de mitificació quan, en general, ja no hi viu. No era el cas de Candel. Aquest va protestar, va aclarir que al seu barri hi estava d’allò més bé. L’escriptor rumbejava tot sovint una ironia remarcable. En una altra ocasió, en el lliurament del premi, fent referència a la modalitat de poesia va dir que ell no s’havia presentat mai a cap premi de poesia ja que si ‘no eres de la moda que agradava al jurat no tenies res a fer’.

Candel, crec, s’ha valorat més com a personatge que com a escriptor. Fa anys, potser avui no tant, alguns sectors ‘intel·lectuals’ mostraven un cert menyspreu per la seva obra. Però en el meu entorn popular recordo que es llegien força, al menys alguns. Una vegada una persona ‘entesa’ em va criticar que Candel donés veu i suport a autors humils, del barri, que escrivien de forma popular i senzilla. D’alguna manera Candel va entomar i va difondre la realitat d’una societat que estava separada en una mena de compartiments. El PSUC, amb el qual l’autor simpatitzava, va contribuir a un cert coneixement mutu però, al capdavall, la gent es va barrejar poc i encara passa una mica el mateix amb les noves onades migratòries...

La televisió, en alguna ocasió, va portar a la pantalleta narracions seves, malauradament tot es va fer amb pocs recursos. Una de les seves preferides era aquella, impressionant, en la qual una colla de fills es van passant el pare vell de casa en casa, fins que aquest mor pel camí. Pujol, amb totes les seves ombres, era susceptible al gran valor de Candel, al seu tarannà, i es va adonar de la necessitat de 'captar' sectors humans allunyats del que en deien 'la cultureta'. Em sembla que l'afecte i el reconeixement pujolista no feia el pes a segons qui. El mateix que la seva amistat amb persones bandejades del cànon nostrat per motius diversos, com ara Tomás Salvador. 

L'obra sencera de Candel es pot trobar a la 'seva' Biblioteca. He llegit que la filla vol transformar el pis de l'escriptor en museu, tant de bo la cosa tiri endavant. Havia llegit llibres seus, fa temps, narratius i sobre temes importants, com ara aquell en el qual va incidir en 'la nova pobresa' fent un recorregut pels menjadors 'socials'. Em caldrà tornar-hi. He sentit que Sinca havia de ser el comissari del centenari i que després no 'ha fet falta' comissari però que a nivell personal endegarà actes i visites. 

Un llibre molt 'distret' és el que va escriure després de la seva experiència a l'Ajuntament de L'Hospitalet. Paco Candel ha estat apreciat de forma més personal que literària, per gent d'upa però no va semblar mai que tot plegat li pugés al cap i l'apartés del seu entorn. Recordo que en una altre ocasió el vaig sentir comentar, davant de l'arribada de les noves masses migratòries: 'ara resulta que els catalans i els castellans ens assemblem més del que crèiem'.

Aquesta biografia de Candel, amb les seves limitacions, és imprescindible, no tan sols per acostar-nos més al personatge sinó, també, per conèixer a fons una època llarga i ombrívola però amb llums oblidades, i amb molta gent que avui no ens 'sona', gent en ocasions lligada a les parròquies, als bars de barri, metges sacrificats, com els que, en el meu barri, treballaven a Sant Pere Claver. No és ben bé la biografia que m’hauria agradat llegir però és un bon punt de partida i de debat per acostar-nos al personatge, encara que, fins i tot, tinguem d’ell ja un cert coneixement, sempre, inevitablement, parcial. 

En tot cas els centenaris d'escriptors, poetes, periodistes, sovint no tenen la difusió d'altres sectors. De vegades ni tan sols es fan reedicions de l'obra, tot queda molt limitat, lluny de la rellevància que mereix la celebració, amb molt poques excepcions. Esperem que no sigui el cas. En tot cas, al menys, el seu barri, encara que hagi canviat, segurament encara el 'venera', amb excepcions, que sempre n'hi ha alguna. És una sort per a un barri, un poble, comptar amb una figura rellevant i popular, un bon senyal de pertinença, vaja.

Paco Candel, Fernán Gómez, i la nostra història

Amb un degoteig constant van deixant-me, aquesta tardor persones grans, que han passat dels vuitanta anys, tant de l’entorn familiar i veïnal, com d’aquest món dels famosos i coneguts, persones a les quals no he tractat personalment, però que formen part de la meva vida perquè s’han vinculat als records propis i intransferibles, a causa del cinema, la literatura, la ràdio, la televisió. És a dir, a través de formes de gaudi més o menys col·lectiu, del lleure.

Fernando Fernán Gómez, home polièdric i inteligentíssim, ha estat un cas paradigmàtic, perquè m’ha acompanyat des del cinema de les monges, on, de tant en tant, ens passaven alguna pel·lícula de l’època, fins fa quatre dies, ja que va aconseguir, durant la vellesa, continuar en actiu de forma esplèndida. La veritat és que, de joveneta, no entenia com aquí els galans eren tan poc reeixits, si els comparava amb els americans, la veritat. Crec que les noies del cinema espanyol de l’època, en general, eren molt més maques que els senyors. Conxa Velasco, Analía Gadé, fins i tot, més endavant, Teresa Gimpera, s’enamoraven, de forma estranya, i increïble, de Tony Leblanc, Fernán Gómez o Juanjo Menéndez. Fins i tot els guapos, com ara Larrañaga o Arturo Fernández, es trobaven, pel meu gust de l’època, a anys llum d’un Cary Grand, per posar un exemple.

Fernán Gómez admetia que havia fet moltes pel·lícules dolentes, de més jove. Fins i tot el vaig sentir explicar que de vegades agafava papers que no li abellien, per tal de mirar de lligar amb la noia, cosa que no sempre aconseguia. A l’escola ens havien passat els seus films més eteris, Botón de Ancla, l’antiga, Balarrasa, La mies es mucha. Em sembla que era en aquesta darrera, quan, en una escena, el missioner catòlic, que era l’actor, amb la seva ajudanta, Caba Alba, insuperable, s’adonen que els infidels assisteixen a la missió protestant en més gran nombre, perquè allà canten i toquen música. No sé com, aconsegueixen un tocadiscos i aleshores, els infidels, se’n van tots a l’església catòlica. No cal dir que les nenes aplaudíem a cor què vols, de forma apoteòsica i sorollosa, el triomf de la religió veritable. Que la història fos així de surrealista no vol dir que, com sol passar, els actors no fossin magnífics. Moltes d'aquestes antigues cintes hispàniques se salven pels actors, sempre hi ha cinc, deu minuts o més, incomparables.

Una desaparició molt més propera ha esta la de Paco Candel. Hi ha força escriptors i artistes, i també d'altres professionals, que evoquen sovint el seu barri d’infantesa, un barri humil i pobre, que van aconseguir bandejar de la seva vida per, en certa manera, enyorar-lo i idealitzar-lo, i plànyer, després, que hagués canviat, gràcies, sovint, a les desercions dels qui feien fortuna. Podria dir molts noms, però tots els sabem i val més deixar-ho així. Allò de mi calle tiene un oscuroo bar de húmedas paredes, mas yo sé que alguna vez, cambiará mi suerte... era el que pensava molta gent amb aspiracions. No van caure en l’evidència que, si haguessin estimat el barri, i s’hi haguessin arranjat un bon habitatge, com feien els indianos rics, que es construïen la torre al poble i pagaven algun monment, a la llarga, la seva presència hauria donat molt més categoria al vell indret menystingut. Candel va romandre al seu espai propi sempre, cosa que, en una ocasió, durant una xerrada, vaig sentir que remarcava, en presència de l’escriptor, el periodista Huertas Claveria, en pau descansi, també.

Candel va protestar, aleshores: ell vivia al seu barri perquè s’hi trobava molt bé, tenia un pis digne, els amics. No era, doncs, cap mèrit. Però jo crec que sí, que ho era. La Zona Franca actual és un bon barri, ple de jovent i d’iniciatives, viu i agradable, però ha passat èpoques dolentes, menystingut per la Barcelona més fatxenda, amb zones con Can Tunis, antiga platja, que s’havien anat fent malbé amb l’acolliment de marginats i consumidors de droga. Candel sempre hi va ser, per potenciar activitats diverses que, molta cultureta de poca volada però amb grans pretensions, considerava naïf. Jocs florals, publicacions de iaios castellans lletraferits, xerrades... El barri li ha estat fidel i ha donat el seu nom a moltes coses, a un concurs literari que ha anat tenint molt prestigi al llarg del temps, a la biblioteca, ara molt més gran i reeixida que en els seus inicis. Candel és un punt de referència, un mite per a la nova Barcelona, per als nous catalans d’abans, d’avui i de demà. El seu barri l'ha estimat i li ha agraït la feina.

Crec que ha estat més estimat que llegit, Candel, però a la seva biblioteca del barri es pot trobar l’obra completa, acuradament recollida. Aquestes disquisicions estèrils sobre si és o no cultura catalana el que es fa en castellà, poden tenir justificació en alguns casos, però en el de Candel, l’evidència és, per a mi, aclaparadora, i tant, que sí! Jordi Pujol el respectava i era un bon amic seu, malgrat que Candel no el va votar mai. I no m’estranya gens, la categoria moral desvetlla admiració en tota persona amb un bri de sensibilitat. Candel va palesar el que era Catalunya, més enllà de l’Eixample barceloní o de les pairalies romàntiques. Res no va ser igual després dels seus escrits.

Tinc una foto amb ell, que no em coneixia, perquè en dues ocasions m’han donat el premi de narrativa que porta el seu nom, la primera vegada, la de la fotografia, en narració històrica i la segona en narració de tema lliure. Aquesta primera vegada Candel encara estava molt bé, recordo que va ironitzar sobre el fet que a ell no li havien donat mai cap premi literari. Parlant dels de poesia, amb una mena de sornegueria seriosa, d'un humor molt personal que les anava deixant anar com qui no diu res, va comentar, no m’he presentat a cap premi de poesia perquè pot ser que el jurat no sigui de la moda de poesia que tu escrius, una cosa així, veritat immensa, que he comprovat amb escreix. Relativitzava, doncs, l’èxit literari i, jo crec, tots els èxits.

Aquesta fotografia, que incloc, també va provocar moltes bromes, ja que més d’un em preguntava si era el meu marit, aquest senyor, ja que també porta barba i la té prematurament blanqueta. Òndia, jo m’ofenia, el meu marit és molt més jove! Però potser sí, que hi tenia una retirada. La segona vegada que em van donar aquest premi, Candel ja estava molt malalt, el van acompanyar a seure, no es va aixecar durant l’acte i em va sobtar que en un parell d’anys hagués fet aquell baixon, però així és la vida i ja ho sabem, en un instant malaurat podem passar de la plenitud a la decadència, decadència que sempre, d’una manera o d’una altra, arribarà. Descansi en pau Paco Candel al barri celestial, modest i entranyable, de la bona gent.