Em van demanar un article per a la revista de l'Associació NODAMEN, de l'Escola de la Dona i del mes de febrer, sobre el tema del tancament de llibreries emblemàtiques però vaig insistir en què volia inserir la reflexió en un marc més general, ja que trobo que les coses no són tant senzilles com de vegades semblen. El penjo per si pot ser d'interès per algú altre.
REFLEXIONS SOBRE LLIBRES I LLIBRERIES
El tancament definitiu de la llibreria Catalònia, després de vuitanta-vuit anys de vida, amb alts i baixos i problemes diversos lligats a canvis socials i polítics en moltes ocasions, ha desvetllat molts planys i protestes. En aquests darrers anys hem perdut, a la ciutat de Barcelona, molts comerços antics. Pel que fa a llibreries, personalment vaig sentir molt el tancament d’ONA, per exemple.
De fet, també durant aquests anys s’han obert un gran nombre de nous i grans espais. La petita llibreria, la papereria de barri, el mateix que el petit comerç, han patit les conseqüències de la instal·lació de grans superfícies. Als barris, la immigració ha generat un nou petit comerç, però la llibreria no compta amb aquesta possibilitat de resurrecció, al menys, de moment.
No crec que es llegeixi ara menys que abans. La gent va a escola de forma massiva i veig que es llegeix al metro, a l’autobús, al tren. Els clubs de lectura tenen cues d’espera. Més aviat diria que potser s’escriu molt més. També he llegit que es publica en excés però crec que potser es publica de forma oportunista, immediata, un signe dels nostres temps, del consum ràpid i de la impossibilitat de triar amb cura entre tanta producció. El món s’ha fet petit i ens ofereix tant de tot que no ho podem abastar de forma crítica.
No crec que siguin el llibre electrònic, l’ordinador o els nous estris allò que hagi fet caure les vendes de llibres. En tot cas aquests estris han diversificat els suports, les ofertes, com ha passat amb la música però crec que hi ha d’altres aspectes poc comentats i molt més evidents. Un d’ells és la bona oferta de les biblioteques públiques i un altre la manca d’espai en els pisos actuals per a conservar una biblioteca en paper, acuradament classificada i prou nombrosa, ja que avui el nostre poder per a l'adquisició de llibres és molt més gran que en d'altres temps. Sempre em ve al cap el mariner Luard del Cafè de la Marina, que explica embadalit com posseeix un sol llibre que llegeix i rellegeix de forma constant.
Hi ha qui se m’enfada quan li comento que crec que les biblioteques haurien de fer pagar alguna cosa, ni que fos simbòlica, pels seus serveis. Els llibres d’actualitat en préstec haurien de generar algun benefici als autors. Això no revitalitzaria el sector però seria una ajuda més i ens faria donar valor a la lectura en una època en la qual es confon sovint valor i preu. En els mateixos clubs de lectura públics moltes vegades el llibre no s’ha de comprar (ni triar), ja que es disposa de lots del mateix volum que s’amollen als participants.
Ens planyem de la desaparició de llibreries emblemàtiques però caldria reflexionar i preguntar-nos quants llibres comprem i llegim per any o quantes vegades, durant els darrers mesos, havíem entrat i comprat en aquestes llibreries emblemàtiques i enyorades. Ben segur que si som sincers haurem d’admetre que la nostra contribució al manteniment del sector ha estat ranci i gasiu, poc generós. És clar que el tema econòmic també té un pes, no ho negaré.
En el fons estem davant d’un gran canvi en els usos culturals, en els hàbits lectors, un canvi que només podrem valorar en perspectiva d’aquí uns anys però que va molt lligat a les possibilitats que generen les noves tecnologies, a la globalització i fins i tot a l’augment de cultura i educació per part de la majoria de la gent, tot i que sembli paradoxal. Ens hi haurem d’adaptar, de grat o per força. Al llarg dels anys vas veient i patint canvis i transformacions i pot ser que en algun moment hi hagi un retorn a la petita llibreria propera, de barri, qui sap. A totes les bugades es perden llençols i hauríem de conservar amb cura i amor aquests llençols quan són al nostre abast i no pas quan se n’han anat riu enllà. La Catalònia era part de la nostra història, fins i tot de la dels pares, tot i que tampoc en els darrers anys era la mateixa d'abans. Però vuitanta, cent anys, que són molts per a la vida d’una persona, són molt pocs mirats en perspectiva.
Encara tinc un record boirós de la Llibreria Porter, en aquell Portal de l’Àngel de la meva infantesa i joventut. També de la Bosch i de la Castells i de tantes altres, com d’una papereria-llibreria del meu barri que responia al romàntic nom de La Caravel·la i en la qual vaig comprar els meus primers llibres juvenils, aleshores l’oferta era pobra i reduïda, la col·lecció Historias, la col·lecció Cadete, les Aventures de Guillermo. Podem deixar constància d’aquests records amb una mica de nostàlgia però també amb il·lusió pel present i esperança en el futur, fins i tot en el futur de la literatura, el valor de la qual rau en el contingut i no pas en el suport. I és inevitable, en escriure sobre tot plegat, no recordar les persones-llibre que en aquella inoblidable Farenheit 451 mantenien el caliu de les obres de qualitat. Avui el que costaria més seria fer una tria en profunditat, em sembla.
M’han explicat que pràcticament més del noranta per cent del que es publica als dos anys i escaig tornar a ser pasta de paper. Les parades de llibres d’ocasió compten sovint amb exemplars que fa un any eren novetat, a preus de saldo. Per trobar un volum no reeditat que té poc més de tres o quatre anys has d’anar a parar a l’oferta de les llibreries de vell, que funcionen força a la xarxa. Els autors sabem prou bé el disgust que et provoca saber que els exemplars d’un teu llibre que té l’editorial es destruiran i que te’n pots quedar uns quants, si vols i pots. Fins i tot es preferible destruir i tornar a editar que no pas intentar vendre un llibre antic, pel fet que el disseny canvia, com el tipus de lletra, i el públic vol veure-ho tot nou, nét i polit.
Són aspectes del present que afecten al llibre però també a molts altres béns de consum, com la mateixa roba. Hauríem de reflexionar en profunditat sobre tot plegat car ja hem fet realitat, amb escreix, la pretensió dels manaies del Món Feliç de Huxley, com més sargits més empobrits, llençar és millor que sargir.
(Mes enllà de les llibreries és preocupant la desaparició d'espais urbans amb una certa tradició, la darrera alarma ha estat la del Bar Marsella, del Raval, però aquest és un problema que Barcelona pateix des de fa moltes dècades, del qual ja es queixava el meu jaio, el poc afecte pel passat recent i potser és que ens perd l'estètica, com deia Don Miguel. O la fatxenderia i la pela, diria jo).
