Georges Moustaki ha mort i no ha estat cap sorpresa, feia temps que estava malalt. Les darreres actuacions a Barcelona, per cert, tot i que van comptar amb un públic fidel feien patir una mica. Constato que la meva discoteca, on es barregen vinils, cintes de cassette i dvds compta ja amb més cantants morts que vius, ben mirat. Així és la vida, porta a la mort, de forma inexorable. Per la televisió parlen de conjunts musicals que desvetllen la nostàlgia dels qui tenen quaranta anys, que els recorden de la seva adolescència. A mi no em sonen de res, quan tens criatures petites el teu món és un altre, la música d'una part dels vuitanta i noranta gairebé no existeix per a mi llevat de les cançons dels Pallassos de la tele, dels Barrufets, dels Nins o del Xesco Boix, un altre desaparegut de forma prematura.
Quan els fills arriben a l'adolescència tornes a posar-te una mica al dia, Mecano, Duncan Dhu. No entens que els troben, a tots aquests, aleshores, si els compares amb allò que cantaves i ballaves en el teu temps . N'hi ha molts de catalans que estan promocionant força en l'actualitat i que a mi em semblen uns sòmines. Com és possible que no surti més per la televisió algú com Cesk Freixas? Al menys és crític, es preocupa per alguna cosa més enllà del seu melic.
La literatura escrita per joves promeses és també sovint insubstancial. He llegit alguns llibres ben escrits però que no van molt més enllà de noi busca noia i jo busco feina i torno de tant en tant a les meves arrels rurals. Em temo que els anys m'ho fan veure tot de forma excessivament crítica. I em pregunto per què les noies de quinze anys continuen xisclant davant de les actuacions de grups musicals formats per nois amb cara de nena. Em pregunto per què ho feia jo també, quan anava a veure concerts del meu temps, que més aviat eren matinals, aleshores.
La meva filla, que és d'una altra generació, també s'ho pregunta, també va fer llargues cues amb les amigues per anar a cridar i fer brega i taral·lejar bestieses diverses. I ex-alumnes que avui són mares serioses i responsables, també s'ho pregunten. Té a veure tot plegat amb alguna cosa substancialment femenina? No queda bé dir-ho però em temo que deu ser així, als xicots els agafen d'altres dèries però no pas aquestes.
En tot cas no me'n puc estar, de tant en tant, de passejar pel you tube a la recerca de tots els meus cantants morts, fins i tot intento retrobar aquells que ja eren morts quan jo vaig néixer i que avui m'agraden més que abans, com Gardel. Coses de l'edat, suposo. Ja pertanyo, de grat o per força, al club musical dels cantants morts. Bé, dels francesos antics ens queda Aznavour, encara, incombustible. A la xarxa l'han assassinat més d'una vegada i ell s'ho ha pres amb bonhomia i amb la distància que dóna l'experiència vital i l'excel·lència artística.
I ens queda encara, i que sigui per molts anys, el Duo Dinámico, ep, poca broma.
I ens queda encara, i que sigui per molts anys, el Duo Dinámico, ep, poca broma.
