CUINA D'ALTA VOLADA I AMORS DIFÍCILS

Aquest cap de setmana, a la sala de cinema de Batea, ha arribat la pel·lícula Un mos exquisit i, cosa singular a causa de les poques vegades que passa, l'he vista en versió catalana. Es una pel·licula recent, dirigida per Christoffer Boe, cineasta i guionista de prestigi, danès, amb títols ja força rellevants. He llegit en algun lloc que aquest director és d'ideologia anarquista però en aquesta pel·lícula, al menys, d'anarquisme, poquet. Aviso que faré una mica de spoiler, avui.

Es tracta d'una història convencional, protagonitzada per una parella de cuiners ambiciosos, joves i guapos, que fan aquesta cuina moderna i rareta enfocada a guanyar estrelletes Michelin i, de fet, serà això de l'estrelleta el que farà esclatar els problemes matrimonials, tot i que ja venen d'abans. I és que la dedicació excessiva a una dèria, sigui la que sigui, fa que t'oblidis del context i tinguis poca cura de la família, en aquest cas, dona i fills, cosa que els homes feien sovint sense que ningú no s'escandalitzés. Un argument, doncs, molt tradicional i fins i tot tirant a carrincló, si no fos que els actors principals son de categoria, una atractiva parella, poc coneguda per nosaltres. Entre els secundaris caldria destacar la nena que fa de filla gran del matrimoni.

La narració fa salts en el temps i es divideix en parts que porten el nom dels quatre sabors canònics. Aquests salts en el temps en algun moment estan mal resolts i sembla que no acabin de lligar. Crida l'atenció que en la moderna Dinamarca les infidelitats tinguin encara tan greus conseqüències, no vull ser dolenta però sembla que quan la infidel és la dona el tema és més punyent, vaja. I tampoc no s'entén que s'emboliqui amb un mitja cerilla o que es deixi enredar per aquest xicot d'una forma tan absurda i maldestra i que es vengui per tan poc, la veritat.

El guió juga amb nosaltres, ens fa patir, sempre sembla que vagi a passar alguna cosa grossa però tot es resol prou bé. No entenc gens que en alguna promoció me l'etiquetin com a thiller, fins i tot com a thriller eròtic. Misteris de la propaganda o de la confusió existent en això dels gèneres cinematogràfics, o, cosa freqüent, que en ocasions s'escriuen crítiques de tota mena de coses sense un coneixement en directe. Fa anys un crític de música clàssica va ressenyar un concert i després va resultar que l'havien anul·lat per diferents circumstàncies, en podria explicar uns quants casos. 

Tot acaba bé, em sap greu anticipar el desenllaç però no me'n puc estar. Malgrat el conservadurisme evident, i la poca originalitat de la història de fons, he de dir que m'ha agradat, passes una bona estona, està molt ben filmada, els actors son bons i eficaços, i si li voleu cercar moral subjacent podríem anar a parar a això de la conciliació familiar, que no era cap problema quan la mama es quedava a casa o feia feinetes de poca volada. També ens pot fer meditar en l'ambició professional i els seus excessos, de fet em temo que la història no podria continuar bé, precisament perquè el cuiner ambiciós i, en ocasions, cruel i abusiu amb els treballadors, triomfa de totes totes i em temo que encara tindran tots dos menys temps per fer-se cas mútuament i tenir cura dels infants. Pel que a la cuina d'elit, no sé si la pel·lícula ironitza o li dona suport. Potser el dinar familiar amb entrepans és una mena de símbol final a favor de la senzillesa, el protagonista té un germà bonhomiós -que no entenc perquè ha de ser físicament tan diferent del triomfador-, que fa una cuina casolana i senzilla, feliç i simpàtic, però que està com un toixò, que tampoc no calia.

Pel mig hi escampen una mica de marro eròtic, que tampoc no és excessiu, considerant que som davant d'una pel·lícula del lliure nord enllà. Un bon producte, per a tot tipus de gent, ben fet i ben presentat, cosa que tractant-se de temàtica cuinera està molt bé que sigui així. I he de dir que m'alegro quan, de tant en tant, les coses acaben bé, al menys quan s'acaba la pel·lícula que ja deia Welles que depèn d'on posis el The End, això del final feliç. 

UN MOS EXQUISIT. Direcció: Christoffer Boe. Guió: Christoffer Boe i Tobias Lindholm. 104 minuts. Dinamarca (2021). Amb Nikolaj Coster-Waldau, Katrine Greis-Rosenthal i Flora Augusta

LA CULPA I LA PARAULA

Un jove oficial de policia ha estat suspès de forma temporal del servei i s’ha vist obligat a treballar, en espera del judici per uns fets que tan sols esbrinarem al final de la història, al servei d’emergències.  Rebrà, entre d'altres, la trucada d’una dona espantada, a la qual semblen haver segrestat. Trasbalsat, l’home intentarà ajudar la suposada víctima. A partir d’aquí, amb un sobri i únic decorat i, bàsicament, amb un sol protagonista i els seus telèfons, es desenvolupa The Guilty, una història complexa, que no és el que sembla, i que no voldria etiquetar fàcilment com a thriller,  ja  que va molt més enllà i hi convergeixen temes diversos.

És aquest el primer llargmetratge d’un jove director, Gustav Möller, que fins ara sembla que tan sols havia rodat un curt. El seu extraordinari protagonista, Jakob Cedergren, tampoc no és conegut a casa nostra, però sí en el seu país, on ha treballat al cinema i a la televisió. La cinematografia danesa, com la majoria de la que es fa a Europa, ens arriba poc i malament, però darrerament hem pogut gaudir d’algunes sèries excel·lents d’aquell país.  Expliquen que el director es va inspirar en un podcast de ficció basat en un fet  real.

Sigui com sigui la pel·lícula ha estat molt ben rebuda a tot arreu, començant pel seu propi país d’origen. El tema dels serveis d’emergència telefònics està, encara, poc explotat en el nostre cinema. Molta gent jove hi ha treballat o hi treballa i possiblement s’identificaran amb el que comporta conèixer problemàtiques que en ocasions no es poden resoldre bé del tot o de les quals no en sabrem mai el desenllaç. I també, com en aquest cas, els qui en formen part evocaran el gran nombre de trucades absurdes, tan inútils com aquestes anades a les urgències mèdiques per coses banals.

La pel·lícula es va endegar en menys de dues setmanes de rodatge, un parell de càmeres i uns despatxos policials. I un gran actor, és clar, que ha de recórrer gairebé sempre a primers plans i, per tant, ha de forçar la seva expressivitat i fer que es percebin els seus sentiments d’angoixa. No és del tot original pel que fa a la seva unitat de temps i lloc o a l’ambient claustrofòbic, la immobilitat que impossibilita, a algú acostumat a bregar al carrer, fer res de forma directa. Els actors invisibles, que acompanyen amb les seves veus angoixades el rerefons de la narració, també s’han de tenir molt en compte, resulten extraordinaris, malgrat, fins i tot, que no coneguem la llengua original.

Estem davant d’una ficció molt ben resolta i mesurada, amb la intenció de mantenir la nostra atenció amb uns elements minimalistes. Això fa que acceptem algunes trampes inevitables, no sabrem fins al final els problemes del policia i el guió dona un gir inesperat en un moment concret que evidenciarà que quan es volen fer bé les coses sovint es pot caure en el parany de complicar-les i que l'infern és empedrat de bones intencions. 

Tot i amb això, un final relativament obert ens deixarà amb una inquietud lleument esperançada. Que a Dinamarca els serveis socials semblin tan inoperants o curts de mires com a casa nostra, considerant la realitat familiar dels personatges que pateixen la situació plantejada, costa de creure. Però, qui sap, potser tenim aquelles societats nòrdiques massa idealitzades.

Tot plegat no treu mèrit al conjunt. És aquesta una molt bona pel·lícula, cosa que en tractar-se de la primera pot representar, fins i tot, un llast per a un director tan jove i arriscat. Evidencia el fet de què per endegar coses interessants i ben explicades fa falta poca cosa, quan hi ha grapa al darrere. Ha guanyat ja premis i reconeixements diversos i podria ser que arribés als mítics óscars i tot. De moment aguanta més temps a la cartellera que d'altres, tot un mèrit.