CUINA D'ALTA VOLADA I AMORS DIFÍCILS

Aquest cap de setmana, a la sala de cinema de Batea, ha arribat la pel·lícula Un mos exquisit i, cosa singular a causa de les poques vegades que passa, l'he vista en versió catalana. Es una pel·licula recent, dirigida per Christoffer Boe, cineasta i guionista de prestigi, danès, amb títols ja força rellevants. He llegit en algun lloc que aquest director és d'ideologia anarquista però en aquesta pel·lícula, al menys, d'anarquisme, poquet. Aviso que faré una mica de spoiler, avui.

Es tracta d'una història convencional, protagonitzada per una parella de cuiners ambiciosos, joves i guapos, que fan aquesta cuina moderna i rareta enfocada a guanyar estrelletes Michelin i, de fet, serà això de l'estrelleta el que farà esclatar els problemes matrimonials, tot i que ja venen d'abans. I és que la dedicació excessiva a una dèria, sigui la que sigui, fa que t'oblidis del context i tinguis poca cura de la família, en aquest cas, dona i fills, cosa que els homes feien sovint sense que ningú no s'escandalitzés. Un argument, doncs, molt tradicional i fins i tot tirant a carrincló, si no fos que els actors principals son de categoria, una atractiva parella, poc coneguda per nosaltres. Entre els secundaris caldria destacar la nena que fa de filla gran del matrimoni.

La narració fa salts en el temps i es divideix en parts que porten el nom dels quatre sabors canònics. Aquests salts en el temps en algun moment estan mal resolts i sembla que no acabin de lligar. Crida l'atenció que en la moderna Dinamarca les infidelitats tinguin encara tan greus conseqüències, no vull ser dolenta però sembla que quan la infidel és la dona el tema és més punyent, vaja. I tampoc no s'entén que s'emboliqui amb un mitja cerilla o que es deixi enredar per aquest xicot d'una forma tan absurda i maldestra i que es vengui per tan poc, la veritat.

El guió juga amb nosaltres, ens fa patir, sempre sembla que vagi a passar alguna cosa grossa però tot es resol prou bé. No entenc gens que en alguna promoció me l'etiquetin com a thiller, fins i tot com a thriller eròtic. Misteris de la propaganda o de la confusió existent en això dels gèneres cinematogràfics, o, cosa freqüent, que en ocasions s'escriuen crítiques de tota mena de coses sense un coneixement en directe. Fa anys un crític de música clàssica va ressenyar un concert i després va resultar que l'havien anul·lat per diferents circumstàncies, en podria explicar uns quants casos. 

Tot acaba bé, em sap greu anticipar el desenllaç però no me'n puc estar. Malgrat el conservadurisme evident, i la poca originalitat de la història de fons, he de dir que m'ha agradat, passes una bona estona, està molt ben filmada, els actors son bons i eficaços, i si li voleu cercar moral subjacent podríem anar a parar a això de la conciliació familiar, que no era cap problema quan la mama es quedava a casa o feia feinetes de poca volada. També ens pot fer meditar en l'ambició professional i els seus excessos, de fet em temo que la història no podria continuar bé, precisament perquè el cuiner ambiciós i, en ocasions, cruel i abusiu amb els treballadors, triomfa de totes totes i em temo que encara tindran tots dos menys temps per fer-se cas mútuament i tenir cura dels infants. Pel que a la cuina d'elit, no sé si la pel·lícula ironitza o li dona suport. Potser el dinar familiar amb entrepans és una mena de símbol final a favor de la senzillesa, el protagonista té un germà bonhomiós -que no entenc perquè ha de ser físicament tan diferent del triomfador-, que fa una cuina casolana i senzilla, feliç i simpàtic, però que està com un toixò, que tampoc no calia.

Pel mig hi escampen una mica de marro eròtic, que tampoc no és excessiu, considerant que som davant d'una pel·lícula del lliure nord enllà. Un bon producte, per a tot tipus de gent, ben fet i ben presentat, cosa que tractant-se de temàtica cuinera està molt bé que sigui així. I he de dir que m'alegro quan, de tant en tant, les coses acaben bé, al menys quan s'acaba la pel·lícula que ja deia Welles que depèn d'on posis el The End, això del final feliç. 

UN MOS EXQUISIT. Direcció: Christoffer Boe. Guió: Christoffer Boe i Tobias Lindholm. 104 minuts. Dinamarca (2021). Amb Nikolaj Coster-Waldau, Katrine Greis-Rosenthal i Flora Augusta