SEXTINEJANT

Sobre allò què és o no es poesia trobarem moltes definicions, explicacions i filosofies. Hi ha persones conegudes que em diuen que no els agrada la poesia, la consideren una mena de gènere literari minoritari i difícil, però la poesia, entesa d'una forma generosa, ha estat un gènere ben popular fins fa, com qui diu, quatre dies. Ja no es recita tant en veu alta com abans però encara queden molts rapsodes i jo diria que és aquesta una activitat en procés de recuperació, lligada a la lectura en veu alta, que també havia anat de baixa.

Un altre tema és que hi hagi poesia que ens agradi i poesia que no, com pot passar amb la música i fins i tot amb la gastronomia. No hi ha res que hagi d'agradar tothom, ni en el mateix moment. De poesia n'hi ha per a molts moments i per a moltes circumstàncies.

Com ha passat amb la pintura figurativa, s'ha estès durant molt de temps la idea de què la poesia sense rima ni ritme, o sigui, suposadament lliure, era millor que aquella altra tradicional, encotillada en estrofes. Hi ha concursos de poesia als quals, si rimes i comptes síl·labes, no cal ni que t'hi presentis. També hi ha els ortodoxos de les estructures, és clar. Hi ha de tot ja que divers és el món i diversa la gent. En tot cas percebo que hi ha moltes persones a qui agrada escriure i llegir poesia estructurada. 

Fa uns dies una amiga també escriptora, la Sílvia Romero, em va fer arribar un llibre de sonets, inèdit. Són sonets una mica lliures, és un recull eclèctic, però, de fet, tots els poemes són sonets. 

Durant anys, per Nadal, van ser habituals les dècimes per recitar, tant és així que una tieta de la meva mare sempre em demanava per festes, quan jo era petita, que recités la dècima. Vaig recitar dècimes sense saber què ho eren i moltes de les felicitacions que repartien escombriaires, cartes, vigilants i serenos, eren dècimes. Recitar la dècima comportava, després, passar la guardiola per tal que els parents assistents a l'àpat nadalenc tinguessin un detall i hi dipositessin alguna monedeta.

Un amic, l'historiador i actor Jaume Comas, ens ha enviat per Nadal una preciosa Sextina, que copio al final d'aquesta entrada per tal que en gaudiu. La sextina, a la viquipèdia, ve explicada així:

La sextina és una composició poètica d'alt retoricisme que ha tingut una certa tradició en la literatura catalana, tant en escriptura com sobretot en lectura i en recitat. La sextina és un poema que té sis estrofes de sis versos cada una, normalment decasíl·labs, més una tornada opcional de tres versos.

La particularitat rau que cada vers té una paraula rima, sovint un mot fènix (mot que només rima amb ell mateix o amb un nombre molt limitat d'altres rimes) que va apareixent en cada una de les posicions dels versos en les estrofes, és a dir, que si el primer vers de la primera estrofa té una rima, aquesta s'haurà de repetir en el segon vers, en el tercer i així successivament però en cada una de les estrofes. La paraula rima és preferentment bisíl·laba i, si és un verb, ha d'anar en infinitiu.

No és necessari que la posició de la rima sigui correlativa, sinó que pot anar variant. Tanmateix la combinació clàssica de les rimes és ABCDEF, FAEBDC, CFDABE, ECBFAD, DEACFB i BDFECA, i donat cas que hi hagi tornada, aquesta rimarà bAdFeC, amb paraules-rima a l'interior (immediatament abans de la cesura) i al final de cada vers.

Els poetes contemporanis, al menys uns quants, han escrit sonets, dècimes i sextines. La sextina ha tingut una gran tradició a casa nostra, aquí podeu accedir a un article sobre el tema, del senyor Bargalló, que fou el primer conseller sense corbata, en temps pretèrits. Recordo les crítiques que se li van fer a causa de l'absència d'aquella peça de vestir, avui, quan ja hem passat als polítics ensamarretats, aquelles crítiques semblen prehistòriques.

Joan Brossa, que no era pas un poeta carca, precisament, va ser un gran sextinaire, per la xarxa es poden trobar moltes sextines seves. En castella el terme sextina també fa referència a una composició de sis versos de llargada diversa.

La poesia estructurada demana un esforç evident, a banda de la volada poètica és també un joc lingüístic interessant. Avui hi ha qui pensa que escriure una prosa a trossets, en forma de columna, és fer poesia. Amb la pintura ha passat una cosa semblant. Però vaja, si un pensa que escrivint el que sigui escriu poesia, doncs ja deu ser poesia, allò que escriu, car la intenció és el que compta. 

La llàstima és que a escola no es fomenti l'escriptura de poemes mesurats i tradicionals, els poemets que fan els escolars per encàrrec dels professionals de l'educació, àdhuc els escolars de secundària, acostumen a ser lamentables, tot i que sempre hi ha excepcions i autodidactes. 

El més curiós és que molts infants acostumen a considerar que els seus poemes han de rimar, ni que sigui a base d'infinitius i participis o afegint paraules que no tenen res a veure amb el contingut. Un exemple, entre molts que es poden trobar a la xarxa, en el qual el final és contundent, això de és un encís com un pis, clama al cel. Hi ha coses que s'haurien de polir, abans de publicitar-les a internet.

Jo he escrit moltes coses diferents, també sonets i dècimes, però no he escrit, fins ara, sextines, tot i que m'hi posaré aviat. Encara no he enviat la postal virtual, amb poema i dibuix, que cada any faig arribar als amics i coneguts i que després penjo al blog. De moment, amb permís de l'autor, reprodueixo la sextina nadalenca que m'ha fet arribar Jaume Comas i que quan més la llegeixo, més m'agrada.

Clau vella i porta nova

Amb clau de pany de cop bado la porta

al pàmpol que esdevé l’última fulla

al calendari que desfulla els mesos

a les engrunes de neguits a taula

i al culet de fracàs d’aquella copa

de l’any que ja ha tocat totes les tecles.

Dispost de nou a percudir les tecles

penjo el no molesteu al pom. La porta

cloc i afino les notes d’una copa

de vi novell ingenu com la fulla

acerada dels ganivets a taula

que lluen al convit parat pels mesos

Empenyerem els dies dotze mesos

maldant tot l’any per encertar les tecles

sols a l’estudi els colzes a la taula.

Atzar d’amor repicarà a la porta,

tremolarà el desig com una fulla

superb futur sense barret de copa.

Alegres alçarem la nova copa

i esperançats encetarem els mesos.

El sol consonarà rebrots de fulla;

en fast de festa compassant les tecles

retortes caramelles porta a porta

repetiran de neules i de taula.

Reis de paper despararem la taula

adoctrinats de no trencar cap copa

voldrem per Pasqua un xic de mona: "Porta

un altre got que l’any està de mesos"

i de postres deslliurarem les tecles

abans no es torni a entenebrir la fulla.

Vivim i girem full com cau la fulla.

Sense esma al primer crit seureu a taula

narcisos, cintes, anastasis, tecles;

moltes mercès emplenareu la copa;

les eulàlies coronareu els mesos:

festes majors ens obriran la porta.

Del verd que es porta mudarem la fulla

vermut i mesos finirem a taula

maridarà la copa el tast de tecles.

“Sextina nadalenca”. Jaume Comas. 2016