DES DEL SEU RACÓ A MONTJUÏC, MANELIC ENS CONTEMPLA

 

Aquest dissabte pel matí es va fer una festa a Montjuïc d'aquestes que no surten als mitjans de comunicació o que hi surten de passada. Va ser un homenatge i una reivindicació. És possible que avui molta gent no sàpiga o hagi oblidat qui va ser Guimerà, la seva immensa popularitat, el seu èxit internacional i com el seu personatge més universal i emblemàtic, Manelic, és ja una icona, com diuen ara, un mite que hauria de tenir el pes d'un Quixot o d'un Hamlet. Malauradament som un país, és la meva subjectiva opinió, molt desagraït i molt fatxenda, a l'hora de 'fer el modern'.

Tot ha de ser nou, trencador, ja Espinàs, quan va començar tot allò de la Nova Cançó, cantava 'tantes coses hem perdut que el record també cal perdre'. Doncs sí, ja hem perdut els records col·lectius, fins i tot la Nova Cançó, i no pas ara, la cosa ve de fa temps. La petita història de la Plaça del Manelic és un de tants exemples significatius i que confirmen les meves humils opinions de jubilada llegida.

L'any 1909 Guimerà era al cim de la seva fama. No tot el que va escriure es bo, té obres menors i de subsistència, li feien molts encàrrecs, també en castellà. Maria Guerrero li tenia devoció (Terra Baixa es va estrenar primer en castellà) tot i que, quan el va conèixer, va patir una decepció. Pensava que seria un home apassionat, com semblaven reflectir els amors desgraciats del seu teatre. Però li va semblar ensopit i silenciós. 

De Guimerà, que va ser a punt de guanyar el Nobel, n'hem oblidat el més justet i n'admirem les grans obres, sobretot Maria Rosa, Mar i Cel, La Filla del Mar i, per damunt de totes, Terra Baixa. Això del Nobel podia ser per ser català però a algú tan espanyol com Perez Galdós tampoc li van donar, 'gràcies' a les enveges, la política i la rància societat de l'època. Aquí sempre hi ha algú que protesta d'alguna cosa i les envegetes perjudiquen la comunitat, però per la resta de la Pell de Brau no ho fan pas millor. 

Terra Baixa es va traduir a un munt d'idiomes, se n'han fet milers de muntatges, pel·lícules, una de muda i la de la senyora alemanya nazi, que sembla que hi ha un gran interès en recordar, tot i que poca gent l'ha vista. Hi ha una òpera, en alemany, que va cantar la Callas, fent de Marta, i una altra, d'autoria catalana, inèdita.

L'actor de moda de l'època, Enric Borràs, va ser el model per a l'estàtua de Montjuïc. Avui potser trobaríem Borràs exagerat, la meva mare ja li trobava, de fet el personatge de Manelic es presta a l'excés. Un pastor típic del pessebre, amb el gaiato preceptiu, va ser sempre 'en Manelic', fins fa quatre dies. Avui el personatge més famós dels pessebres ha acabat per ser el 'caganer', que ja és gros.

L'homenatge de la primavera del 1909 va ser molt lluït, hi va anar el bo i millor de la societat catalana. El lloc era excel·lent, amb arbres, amb la urbanització del Laribal tot va estar connectat, la plaça d'en Manelic, una altra gran plaça que es va dir del Solstici, on, quan jo era petita, anaven jovenets aprenents de torero a practicar i, a l'altre costat, l'edifici de l'Escola del Bosc, amb un gran bosc de pins. Les obres de l'Exposició de 1929 van ser molt respectuoses amb l'indret, el van millorar i connectar amb les boniques escales que van al Teatre Grec i es va potenciar la Plaça del Solstici. 

Tot es va anar mantenint, més o menys. Les festes culturals van anar de baixa, això sí. Fins que es va plantejar la construcció de la Fundació Miró i sembla que no devien tenir un altre lloc que aquell, el cas es que es van carregar la Plaça del Solstici sense manies. L'indret de la Plaça d'en Manelic, uns anys després, es va voler reconvertir en Plaça de les Estàtues i les estàtues que hi van posar anaven més aviat relacionades amb el tema de la Fundació, coses rares, vaja. Rares pel meu gust provincià i poble-sequí, evidentment.

El cas és que, potser per accident o de forma més o menys intencionada, l'estàtua d'en Manelic va desaparèixer cap a mitjans dels noranta. Per sort hi va haver veus autoritzades que van protestar, una de les més importants la d'Albert Marjanedas, una gran persona i un savi, expert en jardins i arbrats, poc recordat avui. Van tornar a posar l'estàtua del Manelic, encara bo. La Fundació es va ampliar, l'Escola del Bosc també, en Manelic, compartint espai de gra o per força amb estàtues 'modernes' va perdre importància i mitologia

L'acte d'aquest dissabte va ser una reivindicació estètica, ètica i política. Jaume Mallofré va parlar, amb ironia, sobre les estàtues modernes i el pobre Manelic, Jaume Comas va explicar la història del monument i el context de l'època. Carme Sansa i Enric Majó van llegir fragments de Terra Baixa, ells també han estat una gran Marta i un gran Manelic. Tot gent gran, ja ho veieu. 

Al final es va cantar una sardana dedicada a Guimerà i Els Segadors i hi va haver crits a favor dels presos polítics. Es van recollir firmes demanant la rehabilitació del lloc i la dignificació del monument, obra de Josep Montserrat (1860-1923), un gran escultor català, amb obra per tot el mon. Per sort l'estàtua porta gravat el seu nom ja que no hi ha cap placa que recordi el seu nom ni les circumstàncies lligades al monument.

He escrit sobre en Manelic de Montjuïc en diferents ocasions, ho vagi fer ja quan l'estàtua va 'desaparèixer'. Era aquell un indret molt estimat pel meu pare, hi anàvem sovint, els diumenges, també li feia gràcia veure els humils aspirants a torero, la meva cultura familiar era molt eclèctica i integradora. He vist moltes versions de Terra Baixa, per la televisió, al teatre. També n'havia escoltat versions radiofòniques. Avui potser, amb tanta ecologia, això de matar el llop, ni que fos un llop simbòlic, ho censurarien i tot. 

Algú molt relacionat amb l'època i amb Guimerà, que compta amb un relat recurrent en clau catalanista, relacionat amb el Nobel, és Echegaray, un personatge a reivindicar, el millor matemàtic espanyol del seu temps, també un gran físic, i qui, amb la seva obra teatral, que la gran majoria de gent no coneix, va tenir un gran èxit popular i va ser molt conegut a nivell europeu.  

Va traduir moltes obres de Guimerà, de qui era un gran amic. Va rebre per tots costats, els del 98 el van deixar verd i pels nostres verals, també. A sobre va haver de compartir el premi amb Mistral, i és que els francesos, que tan poca cura tenen de les 'llengües regionals', a l'hora de les promocions es belluguen com cal. Em sorprèn com es repeteixen relats incomplets que ja s'han 'dogmatitzat' i tots tan contents.

Moltes de les fotografies que he penjat son obra de Ferran Baile, avui imprescindible i actiu poble-sequí, que tan be coneix el mon del teatre i tantes activitats interessants endega, amb la seva Sònia, a la BiblioCineMusiTeca.

Més coses sobre en Manelic i la seva 'desaparició temporal', de l'any 1998, podeu comprovar que de les demandes expressades en el manifest d'Albert Marjanedas, res de res.

UN BALCÓ AL POBLE-SEC: ALBERT MARJANEDAS, MANELIC, MONTJUÏC, ARBRES I JARDINS PERDUTS (balcopoblesec.blogspot.com)

SEXTINEJANT

Sobre allò què és o no es poesia trobarem moltes definicions, explicacions i filosofies. Hi ha persones conegudes que em diuen que no els agrada la poesia, la consideren una mena de gènere literari minoritari i difícil, però la poesia, entesa d'una forma generosa, ha estat un gènere ben popular fins fa, com qui diu, quatre dies. Ja no es recita tant en veu alta com abans però encara queden molts rapsodes i jo diria que és aquesta una activitat en procés de recuperació, lligada a la lectura en veu alta, que també havia anat de baixa.

Un altre tema és que hi hagi poesia que ens agradi i poesia que no, com pot passar amb la música i fins i tot amb la gastronomia. No hi ha res que hagi d'agradar tothom, ni en el mateix moment. De poesia n'hi ha per a molts moments i per a moltes circumstàncies.

Com ha passat amb la pintura figurativa, s'ha estès durant molt de temps la idea de què la poesia sense rima ni ritme, o sigui, suposadament lliure, era millor que aquella altra tradicional, encotillada en estrofes. Hi ha concursos de poesia als quals, si rimes i comptes síl·labes, no cal ni que t'hi presentis. També hi ha els ortodoxos de les estructures, és clar. Hi ha de tot ja que divers és el món i diversa la gent. En tot cas percebo que hi ha moltes persones a qui agrada escriure i llegir poesia estructurada. 

Fa uns dies una amiga també escriptora, la Sílvia Romero, em va fer arribar un llibre de sonets, inèdit. Són sonets una mica lliures, és un recull eclèctic, però, de fet, tots els poemes són sonets. 

Durant anys, per Nadal, van ser habituals les dècimes per recitar, tant és així que una tieta de la meva mare sempre em demanava per festes, quan jo era petita, que recités la dècima. Vaig recitar dècimes sense saber què ho eren i moltes de les felicitacions que repartien escombriaires, cartes, vigilants i serenos, eren dècimes. Recitar la dècima comportava, després, passar la guardiola per tal que els parents assistents a l'àpat nadalenc tinguessin un detall i hi dipositessin alguna monedeta.

Un amic, l'historiador i actor Jaume Comas, ens ha enviat per Nadal una preciosa Sextina, que copio al final d'aquesta entrada per tal que en gaudiu. La sextina, a la viquipèdia, ve explicada així:

La sextina és una composició poètica d'alt retoricisme que ha tingut una certa tradició en la literatura catalana, tant en escriptura com sobretot en lectura i en recitat. La sextina és un poema que té sis estrofes de sis versos cada una, normalment decasíl·labs, més una tornada opcional de tres versos.

La particularitat rau que cada vers té una paraula rima, sovint un mot fènix (mot que només rima amb ell mateix o amb un nombre molt limitat d'altres rimes) que va apareixent en cada una de les posicions dels versos en les estrofes, és a dir, que si el primer vers de la primera estrofa té una rima, aquesta s'haurà de repetir en el segon vers, en el tercer i així successivament però en cada una de les estrofes. La paraula rima és preferentment bisíl·laba i, si és un verb, ha d'anar en infinitiu.

No és necessari que la posició de la rima sigui correlativa, sinó que pot anar variant. Tanmateix la combinació clàssica de les rimes és ABCDEF, FAEBDC, CFDABE, ECBFAD, DEACFB i BDFECA, i donat cas que hi hagi tornada, aquesta rimarà bAdFeC, amb paraules-rima a l'interior (immediatament abans de la cesura) i al final de cada vers.

Els poetes contemporanis, al menys uns quants, han escrit sonets, dècimes i sextines. La sextina ha tingut una gran tradició a casa nostra, aquí podeu accedir a un article sobre el tema, del senyor Bargalló, que fou el primer conseller sense corbata, en temps pretèrits. Recordo les crítiques que se li van fer a causa de l'absència d'aquella peça de vestir, avui, quan ja hem passat als polítics ensamarretats, aquelles crítiques semblen prehistòriques.

Joan Brossa, que no era pas un poeta carca, precisament, va ser un gran sextinaire, per la xarxa es poden trobar moltes sextines seves. En castella el terme sextina també fa referència a una composició de sis versos de llargada diversa.

La poesia estructurada demana un esforç evident, a banda de la volada poètica és també un joc lingüístic interessant. Avui hi ha qui pensa que escriure una prosa a trossets, en forma de columna, és fer poesia. Amb la pintura ha passat una cosa semblant. Però vaja, si un pensa que escrivint el que sigui escriu poesia, doncs ja deu ser poesia, allò que escriu, car la intenció és el que compta. 

La llàstima és que a escola no es fomenti l'escriptura de poemes mesurats i tradicionals, els poemets que fan els escolars per encàrrec dels professionals de l'educació, àdhuc els escolars de secundària, acostumen a ser lamentables, tot i que sempre hi ha excepcions i autodidactes. 

El més curiós és que molts infants acostumen a considerar que els seus poemes han de rimar, ni que sigui a base d'infinitius i participis o afegint paraules que no tenen res a veure amb el contingut. Un exemple, entre molts que es poden trobar a la xarxa, en el qual el final és contundent, això de és un encís com un pis, clama al cel. Hi ha coses que s'haurien de polir, abans de publicitar-les a internet.

Jo he escrit moltes coses diferents, també sonets i dècimes, però no he escrit, fins ara, sextines, tot i que m'hi posaré aviat. Encara no he enviat la postal virtual, amb poema i dibuix, que cada any faig arribar als amics i coneguts i que després penjo al blog. De moment, amb permís de l'autor, reprodueixo la sextina nadalenca que m'ha fet arribar Jaume Comas i que quan més la llegeixo, més m'agrada.

Clau vella i porta nova

Amb clau de pany de cop bado la porta

al pàmpol que esdevé l’última fulla

al calendari que desfulla els mesos

a les engrunes de neguits a taula

i al culet de fracàs d’aquella copa

de l’any que ja ha tocat totes les tecles.

Dispost de nou a percudir les tecles

penjo el no molesteu al pom. La porta

cloc i afino les notes d’una copa

de vi novell ingenu com la fulla

acerada dels ganivets a taula

que lluen al convit parat pels mesos

Empenyerem els dies dotze mesos

maldant tot l’any per encertar les tecles

sols a l’estudi els colzes a la taula.

Atzar d’amor repicarà a la porta,

tremolarà el desig com una fulla

superb futur sense barret de copa.

Alegres alçarem la nova copa

i esperançats encetarem els mesos.

El sol consonarà rebrots de fulla;

en fast de festa compassant les tecles

retortes caramelles porta a porta

repetiran de neules i de taula.

Reis de paper despararem la taula

adoctrinats de no trencar cap copa

voldrem per Pasqua un xic de mona: "Porta

un altre got que l’any està de mesos"

i de postres deslliurarem les tecles

abans no es torni a entenebrir la fulla.

Vivim i girem full com cau la fulla.

Sense esma al primer crit seureu a taula

narcisos, cintes, anastasis, tecles;

moltes mercès emplenareu la copa;

les eulàlies coronareu els mesos:

festes majors ens obriran la porta.

Del verd que es porta mudarem la fulla

vermut i mesos finirem a taula

maridarà la copa el tast de tecles.

“Sextina nadalenca”. Jaume Comas. 2016

LES FRÀGILS PARAULES, PRESENTACIÓ, I ALGUNES COSES MÉS

Avui faig una senzilla presentació d'aquest llibre de poemes, a la biblioteca del meu barri. És un llibre molt eclèctic on es pot trobar poesia per a tots els gustos: poemes rimats, sense rimar, sonets, poemes narratius, amb càrrega social i fins i tot d'abstractes i surrealistes. N'hi ha d'antics i n'ha de nous. La coberta també és meva, una aquarel·la.

Compto amb algú d'excepció per llegir algun poema, l'actor i historiador Jaume Comas, que forma part del grup d'història en el qual participo des de fa alguns anys. També hi haurà una mica de música de guitarra a càrrec de David Ballesté. No sóc capaç de valorar el que escric de forma objectiva, hi ha poemes, meus o d'altres, que em toquen la fibra sensible però els quals segurament els entesos no valorarien com cal i d'altres als quals els passa el contrari. En tot cas penso que un excés de laboratori i d'experimentació ha allunyat la gent normaleta de la poesia i d'altres coses com ara determinada pintura. Quan s'ha de recórrer als experts per tal que ens facin interpretacions a fons, malament rai. Tot i que admeto que hi ha experts que t'obren móns i finestres, no diré que no. Tota regla té excepcions.

Quan era joveneta vaig anar al teatre a veure una de les primeres versions de la Primera Història d'Esther i no vaig entendre res i em va semblar una presa de pèl, sort que la feien al Romea que és el meu teatre de referència. Poc després, a la universitat, el gran Ricard Salvat ens en va parlar a fons i quan la vaig tornar a veure em va semblar molt diferent i el text de l'obra, que tinc a casa, l'he llegit manta vegades i sempre hi he trobat detalls que m'havien passat per alt.

Els poemes es poden llegir en la intimitat però llegits bé en veu alta són tot un goig, també ho són quan s'ensopeguen amb algú que els posa música de forma adient, però això no passa sempre. Fa anys, uns quants, vaig guanyar un premi de poesia en el qual cada any conviden un actor o una actriu a llegir els versos guanyadors. No diré noms però a mi em va tocar un actor que és molt bon actor en determinats àmbits però que en això de llegir poemes... Crec que em va destrossar la composició. En una altra ocasió van convidar l'actriu Imma Colomer i va aconseguir que fins i tot els poemes normalets o mediocres semblessin una meravella. 

En això de la poesia, com en tot, hi ha gustos diversos i fins i tot moments vitals en els quals es connecta més o menys amb determinats textos. Això també passa amb el teatre, amb el teatre de text, l'obra no sembla la mateixa segons amb quin muntatge t'ensopegues. Quan jo era jove a la meva parròquia s'acostumava a fer teatre, hi havia tres o quatre persones que el feien bé però en ocasions els muntatges eren una mica lamentables, tant és així que quan per la tele o en el teatre professional ens trobàvem amb limitacions actorals o de ritme escènic la meva mare comentava: semblen els de la parròquia.

Recordo dos casos particularment decebedors, una de les meves obres preferides de Sagarra és El Cafè de la Marina i n'he vist muntatges molt bons, alguns dels quals per part d'aficionats. Al Nacional en van fer un de molt poc reeixit i precisament jo havia convidat a venir amb mi una amiga andalusa, en aquella ocasió. Per a més desgràcia no se sentia gens bé, cosa que passa sovint en aquest teatre, sobretot a la sala gran, per tot plegat hi vaig poquet, a banda de què ja tinc una mica de mania a aquell edifici megalòman i excessiu.

En una altra ocasió recordo que per televisió van fer, fa molts anys, l'obreta Civilitzats tanmateix. El tercet perdut a una illa  deserta eren la Sardà, el Joan Borràs i el Carles Velat i a casa ens hi vam fer un tip de riure. Pocs anys després en van fer una altra versió amb uns altres actors, tampoc no vull dir noms però feien una mica de pena i la mateixa obreta em va semblar tronada i ridícula.

Com que avui dia el tema dels llibres, les vendes i les distribucions, és complicat, el meu el podreu trobar amb facilitat per internet, tambe en un ebook baratet. En paper, a banda de portar-ne a la presentació, el tindran a la papereria Nitus, una de les poques del meu barri que es manté en actiu gràcies al bon tracte de la paperera-llibretera Núria. També es podrà trobar en algunes llibreries grans, però per encàrrec previ. Aquí, l'enllaç amb més informació, i fins i tot amb això que en diuen un book-trailer, poca broma.

Tot i que vaig repassar el text moltes vegades se m'ha passat alguna cosa i més que en trobaré, la més gruixuda una repetició de rima en el primer poema, precisament. Miraré d'arranjar-ho amb una noteta però, vaja, espero que no se'm tingui en compte.

Un tast poètic, posats a fer:

Malson

A la gàbia del vent
hi refila una llàgrima,
i una mica d’or vell
sura al port de les fàbriques.

Passa de contraban
la gadolla amagada
i algun espavilat
de la trampa treu nyapa.

Pel passeig dels amants
s’esmicolen frisances,
llepolies d’ahir
ensibornen fantasmes.

Travessa els camins nous
al bandoler a lloms d’haca,
i a la panistra humil
hi porta les muntanyes.

Floreixen matabous
als roquissars de l’alba.
L’obituari d’avui
recull noves mortalles.


A la porta de casa

Encadello paraules a la porta de casa
al vell carrer major d’algun poble remot,
on ja no hi ha pagesos ni pastors ni mainada
ni puntaires antigues ni traginers sorruts.

De tant en tant s’atura un viatger nostàlgic,
una parella jove, un foraster perdut,
una dona estrangera, un brau excursionista,
o algú sense cap pàtria o sense cap record.

Em lloen el silenci i la pau de la tarda,
em pregunten on són i els indico un camí,
i retraten l’església on els sants fan becaines
avorrits, sense misses, rosaris ni novenes,
ni tan sols un mossèn d’esperit esforçat
que confessi amb tendresa els pecats impossibles.

Després, la solitud torna als vells carrerons
i a l’antiga taverna s’hi apleguen els fantasmes
per jugar-se a les cartes els estalvis migrats.


De 'Les Fràgils Paraules', Júlia Costa, Ushuaia, 2015

EL MISTERI DE L'INTERÈS MORBÓS PELS MISTERIS

Una de les coses que m'ha sorprès més, en aquests darrers anys, ha estat l'aclaparador èxit popular d'això tan inclassificable que es diu novel·la negra. El gènere té molts anys però en d'altres temps se'l classificava en uns apartats compartits amb la novel·la rosa o la novel·la eròtica. Quan el català es va començar a normalitzar se li va voler donar un cert pes, cosa que aleshores no va acabar de reeixir. 

Ja sabem com va fer figa allò de La cua de palla. Però també en aquells anys de recuperació diferents escriptors i escriptores de novel·les convencionals van conrear el gènere amb resultats diversos. Pedrolo és tot un cas apart, ja que va tocar totes les tecles possibles i aquest és el seu gran mèrit. En tot cas les valoracions sobre qualitats són subjectives gairebé sempre i van lligades a molts factors i durant anys les capelletes es van dedicar a escampar la brama que Pedrolo escrivia massa i de forma mediocre. I això ho van escampar, en moltes ocasions, escriptors encara més mediocres i, per descomptat, molt més ganduls.

Un dels altres grans reivindicadors de la novel·la negra va ser Jaume Fuster, també amb resultats diversos. Va morir de forma prematura, per desgràcia, però durant un temps ell i la seva esposa, la també escriptora Maria Antònia Oliver, remenaven una mica les cireres en aquest món cultural català que sempre rancieja i en el qual, com deia Calders amb ironia, si en els prestatgets n'hi posen un ja no n'hi cap un altre. 

En aquells anys del passat recent es va intentar recuperar d'altres gèneres, com ara l'eròtic, amb allò de les pometes del pomer i d'altres textos amb allò que en diuen sexe explícit i que costa força de reflectir en paper de forma versemblant i reeixida. I també, amb poca grapa, es va voler recuperar la novel·la rosa en català però crec que de forma poc seriosa i en edicions deplorables. Cal dir que la cultureta, en un passat més remot, lligat a la poesia etèria i el realisme social, criticava força els lectors de llibres de lladres i serenos, sobretot si els llibres eren americans. No he entès mai la devoció per Simenon de certs intel·lectuals però el cert és que els francesos són molt més hàbils i heterodoxos en promocionar les seves coses.

M'estranya que amb tanta reivindicació del gènere negre, fins a límits absolutament aclaparadors que em fan pensar que en un moment o un altre morirà d'èxit, no es recordin i tornin a emetre dues sèries molt interessants, modestes però reeixides, que recordo amb afecte retrospectiu i que vam poder veure en els espais catalans de TVE. Una d'elles va ser Les claus de vidre, sobre el llibre de Jaume Fuster en els quals l'inspector porta el nom, tan evocador com el mateix títol, de Lluís Arquer. La interpretava el gran Jaume Comas i la noia era la també gran actriu Anna Briansó. Es van emetre nou episodis i era l'any 1986.

Una altra sèrie de misteri molt distreta i amb grapa va ser Qui? Els guions eren del mateix Fuster i també de Guillem-Jordi Graells. En aquell cas el protagonista era l'Inspector Moreno, interpretat per un gran actor nascut al meu barri, Manel Barceló. La noia era una altra molt bona actriu, Rosa Renom. Era l'any 1990 i se'n van emetre 13 episodis. Tant de l'una com de l'altra es va dir que se'n farien noves tongades però res de res. Molta gent jove ja no deu saber ni de què parlo.

En aquests darrers anys la novel·la negra ha experimentat un excés d'èxit, se li apliquen filosofies i explicacions diverses.  Molts autors que van començar a escriure novel·la normal han intentat escriure llibres amb crims per resoldre, de vegades, malgrat ser catalans, ambientats a les antípodes però també a tocar de casa. Això de la Barcelona negra té un ressò immens i han sorgit festivals satèl·lits per tot arreu. I aquest no és tan sols un fenòmen català, és clar. Tenim crims portuguesos, grecs, francesos, anglesos, escocesos, celtes, alemanys, austríacs, hispanoamericans, australians, indonesis. I, és clar, sobretot nòrdics, a causa del nombre de vendes de determinades novel·les que no cal mencionar, ja els han fet prou propaganda.

Encara més, com que la novel·la històrica o pseudo-històrica passa, així mateix, per un bon moment, s'han reunit els dos gèneres i tenim crims per resoldre del temps dels romans, de l'Edat Mitjana, de l'Edat Moderna, dels segles XVIII, XIX, XX. Ambientades en el nazisme, en la postguerra o en l'Espanya colonial i ja no sé si queda cap època o cap lloc per explorar criminalment i literària parlant. Jo mateixa, ai, he intentant escriure alguna història amb assassinats misteriosos per veure si així aconseguia publicar alguna coseta més però res de res.

Les biblioteques i les llibreries compten amb espais especials dedicats al gènere i sovint hi ha més novel·les allà que no pas a la resta dels prestatges dedicats a narrativa. És un gènere on s'hi pot trobar de tot però en el qual és fàcil fer-nos passar bou per bèstia grossa. Fins i tot alguns títols clàssics, com ara Crim i Càstig o La bèstia humana es promocionen, en noves edicions, com a novel·la negra avant la lettre. A mi m'agraden, els llibres amb crims i misteris, però no pas tots i he de dir que un bon nombre d'aquests que tant d'èxit han tingut en els darrers anys, d'aquí i d'allà, m'han caigut de les mans i encara em pregunto què els han vist. 

És ben estrany el fet que gaudim amb la lectura de violències diverses, la veritat. Una de les xerrades de les que faig al meu barri que va aplegar més gent va ser la dedicada a la crònica negra local. Admeto que una cosa és la literatura i l'altra la vida però els crims reals s'han mitificat literàriament una vegada i una altra, en el cas de la Broto o de la suposada i reinventada vampira del Raval, per exemple, com si fos un honor tenir criminals en les nòmines culturals nostrades. 

De sèries de lladres i serenos sempre n'han fet, per la ràdio, per la tele, així com pelis d'aquest tipus. I de llibres amb misteris i sang i fetge, també. Només que abans se'ls donava una importància relativa i ara se les magnifica i reivindica i promociona a dojo. I s'elaboren filosofies sobre continguts sovint molt fluixets.

Em pregunto si al món no hi ha ja prou violència com per recrear-nos en la seva lectura i contemplació. Però som una mica estranys, els humans. En un altre orde de coses també em pregunto per l'èxit de llibres com aquest de les ombres del Grey amb una mena de magnificació de la submissió femenina, quan, per altra banda la violència contra les dones és un problema gravíssim. El més curiós es que en aquest cas, com en la d'Historia d'O, l'autora és una dona. 

Les dones han escrit novel·la negra des de sempre i hi ha llibres remarcables però que defugen força les convencionalitats establertes, com els de Patricia Highsmith. Tot i que personalment no sóc devota d'autors i autores així, en general, perquè de vegades l'èxit perjudica la producció. El que passa és que quan un té èxit es veu obligat a continuar publicant i no sempre manté el llistó prou alt, he tingut molts disgustos amb escriptors que he anat seguint, allò d'agafa fama i fote't a jeure encara funciona prou bé. I el mercat és el mercat, vet-ho aquí. 

No m'embolico més, que me'n vaig del tema. Tan sols volia reivindicar dues sèries de televisió que van ser molt reeixides i les quals, per desgràcia, no sé com es poden recuperar, al menys de moment. Estaria bé que en algun d'aquests festivals i trobades se les homenatgés, així com als seus protagonistes. Cal dir que a banda dels protagonistes els secundaris eren també molt bons. Som un país d'oblits i incoherències però deu ser el que toca i a tot arreu se'n fan, de bolets, quan plou. Només que tenim una tendència recurrent i una mica pesadeta a redescobrir la sopa d'all, la veritat. Fins i tot al Nom de la Rosa la tècnica criminal del frare assassí era copiada d'una novel·la barata. 

LA RÀDIO, EL NADAL I EL SENYOR SCROOGE

La coneguda narració de Dickens sobre el vell Scrooge, els fantasmes i la seva rehabilitació nadalenca és avui un dels textos més coneguts a l'entorn del Nadal. Se n'han fet versions per a tots els gustos, musicals, de dibuixos, mudes i sonores. A escola, quan jo era petita, ja ens en van passar una en blanc i negre excel·lent, en la qual el fantasma del futur feia veritable basarda.

Aquest any la Cadena SER ha tingut la bona pensada de recuperar allò del ràdio-teatre i ha emès una molt bona versió de la narració. El  teatre a través de la ràdio s'emet encara a molts països i es poden comprar al Regne Unit, per exemple, molt bones gravacions emeses en aquest mitjà i interpretades per actors reconeguts. 

Malauradament d'aquesta iniciativa no n'hem pogut gaudir en directe a través de la ràdio convencional ja que Catalunya fa les seves pròpies emissions i no han tingut el detall de fer una excepció. Cap problema, és clar, l'hem pogut escoltar per internet i aquí penjo la gravació que es troba a l'abast de tothom. Cal dir que Scrooge era ni més ni menys que el Josep Maria Pou, el narrador, Juan Echanove i la resta d'actors eren tots de primera categoria com podreu comprovar.

Precisament vaig anar dilluns a Sant Andreu ja que a l'Espai de la Fabra feien una lectura una mica teatralitzada del mateix text, en aquest cas en català, ni més ni menys que dos grandíssims actors com són en Jaume Comas i l'Enric Majó. La llàstima és que hi havia moltes criatures petites a la sala quan la modalitat triada era, crec jo, més adient per als adults. Els infants feien soroll, com és natural, i alguns d'ells es cansaven i jugaven sense manies, berenaven de forma evident, corrien amunt i avall i per desgràcia sembla que avui molts pares  i mares no són capaços  de controlar aquesta mena de comportaments amb una mica de grapa i respecte vers els qui fan la representació. Tot i que se'ls va avisar, en començar, que es podia abandonar la sala si feia falta mentre es fes de forma silenciosa, és clar...

En escoltar la lectura teatralitzada vaig pensar que aquelles veus i aquell muntatge haurien estat molt adients per a la ràdio i tot i que sé que ningú no em farà cas jo fitxaria els dos mateixos actors, amb alguns altres de secundaris, i emetria la narració en català a través d'alguna emissora nostra, com ara Catalunya Ràdio o Ràdio 4, a l'estil del que ha fet la SER en castellà. Seria una mostra de sensibilitat i de respecte per al públic a qui agrada escoltar coses que valen la pena.

Tant de bo això no sigui un bolet i el teatre radiat i elaborat amb cura i bons actors retorni de tant en tant a les nostres llars. Era un mitjà molt adient per conèixer bons autors i per a gaudir de veus remarcables com les dues que menciono.

Sí, sí, ja sé que ens sabem de memòria la història del vell Scrooge però no em negareu que sempre emociona el seu canvi de vida i la seva reconversió en un home nou...

La vida és teatre i 'El Teatre' és el Romea

En l'anterior post parlava del Teatre Principal i el seu lamentable abandonament. Estic preparant una xerrada que faré al meu barri, sobre Josep Maria de Sagarra en general i la seva relació amb el Paral·lel en particular, i he tornat a repassar molts llibres i articles on, de forma inevitable sorgeix de tant el tant el Teatre Romea. Aquest teatre és el meu per excel·lència, malgrat els altibaixos que ha anat patint al llarg del temps i l'erratisme de molta de la seva programació.

No cal que faci un resum de la seva història, tan lligada al Teatre Català i a les seves recuperacions intermitents, ja és a la wikipedia. He de dir que a mi m'agraden els teatres tradicionals, a la italiana. Per sort, els canvis que ha sofert el Romea no han acabat amb el plantejament del seu tradicional interior on encara puc reconèixer els espais que em van fer estimar el teatre des de molt joveneta. 

El Teatre Romea no porta el nom d'un actor català sinó d'un actor murcià immens, amb una gran popularitat, Julián Romea, que havia mort feia poc quan es va inaugurar. Romea és un gran mite murcià i a la ciutat de Múrcia el teatre més important porta el seu nom i expliquen que el seu fantasma s'hi passeja tot sovint. Això dels fantasmes, tot i que gairebé ningú no hi creu, sempre dóna categoria als recintes misteriosos i un teatre buit és quelcom molt i molt misteriós. 

Julián Romea va tenir un nebot actor, amb el qual en ocasions se'l confon. Va ser, expliquen, doncs d'aquells personatges no ens en queden filmacions ni fotografies, un home apassionat i romàntic a l'estil de l'època. Es va casar amb una actriu, Matilde Díez, i el seu matrimoni també va ser apassionat, abrandat i amb baralles constants i separacions, tot i que van acabar reposant junts en una tomba a l'església de San Lorenzo y San José, de Madrid. 

Fill del seu temps i d'un pare liberal que va patir desterrament a causa de la política, va protagonitzar de jove un fet plenament esproncedià, va desafiar el crític Ignacio Escobar a un duel, pel fet que aquest li havia endegat una crítica negativa, tots dos tenien molt mala punteria i van errar els trets, però una bala perduda de l'actor va matar un dels testimonis. Romea va escriure manuals relacionats amb el seu art i poemes molt del gust del seu temps:

Todo acabó: la gloria y su dulzura,
y el noble afán, y el entusiasmo ardiente, 
y el levantar la creadora mente
sobre el mísero mundo y su amargura.

Avui hi ha qui diu que pel Romea s'hi passeja el fantasma de la Xirgu, cosa que es pot llegir fins i tot en una llarga web dedicada a l'actriu. Però precisament la Xirgu, com comentàvem fa uns dies amb l'actor Jaume Comas, no va treballar en excés al Romea, llevat dels seus inicis. Aviat va anar a Madrid, on va treballar, com és sabut, amb textos de Lorca i després a fer les Amèriques, sembla que es va enfadar amb la societat barcelonina o catalana per motius diversos. 

Fa uns dies, en una xerrada de Josep Cunill sobre el Teatre Español, al barri, es va comentar  el fet recurrent, que es va repetint al llarg dels anys, d'aquests catalans que s'enfaden i se'n van a Madrid o més enllà, dels quals podem trobar molts exemples passats i presents: D'Ors, Boadella, Flotats... El fet és que si no triomfen, que de vegades també passa, són oblidats i refusats, però si triomfen se'ls reconeix com a catalans universals, amb permís dels espanyols o no, i se'ls recupera amb llaors diverses. I es munten circs mediàtics, com va ser el trasllat parafernàlic de les restes de la Xirgu a Molins de Rei, fa ja alguns anys, un d'aquests actes que tant agraden als poders municipals de tota mena i color.

En tot cas, molts altres actors, amb un nombre de mèrits i dedicació al teatre català molt més alt, les tombes dels quals avui ningú, llevat dels familiars, sap on són, podrien passejar les seves ombres pel Romea amb orgull i propietat, com el mateix Iscle Soler, que té un bust a tocar, obra de Pau Gargallo. Tot i que el pobre home es troba sovint cobert d'excrements dels colomets de la Plaça de Sant Agustí i jo crec que la seva expressió, al llarg dels anys, ha anat canviat, assolint una mirada resignada davant la realitat de la vida, de la mort i dels èxits passats.

Encara més dret a mantenir el seu fantasma tindria la parella formada per Maria Vila i Pius Daví. No fa gaires anys, en una de les parets del vestíbul del Romea hi havia referències a Sagarra i també a Maria Vila, crec recordar que fins i tot s'hi reproduïa una entrevista amb l'actriu, ja retirada -va morir el 1963- i que després va regentar alguns anys una botiga de records turístics davant de la Catedral. Però ja se sap que el fill pròdig sempre desvetlla més emocions que no pas el complidor i fidel, així és el món. 

Recordo a Ricard Salvat, a la universitat, com ens parlava de la importància històrica del Romea i de com creia que hauria hagut d'esdevenir una mena de temple del Teatre Català, un lloc adient per recuperar clàssics oblidats o no tant oblidats. Les coses no han anat així o hi han anat de forma intermitent. El Romea també va acollir durant anys els Cicles Cavall Fort, els diumenges pel matí, perduts amb la democràcia, paradoxalment i lamentable, com tantes coses. 

Repassava aquests dies també el gran llibre d'Ariel sobre el teatre català, de Francesc Curet, un llibre que va generar fins i tot polèmica en el seu moment, però que més enllà del contingut ofereix un doll d'imatges d'un gran nombre d'actorassos del passat. Les joves promeses de quan es va editar el llibre són avui vellets i velletes admirables o ja han desaparegut, car tot passa en aquest món, com és ben sabut i, de moment, inqüestionable. Un dels qui polemitzava amb Curet era Xavier Fàbregas, gran entès en teatre, perdut de forma prematura el 1985, que també podria merèixer l'honor de tenir fantasma propi si en aquest petit país nostre existís més memòria i més respecte pel passat proper i remot, més enllà del culte a les patums de moda.

Del noble plaer de llegir en veu alta i escoltar qui llegeix bé

Vaig tenir la sort que a la darrera presentació del meu llibre assistís Jaume Comas, gran actor i company de les tertúlies d'història. Li vam demanar que llegís un fragment del llibre en breu alta, en concret el començament, i així ho va fer, deixant el públic bocabadat, per cert. Molta gent em va fer el comentari després, i no ho havia llegit abans?, preguntaven. L'ofici compta, però avui no tots els actors i actrius saben recitar bé ni llegir en veu alta com cal.

Se'm va acudir de comentar, una mica informalment, durant l'acte, que l'escola havia perdut aquella pràctica i una noia jove que devia ser mestra va protestar, sí que ho fem, a l'escola... No tinc cap dubte de què es fa, més o menys, segons el centre i les seves dèries, més encara des que les autoritats acadèmiques van insistir en la qüestió, però crec que no dic res de nou si afirmo que no es fa tant com durant la meva infantesa, ja que al llarg de la meva vida professional he vist com minvava la tendència. De tota manera, fins i tot en aquella antiga època de lectura constant i d'absència d'estris electrònics, no tothom tenia grapa. Hi havia companyes d'estudi que resultaven absolutament narcotitzants, escoltar-les era molt avorrit, per més que s'hi esforçaven. 

També, en la meva època i la dels meus pares i avis, es recitava molt, poemes llargs, i la gent se'n sabia molts de memòria. Aviat la cosa va anar de baixa ja que la memòria, facultat de l'ànima, amb l'enteniment i la voluntat, va esdevenir molt maltractada per les noves pedagogies de moda, la intel·ligencia dels tontos, en van arribar a dir (molts tontos desmemoriats, segur). Recitar, fer teatre, demana pràctica i una certa gràcia que, de tota manera, es pot cultivar força. Hi havia rapsodes reconeguts que no agradaven, ja que es criticava que fessin massa teatre o excessiva escudella. Un dels qui comptava amb amors i odis diversos era Alejandro Ulloa, i crec que no agradava als més joves per l'afectació antiga que acompanyava la seva impecable manera de dir els poemes.

Es deia, també, que els poetes sovint no eren bons rapsodes. En molts casos, efectivament, per emotiu que resulti escoltar gravacions d'autors que llegeixen o reciten, els manca alguna cosa, art, ofici, bona veu. Un poema, el mateix que determinats fragments de teatre, no semblen el mateix en veu d'uns o d'altres. Obres que m'havien agradat molt i m'havien fet riure o plorar, mal interpretades, m'han semblat sense cap mena de gràcia.

De vegades he guanyat alguns premis locals de poesia i he sentit actors i actrius recitar poemes premiats. La veritat és que hi ha una gran diferència entre la gent una mica grandeta i els joves, sento dir això però em temo que és un fet amb poques excepcions. Recordo una persona que em va impressionar, en un acte d'aquest tipus, ja que millorava poemes senzillets, amb la seva dicció impecable, l'Imma Colomer. També en una ocasió, als Jocs Florals de Sant Antoni, vaig escoltar meravellada com llegia la Sílvia Oliver, filla de Joan Oliver, gran actriu tot i que ha actuat, sobretot, en grups d'aficionats. Lluís Soler també és un altre gran lector. Tots aquests que menciono ja tenen una edat.

Avui hi ha una mena de corrent prosificador que tendeix a dir versos com si fossin prosa, que no fa diftongs ni hiats i que, per tant, aconsegueix perdre el ritme pensat per l'escriptor. Si algú llegeix bé, en veu alta, vers o prosa, és un goig escoltar-lo, i és una llàstima que no hi hagi a casa nostra bones gravacions comercialitzades, de novel·les, reculls de poemes o d'obres de teatre. Fa alguns anys vaig llegir la notícia de què algú havia muntat una empresa per anar a llegir en veu alta a les cases de la gent, no sé si encara funciona aquella iniciativa.  

Una de les coses, sovint molt ensopida, que es fa a les escoles, és llegir en veu alta algun llibre de lectura (obligatòria), un trosset cada alumne. Si el llibre és distret, encara. Però si no ho és, i considerant que hi ha molts nois i noies que no llegeixen de forma excessivament reeixida en les edats escolars, provoca una desconexió freqüent entre aquells a qui no toca llegir. És clar que es pot fer de forma aleatòria, per pescar els despistats. He vist moltes formes d'actuació, destinades, en molts casos, a enxampar aquells que fan volar el pensament per indrets llunyans. Confesso que quan anava a escola m'avorria molt aquest tipus d'activitat, però també confesso que l'he practicada com a mestra ja que de tant en tant tens necessitat d'una estoneta tranquil·la, ni que sigui amb el risc d'ensopir una mica l'alumnat sorollós i fent aquesta lectura col·lectiva s'assoleix un cert estat de placidesa transitòria.

Quan escrius, una de les millors autocrítiques l'aconsegueixes llegint en veu alta allò que has escrit. De vegades fa mandra, però sovint resulta imprescindible fer-ho. Recordo tardes d'escola cosint mentre una nena llegia coses adients a l'època, com ara vides de sants, però també novel·letes juvenils una mica ingènues. També fèiem moltes redaccions, llargues, i en llegíem les millors. Segur que hi ha escoles que encara conserven aquest costum. Corregir textos infantils una mica llargs és una llauna però reprimir la tendència a l'excés marcant mides limitades tampoc no és una bona praxi. Sóc del parer que cal deixar escriure a raig i, si no es pot corregir tot, fer-ho d'un fragment. Però també s'ha d'anar habituant els  alumnes a llegir allò que han escrit, abans de donar-li sortida.

En tot cas, és un error creure que fer una cosa a l'escola arribarà a conformar un hàbit social i cultural o millorarà el món. Vam resar molt i ja veieu com hem perdut, la majoria, aquells costums infantils. Per tal que la societat sigui lectora, en veu baixa i en veu alta, crítica, solidària i el que calgui fan falta moltes coses més que els deures escolars. Fa falta un context social i polític, més que no pas familiar, que afavoreixi el desenvolupament de tot plegat. Fer teatre és també quelcom molt convenient a escola, es treballa la memòria, la dicció, fins i tot l'autoestima, i s'aconsegueix que els tímids  es tornin més segurs i decidits. S'aconsegueix, ho dic per experiència, que famílies que no acostumen a venir a veure els mestres per raons diverses, no es perdin l'estrena ni l'oportunitat de fer fotografies als cadells-actors. Dóna, això sí, molta feina, i amb els horaris complicats d'avui em temo que és difícil arribar a muntar una obra amb cara i ulls. Si a això hi afegim que els teatres de les escoles han desaparegut, practicament, convertits en absurdes aules polivalents...

Llegir en veu alta amb correcció és un plaer per als qui escolten. També ho és escoltar narracions, contes, fins i tot arguments de pel·lícules, ben explicats. Recordo amb gran plaer aquelles emissions de teatre radiat de la meva infantesa, a les fosques, fent volar la imaginació i a càrrec d'uns actors de molta categoria.  Al Foment Excursionista fa cosa de tres o quatre anys es va muntar una activitat que, d'entrada, no semblava que hagués de reeixir: un grup de lectura, però per llegir en veu alta, al vell estil, una pàgina cada persona, del llibre triat. Va tenir molt més èxit de l'esperat, continua en actiu i tothom ha constatat com han millorat, per part dels participants, l'habilitat lectora o l'entonació. Crec que és una gran iniciativa que, per ara, no s'ha plantejat en indrets com les biblioteques, on en els grups de lectura es comenten llibres ja llegits. 

De vegades, les coses més senzilles i evidents, són les millors.




Sobre la memoria, dec tenir tirada a parlar del tema i de la molt noble mare de les Muses:


http://lapanxadelbou.blogspot.com/search?q=Mnem%C3%B2sine

http://lapanxadelbou.blogspot.com/2008/01/lloana-la-mare-de-les-muses.html