Menjar, dormir, nedar. Això és tot el que puc fer…
(Michael Phelps, dels diaris)
L’ou és un estrany producte de la natura que sempre m’ha cridat l’atenció. Em refereixo més que res al vulgar ou de gallina, el més consumit pels nostres verals. L’ou havia estat un producte de privilegiats, antigament sentenciaven, els grans, quan siguis gran, menjaràs ous, ja que als senyors de la casa que guanyaven el jornal se’ls reservaven aquestas productes emblemàtics.
Els ous i els pebrots han compartit símil sexual i moltes bromes de gust dubtós, com aquell acudit de la senyora calenta que es llençava a la piscina i etcètera. I aquells dobles sentits amb els ous de pagès i els ous del pagès, per exemple.
Fa anys eren un producte car. A casa, quan jo era petita, teníem un antiquíssim exemplar de Carmencita, la buena cocinera i de vegades cercàvem receptes assequibles. Quan el nombre d’ous era important, la meva mare se les saltava ràpidament. Vaig estar molt de temps escoltant com n’eren de bons els flams d’ou d'abans de la guerra, mentre me’ls empassava d’aquells del Mandarín, per constatar amb els anys que m’agradaven més els de pòlvores xineses que no pas els autèntics, coses de la vida.
Durant anys arribar al consum d’un ou diari era el súmmum de la bona alimentació. A parteres i nenes anèmiques se’ls feien barreges de rovell d’ou i licors diversos. Els oncles de pagès, amb feines que precisaven molta força física, es menjaven truites de vuit ous amb una cabeça d’alls crua, coses així. Mentre cremaven tant de greix energètic la cosa rutllava però de grans es ferien, que deien aleshores, i els metges rurals, que en temps pretèrits eren autoritats sòlides, espirituals i inqüestionables, clamaven contra els ous i la cansalada, cosa que feia que la gent ironitzés, ves, que volen que mengem, doncs. Una germana del pare, morta fa anys, sembla que es va casar amb un hereu d'una casa de pagès propera i els sogres eren molt gasius. Passava gana i la seva mare, la meva àvia, li aconsellava que quan anés al corral es begués uns quants ous crus d'amagat, cosa que sembla que feia. Eren temps difícils, a una altra tia, quan es va casar, els sogres sembla que li van dir que no havien posat bombeta a l'habitació de la parella ja que a davant de la finestra hi havia la caserna dels civils i cada dia encenien el llum...
De sobte, els pobres ous van experimentar, com les sardines, una època de mala premsa dietètica. El rovell de l'ou, aquest punt central en qualsevol tema, l'or de l'alimentació tradicional, ha esdevingut el més dolent, greixós i prescindible. A sobre, les salmonelles aquestes han fet proliferar l’invent escolar de l’ou en pols pasteuritzat i d’altres miracles del nostre temps. La maionesa casolana, que mai no em va perjudicar, ha passat a ser un perill en potència i ja se sap que quan et mires o menges quelcom amb prevenció et farà mal, doncs no hi ha res pitjor que el neguit subconscient. I no és broma, he llegit casos de persones amb al·lèrgia, per exemple, a determinades flors, que patien crisis en veure'n un ram... artificial, sense saber que no eren de les altres.
Ara resulta que un gran nedador olímpic qui, segons diuen els diaris i segons diu ell, no fa res més que dormir, menjar i nedar, ha revelat la seva dieta, semblant a les dels meus avantpassats rurals, truites de molts ous, greixos i proteïnes a dojo, poca fruita i poca broma i a més, sis o set vegades el que menjaria qualsevol ciutadà normalet, però sense aspiracions de superació física competitiva. La norma de vida recorda aquell títol d'una magnífica pel·lícula xinesa, Comer, beber, amar, de la qual no es van poder estar de fer-ne un remake d'ambient hispà.
O sigui, que el noi dorm, neda i menja tot això, i, a més, muntanyes del que, despectivament, s'ha titllat de menges escobraries. D’altres activitats intel·lectuals i/o eròtiques no en diuen res, ni el campió ni els diaris. Sembla mentida que els esportistes encara siguin tan ben considerats; si el meu fill fes aquesta vida crec que restaria seriosament inquieta, però potser tinc una deformació moral i un doll de prejudicis, a causa de tant de missatge dietètic i anticompetitiu com he consumit al llarg dels cursets per a mestres i persones interessades en el tema i a través de prèdiques d'experts a través de tot tipus de mitjans. Si això no és dopatge s’hi assembla força, segons els meus ignorants paràmetres ètics, però com que vivim en un món de contradiccions i aparences, les coses són com són i sempre es predica el que no es fa. I, qui sap, potser en el fons, som humans, em cauria la bava en veure algun fill meu fent quilòmetres i quilòmetres de piscina i emmadallat, emocionat i campió ni que fos en alguna cursa de la festa del barri, malgrat el seu món personal restés limitat a activitats tan contundents.
Per un ou, el ventre no es mou, deien, també, els grans. L’afer de l’ou i la gallina encara no s’ha acabat de resoldre satisfactòriament. De la història de l’olímpic en remull qui, per cert, i perdoneu-me l’acudit fàcil, suposo que deu tenir una preferència absoluta vers els ous passats per aigua, em quedo amb la revalorització del producte i és que darrerament ja em sentia malament quan em menjava un ou ferrat massa sovint o una truita a la francesa tres cops per setmana.
No sé què creure, la veritat. Constato que quan una menja qualsevol s’abarateix passa a ser considerada de poca qualitat, àdhuc perjudicial per a la salut. Per cert, les pobres gallines ponien per la Candelera, quan seguien el seu ritme vital, ara me les tenen en aquestes ponedores amb llum tot el dia i rendiment intensiu, algú les hauria de defensar i alliberar d’aquest esclavatge. Cert que Llach va cantar la rebel·lió de la gallina ha dit que no, visca la revolució, però les cançons, ai… tan sols són cançons i resten moltes revolucions pendents que espero que mai es materialitzin de forma violenta. I, el pitjor, si el superhome aquàtic crea escola i desvetlla ànsies d’emulació, em temo que les gallines encara hauran de patir molt més. Hi hagué una gallina legendària que feia ous d’or, ara aquells ous són medalles olímpiques. De tots els ous del món, però, el meu preferit és l'ou com balla del Corpus, que salta entre cireres i flors. Ara bé, cal dir-ho, és un ou... buit.
