REFLEXIONS LLUMINOSES AL VOLT DE LA CANDELERA I DE LES GALLINES PONEDORES

 

Per la Candelera, la gallina pon a l’era

Avui és la Candelera. Segons el cristianisme la festa té relació amb la presentació del nen Jesús al temple de Jerusalem, i la purificació de la seva mare, ja que les dones, d’una manera o altra, sovint s’han hagut de purificar. Jo, de petita, no entenia gens tot això de la puresa i les dèries que generava el seu camp semàntic.

La festa se celebra quaranta dies després de Nadal, el dos de febrer, tot i que en el passat imprecís i remot s’havia celebrat el dia 14, quaranta dies després de l’Epifania. És una festa popular a molts indrets del mon mundial. A Catalunya la més popular, des de fa anys, però no pas tants, des del 1851, és la de Molins de Rei. Se celebra mercat i fira agrícola, avui ampliada amb l’oferta vegetal de tot tipus, també de planta decorativa. 

La Candelera és, en el fons, més enllà de purificacions diverses, una festa de la llum, el dia s’allarga i anem cap a la primavera, passant pels carnavals i la penitència de Setmana Santa. Les religions i les cultures diverses -tot i que encara no sé ben bé què és això de la ‘cultura’- han celebrat, d’una manera o d’una altra, això de què la foscor vagi minvant.

La Candelera, en el passat, era el dia de desmuntar el pessebre. Jo crec que, en general, avui es desmunten molt abans. Sembla que en el context cristià la va introduir un papa que es deia Gelasi, l’any 496, i va servir per abduir i reconvertir antigues tradicions gregues i romanes. Tot es transforma, vaja, segons convé als qui manen o segons ve de gust a la gent. És més fàcil transformar que no pas suprimir o prohibir. 

A l’escola hi havia una nena que es deia Candelària, Maria Candelària. Em semblava un nom raríssim però avui el de ‘Candela’ ja sembla més habitual, les Candeles més famoses, a casa nostra, son l’esposa i la filla del Serrat, crec. Per fer empipar la Candelària de l’escola li deien ‘calendario’.

Les monges de la meva escola, tal dia com avui, ens feien baixar a la capella i se celebrava un acte breu, molt del nostre gust, ja que un capellà beneïa tot de candeletes de colors i ens en donàvem una a cada nena. Eren alegres, primetes, molt bufones, i hi havia una gran expectativa sobre quin color ens tocaria.

Per la Candelera sembla que comencen a pondre les gallines. Bé, ara ponen sempre i a totes hores, en general. No sé si les que tenen ous envasats, d’aquests que avisen a l’envàs què son obra de gallines lliures i felices mantenen la tradició biològica. A la meva mare, en els anys llunyans de la meva infantesa, algú, no sé si un parent o amic, li va regalar una gallina. L’havia de tenir al terrat comunitari, per manca d’espai. Eren anys, encara, d’escassedat, i els ous eren un bé preuat i car. La gallina no ponia de cap manera. Una veïna, crec que la portera, en aquella època l’escala encara tenia portera convencional, es fotia de la meva mare i li deia ‘esta gallina va a poner para la Candelera’. Passava el temps i la gallina, res de res. I un dia abans de la Candelera es va produir el miracle, la gallina va pondre un ou, i tot va ser una festa esperançadora.

Lluís Llach va dedicar una cançó a una soferta gallina rebel. Les gallines han patit moltes injustícies, fins i tot deien allò de ‘és més... que les gallines’ quan les pobres gallines, en general, havien de compartir el gall del galliner i aguantar les seves dèries sexuals. Després les van reconvertir en màquines de pondre ous a dojo. I els ous es van abaratir i ja no van ser un bé exclusiu sinó una menja senzilla i, fins i tot, amb riscos per a la salut. Fa anys, molts, deien que calia menjar un ou al dia. Després els ous van ser objecte de condemnes nutricionals i es va passar a un ou a la setmana, a truites amb la clara sola. I el rovell, suposadament tan nutritiu, que es menjava, fins i tot, barrejat amb conyac, va passar a ser un perill colesteròlic.

Amb això dels menjars es passen modes. Modes, però, sostingudes per experts de tota mena, fins i tot per metges canònics i amb títol. Espinàs, a qui ahir mencionava, va escriure en més d’una ocasió sobre el tema, això de què el que és bo passa a ser dolent i a l’inrevés. Deia que havia acabat per menjar de tot una mica i molt de res. Al capdavall és una opció assenyada, crec. Quan un menjar és barat o s'abarateix té més riscos que si és car, ha passat amb les sardines, els musclos, els ous...

Al poble del meu pare, i segurament a molts altres, hi havia una dita que feia ‘per un ou, el ventre no es mou’. Un refrany discriminador, que considerava els homes de la casa amb mèrits per estar més ben alimentats que els infants, deia ‘quan siguis gran, menjaràs ous’. A casa teníem un llibre atrotinat, una de les primeres edicions de la famosa ‘Carmencita, la buena cocinera’, quan buscàvem alguna recepta per fer provatures la meva mare eliminava les que demanaven més d’un o dos ous. Recordo una pobra dona a qui, en èpoques de vaques magres, al mercat li van prendre, del cistell, mitja dotzena d’ous, i la seva desesperació irada.

Avui també hi ha aquell refrany de si la Candelera plora el fred es fora i si riu, el fred es viu. I allò de tant si riu com si plora el fred es fora i tan si plora com si riu el fred és viu. Així es queda bé amb poc gasto, que diuen. Encara farà fred, de vegades ha fet més fred pel febrer i el març que pel gener. Recordo meteorologies de tota mena, però és que ja soc grandeta. De plorar, de moment, res de res, la sequera ens encalça. Quan, en aquesta època, fa un dia lluminós i agradable em ve al cap aquell poema de Maragall sobre l’ametller que fa ‘no ets encara el millor temps però en tens tota l’alegria’.

Que la llum de la Candelera sigui amb vosaltres, malgrat que no plogui i que la pau mundial encara sigui un miratge, un somni, i una esperança etèria. Algun dia la claror retrobada serà universal, així ho voldria creure. Però, això sí, que a les dones no ens vulguin purificar mai més.

LA METÀFORA DE L'OU

M'ha passat el meu marit un article de El Nacional sobre els ous on s'afirma i demostra que menjar un ou cada dia no és res dolent, ans al contrari.

Tot i que avui hi hagi temes més importants dels quals parlar trobo que l'ou i la seva valoració exemplifica la relativitat de totes les creences. Encara més, els experts immortals ens fan creure una cosa i després, la contrària. I sembla que els qui creiem allò que ens van fer creure som gent ignorant i poc informada quan, al capdavall, ells ens van fer creure en el que crèiem. No sé si m'explico. 

Les creences ortodoxes, quan fan fortuna, son compartides per una gran majoria, fan forat en l'opinió popular i, aleshores, s'ha de parar compte en fer comentaris que sacsegin aquesta creença generalitzada, mentre dura la fe en les seves afirmacions. No diré res de nou però tot allò de què la masturbació produïa ceguesa i coses pitjors ho deia i escrivia gent amb estudis, i no pas sempre des del vessant religiós, com es pot demostrar amb una relativa facilitat. Els exemples podrien ser molt nombrosos. Metges, capellans i mestres eren l'autoritat, avui moltes afirmacions han passat al camp suposadament científic i alguns suposats científics cauen en dogmatismes quan surten del seu camp d'estudi el qual, per raons de temps i capacitat humana, acostuma a ser molt reduït i especialitzat.

Quan jo era petita els ous eren un producte car. De vegades, amb la meva mare, fullejàvem un antic llibre de cuina que havia estat de la meva besàvia quan servia, ço vol dir, quan feia de minyona. Era un exemplar ancestral de Carmencita, o la buena cocinera. Especificava mides antigues, com ara els cuartillos i feia moltes referències a menges d'ultramar, ja que s'havia publicat abans de la pèrdua de les darreres colònies.

Quan llegíem la recepta a estudiar, per si era possible variar el reduït ventall dels menús casolans, si es demanaven més de dos o tres ous, cosa habitual, la recepta quedava descartada. Els flams van deixar de ser d'ou i l'única excepció, per raons òbvies, era la crema de Sant Josep. En una ocasió vaig fer una auca del veïnat, per a consum familiar, i respecte a una coneguda molt gasiva, recordo que vaig escriure: amb un ou, truita per deu, i maionesa fareu. Un refrany que avui semblaria cruel i estrany feia: quan siguis gran, menjaràs ous. Però els ous tenien la seva mítica, s'afirmava que un consum recomanat era el d'un ou diari tot i que també semblava que un ou era una cosa ben miserable: per un ou, el ventre no es mou.

En temps d'excedents i de bonança, per les festes dels pobles, fa molts anys, els homes, sobretot, es menjaven coses tan estranyes com truites de vuit ous. Una parenta més gran que els meus pares es va casar amb l'hereu d'una casa de pagès mitjaneta i els seus sogres eren molt rancis i agarraos. La seva mare li va aconsellar que, d'amagat, quan anés a donar menjar a les gallines, es prengués un ou cru o un parell, si era possible fer-ho sense riscos. Sobretot, quan estava embarassada.

Vaig fer, quan estudiava, un curset sobre nutrició escolar. Allà se'ns va afirmar, per part d'una experta, que l'ou cru no servia per a res, i que allò de donar un rovell cru barrejat amb sucre als infants, una cosa habitual antigament, fins i tot, en ocasions, barrejant el rovell amb algun licor, era inútil, no pas, com semblaria avui, pel sucre -que enguany sembla un verí- o pel foment de l'alcoholisme infantil, sinó perquè el rovell cru no tenia les propietats que assolia en solidificar-se. Més endavant, en una xerrada, ens van dir el contrari, més o menys. En aquest cas un senyor que crec que era biòleg o una cosa així. La llet i els ous eren el paradigma de la bona alimentació i als països nòrdics la gent era neta, lliure, desvetllada i feliç a causa del seu consum de làctics. Avui també la llet es qüestionada, segons com.

De l'ou diari es va passar a l'ou setmanal i fins i tot a un invent com ara la truita feta amb la clara, menystenint el rovell a causa del colesterol, ja no sé si bo o dolent que contenia. A les pel·lícules i novel·les angleses, tot i ser aquell un país desenvolupat i enlairat, molta gent esmorzava ous passats per aigua o durs, beicon, melmelada i moltes coses més. És clar, deien, que allà es menjava menys a l'hora de dinar. El Poirot, per exemple,  menja sempre el seu ou al punt. Els ous passats per aigua no son fàcils de fer i han anat a menys, el temps ideal d'ebullició, durant la meva infantesa, era el que dura el temps de resar un credo, per cert.

A més d'aquests penjaments els ous tenien perills, la salmonel·la el més evident, perills que no vull defugir però que han contribuït a què molta gent rebutgi coses com ara la maionesa casolana. A les escoles ja es fan les menges escolars amb ous sintètics. En els darrers anys a l'escola als mestres, alguna cuinera pietosa, ens feia ous ferrats, d'amagat, el mateix que, també d'amagat, en alguna ocasió ens posava un gotet de vi. I ja no entro en el tema del fumar, si algú volia fer una cigarreta, a partir de què el tabac va passar de ser un ús social a ser verí i pecat, s'havia d'allunyar de l'escola i amagar-se en algun indret on no el poguessin enxampar. Avui no es pot tenir cap beguda alcohòlica en un recinte escolar. Una vegada un inspector va veure que tenien una ampolleta en un armari de la sala de professors i ens va renyar, de bon rotllo, això sí.

Ara els ous s'estan reivindicant i a l'article que menciono al principi ja ens expliquen, amb moltes referències cultes que pots menjar un ou cada dia, si no ets vegà ni tens al·lèrgia a aquesta menja senzilla i que, avui, és relativament barata. Per sort, i això em sembla molt bé, ens hem anat mentalitzant del tema de les gallines esclavitzades i molta gent ens avenim a pagar més pels ous si ens diuen, tot i que ves a saber, que venen de gallines en llibertat i felices. Això de la llibertat es pot comprovar però sobre la felicitat animal hi hauria molts aspectes a debatre.

El que ha passat amb els ous ha passat amb d'altres coses, com ara amb les sardines, que van ser pecat dietètic durant una llarga temporada. Crec que amb una mica de paciència podria trobar textos més o menys científics on s'afirmen coses estranyes o que, amb el temps, han donat una volta sencera. Per adonar-te d'aquesta mena de canvis cal que et facis vella, de jove t'ho creus gairebé tot i potser ha de ser així, tenir fe ajuda a viure, o així m'ho sembla. De gran ja no cal que tinguis fe, la vida passa, amb ous o sense, i tot acaba per ser relatiu i sotmès a l'atzarós futur. Me sé todos los cuentos... deia el poeta. I todos los alimentos, afegeixo, fent una rima totalment xarona. 

L'exemple de l'ou pot semblar anecdòtic. Amb aspectes més importants de la vida, morals o ètics, també ens venen la moto i ens fan passa bou per bèstia grossa. Si pensàvem que amb el declivi -relatiu- de la moral catòlica ens podríem alliberar de culpes i pecats, res de res. Les religions, com l'energia, no desapareixen, es transformen i para de comptar. Si en llegir tot això algú pensa que el tema tan sols va d'ous, doncs no m'he explicat prou bé, que ja passa.

GALLINES FELICES I LLISTES ELECTORALS

Això d'una llista política sense polítics se'm feia tan estrany al començament, com el fet d'imaginar una truita sense ous. Però avui és possible fins i tot fer truites sense ous i allò de què per fer truites cal trencar ous ja resulta absolutament obsolet. Els ous són un aliment notable que, com tants altres, ha patit un menyspreu lligat a suposats perjudicis en la salut i que jo crec que també va relacionat amb el seu abaratiment. 

Quan jo era petita corria per casa un antic volum de Carmencita, la buena cocinera. Era tan antic que encara hi venien mides en quartillos. El llibre havia estat d'una meva besàvia que havia servit a cases bones. De vegades cercàvem receptes diverses i la meva mare bandejava de les possibilitats de renovació culinària totes aquelles que portessin més de dos ous. 

El llibre és molt antic, però encara el podem trobar en edicions actualitzades i es va publicar per primera vegada el 1899. La seva autora va ser citada a la premsa, en la qual podíem llegir la nota següent:

La distinguida Sra. D.a Eladia M. de Carpinell ha publicado, bajo el título de Carmencita ó sea la Buena Cocinera, un útilísimo libro de cocina que recomendamos á nuestras lectoras por la claridad en las explicaciones y el exacto cálculo de las cantidades. Dicho libro solo cuesta 10 reales y se vende en casa de la autora, calle de los Angeles, 16, 1.°, 2.a; en el colmado de Padrós,'Ronda de S. Pedro, 38, y en el de Antonell, Lauria, 66.

El rovell d'ou, que era l'element principal del conjunt, va ser el primer en patir atacs diversos. Quan jo era petita era freqüent amollar rovells d'ou barrejats amb sucre, fins i tot amb conyac, per a reforç d'infants, parteres i malalts. No sé si encara és així però fa temps vaig comprovar que en un gran nombre de menús hospitalaris les truites eren fetes tan sols amb les clares, per diferents motius sanitaris.

A l'escola, de sobte, i ja fa molts anys, els ous de veritat es van substituir per una mena de preparats estranys, ja fa anys, per evitar problemes alimentaris i segons normatives. De vegades, de forma discreta i d'amagat, la cuinera ens feia un ou ferrat autèntic, als mestres, talment com si ens lliurés alguna menja pecaminosa. 

Fa trenta, quaranta anys, es considerava que un ou al dia era el no va más de la bona alimentació. Després es va passar a aconsellar un ou setmanal i encara gràcies. Dels consells alimentaris ja en faig poc cas, hores d'ara, només  cal pensar com la sardina va passar de ser pur verí a tenir no sé quines substàncies meravelloses. En una ocasió una botiguera, l'avi de la qual havia estat pescador, m'explicava, penedida,  com es planyia d'haver prohibit a aquell avi, quan era vellet, el consum sardiner de forma contundent, gràcies a les ordres dels matasanos.

Els ous s'han reinventat i des que ens en venen amb certificacions, vull pensar que honrades, sobre la felicitat de les gallines que els han produït, semblen menys perillosos. Fins i tot els dietistes de tertúlia van matisant les seves condemnes anteriors. En tot cas sempre he pensar que de tot se'n pot fer ús amb mesura, entenc que les truites de vuit o nou ous que es consumien a pagès, amb motiu de determinades festasses, tinguessin alguna cosa a veure amb malalties prematures de les generacions que ens precediren.

En d'altres temps el de menys era què es menjava, el cas era menjar allò que es podia i quan es podia, cosa que explica molts menús forassenyats. En política ens ha passat, als qui ja som grandets, una cosa semblant, encara que la metàfora resulti forçada, en temps dictatorials patíem allò de qui té fam somnia pa. Vam acollir l'arribada dels ous democràtics amb entusiasme però després va resultar que no eren pas un aliment perfecte. Ara bé, personalment m'estimo més els ous de gallina, ni que sigui de gallina estabulada, que no pas els succedanis, per suculents i aconsellables que siguin. Vull dir que els polítics, més o menys i amb tots els condicionants que vulgueu admetre, han estat votats o triats i, en canvi, determinats representants de la societat civil als quals se'ls atorga representativitat, ni tan sols això, vaja.

Però com que som en l'època de la llet sense lactosa, el cafè sense cafeïna, l'orxata sense sucre i la carn vegetal, tot és possible i fins i tot, en ocasions, vull pensar que aconsellable. O potser no.

Ous d'avui, d'ahir i de sempre

Cacarear y no poner huevos, cada día lo vemos

(refrany popular castellà)

Els ous em fan bossa, la tita em fa ganxo, ai, noia si t'enganxo!

(refrany popular valencià)

Llegint l'entrada d'Olga Xirinacs en la qual parla de menges recordades, cuinades per amoroses i maternals mans a la cuina familiar, m'he posat a meditar en un tema que fa temps que em preocupa i em diverteix. És un fet que he comprovat al llarg de la meva subjectiva experiència vital, que quan un aliment és car té totes les virtuts mentre que  quan s'abarateix se'n comencen a dir penjaments de tota mena. Passa amb tot, això, àdhuc amb els polítics.

Un d'aquests elements avui molt bescantat és el pobre i perfecte ou. L'ou, parlo sobretot del de gallina, aquell que més consumim, és tota una meravella de la natura, un element vital perfecte en la seva coloració i disseny. Quan érem pobres corria una dita que avui seria políticament incorrecta, quan siguis gran menjaràs ous, ja que l'ou es reservava, si n'hi havia pocs, al cap de casa que portava els calés i que sovint, en les classes humils, es feia un bon tip de treballar. 

Malgrat la dita, els ous es destinaven també a sectors febles, com ara les parteres, els infants, els malalts. En una societat pobra, amb mancança de proteïnes, el rovell d'ou es donava com a reforç, cru, barrejat amb conyac, calent o fred. Una meva tia, molt més gran que el meu pare, es va casar a principis del segle XX amb un hereu de casa pobra, la sogra, molt gasiva, els estalviava força el menjar i la meva àvia va aconsellar a la seva filla, embarassada, que en secret s'empassés un ou del galliner quan pugués, cosa que aquesta feia si podia. Cal dir que va arribar a vella.

Quan jo era petita teníem un antic i desmanegat llibre de receptes en el qual la meva mare cercava novetats però sempre topàvem amb l'excés d'ous, cosa que encaria l'experiència. Hi havia aleshores moltes receptes que demanaven cinc, sis, vuit ous, eren prohibitives i ens havíen de limitar a les d'un ou, dos o cap. O bé fer-la sense tants ous. Quan jo era petita la gent criava gallines i pollastres on podia, als terrats, a les galeries. 

Les gallines tenien el seu cicle natural i començaven a pondre per la Candelera, la primavera, amb la Pasqua, era temps d'ous que calia consumir en un temps determinat, car no es podien guardar per sempre, d'aquí venen moltes postres com ara la crema de Sant Josep. Eren temps difícils però el meu pare explicava com el seu germà gran, l'hereu, en temps de collites, endrapava amb els altres pagesos truites de vuit ous o més, una gastronomia rural que avui ens pot semblar absolutament desmesurada. I és que la cuina mediterrània té molta diversitat.

Hi va haver uns temps en el qual la gent no menjava el que volia sinó el que podia i el que trobava, ja que fins i tot tenint alguns diners no era fàcil trobar segons què. Els sistemes de conservació tampoc no eren com ara i com ens mostren els dibuixos de Nonell hi havia per les altes muntanyes molts problemes de golls, de cretinisme, de malalties lligades a mancances en elements minerals o vitamines que s'atribuïen per ignorància de l'època al context cultural o a la predestinació divina.

Els ous es van anar abaratint i produint de forma més nombrosa fins arribar a esdevenir la proteïna més barata. Durant anys vaig sentir que s'havia de menjar un ou diari per anar bé. Avui un ou o dos a la setmana ja sembla una exageració per a segons quins dietistes i el rovell, que aleshores era el nucli més desitjat, és avui rebutjat per això del colesterol, el llistó del qual s'afanyen en posar cada dia més avall per estimular el consum de medicaments destinats a controlar-lo. Potser sóc una antiga i una ignorant però em temo que en tot plegat hi ha molts interessos farmacèutics i dels grans laboratoris, entestats a omplir la maduresa i la vellesa de la gent de pastilles, com si fer-se gran fos una malaltia crònica i com si poguessim esdevenir immortals d'alguna manera.

Una víctima de la modernitat va ser la maionesa casolana. A les escoles ja no es poden consumir ous normals malgrat que no hagi passat mai res dolent. Una pràctica per evitar problemes és castigar els innocents per prevenir, el déu de la diatètica ja triarà els seus. En una ocasió la cuinera del cole ens va fer uns ous farrats, en secret, als mestres, amb moltes reticències, car sembla que no es permès tenir ous frescos a les cuines escolars sinó que les truites s'han de fer amb aquests horribles invents liofilitzats. La maionesa fresca és també un perill públic i com que tot ens influeix, si en queda una mica ja no te la mires amb bon ull i l'acabes llençant, no fos cas que ens donés un disgust.

El meu pare, de petit, va sentir dir que a casa del metge del poble menjaven una cosa boníssima, molt alimentosa, era préssec en almívar que aleshores ell no sabia ni que existís. Avui aquest préssec sucós és ja una vulgaritat de supermercat i no té cap propietat especial, més aviat un excés de sucre. El mateix va passar amb la llet de pot o condensada i més recentment amb coses com ara els kiwis, els primers en arribar a casa nostra eren caríssims i ho curaven tot, ara són un fruit més a les piles dels supermercats. La carn de vedella, els bistecs, el fetge, eren objecte de devoció i desig, com el pollastre rostit. 

El pollastre econòmic va patir moltes crítiques durant anys, calia treure'n la pell i provocava homosexualitat a causa de les hormones amb què els engreixaven. Quan la gent va poder començar a sortir de l'armari hi va haver una injusta i distorsionada percepció del fet, com si abans allò no passés i es va donar part de culpa a l'alimentació dels pobres pollastrets de granja, que prou pena tenen de viure com viuen.

Recordo quan la sardina, també una menja barata, avui rehabilitada, va passar a ser un perill per a la salut. L'oli d'oliva era una mostra d'endarreriment fins que ha passat a ser gairebé un medicament imprescindible. He vist i escoltat tantes coses al llarg dels anys viscuts que m'he tornat escèptica i no crec en res. El bacallà era una bírria ordinària fins que es va encarir. Imagino que tot està bé en quantitats prudents i que un excés del que sigui deu perjudicar, més enllà d'això també totes les persones són diferents i sovint quan una cosa no et va bé te n'adones aviat. 

Un altre aliment bàsic que ha patit alts i baixos ha estat el pa, el pa nostre de cada dia, un invent cultural meravellós i recurrent, divers i boníssim, sol o acompanyat. Sol em va dir algú fa poc que provoca diabetis, en convertir-se en sucre al mastegar-se i tot això. Abans llençar pa era un pecat gairebé mortal, avui els contàiners en son plens, de rosegons aprofitables.

Normalment la gent continua menjant, públicament o d'amagat, allò que li agrada, però ho fa amb mala consciència i quan et menges una cosa amb mania t'acaba fent mal, tot plegat és un peix que es mossega la cua. Sempre em ve al cap aquella escena impagable de Fortunata y Jacinta, quan la sogra de Fortunata me li endinya al capellà gorrero un peix passat de voltes i pudent i aquests se l'empassa molt a gust. Segur que no li devia fer mal. 

Un senyor conegut al qual el metge va receptar un règim se'm planyia fa un temps del fet que no s'aprimava, malgrat seguir rigorosament els consells del galè: es clar, m'ho menjo tot tan a gust, encara que sigui de règim... Menjar a gust és un perill, no es bo ni convenient, en tot cas resulta sospitós.

Afortunadament no sabem a casa nostra què és la gana de veritat, aquesta que fa que la gent encalci gats, rates, ocellets, guixes, llangardaixos i el que sigui. La fam, que en èpoques remotes de guerra i escassedat persistent provocava fins i tot quelcom que no volem saber, canibalisme, molts contes sobre ogres i bruixes que s'empassen criatures tenen una certa base real. Que sigui per molts anys, aquesta bonança, i que el món que encara passa gana la pugui compartir algun dia. De fet quan escolto segons quins comentaris dietètics o divagacions fatxendes sobre estrelletes d'aquestes dels pneumàtics, tan cobejades i tan subjectives, i medito en la realitat de la fam al món, aleshores sí, que tinc mala consciència. Aleshores sí, que no em menjo res a gust del tot. Ni tan sols una truiteta a la francesa, que és un dels meus plats preferits.

Els ous també han patit un altre problema, en aquest cas semàntic, la seva comparació eufemística i grollera amb els atributs masculins quan, ai, sempre els han produït les femelles. Això ha generat molt d'humor pocasolta i moltes anècdotes d'un cert i vulgar xaronisme nostrat o  forani. Els ous són una gran font d'inspiració.

Un magnífic poema de Carles Rebassa, poeta mallorquí, sobre el tema:


Ous dos

Cuinant a dins la cuina d’una tasca
reneg dels poderosos i somnii
que véns i em treus d’aquesta soll pudenta,
on fins i tot la pell put com fritel·la.
Mentre fregesc els ous la ment em vola
i m’imagín ben lluny de pells i closques
covant-te els ous, així, sense fregir-los,
no pensant, ous...; no salpebrant-los, ous...
A dins la cuina, qui sóc jo? Dos ous
que enyoren amb desigs bessons els ous
de qui em teixeix de clara vermellor?
A dins la cuina, qui sóc jo? L’obrer?
La multitud? L’amor? Un esglaó
en la columna monstruosa i fètida
dels ous i del desig fregit amb oli?
Qui sóc? I aquí a fora qui m’escolta?
Els sindicats no es miren aquests ous.
Tothom qui menja això se’n va a la mort.
N’estic ja fins als ous, de tot això.




I un cançó dietètico-autàrquica molt popular, per acabar:

Ous passats per aigua i truites antigues

Menjar, dormir, nedar. Això és tot el que puc fer…
(Michael Phelps, dels diaris)

L’ou és un estrany producte de la natura que sempre m’ha cridat l’atenció. Em refereixo més que res al vulgar ou de gallina, el més consumit pels nostres verals. L’ou havia estat un producte de privilegiats, antigament sentenciaven, els grans, quan siguis gran, menjaràs ous, ja que als senyors de la casa que guanyaven el jornal se’ls reservaven aquestas productes emblemàtics.

Els ous i els pebrots han compartit símil sexual i moltes bromes de gust dubtós, com aquell acudit de la senyora calenta que es llençava a la piscina i etcètera. I aquells dobles sentits amb els ous de pagès i els ous del pagès, per exemple.

Fa anys eren un producte car. A casa, quan jo era petita, teníem un antiquíssim exemplar de Carmencita, la buena cocinera i de vegades cercàvem receptes assequibles. Quan el nombre d’ous era important, la meva mare se les saltava ràpidament. Vaig estar molt de temps escoltant com n’eren de bons els flams d’ou d'abans de la guerra, mentre me’ls empassava d’aquells del Mandarín, per constatar amb els anys que m’agradaven més els de pòlvores xineses que no pas els autèntics, coses de la vida.

Durant anys arribar al consum d’un ou diari era el súmmum de la bona alimentació. A parteres i nenes anèmiques se’ls feien barreges de rovell d’ou i licors diversos. Els oncles de pagès, amb feines que precisaven molta força física, es menjaven truites de vuit ous amb una cabeça d’alls crua, coses així. Mentre cremaven tant de greix energètic la cosa rutllava però de grans es ferien, que deien aleshores, i els metges rurals, que en temps pretèrits eren autoritats sòlides, espirituals i inqüestionables, clamaven contra els ous i la cansalada, cosa que feia que la gent ironitzés, ves, que volen que mengem, doncs. Una germana del pare, morta fa anys, sembla que es va casar amb un hereu d'una casa de pagès propera i els sogres eren molt gasius. Passava gana i la seva mare, la meva àvia, li aconsellava que quan anés al corral es begués uns quants ous crus d'amagat, cosa que sembla que feia. Eren temps difícils, a una altra tia, quan es va casar, els sogres sembla que li van dir que no havien posat bombeta a l'habitació de la parella ja que a davant de la finestra hi havia la caserna dels civils i cada dia encenien el llum...

De sobte, els pobres ous van experimentar, com les sardines, una època de mala premsa dietètica. El rovell de l'ou, aquest punt central en qualsevol tema, l'or de l'alimentació tradicional, ha esdevingut el més dolent, greixós i prescindible. A sobre, les salmonelles aquestes han fet proliferar l’invent escolar de l’ou en pols pasteuritzat i d’altres miracles del nostre temps. La maionesa casolana, que mai no em va perjudicar, ha passat a ser un perill en potència i ja se sap que quan et mires o menges quelcom amb prevenció et farà mal, doncs no hi ha res pitjor que el neguit subconscient. I no és broma, he llegit casos de persones amb al·lèrgia, per exemple, a determinades flors, que patien crisis en veure'n un ram... artificial, sense saber que no eren de les altres.

Ara resulta que un gran nedador olímpic qui, segons diuen els diaris i segons diu ell, no fa res més que dormir, menjar i nedar, ha revelat la seva dieta, semblant a les dels meus avantpassats rurals, truites de molts ous, greixos i proteïnes a dojo, poca fruita i poca broma i a més, sis o set vegades el que menjaria qualsevol ciutadà normalet, però sense aspiracions de superació física competitiva. La norma de vida recorda aquell títol d'una magnífica pel·lícula xinesa, Comer, beber, amar, de la qual no es van poder estar de fer-ne un remake d'ambient hispà.

O sigui, que el noi dorm, neda i menja tot això, i, a més, muntanyes del que, despectivament, s'ha titllat de menges escobraries. D’altres activitats intel·lectuals i/o eròtiques no en diuen res, ni el campió ni els diaris. Sembla mentida que els esportistes encara siguin tan ben considerats; si el meu fill fes aquesta vida crec que restaria seriosament inquieta, però potser tinc una deformació moral i un doll de prejudicis, a causa de tant de missatge dietètic i anticompetitiu com he consumit al llarg dels cursets per a mestres i persones interessades en el tema i a través de prèdiques d'experts a través de tot tipus de mitjans. Si això no és dopatge s’hi assembla força, segons els meus ignorants paràmetres ètics, però com que vivim en un món de contradiccions i aparences, les coses són com són i sempre es predica el que no es fa. I, qui sap, potser en el fons, som humans, em cauria la bava en veure algun fill meu fent quilòmetres i quilòmetres de piscina i emmadallat, emocionat i campió ni que fos en alguna cursa de la festa del barri, malgrat el seu món personal restés limitat a activitats tan contundents.

Per un ou, el ventre no es mou, deien, també, els grans. L’afer de l’ou i la gallina encara no s’ha acabat de resoldre satisfactòriament. De la història de l’olímpic en remull qui, per cert, i perdoneu-me l’acudit fàcil, suposo que deu tenir una preferència absoluta vers els ous passats per aigua, em quedo amb la revalorització del producte i és que darrerament ja em sentia malament quan em menjava un ou ferrat massa sovint o una truita a la francesa tres cops per setmana.

No sé què creure, la veritat. Constato que quan una menja qualsevol s’abarateix passa a ser considerada de poca qualitat, àdhuc perjudicial per a la salut. Per cert, les pobres gallines ponien per la Candelera, quan seguien el seu ritme vital, ara me les tenen en aquestes ponedores amb llum tot el dia i rendiment intensiu, algú les hauria de defensar i alliberar d’aquest esclavatge. Cert que Llach va cantar la rebel·lió de la gallina ha dit que no, visca la revolució, però les cançons, ai… tan sols són cançons i resten moltes revolucions pendents que espero que mai es materialitzin de forma violenta. I, el pitjor, si el superhome aquàtic crea escola i desvetlla ànsies d’emulació, em temo que les gallines encara hauran de patir molt més. Hi hagué una gallina legendària que feia ous d’or, ara aquells ous són medalles olímpiques. De tots els ous del món, però, el meu preferit és l'ou com balla del Corpus, que salta entre cireres i flors. Ara bé, cal dir-ho, és un ou... buit.