M'estranya que amb el gran nombre d'ocurrents acudits que corren per tot arreu i que ens envaeixen els mòbils ningú no hagi xalat amb el discurs del senyor Borrell, aquell que un dia va ser jove i va dur barba i es retratava fent de raier.
El discurs d'aquest senyor no s'acabava mai i una i altra vegada ens evocava les fulles que cauen dels arbres als boscos del seu poble, grogues i vermelles, rojas y gualdas, com la bandereta aquella de la cançó dels discos sol·licitats que sovint es dedicava als soldadets que feien la mili i juraven bandera, una activitat que alguns sembla que voldrien recuperar però no per als soldadets sinó per al conjunt de la població.
La meva néta em recitava aquests dies un poemet que ja fa anys que corre per les escoles i s'ensenya a parvulari, crec que és la lletra d'una cançó però diria que ha perdut la música, en general:
El senyor Borrell ens el podia haver recitat i la cosa hauria estat més breu. Les mosques s'amagaven i les flors, espantades, es tancaven de cop, escoltant-lo. Més por va fer el senyor Frutos, que havia estat comunista o alguna cosa semblant. Les incoherències dels discursos van anar més enllà de les intencions i el contingut, la veritat. No tenien ni cap ni peus. Fins i tot un discurs una mica coherent, en aquell inquietant matí tardorenc, m'hauria inspirat una certa comprensió però tot aquell paisatge evocat, el qual el senyor Borrell havia hagut d'abandonar per poder formar part de la inquietant glòria d'un matí d'octubre, feia riure si la situació no fos, més aviat, per plorar.
Per arribar a un públic eclèctic entre el qual, n'estic segura, hi havia alguns homes i dones de bona voluntat, el senyor Borrell canviava del català al castellà i no s'explicava bé ni en una llengua ni en l'altra, no crec que ningú digui avui que cauen fulles gualda dels arbres tardorencs, això del gualda és d'un temps i d'un país, podia haver evocat Machado i dir allò de ven convertirse en pájaros un árbol amarillo. Tot i que Machado va tenir els seus pecats, en això del catalanisme incomprès, encara que no agradi recordar-ho, pitjor va ser Alberti i tants altres. Però eren bons poetes.
Fa anys, quan era més jove, pensava que la gent que tenia càrrecs importants havia fet mèrits acadèmics sobrats, per accedir-hi. Avui he entès que sempre és més fàcil que trepin els mediocres que no pas els que valen, l'escolaritat obligatòria ha fet que ja no ens mirem amb admiració babaua que no mereixen ni mestres, ni metges, ni advocats, ni poetes, ni periodistes, ni polítics... Darrere de molts personatges hi hauria d'haver aquell senyor que als vencedors coronats de llorer els anava recordant que eren mortals.
