Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris estadístiques. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris estadístiques. Mostrar tots els missatges

2.7.13

ENDRAPEM I FEM LA COPETA,QUE VE LA FI DEL MÓN



Diumenge vam passar amb cotxe pel Paral·lel i vam poder contemplar aquest inefable anunci publicitari. Teníem la intenció de fer una fotografia al cartell i comentar el tema, que em sembla molt sucós. Avui llegeixo  unes consideracions sobre aquesta publicitat a l'admirat blog del Miquel (Tot Barcelona). He trobat algun altre comentari crític a Twitter, poca cosa, tot i que sí m'he ensopegat amb escrits a la premsa en castellà sobre la qüestió. Sembla que el nombre fa referència al conjunt de l'estat espanyol i que les xifres no s'han explicat gaire bé però, en resum, el nostre nombre de bars és el més gran d'Europa, per habitant, després de Xipre. Darrerament tenim el dubtós honor d'encapçalar llistes com aquesta o la de l'atur, pel que sembla.

No he trobat, de moment, el nombre de bars a cada comunitat o ciutat. En general, l'eufòria hispànica en fa una lectura positiva, de la qüestió, malgrat la crisi els bars i restaurants gaudeixen de bona salut. Al meu barri, com a tants altres, si es tanca una botiga  o un talleret s'obre, més que res, un bar o un establiment d'aquesta mena i gairebé tota la setmana es pot comprovar que el carrer de Blai és ple de gent a les terrasses. El carrer Parlament, al barri veí de Sant Antoni, va pel mateix camí. Que tot plegat s'hagi de celebrar em sembla lamentable. L'estudi sobre el tema crec que l'ha fet la coca-cola, suposo que a ells els va de perles l'estadística sobre l'excés barero. No he trobat xifres barcelonines concretes, ni catalanes en general. 

Durant la meva joventut ja es van començar a obrir molts bars, als barris, i el tema no era del gust de la gent seriosa, es considerava poc estalviadora la gent que en lloc de prendre's la cervesa a casa se la prenia al bar. Els homes de bar -i no cal dir, les dones encara més- eren mirats com a persones poc recomanables, en general, per l'obrer català comú. És cert que aquestes estadístiques fan una mena de garbuix entre els bars més tradicionals, aquells dels quals González Ledesma, referint-se al Poble-sec, escrivia que a cada got hi dormien gotes de silenci, i aquest establiments més semblants al restaurant barat, a la tasqueta. 

El que em sobta no és l'estadística sinó la consideració positiva que mereix el tema. Al menys, hi ha feina de cambrer, de cuiner de poca categoria, de gent de la neteja, al sector. En d'altres temps sempre havia sentit a dir que els catalans érem menys de bar que d'altres espanyols. No vull treure mèrit social al bar, que en absència d'altres centres cívics ha fet de tot i ha estat un lloc de relació i de trobada important. Però em preocupa aquest excés alegrament acollit per molta gent i celebrat de forma ingènua per persones de tota mena que consideren excitant tanta disbauxa hostelera. El turisme se'ns menja la ciutat i la dedicació excessiva al sector de l'endrapament indiscriminat i baratet actuarà, em temo, com els monocultius que en època de crisi llarga fan figa. Poca gent renuncia a anar al bar, pel que sembla, per tal d'estalviar una mica. És clar que el valor de l'estalvi va de baixa, encara més amb la poca confiança que generen avui les entitats de crèdits i les llibretes de la caixa. Potser encara bo que ens quedin els bars, com abans quedaven les tavernes per als desesperats, cosa que comenta un personatge del Cafè de la Marina.

Crec que el tema mereix un debat en profunditat i, més enllà de la realitat, el que sobta és que cartells publicitaris insisteixin en això de la celebració, ja és el súmmum. No anem bé, la veritat. Ja ho sabíem però que, a més a més, estem tan cofois davant d'aquesta reconversió urbana massiva, fa feredat.


29.11.12

CIÈNCIES INCERTES

Desconfio força de les prediccions en general però aquelles que volen medir, explicar i quantificar actituds i capteniments humans, encara em desvetllen més desconfiança. Per això i perquè tindria molts lamentables casos escolars sobre el tema (tants com per a endegar un estudi estadístic), no crec gairebé gens en els psicòlegs ni en els pedagogs, amb alguna excepció puntual, més aviat lligada a la persona que no pas a la ciència universitària de la qual rumbeja.

Una plaga del nostre temps són les enquestes, els estudis i les estadístiques. Crec que tenen un pes excessiu en els mitjans de comunicació. Les enquestes i estudis són molt manipulables, sovint quan et pregunten alguna cosa amb objectiu enquestador ja saps què vols que volen que surti. Però molta gent hi té una gran fe, està comprovat amb molts estudis, et diuen, quan dubtes de veritats dogmàtiques en camps com ara el mèdic, l'educatiu, el científic, l'històric, l'econòmic...

Pel que fa a les estadístiques publicitades a tort i a dret, quan es relacionen amb eleccions poden fer variar els resultats, com s'ha vist, més que no pas confirmar allò previst. El temps meteorològic cada vegada és més previsible però sempre, com en el cas de les enquestes, pot venir una ventada, alguna cosa imprevisible, que faci variar el que s'esperava. Aleshores, si s'ha dit que havia de fer sol i plou, la gent de l'hostaleria es queixa perquè els consumidors s'han quedat  a casa. 

Com aigua en un cistell, totes les veritats possibles s'escapen per algun forat en algun moment. 

Les enquestes sobre temes d'eleccions haurien de ser entomades amb molta prudència, sobretot pels afectats de forma directa. En lloc d'eufòria, en cas de previsible triomf, els haurien de provocar una gran prevenció en contra dels efectes que aquesta possible eufòria pot produir en el poble.

Quan les coses no són con es preveia i esperava existeixen dues tendències habituals, una d'elles fer com si res i tirar endavant. L'altre, cercar explicacions recargolades. També resulta habitual que aquells que hi van incidir facin l'orni, el murri, i diguin el contrari del que deien abans.

Tot és incert i les explicacions de després, sobren. Quan la llebre ja és fugida pocs consells per al caçador. Però, ai, què farien, aleshores, tots aquests tertulians, totòlegs, experts de tota mena que saben, fins i tot sense estudis previs, què s'ha de fer, cap on s'ha d'anar i on s'equivoquen els errats?

Volem seguretats però ens movem entre incerteses, què hi farem. Així és la vida.