Diumenge vam passar amb cotxe pel Paral·lel i vam poder contemplar aquest inefable anunci publicitari. Teníem la intenció de fer una fotografia al cartell i comentar el tema, que em sembla molt sucós. Avui llegeixo unes consideracions sobre aquesta publicitat a l'admirat blog del Miquel (Tot Barcelona). He trobat algun altre comentari crític a Twitter, poca cosa, tot i que sí m'he ensopegat amb escrits a la premsa en castellà sobre la qüestió. Sembla que el nombre fa referència al conjunt de l'estat espanyol i que les xifres no s'han explicat gaire bé però, en resum, el nostre nombre de bars és el més gran d'Europa, per habitant, després de Xipre. Darrerament tenim el dubtós honor d'encapçalar llistes com aquesta o la de l'atur, pel que sembla.
No he trobat, de moment, el nombre de bars a cada comunitat o ciutat. En general, l'eufòria hispànica en fa una lectura positiva, de la qüestió, malgrat la crisi els bars i restaurants gaudeixen de bona salut. Al meu barri, com a tants altres, si es tanca una botiga o un talleret s'obre, més que res, un bar o un establiment d'aquesta mena i gairebé tota la setmana es pot comprovar que el carrer de Blai és ple de gent a les terrasses. El carrer Parlament, al barri veí de Sant Antoni, va pel mateix camí. Que tot plegat s'hagi de celebrar em sembla lamentable. L'estudi sobre el tema crec que l'ha fet la coca-cola, suposo que a ells els va de perles l'estadística sobre l'excés barero. No he trobat xifres barcelonines concretes, ni catalanes en general.
Durant la meva joventut ja es van començar a obrir molts bars, als barris, i el tema no era del gust de la gent seriosa, es considerava poc estalviadora la gent que en lloc de prendre's la cervesa a casa se la prenia al bar. Els homes de bar -i no cal dir, les dones encara més- eren mirats com a persones poc recomanables, en general, per l'obrer català comú. És cert que aquestes estadístiques fan una mena de garbuix entre els bars més tradicionals, aquells dels quals González Ledesma, referint-se al Poble-sec, escrivia que a cada got hi dormien gotes de silenci, i aquest establiments més semblants al restaurant barat, a la tasqueta.
El que em sobta no és l'estadística sinó la consideració positiva que mereix el tema. Al menys, hi ha feina de cambrer, de cuiner de poca categoria, de gent de la neteja, al sector. En d'altres temps sempre havia sentit a dir que els catalans érem menys de bar que d'altres espanyols. No vull treure mèrit social al bar, que en absència d'altres centres cívics ha fet de tot i ha estat un lloc de relació i de trobada important. Però em preocupa aquest excés alegrament acollit per molta gent i celebrat de forma ingènua per persones de tota mena que consideren excitant tanta disbauxa hostelera. El turisme se'ns menja la ciutat i la dedicació excessiva al sector de l'endrapament indiscriminat i baratet actuarà, em temo, com els monocultius que en època de crisi llarga fan figa. Poca gent renuncia a anar al bar, pel que sembla, per tal d'estalviar una mica. És clar que el valor de l'estalvi va de baixa, encara més amb la poca confiança que generen avui les entitats de crèdits i les llibretes de la caixa. Potser encara bo que ens quedin els bars, com abans quedaven les tavernes per als desesperats, cosa que comenta un personatge del Cafè de la Marina.
Crec que el tema mereix un debat en profunditat i, més enllà de la realitat, el que sobta és que cartells publicitaris insisteixin en això de la celebració, ja és el súmmum. No anem bé, la veritat. Ja ho sabíem però que, a més a més, estem tan cofois davant d'aquesta reconversió urbana massiva, fa feredat.
