DIVAGACIONS DE DIUMENGE

Hi ha missatges, alguns dels quals en la publicitat 'institucional', un tema cantellut, que no son certs, però ens fan passar bou per bèstia grossa. Per la tele aquests dies he vist dos anuncis sobre això de què 'la majoria dels incendis els provoquen les persones'. En un dels anuncis surt una colleta fent una barbacoa en un indret boscós, que jo sàpiga aquest no ha estat el motiu de la majoria de focs, com tampoc, hores d'ara, s'ha culpat alguna burilla de tabac llençada des d'un cotxe, fet que surt en un altre d'aquests anuncis. Ha estat els llamps, en molts casos, i, en molts altres, temes accidentals, espurnes de maquinària agrícola, coses així. I la gran situació de risc i de calor que vivim, és clar. Però sempre sembla més adient culpar la gent individual i, és clar, urbanita, dels mals que ens encalcen.

Les notícies falses de gruix es copsen aviat, o així hauria de ser, però determinats missatges passen com a certs quan demanen reflexió i debat. Ens movem en el estrany terreny de les mitges veritats, matisar i reflexionar no toca, i les coses son blanques o negres, amb pocs matisos, començant per coses banals, com ara la literatura. Quan menys és llegeix més s'opina sobre llibres, em sembla, i quan manca tradició i comparació no anem bé. Avui pots parlar de llibres, o de cinema, o del que sigui, sense una base sòlida, internet i els xats tafaners possibiliten el tema. Els xats savis sembla que han tingut èxit però crec que passa com quan copiaves en algun examen, per copiar bé s'ha de saber una mica el tema i el seu contingut. De tota manera, és igual, la gran majoria no s'adonarà de si es copiat o no. 

BIBLIOTEQUES PIRAMIDALS I ESPAIS SUPOSADAMENT EMBLEMÀTICS

 

Ahir una de les notícies estrella de la televisió nostrada, enmig d'aquesta calor estival que ens amara, a més del petó intrusiu, l'èxit futbolístic femení i la calor persistent, va ser això de què a Barcelona tenim la millor biblioteca del mon. Totes les valoracions que consideren el que sigui 'el millor' em produeixen una mena de refús, potser soc excessivament crítica i rondinaire, coses de l'edat. Se suposa que aquestes coses les valoren els experts però això dels experts és tan polisèmic que m'inquieta. La biblioteca ja fa algun temps que funciona però la propaganda televisiva a l'entorn del nomenament va provocar ahir que gent coneguda m'enviés missatges dient 'que l'havíem d'anar a veure així que poguéssim'. Mai no podré haver vist totes les biblioteques del mon i, per tant, la comparació i la nominació escapen a les meves possibilitats de mida humana. Per això, ser el millor del mon en el que sigui és una bola com una catedral, una definició hiperbòlica destinada a la promoció dels productes o de les persones.

Les biblioteques públiques han estat, en les darreres dècades, un èxit. No sé si la gent llegeix més o menys que en el passat però a la biblioteca pots trobar tot el que vols i, si no ho trobes, t'ho demanen. Han proliferat els clubs de lectura, amb un públic majoritàriament femení i que t'estalvien les tries i fomenten la socialització. Son un servei gratuït, fa anys encara et feien pagar quatre cèntims si et duien un llibre d'alguna biblioteca d'un altre municipi, ara, ni això. Si en alguna conversa informal he opinat que caldria pagar alguna cosa per ser-ne soci o llogar llibres m'han mirat molt malament. Durant la meva infantesa les distraccions eren poques i la gent modesta llegia molt, novel·letes barates, que es podien canviar per pocs diners fins que queien a trossos, novel·les de gènere, menystingudes per la gent seriosa i amb estudis que, aleshores, era  minoria selecta.

Al meu barri hi ha una excel·lent i petita biblioteca. En faria falta una de més gran però això està molt verd, tot i que es parla de l'arranjament futur d'un espai emblemàtic, sense que quedi clar, de moment, si la possible biblioteca futura eliminarà l'actual, cosa que seria una llàstima. Soc més partidària de molts espais petits i mitjans que no pas de grans piràmides dedicades al que sigui. Això val per a biblioteques, hospitals, teatres... El tema no ha estat sempre tan positiu com sembla, en algun moment he vist com es reduïa el nombre de personal, els horaris podrien ser millors amb més gent i m'empipa això de què t'hagis de fer càrrec informàtic del lloguer i retorn dels llibres a gairebé totes les biblioteques, amb poques excepcions. La tendència a què tot ho hagis de fer tu no és privativa de les entitats de crèdit, és una tendència general. 

La gran biblioteca que s'havia de fer al Born, per motius arqueològics, va quedar en suspens. Aquesta que és 'la millor del mon', de moment, porta el nom d'un Nobel hispanoamericà que va viure un temps a Barcelona, tot i que no en el barri on li han dedicat l'espai, sinó en un de més 'elegant i fi'. El projecte és obra d'un equip madrileny. No em posaré en pla catalanista ranci però ahir algú, amb ironia, a tuiter, preguntava si per les amèriques hispanes hi ha alguna gran biblioteca que porti el nom d'Espriu, de Calders... La ciutat és plena de gent dormint al carrer i no crec que hi hagi, de moment, cap projecte per substituir la literatura per la vida i arranjar, amb espais dignes i acurats, aquest problema espinós amb la construcció d'un espai de prestigi arquitectònic.

Els premis de gruix, fins i tot els de menys volada, agraden, som humans i tots tenim les nostres vanitats. El millor escriptor del mon, o escriptora, se suposa que hauria de ser el guanyardor del Nobel. La millor actriu, la de l'Óscar. De millors restaurants i cuiners del mon, amb estrelletes, en tenim uns quants. Sabem que tot plegat no és cert, al capdavall la propaganda fa molta feina a l'hora de promocionar el que sigui, quan cal i toca. La millor perruquera del mon pot ser la de la cantonada de casa però ningú no ho sap. La millor mestra del mon pot ser la de l'escola pública d'un poblet però tampoc ningú no ho sap ni se n'adona. El millor menú a preu econòmic i ben cuinat pot ser el del xinès del barri però tampoc no ho sap ningú, tot i que una vegada hi vaig veure dinar, fins i tot, al Mago Pop. 

Moltes repeticions, com deia aquell senyor tan poc recomanable, fan una veritat. La publicitat actual, inclosa la institucional, és molt eficaç a l'hora de potenciar meravelles. Quan anava a escola recordo que, amb la innocència infantil, ens preguntàvem si la Miss Univers de torn era 'la més guapa del mon'. Aviat vam veure que no era així, és clar. Una frase dels meus avis, molt habitual, era aquella de 'agafa fama i fote't a jeure'. En el cas del mon de l'art, un altre misteri per a mi, això funciona d'allò més bé.

A Barcelona, a Catalunya, a Espanya, hi ha avui molt bones biblioteques, grans, espaioses, agradables, més o menys ben assortides. La gent hi va, no tan sols a llegir ni a agafar llibres, avui son des de fa temps centres multiculturals on s'hi poden fer moltes coses. La informàtica, internet, han fet canviar els usos de les biblioteques, avui multiteques, de fet. Hi ha serveis d'audiollibres, de llibres en format online, música, ordinadors. Tot plegat i molts més factors han contribuït a la desacralització del llibre de paper, tan absurdament mitificat, i també ha  fet que molta gent et digui que no compra llibres perquè no te espai a casa i que a les biblioteques hi son tots. El tema té molts aspectes, positius, negatius i que no fan ni fred ni calor. Resulta que, pels estudis fets, als quals també dono un valor molt relatiu, la comprensió lectora ha anat de baixa. Tampoc no ho trobo greu, la meva comprensió iconogràfica és avui molt modesta, la veritat. En el passat remot hi havia qui opinava que saber llegir i escriure faria minvar la memòria i, de fet, va ser així, però la memòria es pot exercitar si fa falta. Crec que sovint la comprensió auditiva és pitjor que la lectora, si em poso estupenda a l'hora de valorar els debats i les tertúlies que ens amollen sovint.

Les tendències apocalíptiques tenen tirada a veure-ho tot negre. Llegir no és un valor absolut, pots llegir moltes ximpleries i et poden adoctrinar de forma lletrada, de fet s'anava 'a costura, a aprendre de lletra', ja hi anava la Mare de Déu, segons explica la cançó. Llegim molt, en general, diria jo, potser no llibres convencionals però sí coses que ens arriben online, per les xarxes, gràcies a les quals, en molts casos, he arribat a llibres en paper o en pdf, que no hauria conegut sense internet. 

Tenir a la ciutat la millor biblioteca del mon no em fa ni fred ni calor, com no me'n fa la Sagrada Família. A nivell d'usuària continuaré amb la petita i bonica biblioteca del meu barri i que Déu me la conservi i no cal que me l'augmenti. No dic que, de forma tafanera, un dia no m'arribi a aquesta nova piràmide de la bibliofília, que crec que també ha nascut amb vocació d'atreure turisme, una manera no sé si efectiva de descongestionar els punts calents de massificació guiri. Millor una ermita que una catedral, com dic en un poema que vaig escriure fa anys. Ahir, en algun lloc, no sé si amb ironia, deien que 'hi havia molts llibres', per cert. Un altre tema és poder saber quan valen les coses, d'on surten les virolles i quines altres coses es podien haver endegat, més enllà d'aquestes piràmides 'culturals'. Al capdavall això de la cultura ningú no sap explicar ben bé què és, tot i que n'existeixen milers de definicions.

El llibre i tot allò que s'hi relaciona ha perdut valor econòmic, com tantes altres coses. Han prolifetat les llibreries de segona mà, amb volums pràcticament nous, a preu de saldo. Hi veig i trobo  llibres que fa alguns anys van ser èxits indiscutibles, d'autors avui poc recordats. Molts llibres editats fa pocs anys els has d'anar a buscar a les llibreries online, tot dura poc. Nosaltres, de fet, tampoc no durem massa, ben mirat. Amb la roba i amb moltes objectes de consum passa si fa no fa. La gent et diu, perquè té mala consciència, que no llença llibres, ni roba, ni menjar i que llegeix força. Tot és relatiu i tots volem quedar bé, la mentida sense importància ni verí ens ajuda a sobreviure, vaja. 

La biblioteca millor del mon potser contribuirà a refer una mica l'autoestima barcelonina, avui en hores baixes criticada sovint de forma atzarosa i subjectiva. 

CAMPANYES INSTITUCIONALS BEN INTENCIONADES

 

Crec, i potser vaig errada, que sóc força tolerant pel que fa a temes lingüístics. Una professora que vaig tenir quan era jove, a la universitat, recordo que ens va explicar que en temes de llengua no hi ha bo ni dolent, correcte o incorrecte, sinó adaptat o no al context. Això del context, avui, però, ja no se sap ben bé en què consisteix. En un context que jo crec formal, com és el dels telediaris, he escoltat coses com ara que un polític 'va pixar fora de test'. El verb cagar també s'ha estès força en contextos formals, és habitual que algú 'la cagui'. Considerant l'èxit absurd dels caganers actuals ja no m'estranya res.

Una font de curiositats i troballes son les campanyes institucionals. Fa anys recordo un senyor al qual li començava a sotir fum del cap i la frase de l'anunci deia 'foc al bosc? treu-t'ho del cap' o una cosa així. En contra de les drogues van fer una cosa fastigosa amb un noi al qual li sortia un cuc del nas. La publicitat, en general, és un pou de surrealisme inspirador però les campanyes institucionals son el 'súmmum'.

Hi ha una tirada intermitent i inquietant a fer-nos por, els paquets de tabac porten fotografies horribles de, per exemple, pulmons malmesos. Pel que fa al tema dels accidents de tràfic, relacionats amb cotxes, això sí, la resta de vehicles no sembla que alarmin tant, ja ens han deprimit amb tota mena de narracions breus sobre desgràcies familiars. En tot plegat hi ha també un gruix de pes d'allò que en diuen 'paternalisme' però, vaja, suposo que ho fan amb bona intenció.

Les desgràcies a la carretera han donat pas darrerament a un eslògan força xulesc, suposo que els autors se n'han sentit molt satisfets, això de 'no te la fotis', una troballa. No te la fotis, ja et fotrem nosaltres d'una altra manera, vaja. M'agradaria saber si cobren i quant, els publicistes que endeguen aquestes inspirades campanyes... Si ja dic jo que, a banda dels seny i la rauxa, la nostra virtut més fefaent és el 'cofoïsme'. 

QUE BONICS SON ELS ANUNCIS...

Fa molts anys, quan un grup que es deia La Trinca va servir de testimoni humorístic i musical de molts fets d'aleshores, i vam poder escoltar i cantar un divertit tema que es deia Que bonics son els anuncis. Les cançons de La Trinca, amb músiques conegudes i lletres intel·ligents i ben rimades, van servir per amenitzar trobades informals i van amollar material per a representacions endegades a focs de camp i teatres de centres de barri. Diria que en això de servir per a imitacions festives, però, la cançó estrella del grup ha estat aquella de No ve d'un pam.

Els anuncis s'han anat sofisticant, amb el pas del temps. No sé si la publicitat funciona, suposo que sí, ja que ens n'ofereixen a carretades, tant per la televisió com per la ràdio. Hi ha canals públics en castellà que no fan anuncis convencionals però sí que es fan anuncis d'ells mateixos, un fet habitual i recurrent a tota mena de canals, per cert. 

La publicitat es capaç de xuclar el que sigui. Avui ens pot mostrar homes que fan feines de casa i tenen cura dels infants, gent de diferents origens geogràfics, parelles homosexuals i animals suposadament feliços i ben cuidats. Tot plegat es barreja amb coses ben diferents, com ara aquestes dames sofisticades o cavallers rics  i seductors, habituals als anuncis de colònies i perfums o als de cotxes de tot tipus. La publicitat dirigida als infants continua en actiu, i, a sobre, trobem tota mena d'ofertes de ximpleries a un doll de canals de youtube dirigits a la mainada. I si l'anunci no va dirigit ben bé a la mainada, sinó al nucli familiar, també hi surten criatures, és clar, com en aquests d'embotits nostrats, consumits en una bonica casa de pagès amb jardí inclòs.

L'altre dia, a la celebració de l'Onze de Setembre del meu barri, una bona amiga que cada any fa unes quantes lectures en clau patriòtica, va recuperar el conegut poema d'Apel·les Mestres La meva llengua. El poema, relativament senzill, però entranyable, acaba amb la coneguda frase: L'estimo perquè sí, perquè és la meva. Evidentment, estimar una cosa perquè és la nostra pot ser discutible, però és ben humà. Ara un anunci de telefonia ha abduït el poema, ha posat les boniques paraules en la veu d'un gran actor i en algun cas afegeix que, a més a més de ser la teva té un preu d'allò més competitiu. TV3 va jugar amb això de La Nostra durant un temps, sense versos, però.

Un altre bonic anunci és aquest en el qual unes vaques felices, amb un espai relativament raonable per conviure, escolten unes notes del Nocturn de Chopin, tocades al piano per un ramader sensible i culte. La peça és molt coneguda però no estaria de més que en algun lloc n'indiquessin el nom i l'autor. Els anuncis utilitzen de tant en tant músiques diverses però això d'indicar la procedència i l'autoria no es fa sempre. Els descendents de Mestres i de Chopin, si n'hi ha, no sé si tenen dret a cobrar alguna cosa, la veritat, o paraules i música ja han prescrit.

Els músics i cantants vius i en actiu sembla que sí que tenen drets i fins i tot molts i moltes estan contentíssims quan es fan servir músiques seves, car això vol dir promoció. Un altre tema és la relació de tot plegat amb el producte final, és clar. La publicitat, com el futbol, son activitats blindades, quan aquell atemptat de Madrid es va aturar tota la programació televisiva llevat de la publicitat i el futbol. La pela és la pela i resulta habitual quedar bé amb poc gasto. Els anuncis som diversos, com ho som la gent, i els publicistes fan mans i mànigues per tal de que el tema funcioni. Fa molts anys, quan jo era petita, sortien unes mestresses de casa grassonetes i xarones que asseguraven haver dit a la veïna el bé que funcionava la nova rentadora. Les begudes alcohòliques, en general i amb poques excepcions, han anat desapareixent de la publicitat televisiva però algunes coses tornen per Nadal, els torrons ensucrats -o no- i els caves, abans xampanys.

Les memòries de Pomés expliquen anècdotes molt substancioses sobre aquell clàssic nadalenc que van ser les bombolletes d'una marca de cava i l'aterratge, en cada ocasió, d'un personatge ben conegut, actors i actrius del cinema la majoria, però també cantants de prestigi. Llegir com se'ls untava i tractava fa posar els pèls de punta però allò de les bombolles feia Nadal, com aquells aparadors emblemàtics d'uns grans magatzems. Suposo que som en temps de vaques relativament magres, encara que escoltin música de piano abans d'anar a dormir, i aquelles disbauxes publicitàries semblen haver-se relativitzat. El que no es veu, no es ven, assegurava una antiga peixatera del meu barri. I una forma de fer les coses visibles és inventar anuncis que es puguin passar per la tele convencional o pels canals de pagament actuals. O noves formes de piconar-nos, productes que surten en una sèrie, programes suposadament informatius, coses així. 

Un dels temes publicitaris que em causa més repelús és el de fer referències a la salut, pomades que fan que una iaia se'n vagi de gresca als cinc minuts, pastilletes per dormir, menges que controlen el colesterol i d'altres galindaines. Ni tan sols actors i actrius que semblen seriosos i gairebé d'esquerres diuen que no a una proposta publicitària interessant. Interessant per a ells, la feina no està com per fer massa escarafalls. En privat, si en coneixes algun, admet que sap que enreda la gent. Però, què hi fa, tothom ens enreda i, en ocasions, fins i tot ens agrada que ens enredin.

Tinc devoció per la pel·lícula El show de Truman, sota la direcció de Peter Weir, i al senyor Carrey li perdono coses molt menys interessants i les seves exageracions gestuals, gràcies a haver protagonitzat aquella història, al costat d'un repartiment de categoria. Recordo que Laura Linney fa gairebé por quan aprofita qualsevol moment per tal de mostrar a càmera productes diversos, promocionats pel show abusiu, la víctima del qual, com sol passar, és el darrer en assabentar-se de com van les coses.

Cal dir que la publicitat ha existit des que es va iniciar la possibilitat de consumir i de comprar. Les revistes antigues son plenes d'anuncis que asseguren miracles diversos, respecte a la salut, la bellesa, el  que sigui. A mi m'agraden els anuncis de ràdio, antics i moderns, que fan servir boniques cançonetes, encara en sento algun, relatiu a diferents productes de neteja. Els anuncis nadalencs, a desgrat de la lògica, encara em toquen la fibra sensible, el mateix que els novel·lons sentimentals. Quan els meus fills eren petits fins i tot va sortir un àlbum de cromos sobre anuncis, el vam començar a fer, perquè ens semblava que en el futur podia ser interessant aquella documentació, però, amb bon senderi, el van enretirar de la circulació a causa de les protestes dels pedagogs ortodoxos, així que tot just hi vam poder enganxar uns quants cromos.

Moltes falques publicitàries han assolit vida pròpia, s'ha convertit en dites, en frases fetes, la prova del cotó, coses així. El poder del llenguatge popular és immens, vaja. De vegades amollo alguna frase d'aquestes i la gent més jove ja no sap de què va i no els fa gràcia o creu que prové d'alguna altra font, més ancestral i folklòrica. Un dels pecats capitals que la publicitat ha fomentat sovint ha estat l'enveja, des de molts punts de vista i relacionada amb un munt de coses i persones. Fins i tot el tema eròtic va lligat sovint a l'enveja, a poder presumir d'una xicota de bandera a dins d'un cotxe enllustrat, per exemple. La tendència sobre el que avui és políticament correcte o no ha fet forat en la publicitat i, aleshores, es cau en paranys d'una ximpleria absolutament còmica, en molts casos. 

Més enllà dels anuncis típics i tòpics em diverteix això de la teletienda, aquests anuncis llargs i elaborats, on et demostren el bé que funcionen els pela-pipes o com en son, de pràctiques, unes fundes de sofà a prova de gats, gossos i criatures entremaliades. Com cantava La Trinca del passat,  i considerant la poca volada de tants espais televisius: quina llàstima que els treguin per posar programes...

PECATS INEXISTENTS I IMATGES MÍTIQUES

Leopoldo Pomés és un d’aquells personatges inclassificables, gairebé, com es diu ara, una icona de la modernitat barcelonina en una època ombrívola però en la qual moltes coses es movien, tot i que no pas per a tothom, és clar. No era pecat, editat en català pel Grup 62 i en castellà per Tusquets, és un volum de memòries heterodoxes, alternatives, desordenades i lluminoses. Pomés ha estat fotògraf, creatiu publicitari, promotor d’empreses lligades a la gastronomia, fins i tot poeta convencional, fins al punt de quedar segon, junt amb Perucho, fa anys, en una convocatòria del Carles Riba.

El llibre porta un subtítol molt adient, Vivències d’una mirada. La mirada de Pomés és professional però va molt més enllà, se’ns mostra com un tafaner encuriosit i impenitent i la llarga experiència i l’edat, vuitanta-i-molts anys, conformen una biografia feta de retalls, per la qual desfila molta gent, tanta que potser aniria bé comptar amb un glossari convencional al final del llibre. Ha pogut conèixer un gran nombre de persones interessants, d’èxit, del mon de la cultura, de la política, però també ens parla de gent anònima que l’ha sorprès i ha desvetllat la seva curiositat amatent.

Aquest és també un llibre per a tafaners i tafaneres, per aquells que van arribar a conèixer aquell mon, evidentment elitista però amb aspectes transversals rellevants, i pels qui ignoraven com es movia la publicitat de l’època i quina immensa tasca i esforç econòmic hi havia darrere de les bombolletes nadalenques de Freixenet. El llibre és ple de detalls incisius, evocadors, irònics, una mena de calaix de sastre una mica caòtic en algun moment, sempre amable, fins i tot amb persones que, a través de les anècdotes que se’ns expliquen, poden resultar-nos ben poc simpàtiques. La primera part, en la qual Pomés evoca el seu mon infantil i juvenil, en aquell país ple de prohibicions, o recorda els seus pares i primers amics, així com entremaliadures molt divertides, que ja reflecteixen el tarannà d’algú disposat a gaudir de la vida per poc que el deixin, resulten entranyables, com també ho son totes les pinzellades familiars que fan referència al seu entorn més proper.

Pomés i la seva editora han insistit en valorar la col·laboració de la periodista Lidia Penelo a l’hora d’estructurar tantes històries. No deu haver estat senzill, car el llibre traspua oralitat, la grapa dels bons narradors orals d’abans, aquells avis, oncles i veïns, que animaven amb les seves contalles i records els àpats i les tertúlies familiars. I, sigui com sigui, s’ha aconseguit un llibre directe i divertit, que recorre quan cal al llenguatge popular sense caure, en cap moment en el xaronisme. Pomés mira enrere sense ira, amb afecte i comprensió per tothom, i explica, això sí, allò que vol explicar i com ho vol explicar.

Les històries dels seus enamoraments queden en suspens en el moment oportú i és possible que en algun moment ens resulti llunyà, fins i tot una mica decadent i frívol contemplat des del present, aquell mon de models nòrdiques i àpats selectes. És el que també s’esdevé al MNAC, davant de les imatges, diverses i eclèctiques, de Maspons. Però fins i tot quan la narració s’immergeix en uns ambients que, a la gent normaleta que vam saber qui era Pomés gràcies a Serrat, ens resulten gairebé extraterrestres, l'autor aconsegueix, amb el seu declarat hedonisme humanista, amarar les anècdotes d’una mena de filosofia universal, lligada a la joia de viure i a la necessitat de gaudir del que es pugui, ja que, evidentment, no era pecat. Cosa que, en d’altres temps, no era gens fàcil d’arribar a admetre i a constatar, per cert. Per altra banda, malgrat tot, el concepte de fet pecaminós afegia un excitant interès a les transgressions.

EL RETORN DEL MAG DELS SOMNIS

Francisco Macián i Blasco va néixer a Barcelona, al barri del Poble-sec, l'any 1929 i va morir, de forma prematura, a la mateixa ciutat, l'any 1976. Va ser un gran dibuixant i tècnic que va destacar en l'ambit del cinema animat infantil i de la publicitat. Va dirigir El mago  de los sueños, l'any 1966, considerada una  de les millors pel·lícules espanyoles d'animació i va inventar el M-Tecnofantasy, un aparell cinematogràfic que transformava les imatges rodades en dibuix. 

Gràcies a la col·laboració de Jordi Artigas, expert en temes relacionats amb el cinema i en moltes altres temàtiques, la propera xerrada de CERHISEC ens recordarà i homenatjarà Macián.  Us hi esperem!!!

SENTIMENTS HUMANS POC RECOMANABLES

Nunca le cuentes a nadie

el secreto de tus penas

que el que está alegre se ríe 

y el que está triste, se alegra...

cobla popular

La mejor lotería es el trabajo y la economía.

refrany popular castellà

Estic llegint l'interessant llibre de Richard H. Smith que porta per títol una popular paraula alemanya, Schadenfreude. És una d'aquelles paraules fàcils d'entendre i explicar però que en d'altres llengües potser no tenen una correspondència exacta en un sol mot i per això se sol recórrer a l'alemany original. Fa referència a l'alegria pel mal dels altres, en general dels enemics però també de gent més propera i a qui no tenim cap mena de mania. Llegeixo que clínicament se la relaciona amb el sadisme però jo crec que són dues coses diferents, al menys en un context casolà i popular.

El llibre està ple d'exemples cultes i populars, admetre que és aquest un sentiment ben humà ajuda a controlar-lo, o així m'ho sembla. En el món infantil, en el qual els comportaments encara no estan tan condicionats per l'entorn, per la hipocresia cívica i per l'educació convencional, és fàcil detectar-lo. Potser més freqüent encara que el goig pel mal dels altres és la dificultat per alegrar-nos amb els seus èxits i la seva bona sort. Al rerefons de tot plegat hi rau un dels pecats capitals més perillosos, l'enveja.

La publicitat fomenta des de fa anys aquesta mena d'enveja perillosa i ens ofereix solucions a les nostres mancances i plaers a l'abast per a les nostres fatxenderies. Aquests dies es pot veure una i altra vegada, per la tele, un anunci molt divertit sobre la loteria de la Grossa. Un munt de gent fa el ximple, balla, beu i canta, cosa habitual que sembla practiquen, tot i que jo diria que cada cop menys, les persones a les quals els ha tocat alguna rifa. Però en el conjunt festiu hi ha sempre una persona amb cara de pomes agres, algú que ha passat de la loteria i, és clar, s'ha quedat amb un pam de nas i ofegat per la ràbia.

He comprovat que un bon nombre de gent compra loteria perquè tem aquesta situació reflectida a l'anunci, que li toqui al veí o al parent i a ell no. Fa anys vaig anar a una excursió i vam aturar-nos a fer un cafè en un poblet, uns nens i nenes d'una escola venien apuntacions de la rifa de Nadal -com en deien abans- d'un esplai. A mi, per deformació professional, aquelles criatures em van fer gràcia i els vaig comprar un parell de butlletes. Aleshores molts dels companys de sortida que havien passat de l'oferta i dels venedors entusiastes també en van comprar, per si un cas em tocava a mi i a ells no.

De totes les grans enredades que ens amollen, la de la loteria és una de les més grans però també ens ho podem prendre com una mena de compra d'il·lusió. Actualment, amb el tema català, la loteria estatal ha perdut pistonada a favor de la Grossa, personalitzada en aquest horrible ninot promocional. Avui, a més a més, hi ha tot un gran nombre de dificultats per a qualsevol associació si vol vendre loteria, de fet durant anys la loteria de Nadal havia estat un sistema de recapte per a petites comunitats que funcionava prou bé.

Si no compro la loteria que m'ofereixen i toca potser faré durant una estona la cara emprenyada dels no premiats de l'anunci i, a més a més, seré víctima d'un schadenfreude moderat per part dels coneguts i saludats, apa, per garrepa, pensaran. 

De tant en tant m'agrada fullejar virtualment premsa antiga. Fa trenta anys el govern català, amb Pujol com a líder, passava per un cert tràngol a causa de les loteries catalanes que havien comptat amb el rebuig d'una part de convergents. Aquell tema va provocar molts disgustos a gent de CIU crítica amb el tema, com Maria Rúbies, a qui van marginar de forma maldestra i absurda. Vaig tenir la sort de tenir-la com a professora a l'Escola Normal, a principis dels setanta, i recordo que comentava que si la gent sabés matemàtiques no compraria mai loteria. 

Al mateix diari, el del primer de novembre d'aquell avui llunyà 1987, també hi surt Roldán, el de les estafes, que aleshores remenava les cireres, comptava amb una entrevista on se'l lloava i es remarcava el seu càrrec com a primer director civil de la Benemérita i on aquest senyor apostava per les policies autonòmiques. De tant en tant el ressusciten en algun programa de la tele, no sembla pas gaire penedit i en ocasions fins i tot sembla que els calerons fossin seus. Uns calerons dels quals, cal recordar-ho, se'n van recuperar ben pocs.

Ja sabem com els anat a aquests dos personatges polítics, als quals, malgrat fets impresentables se'ls ha de reconèixer algun encert en el context de l'època. La caiguda d'ambdós, sense fer comparacions, sempre odioses, segur que va provocar tones de schadenfreude en moltes persones, una part de la qual ben justificada i l'altra augmentada per la ideologia partidista de cadascú. En aquella època, tan allunyada del present, o eres convergent i llegies l'Avui i La Vanguardia, o eres socialista i llegies El País. Hi havia alguns serrellets per totes bandes però eren força irrellevants, em temo.

LA LOTERIA, LES LLUMETES I D'ALTRES TRADICIONS NADALENQUES

La publicitat de la loteria ja no em fa ni fu ni fa des que van despatxar aquell senyor calb tan atractiu. Enguany, a més, tenim una publicitat amb trampa que ens ofereix històries suposadament solidàries, molt ben filmades i molt ben interpretades, això sí, destinades a fer-nos vessar fins i tot alguna llagrimeta. Al menys, penso jo, hauran donat feina a actors gairebé anònims en lloc dels ridículs famosos de l'any passat, que devien cobrar una pasta.

La meva recordada i admirada Maria Rúbies, que vaig tenir la sort d'ensopegar-me a la Normal de Sants, sense que cap evocació biogràfica reculli el seu pas per aquella Escola, així com tampoc els seus problemes gruixuts amb el partit, explicava que si la gent sabés matemàtiques no jugaria a res de tot això, considerant les poques probabilitats de què et toqui alguna cosa. Per criticar el rasca-rasca català i d'altres aspectes més seriosos de CIU la van condemnar a l'ostracisme ja que als partits no els agraden gens els dissidents intel·ligents. Ni als partits ni a gairebé ningú.

D'històries sobre loteria en conec de més aviat tràgiques que no pas solidàries. En un petit poblet català, fa molts anys, va tocar la grossa i segons em van explicar testimonis d'aquells fets, tothom va quedar renyit, més o menys. Un repugnant infanticidi que es va cometre a Granollers va tenir el seu detonant en el tema de la loteria. El meu avi no es parlava amb algú de la feina per temes de loteria, per no haver-li venut participacions d'algun número que devia tocar, una cosa així. També hi ha hagut qui ha guillat amb la loteria d'alguna associació modesta i no l'han vist més.

Em temo que encara que la gent sabés més matemàtiques continuaria caient en aquests paranys ludòpates modestos. De fet, com et comenten sovint, a algú li toca. En canvi, de la mort no s'escapa ningú, com vaig escoltar en una ocasió ironitzar al gran Pere Calders: si veiessis que se n'escapa ni que fos un... A Catalunya s'han inventat una nova loteria nostrada, per tal que tot quedi a casa, personalitzada en una horrible ninota que deu haver dissenyat el pitjor enemic de l'invent. Quan als polítics els fan fer segons quins paperots em fan fins i tot pena, la veritat.

A casa em deien allò de la mejor lotería son el trabajo y la economía. Però com que avui no hi ha feina tampoc no es pot economitzar, és clar. Fa poc, a la tele, fent volar coloms sobre la disiminució de l'atur en època estacional va sortir una colla de gent de sexes i edats diferents, fent paquetes i posant llacets a regals nadalencs. Estaven fins i tot contents com si els hagués tocat la loteria pel fet de tenir un contracte que els pot durar, a tot estirar, dos mesos. A això hem arribat i no sé si els sindicats existeixen o és que no tenen res a pelar en aquest tipus de coses. 

Ahir, amb una gran parafernàlia, es van encendre les llumetes de Nadal, que cada any s'encenen més aviat i d'aquí un temps potser ja les deixaran tot l'any, el mateix que tot l'any acabaran per estar oberts, dia i nit, tots els comerços de moda i bestieses. Les del meu districte les encenien des del Poble-sec per primera vegada i aquestes coses motiven el personal. El motiu de l'encesa prematura era il·luminar un d'aquests invents consumistes, la nit de les botigues o shopping night, ja que en anglès tot queda més beautiful. Suposo que hi devia anar molta gent, a comprar o a badar al Passeig de Gràcia, gairebé tanta com al comiat sevillà d'aquesta dama multimilionària i latifundista d'upa, perquè tenim un component masoquista populista i estrany en el nostre inconscient col·lectiu. 

Hi ha gent que compra loteria per si un cas toca i li toca al veí. No sé què ens fa més ràbia, que no ens toqui o que li toqui al veí. En un d'aquests anuncis crepusculars es veu un pobre home que no ha comprat loteria del bar del barri i resulta que toca i tothom fa aquella gresca xarona de cada any però l'amo del bar, que és un sant, n'hi ha guardat vint euros de forma generosa. Hi ha qui et diu que si et toquen molts diners et pot canviar la vida, però és que jo no vull que me la canviïn gaire i em conformaré si no em toquen la pagueta de jubilada i puc continuar compartint-la -una paraula molt del gust de l'educació papanates dels nostres temps- amb les persones conegudes i estimades. 

La veritat és que alguna cosa compro, de forma inevitable, loteria d'aquesta d'associacions diverses que ajuda a fer una mica de calaix tot i que el sistema s'hauria de qüestionar. Moltes coses del Nadal són absurdes inclosa la reconversió del Tió normal i vegetal en el Cagatió, un ninot més horrible que la Grossa, amb barretina i tot. Fins i tot faria shopping night si el pogués fer pels paisatges urbans d'altres temps, quan pel centre de Barcelona hi havia botigues antigues, llibreries assortides, la vella Canuda i l'estamperia del Pi, per exemple, i no havies de pagar per entrar a resar i no és pas que jo resi gaire però sovint entrava a l'església del Pi o a la Catedral quan m'abellia, ni que fos a seure una estoneta o a contemplar els retaules dels altarets. 

Aquest primer quart de segle em sembla força surrealista, tot i que sé prou bé que hi ha hagut temps molt pitjors, però em conformo en conservar, -mentre duri, tot és efímer-, una salut més o menys sostenible. I ja no vull ni parlar de quan al Portal de l'Àngel hi havia el cinema, i la llibreria Porter, i la noucentista botiga de pintes i raspalls o de quan Can Jorba era Can Jorba. Tot canvia, sí, però no sempre millora. Passejar per segons on de Barcelona és plorar, o gairebé. O riure, fins i tot, si t'ho prens tot amb una certa distància irònica. M'ha vingut al cap un article de fa anys, quan en un Nadal també amb molta faramalla i molt d'atur van sorgir com a bolets les primeres botiguetes de tot a cent encara, aleshores, menades per autòctons. Com deia un director d'escola que vaig tenir a Sant Feliu, de vegades em sembla que tot és com una pel·lícula que ja he vist. Bé, més aviat com un remake a l'americana.

QUE BONICS SÓN ELS ANUNCIS QUE FAN PER TELEVISIÓ...

Els anuncis televisius són un pou de ciència. Afortunadament, avui hi ha alguns canals on ens els podem estalviar, tot i que no sé si això és bo o dolent. A mi, com a molta gent, fa anys m'agradaven els anuncis, en aquells temps de la publicitat  ingènua i directa, modesta al capdavall. En aquest camp s'ha volgut innovar molt, diuen alguns entesos que llegirem l'art del nostre temps a través de la publicitat retrospectiva més que no pas al cinema o a les biblioteques. Els anuncis de la tele, àdhuc els de la ràdio, acaben tenint un valor sentimental, es lliguen a les nostres vides i als nostres records. Quan els meus fills eren petits hi va haver un intent de vendre uns cromos amb anuncis diversos però crec que els sectors educatius dogmàtics i benpensants, sempre presents en algun lloc pregont dels poders, ho vam impedir. 

Els anuncis antics fan que la gent de les mateixes generacions ens sentim units a través del seu imaginari. Si un dia em poso a cantar: soy el fantasma barbudo... i algú em contempla amb tendresa, per més ben conservat que estigui, ja sabré que és de la meva quinta. O si dic rient allò de: es Búuuuufaaaaloooo! Hi ha anuncis que han passat sense pena ni glòria però d'altres han generat tradició i record i algunes frases i dites dels anuncis s'han convertit ja en populars i tradicionals. 

En el present els publicistes intenten innovar, com és lògic. En el món de la publicitat s'hi mouen molts, molts dinerons. Han innovat tant que sovint no saps que t'estan venent, en moltes ocasions. Els anuncis tenen tant de pes que TV3 va obrir un forat al castellà, en els seus purs inicis lingüístics, a través d'ells. Els anuncis forneixen temes de conversa, l'altre dia, en un sopar, va sortir el tema d'aquest de Nadal, el de la loteria, que ha generat rebuig però també admiració. Hi ha qui diu que Berger ha volgut fer una mena de caricatura esperpèntica, com  va fer Goya en alguns dels seus quadres però jo crec que tot està pensat i molt pensat i si l'anunci no fos tan tètric i raret no en parlaríem tant. La majoria de senyores enyorem el temps d'aquell personatge de bon veure, aquell senyor calb que s'anava passejant per escenaris de somni, m'han dit que volia augment de sou i que per això fa anys que el van retirar. 

Uns anuncis d'una entitat de crèdit treuen gent coneguda, asseguda en una cadira, i cadascú diu un refranyet. Al final hauria de sortir algú anònim i dir allò de agafa fama i fote't a jeure. Quan ets famós totes et ponen i et contracten per a feines ben pagades que no tenen res a veure amb el teu sector professional, fins i tot. Des que el senyor Punset va començar a anunciar pa de motllo res és com era, la veritat. Fa anys es va criticar que intel·lectuals diversos anunciessin una col·lecció de llibres de butxaca però com que eren llibres i el llibre encara tenia un pes simbòlic se'ls va perdonar el tema. De vegades, en alguna botiga, al costat d'un producte encara hi posen allò de anunciado en la tele. 

Quan una marca no sona de res, malament. Només cal veure aquest altre anunci on una mare critica a la filla que utilitzi una marca blanca, això ja és el súmmum. No n'hem sortit a l'hora de controlar la publicitat dirigida als infants, ara que em torno a mirar alguns dibuixos m'espanto de com piconen els pobres menors d'edat amb consells comercials. Tampoc em sembla bé que s'anunciïn productes farmacèutics, encara que sempre t'avisin sobre el fet que has de consultar i tot això. Ni que la tele pública anunciï mútues mèdiques privades amb una publicitat que insinua, gairebé afirma, que si no tens medicina privada estaràs ben fotut quan tinguis un mal de ventre. Els anuncis institucionals són també, en general, absolutament lamentables, demagògics i, a més a més, dolentots estèticament parlant, cosa que em fa pensar que els poders potser tenen molts parents treballant de publicistes i els han de donar feina.

Els anuncis nadalencs, més enllà d'aquest d'ara de la loteria, tenen certa poesia tot i que han perdut pistonada. No oblidarem mai les nines de Famosa ni aquells torrons El Lobo que feien tornar la gent a casa per Nadal, petites històries que s'ha copiat una altra marca, enguany, per cert. No sé si el Freixenet muntarà res com allò d'anys enrere, amb grans actors i moltes noies objecte vestides de bombolleta daurada. En tot cas a casa ja cantaven allò  de ara bé Nadal farem xerinola i beurem xampany Canals i Nubiola, un clàssic que s'entonava al costat de cançons sense publicitat encoberta, més enllà de la publicitat religiosa, és clar. Hi ha alguns anuncis de la ràdio, en català,  que m'encanten, em sonen a anuncis dels anys trenta, com el del sabó per rentar de l'oca que acaba fent kuak, kuak, kuak, kuak. O aquell de reis Valls, són els teus reis... La Trinca antiga i cantadora va inventar una cançó sobre els anuncis que va fer història i que parafrasejo en el títol d'aquesta entrada. Un altre dels versets deia quina llàstima que els treguin per posar programes. El pitjor no és quan els treuen per posar programes sinó quan a mig programa, a mitja pel·lícula, t'inciten a sapejar a causa de la publicitat. Quan el director d'un programa seriós tallà el seu entrevistat amb allò de què s'ha d'anar a publicitat m'agafen ganes de tirar tomàquets al televisor. Els hauria de fer vergonya a tots plegats.

Un dels filons de publicitat habituals, fins i tot a les cadenes que han tret la publicitat, és l'autopublicitat, o sigui, explicar-te què fan i què faran per aquell canal una i altra vegada. Ara també hi ha molta publicitat d'aquesta mig tapada, com quan surt algú a una sèrie lligant amb una noia i bevent cervesa nosequè o amb un pot de xocolata soluble al darrera, a l'hora de l'esmorzar familiar de ficció. Se les pensen totes per vendre, vaja, cosa normal ja que diuen que mig món ven per tal que l'altre mig compri i de vegades fins i tot es baraten els papers.

DIVAGACIONS MATUTINES SOBRE TELES, RÀDIOS, SOCIETAT I DÈRIES DIVERSES

Em sobta el nombre de temps i esforços televisius dedicats a planys pel tema de la televisió valenciana, la veritat. Sembla que ningú no s'havia adonat de les seves moltes bondats i de les necessitats socials que cobria fins que no ha desaparegut. Recordo quan va finar la de L'Hospitalet, ara emeten alguna cosa en digital, m'imagino que amb molta menys despesa. Com sol passar, una empresa que acaba amb la feina de gairebé dues mil persones pot fer molt més soroll que cent empreses amb vint persones cadascuna, aquestes empresetes que desapareixen sense que se'n canti ni gall ni gallina i sense que els sindicats hi facin gran cosa car en això, com amb els programes de televisió, tot va per audiències i per estadístiques.

Avui és gairebé impossible recordar el món social d'abans de la televisió. De fet, teníem el de la ràdio, que també va senyorejar el nostre lleure infantil. I el cinema de barri, és clar. Abans d'aquests invents hi havia teatre i narració oral i més endavant el Patufet i aquestes coses tenien els mateixos defectes i virtuts que els mitjans d'avui. Sobre la televisió, en general, s'han dit tota mena de penjaments però ha acabat sent un estri familiar i estimat. Tot i que avui ja ha minvat la seva influència amb el tema d'internet, encara té vida per estona. La televisió, per bé o per mal o per cap de les dues coses, ens va canviar el món personal i social. Internet també l'ha tornat a reconvertir.

El senyor manaia valencià responsable d'aquest tancament va dir una frase oportunista, allò de què s'estimava més tancar una tele que no pas una escola. Les frases depenen  de qui les diu, de qui les escolta i del motiu i context de la seva creació. No és una mala frase, malgrat la demagògia evident del personatge. Tothom acceptaria que és més necessari un mestre que no pas un futbolista però no sembla pas que es faci cap moguda important per demanar que els mestres de primera divisió cobrin tant com un futbolista de la mateixa categoria. Encara més, poca gent sabria dir-me quin mestre és de primera divisió, o mereixeria ser-ho.

La televisió ha estat un estri important en mans dels poders de tots colors, que se n'han servit sovint, de vegades de forma evident i destralera i d'altres de forma més subtil i subliminal. Una enquesta seriosa sobre quins canals i quins programes mira la gent de Catalunya ens donaria una visió molt aproximada sobre el tema de l'independentisme sociològic. Conec gent que només mira canals en castellà i d'altre que sempre posa per defecte TV3, llevat d'alguna escapada al programa de l'Évole i encara. Molta gent que conec defensa TV3 amb fervor patriòtic, no pots dir ni insinuar que, per exemple, els culebrots són dolentíssims, cada vegada pitjor, i que en castellà en fan alguns de més convincents, sempre considerant el gènere. TV3 va començar força bé però pel meu gust ha anat a menys. Les cadenes públiques i privades en castellà també han patit alts i baixos.

En el post anterior escrivia sobre es anys 70 barcelonins, en aquells anys i en alguns d'anteriors es feien programes molt interessants, per la ràdio i la tele, que van desaparèixer del mapa. Fa uns dies llegia a facebook, a l'espai del músic Jordi Roura, una queixa sobre l'oblit existent a l'entorn de tot el que es va fer a Ràdio 4 durant anys (així com als espais catalans de la segona cadena, afegeixo jo). Copio el comentari:

Acabo de llegir en un article d'una pàgina sencera del diari ARA del 8 d'octubre que "Patim patam patum" de Catalunya Cultura va ser el programa degà de la ràdio infantil catalana. Em sap greu però no és així. L'any 1977 vam fer un programa a Ràdio 4 que es deia "Mainada" que va obtenir el premi Ondas l'any 1979 i que va passejar-se per tot Catalunya fins el 1983. Es feia cara al públic, amb música en directe i amb col·laboradors com Dolors Laffitte o Xesco Boix. També aquests anys realitzàvem amb Eduard Delgado, Maria Gorgues i JM Adell "La Ràdio de Vidre", un altre programa infantil de ràdio catalana que fins i tot va publicar una col·lecció de discos. I també hi va haver "Amunt i crits!" que durant molts anys van conduir en Pere Ribera i l'enyorat Joan Grau a Ràdio 4 que feien curses de trens, viatges en vaixell a Palamós, pujades en globus aerostàtic, expedicions a Núria... Em sap greu que no es recordi tanta feina i tan bons moments. (Jordi Roura, facebook)

Molts comentaris a aquesta entrada van recordar programes i personatges magnífics, avui oblidats. TV3 i Catalunya Ràdio no van saber captar aquella experiència ni aquells professionals, en general i a més a més els van deixar de banda sense manies. A mi encara em meravella el que es pot fer amb pocs mitjans i pocs diners, a la ràdio, a la tele, a l'escola i a tot arreu. La televisió pública en català és necessària, no dirè que no, però es podrien reduir moltes despeses tot i que aquest tema de la tele genera de seguida protestes diverses, com quan es van publicar determinats sous de professionals de la cadena. Només he estat una vegada, per casualitat, a les actuals dependències de TV3 però tot allò em va semblar una absoluta exageració. De joveneta havia anat a un concurs als estudis de Miramar,  en el temps d'Herta Frankel, i aquella modèstia comparada amb la fatxenderia que vaig observar em va preocupar una mica, sobretot considerant els resultats que s'aconsegueixen i que s'aconseguien.

La tele és important, encara. Al meu bloc de pisos cap avaria genera tanta unanimitat i desvetlla les urgències d'arranjament immediat, sense problems pel que fa a la despesa econòmica, com les de la televisió. Hi ha hagut sempre un corrent progressista purità que ha bandejat la televisió de la seva vida, avui ja en queden pocs, d'aquells militants intel·lectuals antitele. Si vau poder veure el programa del senyor Om dedicat a l'Arcadi Oliveres comprovaríeu que ell és un d'aquests, encara. Jo crec que no voler tenir tele, avui (tot i que es pot no tenir tele i veure-la amb d'altres estris) és una postura absolutament ingènua ja que la televisió és un mirall necessari, a voltes estrafet, de totes les nostres dèries, ambicions, manies i desitjos. A mi no em treu temps de llegir ni res de tot això i reconec que una passejada de tant en tant pels diversos canals, àdhuc els més pintorescos i infumables, em mostra un món força real malgrat totes les limitacions del mitjà. Ara ja no hi ha tanta gent jove que en faci bandera, d'això de no tenir tele. La tele tampoc no és el que havia estat, és clar, i cada dia ho serà menys.

Un dels apartats més singulars de les television són els informatius. Els de TV3, pel meu gust, han empitjorat força. Quan dic això hi ha qui em protesta de seguida, la resta són pitjors. Això no em sembla just perquè al primer canal no estan del tot malament i han tingut bones èpoques. I perquè sovint es compara un programa digne de TV3 amb un de dolentíssim de no sé on. Aquesta fidelitat al catalanisme televisiu em commou i de vegades, segons amb qui, ja no discuteixo sobre temes profunds i punyents com ara els valors literaris i actorals de La Riera, per exemple. 

Allò de la TDT va ser una gran enganyifa, se'ns deia que ho veuríem gairebé tot, però res de res. La gent hauria d'haver reclamat sobre les despeses inútils que els van fer fer amb el tema dels adaptadors i la resta.

Una altra constant del nostre temps són les tertúlies, te'n trobes a totes hores, a la tele i a la ràdio, els jubilats i jubilades en som uns grans consumidors. Els tertulians acostumen a ser els mateixos a tot arreu, hi ha una colla de gent que viu d'això, pel que sembla, o que en treu un bon sobresou. Tothom opina sobre tot i en tot moment. De vegades surt alguna idea brillant, poquetes. Però els tertulians i els entrevistats són ara actors secundaris, les estrelles de veritat són els entrevistadors, creen escola i fomenten devocions. Quan algú va agafant fama en aquest tema ja ni tan sols dóna massa audiència als tertulians sinó que té una perillosa tendència a pontificar i a dir allò que ell pensa o a fer que es digui allò que ell -o ella- pensa. Molts aturats i jubilats faríem de bona gana de tertulians voluntaris per un entrepà o per poder gaudir dels nostres moments de glòria televisiva i es generaria un gran estalvi econòmic per poder dedicar més calerons a les diferents problemàtiques socials del nostre temps ja que la majoria de tertulians professionals crec que tenen d'altres feines fixes, la veritat.

Sobre les tertúlies futboleres val més no dir res. No hi entenc un borrall, en el tema, però em semblen molt lamentables. Un altre aspecte folklòric de la tele -i de la ràdio- és la publicitat, cada dia més ximple i més abusiva. TV3 al principi de la seva existència rumbejava de no dir ni un mot en espanyol però en canvi aviat es van acceptar anuncis en aquesta llengua. Els anuncis i el futbol són intocables, quan hi va haver aquell atemptat al tren de Madrid es va aturar tot en senyal de dol menys aquestes dues coses, la publicitat i la pilota de primera. Quan les cadenes públiques castellanes van eliminar la publicitat a TV3 van posar el crit al cel. Això d'eliminar la publicitat és relatiu ja que el que si fan es molta autopublicitat i també hi trobem publicitat encoberta o institucional. De tota manera és un goig no haver d'ensopegar-te amb anuncis pocasoltes una i altra vegada. 

En general, per molt que em queixi dels continguts televisius, estic segura que d'aqui vint anys enyoraré coses que actualment em semblen xarones i menyspreables, d'aquesta tele que crec que ens hauríem de prendre sempre amb una certa distància i amb humor, amb ironia, amb murrieria i sense agror. Aquesta mena de coses van lligades a la nostra vida, a la nostra experiència personal i a les nostres emocions i no ens en podem estar. Bé, l'Arcadi Oliveres sí però jo no. Un altre tema és que la televisió, ni la nostra ni cap altra, sigui imprescindible. O potser sí, qui sap.

En tot plegat s'hi barreja sovint la sacralització d'allò que és públic, televisió, escola, medicina, empresa... Aquest tema també demana matisacions i entrar-hi a fons i sense complexos però serà un altre dia si Déu vol. En tot cas públic no vol dir excel·lent i el tema de com es controla el tema de la cosa pública és molt i molt espinós. Hi ha grans paradoxes, com ara els molts anuncis de medicina privada que es fan a alguns canals públics... Quin món aquest. O quins móns aquests, el de veritat i el de la tele.

ENDRAPEM I FEM LA COPETA,QUE VE LA FI DEL MÓN

Diumenge vam passar amb cotxe pel Paral·lel i vam poder contemplar aquest inefable anunci publicitari. Teníem la intenció de fer una fotografia al cartell i comentar el tema, que em sembla molt sucós. Avui llegeixo  unes consideracions sobre aquesta publicitat a l'admirat blog del Miquel (Tot Barcelona). He trobat algun altre comentari crític a Twitter, poca cosa, tot i que sí m'he ensopegat amb escrits a la premsa en castellà sobre la qüestió. Sembla que el nombre fa referència al conjunt de l'estat espanyol i que les xifres no s'han explicat gaire bé però, en resum, el nostre nombre de bars és el més gran d'Europa, per habitant, després de Xipre. Darrerament tenim el dubtós honor d'encapçalar llistes com aquesta o la de l'atur, pel que sembla.

No he trobat, de moment, el nombre de bars a cada comunitat o ciutat. En general, l'eufòria hispànica en fa una lectura positiva, de la qüestió, malgrat la crisi els bars i restaurants gaudeixen de bona salut. Al meu barri, com a tants altres, si es tanca una botiga  o un talleret s'obre, més que res, un bar o un establiment d'aquesta mena i gairebé tota la setmana es pot comprovar que el carrer de Blai és ple de gent a les terrasses. El carrer Parlament, al barri veí de Sant Antoni, va pel mateix camí. Que tot plegat s'hagi de celebrar em sembla lamentable. L'estudi sobre el tema crec que l'ha fet la coca-cola, suposo que a ells els va de perles l'estadística sobre l'excés barero. No he trobat xifres barcelonines concretes, ni catalanes en general. 

Durant la meva joventut ja es van començar a obrir molts bars, als barris, i el tema no era del gust de la gent seriosa, es considerava poc estalviadora la gent que en lloc de prendre's la cervesa a casa se la prenia al bar. Els homes de bar -i no cal dir, les dones encara més- eren mirats com a persones poc recomanables, en general, per l'obrer català comú. És cert que aquestes estadístiques fan una mena de garbuix entre els bars més tradicionals, aquells dels quals González Ledesma, referint-se al Poble-sec, escrivia que a cada got hi dormien gotes de silenci, i aquest establiments més semblants al restaurant barat, a la tasqueta. 

El que em sobta no és l'estadística sinó la consideració positiva que mereix el tema. Al menys, hi ha feina de cambrer, de cuiner de poca categoria, de gent de la neteja, al sector. En d'altres temps sempre havia sentit a dir que els catalans érem menys de bar que d'altres espanyols. No vull treure mèrit social al bar, que en absència d'altres centres cívics ha fet de tot i ha estat un lloc de relació i de trobada important. Però em preocupa aquest excés alegrament acollit per molta gent i celebrat de forma ingènua per persones de tota mena que consideren excitant tanta disbauxa hostelera. El turisme se'ns menja la ciutat i la dedicació excessiva al sector de l'endrapament indiscriminat i baratet actuarà, em temo, com els monocultius que en època de crisi llarga fan figa. Poca gent renuncia a anar al bar, pel que sembla, per tal d'estalviar una mica. És clar que el valor de l'estalvi va de baixa, encara més amb la poca confiança que generen avui les entitats de crèdits i les llibretes de la caixa. Potser encara bo que ens quedin els bars, com abans quedaven les tavernes per als desesperats, cosa que comenta un personatge del Cafè de la Marina.

Crec que el tema mereix un debat en profunditat i, més enllà de la realitat, el que sobta és que cartells publicitaris insisteixin en això de la celebració, ja és el súmmum. No anem bé, la veritat. Ja ho sabíem però que, a més a més, estem tan cofois davant d'aquesta reconversió urbana massiva, fa feredat.

Sobre pelatges i borrissols

Quan vaig visitar l'exposició de les pintures murals de Sorolla, la noia que ens feia l'explicació, molt trempada, ens va comentar que a les senyores andaluses, el pintor, volent reflectir la realitat de cada zona hispànica, els havia pintat una ombra fosqueta sobre el llavi, un bigotet, vaja. El resultat, en general, era que les noies de secundària que visitaven l'exposició fins i tot s'enfadaven de forma retrospectiva amb pintor tan estrany i es prenien la cosa com una ofensa a les senyores guapes.

La veritat és que el pèl s'havia associat en algunes èpoques a un cert atractiu sexual, àdhuc en el cas de les senyores: mujer con bigote se casa sin dote, mujer bigotuda, de lejos se la saluda, mujer con bozo beso sabroso, allà on hi ha pèl hi ha alegria... i etcètera. Això del pèl femení ha anat a modes, al llarg de la història de la humanitat; de jove vaig esperar endebades que passés la moda depilatòria, que obliga a l'autotortura amb ceres calentes, maquines infernals o raigs làser destructors. Però, ves, ara resulta que fins i tot es depilen molts senyors. Allò de el hombre y el oso cuanto más pelo más hermoso es veu que també ha passat a la història.

Contemplant aquests magnífics dibuixos d'en Planas que ens ofereix el senyor Galderich, m'adono que la diferència entre art i pornografia rau, precisament, a més d'altres factors, en que el pelatge íntim sigui més o menys visible. En alguns anuncis d'aquests que surten a milers als diaris oferint favors sexuals de preu, en ocasions es remarca la depilació o el pelatge possible, fins i tot. Per si un cas.

Tot això ve a tomb perquè m'acabo d'ensopegar amb un anunci al metro que m'evoca vells fantasmes adolescents, l'anunci ve a dir que ja no has de patir aquell malson recurrent: pensar que t'han de portar amb ambulància i no t'has depilat!!! Sentir basarda de tenir un accident o un mal de panxa fort, i que els metges i infermeres s'ensopeguin amb les teves intimitats piloses, sembla que deu ser una cosa molt habitual, ja que fins i tot la publicitat, que val una pasta, ha aprofitat el tema.

Quan jo era petita i la higiene era precària, la gent gran deia que t'havies de rentar els peus sovint, per si tenies un accident i t'havien de dur a l'hospital. De jove, les senyores de l'edat de la meva mare recomanaven fer sempre el llit abans de marxar, no fos cas que tinguessis un malestar i t'haguessin de portar a casa i s'adonessin de la mancança. Fer el llit i arreglar la cuina eren coses que calia fer sempre abans de sortir, la resta podia esperar. En el fons, quedar bé era més important, fins i tot, que el possible mal patit en tots aquells atzarosos accidents imprevisibles.

Avui estem en un món depilat. En general, tenir pèl sota l'aixella, pel que fa a les senyores, es considera que fa brut cosa que és ben absurda, perquè la brutícia i la netedat poden ser amb pèl o sense pèl; als homes se'ls tolera més la qüestió però em sembla que van per mal camí, ja que el metresexualisme i tota la mandanga responen a filosofies estètiques afaitades. Recordo que a La ciudad y los perros el noi llegeix una novel·la verda que explica que una xicota de mala vida té les cames blancas y sin pelos.

Deien que les hippies no es depilaven. Tampoc ho feien les estrangeres nòrdiques, anys enrera, potser perquè el pèl ros es veia menys o perquè no prenien tant el sol amb poca roba, ara crec que la cosa ha canviat. A la meva edat he superat les pors ancestrals a ser conduïda a l'hospital en mal estat, a les acaballes o molt greu, i, a sobre, sense depilar, però sempre he envejat les genètiques apèliques d'amiguetes que no precisaven dedicar atencions constants al tema. De jove, potser, encara tens l'esperança que, en un cas tan tràgic, un metge ben plantat t'atendrà i contemplarà els teus interiors depilats amb delectança. Tractant-se d'un senyor, fins i tot era possible, però, que fos amant de picardies peludes. Ara cada dia hi ha més senyores, que fan de metge, i la cosa és més perillosa encara, perquè les dones es fixen més en aquestes coses de l'estètica vigent. Imagino la doctora explicant, a casa seva, a la família: ens han portat una dona atropellada amb uns cames peludes que feien esgarrifar...

Som així, arrenquem amb constància pèls que no fan res més que protegir-nos, la moda mana, i la moda es fa costum i obligació. Per cert, no m'he fixat massa en quin producte anunciava el cartell del metro, suposo que algun sistema definitiu d'esporgat pilós.

Pel que fa als senyors, més propensos a perdre el pèl del cap, m'he adonat que per a alguns representa un moment traumàtic, aquest de l'aclarida capil·lar. S'han provat moltes coses per no quedar calb i molts homes han perdut bous i esquelles intentant remeis ineficaços. Això, de jove, traumatitza una mica. Més endavant els xicots es resignen i s'acaben de pelar superant complexos anteriors. El fet és que hi ha calbes interessantíssimes, acompanyades d'una barbeta resulten excel·lents i excitants moltes vegades, sobre tot si el senyor té ganxo i personalitat. Les barbes també han tingut alts i baixos i s'han relacionat fins i tot amb tendències polítiques diverses i fins i tot divergents, segons l'època. Un noi amb pèl moixí en lloc d'una barba serrada sovint tampoc estava massa satisfet. Se suposava a nivell popular que els calbs eren més intel·ligents que els massa peluts, i que la pèrdua de pèl els venia de pensar i cavil·lar; també se'ls atribuïa una gran sensualitat, però jo crec que hi ha de tot i que, al capdavall, la genètica i l'atzar manen, fan i desfan. Yul Brinner va ser un calb de moda i atractiu, de masculina bellesa exòtica. Que n'estava de guapo, als germans Karamazoff, ballant rus i refusant la noia bruna que li vol donar tot per córrer darrera una barjaula rosseta de bon cor!!! A la peli dels deu manaments, aquella tan llarga amb les plagues d'Egipte i els efectes especials del pas del Mar Roig, totes les noies preferíem el faraó calb al profeta pelut, la veritat. Menys la faraona, quines coses.

Sobre perruques, de vegades quan un senyor calbeja es deixa entabanar i me li endinyen allò que abans es deia bisonyé i que encara no s'ha acabat de perfeccionar, perquè sempre es nota, vaja. En aquest parany cauen els artistes, sobre tot, no sé el perquè, molts cantants, però també gent normaleta. Un altre mètode és fer estranys pentinats deixant llargs els cabells de les temples i fent-los donar la volta al cap, cosa que quan fa vent i el laquejat és fluix mostra estranyes misèries grenyudes.

Les dones han utilitzat postissos segons modes i necessitats. En l'època meva de joventut, la dels crepats, es van desenvolupar unes trosses altíssimes, generalment amb trampa oculta. A Anna Karènina, gran novel·la en la qual, més enllà de les joies i tragèdies dels personatges, Tostoi es va complaure en descriure modes i dissenys de l'època, el pare de Kitty manifesta el seu rebuig als postissos vigents, diu, més o menys, que en lloc d'acaronar el cap de la filla acarones cabells d'una morta... La Jo d'Alcott sacrifica la seva bonica cabellera en favor de la família, perquè és una santa i una intel·lectual. Un càstig recurrent en èpoques difícils era pelar al zero les senyores. Avui s'ha desenvolupat amb èxit un mercat perruquer molt convenient, que minva els efectes visibles de les quimioteràpies, també hi ha qui, però, n'acaba tipa, i assumeix la pelada temporal amb una gran dignitat. Les perruques femenines, pel meu gust, semblen més reals que les masculines, potser perquè poden oferir una diversitat molt més gran i tapar clatells amb generositat, un punt feble del postís masculí.

En el meu temps juvenil de patilles i barbes progres, anar pelat era molt lleig, semblava de postguerra i misèria, la veritat, i un trauma juvenil dels xicots era quan a la mili, allò que es feia abans i que transformava, segons deien, els nois en homes, els pelaven d'entrada. Ara, pel que fa al jovent, hi ha una gran diversitat, pots anar pelat, pelut i amb rastes, crestes i coses estranyes. Malgrat que hi ha l'acceptació majoritària d'una estètica moderada, l'exotisme i la raresa ja no ens sobten i no ens espantem de gairebé res, cosa que està molt bé. També els bigotis primets i finets, avui en recessió, s'associaven a franquismes sociològics i autàrquics i de moment no s'han tornat a posar de moda tampoc els dels nostres avis, refistolats i amb les puntes en direcció ascendent, engomades com calia.

Temo que quan tothom s'hagi depilat es posi de moda ser pelut i la moda imposi sistemes de reg i adob per fer tornar a créixer l'herba allà on cal. Coses més estranyes passen, al món. A veure si a més de tapar forats de pírcings i esborrar tatuatges antics, les dècades futures també hauran d'inventar crecepelos integrals. De moment, depilem, depilem, que la civada menjarem, fins i tot hi ha estris pels pèls de les orelles, per exemple, i el tema, avui que m'he posat a investigar té més pàgines a internet que la grip nova o la crisi vella, ep. I ves, els polítics no en parlen mai, d'això... (S'avisa al respectable, si cerqueu pel google peludos o peludas trobareu un munt de picardies i adreces que poden ferir la vostra sensibilitat, no tempteu el destí, doncs podeu caure en pecat; el dimoni, ja se sap, és pelut, també. He de dir, sense fer judicis de valor, que en català surten coses més finetes, no sé si a causa de l'idiosincràcia pertinent o perquè encara no hem assolit la normalitat).