RECORDANT L'AHIR, ELS VELLS AGOSTS I LES FITXES PERFORADES

Fotografia de la fitxa perforada manllevada aquí.

El mes d'agost no m'ha agradat mai, quan treballava de mestra ja estava tipa de fer vacances a mitjans d'agost, la veritat. Durant uns anys, a més, la ciutat era absolutament buida, els antics banys de la Barceloneta feien pena i les platges no s'havien recuperat. A finals dels setanta i primers vuitanta feia por anar segons on, recordo un dia que la meva filla i jo érem pràcticament soles a una placeta amb tobogan i gronxadors que hi ha al carrer de Lleida, de les primeres a les quals recordo jo mateixa haver anat de petita, quan van començar a instal·lar aquests estris per a infants als parcs de la ciutat.

Però quan treballava a la Harry Walker em va començar a agradar més aquesta època de l'any, pel fet que aleshores no tenia ni el mes sencer de vacances, era joveneta i començava a sortir de viatge amb gent de la meva edat. Al despatx hi havia qui feia les vacances al juliol, una gran majoria que les feia a l'agost i un petit grup de persones que triava el setembre. Quedar-se per l'agost treballant tenia l'avantatge que hi havia poca feina però també era una mica avorrit. En una ocasió dues companyes i amigues, aleshores totes érem jovenetes i teníem si fa no fa setze, disset anys, es van quedar durant el mes d'agost treballant, soles en una cabina on perforàvem fitxes d'aquelles de cartolina, una feina avorridíssima, i quan vam tornar de vacances ens van obsequiar amb una cançó de broma amb la música de Que c'est triste Venise, de la qual encara en recordo alguna estrofa:

Que tristeza sin fin/ recordar el ayer/ cuando estábamos solas/ sin nada que hacer/ albaranes por aquí/ albaranes por allá/ y cuando los mirábamos/ hablábamos más...

L'empresa havia passat feia algun temps d'uns locals una mica foscos però entranyables del carrer de Rosselló a un edifici modern i lluminós d'Infanta Carlota, avui Josep Tarradellas. Aquella zona semblava aleshores el súmmum de la Barcelona nova i emprenedora, deien que el centre de la ciutat es desplaçaria cap allà i tenir un pis a l'avinguda aquella semblava un èxit social de categoria. Fins i tot a Quan la ràdio parlava de Franco, de Benet i Jornet, una parella que deixa el vell pis i s'acomiada dels veïns els diu que van a viure a Infanta Carlota. A més, hi van fer pisos d'aquests de la Caixa, que es donaven a bon preu de lloguer a enxufats, coneguts i saludats. I és que, com diu en una novel·la Ruth Rendell, una moneda a les mans d'un ric val mil vegades més que a la mà d'un pobre. A prop d'aquell despatx hi devia viure el recordat Cassen, l'havíem vist en alguna ocasió, quan anava a comprar el diari i la venedora li deia, respectuosament, senyor Sendra. Per cert, l'entorn era ple a vessar de bars d'alterne, però l'alterne de categoria mai no ha inquietat ningú, tot i que durant una època, en la qual entràvem a treballar a les set del matí, alguna companya havia rebut propostes de senyors benestants i trajats, en efervescència eròtica i decadent, que sortien de matinada de les seves trobades més o menys clandestines.

M'agradava veure els carrers des de la terrassa del despatx, quan el cap no hi era ens hi retratàvem i també al despatx del manaia, fent veure que érem executives. En aquell edifici vaig començar a patir aquesta plaga bíblica de l'aire condicionat, una gran innovació, ens van dir, cosa que feia que cada estiu m'encostipès. D'aquells anys també en recordo alguna tempesta, d'aquestes freqüents al tombar la Mare de Déu d'agost, que esclataven de forma sobtada i després deixaven la ciutat amb olor de terra humida. Avui ja no existeix l'empresa, que semblava immortal i fins i tot han fet figa caixes i bancs, qui ho havia de dir. 

A l'edifici hi ha una mútua mèdica, hi vaig anar fa poc per motius familiars i em va emocionar una mica comprovar com s'havia esvaït l'olor a paper i maquinària que feia l'entrada, on hi tenien taulell per vendre peces i aparells dels que es fabricaven i distribuïen. Quan anava a estudiar als  vespres, a la Normal, feia el trajecte a peu, cap a Sants, passava per casetes i barraques i per un Parc de les Infantes feréstec i molt més gran i atapeït d'arbres que no pas ara. També caminava per la muntanyeta que havia deixat l'enderrocament de l'antic Camp del Barça, encara no havien fet els pisos actuals. Per la zona hi ha, entre d'altres arbres resistents, un pi molt bonic que ha estat respectat i que podria explicar moltes més històries que no pas jo.

Ara sembla una vulgaritat però a mi m'agradava que els cantants estrangers fessin versions de les seves cançons en diferents llengües, entre les quals en castellà, cosa habitual en aquella època, i el mateix Aznavour, encara avui incombustible, ho va fer també, tot i que sonava per les nostres ràdios la inevitable i molt bona versió del gran Josep Guardiola. La majoria de joves sabíem, per causa escolar, quatre cosetes de francès,  saber anglès era ja ser algú molt avançat i yeyé. L'altre dia, per la ràdio, una locutora, parlant de Carcassona, va dir que l'havia projectada Vaiolet-le-duc, i és que avui tot sembla que hagi de ser en anglès i que tots hem de xampurrejar anglès, ni que sigui anglès macarrònic, el llatí de la nostra religió de modernitat inevitable i globalitzada. Algun dia també el nostre present serà passat i algú el recordarà amb nostàlgia i tendresa, pensant que potser no estava tan malament, així és la vida.

Estius del passat i estius del present

L'estiu és una mica com aquests pallassos aparentment alegres, però que conserven en l'interior de la seva ànima de comediants una perillosa melangia decadent. Amb els anys, els estius se'ns van omplint de músiques diverses, cançons de tota mena, romàntiques i patxangueres, les cançons de l'estiu, dels nostres estius, que formen part de l'imaginari col·lectiu de les diferents generacions. Una cançó sobre la platja que em produïa una profunda tristesa era aquella de Marie Laforet, cantant i actriu que continua en actiu, encara que no ha arribat a tenir la fama que es preveia i que recordo en aquell A pleno sol emblemàtic, amb Ronet i Delon, de fa, ai, tants anys, on tots tres estaven guapos i joves. Laforet, la noia dels ulls daurats, va tornar anys després a la tele i gairebé no es recordava d'aquella romàntica cançó que aquí havia estat tant famosa i escoltada, per cert.

He estat uns dies a mar, amb el resultat d'una mala experiència, doncs una persona estimada va haver de ser treta de les ones, sovint traïdores, i hospitalitzada, encara que la cosa, afortunadament, ha quedat en un ensurt, gràcies a la rapidesa, eficàcia i eficiència de la gent de la Creu Roja de Llafranc i de l'hospital de Palamós. Quan expliques aquesta mena de coses resulta que la majoria de coneguts han passat per tràngols semblants en algun moment, encara que en la majoria de casos no hagi fet falta cap mena d'hospitalització. Jo mateixa, de joveneta, amb una amiga, vam haver de ser ajudades per un senyor a Castelldefels, doncs ens semblava que ens ofegàvem i potser ens hauríem ofegat. La família de la meva amiga, amb qui havia anat a mar, convidada, en gogomòbil ni tan sols no se'n va assabentar, ja que no els vam dir res i eren en un altre cantó de la platja. La vida, la seguretat, pengen d'un fil molt feble, qualsevol estranya casualitat, petita imprudència o accident inesperat poden immergir-nos en la tragèdia. També la casualitat i, potser, la genètica, i la sort, fan que algú com aquest senyor anglès de 113 anys , supervivent de la Primera Guerra Mundial, arribi a tan vell i puguin conèixer fins i tot els rebesnéts abans de morir. Un senyor que, per cert, manifestava que devia la seva sort vital a les dones, el whisky i el tabac, ja és estrany que no li hagin censurat tan políticament incorrectes afirmacions... Mentre que de la mort no se n'escapa ningú, aquestes velleses forneixen la nostra esperança en una possible longevitat assolible i digna, somniar costa poc.

A l'estiu sorgeixen com bolets els festivals musicals de prestigi, cars i celebrats en bells indrets enjardinats diversos, en els quals actuen personatges que han esdevingut ja una mica mòmies i patums, amb veus que l'edat, poc o molt, ha malmès, però que desvetllen una gran expectació, pel que sembla. Els grans festivals estiuencs compten, en general, amb poques actuacions de joventut, pel que he pogut observar. S'inverteix sobre segur, sobre la nostàlgia i la devoció envers aquests cantants ja madurets, pels quals, ai, també han passat els anys. Malauradament, avui tampoc no hi ha massa canals per tal que els nous cantants es donin a conèixer i es promocionin, més enllà d'internet, és clar.

De retorn a casa, em trobo ja en plena festa major del barri i el concert inaugural va a càrrec dels Kumbes del Mambo, grup que m'agradaria molt més si no portés, com tants altres, aquests amplificadors que em resulten una tortura i que no deixen ni tan sols apreciar si canten bé o no. M'emocionen, però, recuperant, a la seva manera, aquella cançó d'en Quico Pi de la Serra, avui poc coneguda: fa pujada o fa bajada, ja no recordo el que fa, em saluda una noieta perquè canto en català, m'he dit tinc quatre pessetes, que és el que val un cafè, ara que les tinc les gasto i així ja no les tindré... Ai, quan els cafès valien quatre pessetes, que en fa d'anys, els kumbes del mambo ni tan sols no havien nascut. Amb una bona amiga anem a fer el volt pels carrers del Poble-sec per constatar que gairebé a tots els escenaris la música és excessiva, mal generalitzat, crònic i gairebé irreversible. Fins i tot fa poc, en una església on vaig entrar, tenien el volum dels cants a tota pastilla.

Sembla que la cosa no destorba ningú més que nosaltres, doncs els carrers són plens de gent movent l'esquelet, atapeint les terrasses i aplaudint a cor què vols. La meva amiga m'explica la història de la llarga malaltia del seu marit, tretze anys de patiment i hospitalitzacions, ara ja fa temps que és mort. La seva cançó, amb la qual es van conèixer i enamorar, era Sapore di Sale, una altra cançó amb mar i platja i sensualitat estiuenca a dolls, un clàssic. Cerco per l'inevitable youtube i m'ensopego amb la versió original i amb una actuació més recent de Gino Paoli, ja vellet, un Paoli, adient, doncs, per a festivals estiuencs de prestigi. El programa de la RAI, amb tot de noietes bufones i nois ben plantats corejant i aplaudint aquesta història de besades amb gust de sal, és acolorit i xaró, com cal i toca. Jo no tinc massa bon record d'aquesta cançó ja que va coincidir amb una època de la meva vida en la qual algunes amiguetes van agafar nòvio i jo encara no em tenia, les primeres colles s'havien desfet amb els aparellaments convencionals i em sentia sola, amb aquesta solitud profunda, suïcida i dramàtica de l'adolescència. Coses de l'edat.

Avui gairebé ja no podem escoltar cançó francesa ni italiana per ràdio o televisió, si no és en espais molt especialitzats i de tant en tant. Anys enrere, en els programes de la tele que feien a Miramar portaven també vells cantants europeus, que la gent de l'edat dels meus pares recordava, i que provocaven comentaris recurrents sobre el pas del temps i la pèrdua de la bellesa, la veu o l'agilitat balladora. Recordo haver vist Josephine Baker o Charles Trenet, que va viure molts anys i que també va tenir un gran èxit amb una altra cançó de tema marítim, La mer, no es podia dir altrament, és clar. Aquí, en el meu temps, vam ballar molt més la versió orquestral del tema, gràcies a aquells discos aleshores tan famosos i escoltats de Ray Conniff, versionador omniscient, que no pas la de Trenet a qui, de joves, veiem ja tronat. Amb els anys les coses carques i tronades esdevenen clàssiques i entranyables i les modernes, tronades. Les persones també passem de joves i modernes a madures, a tronades, i, finalment, a clàssiques, quan ja les nostres batalletes desvetllen la curiositat del jovent perquè sonen a pel·lícula o, fins i tot, a cançó nostàlgica dels estius passats.

Postals estiuenques (IV)

En els meus temps d’estudiant de magisteri era obligatori fer un curs de lleure que anava a càrrec de la inefable secció femenina. Per enllestir el tema vaig fer-lo massa aviat, perquè més endavant van donar més possibilitats de lloc i horari, però el cas és que vaig optar per realitzar-lo durant el mes de juliol, a la universitat laboral de Saragossa. El mes de juliol era, de fet, el meu únic més de vacances, així que em vaig quedar sense cap més possibilitat de festa, aquell any, el 1967.

No coneixia Saragossa aleshores, però era una ciutat de la qual tenia moltes referències perquè al Poble-sec hi havia molta immigració aragonesa, que anava durant els estius als seus pobles i que sovint passava per Saragossa a veure la Pilarica. Presumir d’haver estat al Pilar i d’haver anat a menjar tapes al Tubo era freqüent entre les companyes d’escola afavorides amb la possibilitat d’un estiu al poble d’origen, i ens feia una certa enveja, la veritat, a totes aquelles que no havíem passat de Girona. Com molts espais urbans, la ciutat comptava amb un alt grau de mitificació, a causa de l’èxit de la història del setges francesos i d’Agustina de Aragón, que es deia, precisament, Zaragoza de cognom i que era catalana, de Reus, zona d’on, per cert, provenen encara molts polítics actuals, a més de ser el bressol del general Prim. Crec que caldria estudiar afons el pes social del Baix Camp en la història universal. El cromo de l’esdeveniment heroïc protagonitzat per Agustina d’Aragó era per a mi, sobretot, el de la pel·lícula, on una arrauxada Aurora Bautista es posava darrera el canó i escabetxava els invasors gavatxos amb un alt voltatge heroic mentre Palafox-Fernando Rey posava a caldo també els agosarats soldats de Napoleó, mentre el poble resistia defensant aquell honor antic, del qual ja no en queden ni les engrunes.

A la laboral hi havia noies de Navarra i de tot Aragó, a més de les catalanes. Jo em pensava poder fer turisme per la ciutat, però en vam poder fer molt poc. Si no eres major d’edat, encara que et faltessin mesos per a la fita, havies de lliurar una autorització escrita del teu pare, per poder sortir el diumenge, però això no era el pitjor. Com que el transport públic des de la universitat no era excessiu i com que, a més, calia retornar a la residència molt aviat, el turisme va quedar reduït a un parell de passeigs, en els quals encara vam tenir temps de conèixer uns xicots catalans que feien el soldat a la ciutat. La imatge dels soldats, a la recerca de coneixences femenines era habitual, en aquells anys.

Vam fer, això sí, alguna excursió, una d’elles a San Juan de la Peña, lloc que em va impressionar molt. De fet, tot plegat era com tastar una mica aquelles històries novel·lades sobre internats femenins, amb elements de mili convencional. Les activitats eren diverses, una d’elles consistia en fer murals reeixits amb frases lapidàries de José Antonio. El menjar era una mica ranxero i, a més, intentaven que no parléssim, al menjador, cosa difícil, ja que totes érem una mica massa grandetes per obeïr de forma incondicional les consignes dels comandaments. Al grup de noies catalanes, de les que estudiaven de dia, hi havia ja unes quantes rebels descarades, que quan s’hissava la bandera i s’intentava que el personal cantés el cara al sol, cantaven bestieses o se’n reien obertament, provocant disgustos a les caps, encara que aquestes tampoc no gosaven ja, en aquells anys, prendre mides massa dràstiques.

El mateix passava a les misses i actes religiosos obligatoris, ja que ens feien cantar, entre d'altres, aquell salm on hi surt el dimoni meridià, cosa que feia riure molt tohom. Quan ets jove, tot fa riure. Les noies no catalanes, navarres i aragoneses, en aquella època, estaven, com les del país, enamoradetes d’en Serrat i cantaven en català cançons del cantant, i ens preguntaven sovint com s’havien de pronunciar les paraules d’amor, cosa que em feia pensar en una hispània agermanada i respectuosa, miratge que mai no va acabar de quallar del tot, certament. A l’any següent va passar tot allò de l’eurovisió i les coses es van començar a ombrejar altra vegada.

Compartíem habitació unes quantes noies. Una de les del meu curs ens va confessar, de forma confidencial, una nit de tertúlia, que a casa seva eren carlins i que anaven a reunions clandestines sobre el tema, cosa que ens va sorprendre i encuriosir. Una altra que semblava normal, a la nit es llevava i parlava sola davant de la finestra. Hi havia un bar on, afortunadament, apariaven uns entrepans boníssims a bon preu. La veritat és que de tot plegat fa ja més de quaranta anys i en tinc un record molt difús, emboirat. Un dia un pagès ens va deixar pujar al seu carro i vam anar tota una colla fins a un poblet proper, cantant a cor què vols; conservo una fotografia borrosa, en blanc i negre, d’un grup de noies dalt d’aquell carro, uniformades amb brusa blanca, i no m’hi reconec i em costa de reconèixer la resta. Eren anys d’optimisme i tot semblava, aleshores, que milloraria. Es cantava en català, basc i gallec, sorgien iniciatives culturals intenses, el règim semblava declinar a poc a poc, fins i tot la secció femenina intentava, en debades, modernitzar el seu estil, tan particular.

Teníem, a la residència, molts problemes d’aigua. Les instal·lacions eren modernes, però amb mancances importants d’infraestructura, com sol passar, malauradament, encara, al nostre país, ja que costa sempre més el farciment que el gall. Hi havia una gran piscina coberta, molt maca, però sense aigua, plena de brutícia, impracticable. De vegades, mentre et dutxaves, et quedaves ensabonada i t’havies d’eixugar com podies. Tot plegat provocava protestes de les més agosarades entre les quals, ho admeto, no hi era jo, que sempre he militat en files més conformistes i tranquil·les. Les noies dels estudis barcelonins de dia em semblaven, en general, força pijas, molt diferents de la petita colla d’estudiants noctàmbules que compartíem colleta. Les persones d’origen humil que vam accedir a aquells primers estudis nocturns formàvem part d’una fauna específica que no s’acabava de trobar bé enlloc, ni entre els estudiants típics, més benestants, ni entre els treballadors sense aspiracions culturals excessives, (afegiria, encara: ni entre els castellans, ni entre els catalans, tampoc, perquè el català-cultureta anava lligat a un cert elitisme seriós i el castellà popular a una folklorització patriòtica de molts aspectes de la vida quotidiana). Malgrat tot, tinc la percepció que m’ho vaig passar força bé, a Saragossa i, en tornar a Barcelona, una nostàlgia subtil va amarar el meu agost ensopit, de treballadora administrativa.

La Basílica del Pilar sempre m’ha impressionat, per fora i per dins, feixuga, amb massa simbologia patriòtica per assumir. Sempre que hi he estat m’ha semblat veure pel pont de pedra aquell carro de la cançó popular, mentre l’Ebre resta en silenci, un carro que arriba des d’un poble amb un nom tan poètic com Sierra de Luna, carregat de blat de les Cinco Villas . La darrera vegada que vaig ser a la ciutat, fa un parell d’hiverns, feia un fred que pelava i davant del Pilar hi havia un pessebre molt bonic. Tot Aragó és un món poc conegut, divers, ple de paisatges amarats d’una llum molt especial. Quin retrat més precís el de Machado, quan diu allò de: oh, mole del Moncayo blanca y rosa, allá en el cielo de Aragón tan bella... Aragó va patir molt durant la guerra, amb el front a casa seva, variant sovint de posició i provocant tota mena de disbarats. La nostra guerra, hi penso sovint, no va ser una, sinó moltes, totes dolentes i cruels i no m'estranya que encara cuegi i que no siguem tampoc, encara, capaços d'oblidar del tot les seves llargues conseqüències.

Una de les poques coses que m’agradaven, dels ensenyaments de la sección femenina, eren les cançons regionals, diverses, coloristes. Allà, a Saragossa, cantàvem moltes jotes aragoneses, a mi sempre em va agradar molt allò de quisiera volverme hiedra y subir por las paredes... Una que ens agradava força, també, l'entonava una companya de curs catalana, amb pares aragonesos, adient a etapes romàntiques de la joventut lligades a amors platònics:

Soñé que el fuego se helaba, soñé que la nieve ardía,
Y por soñar imposibles soñé que tú me querías...

Voltant per la xarxa, a la recerca d’informacions sobre el meu barri, em vaig ensopegar fa temps amb el magnífic grup la Ronda de Boltaña, que té una cançó meravellosa sobre un exiliat que ha de fugir al final de la guerra, després d’haver lluitat a la bossa de Bielsa, i també una altra amb la bellíssima història d’un avi aragonés vidu, que viu al Poble-sec i el nét del qual retorna a l’Aragó. Aquesta mena d’inquietud per retornar és força freqüent, algú marxa del seu indret familiar per necessitat, arrela a un altre lloc i, més endavant, els seus fills i néts cerquen els suposats orígens, a la recerca de les antigues arrels. Les arrels són, sovint, tramposes, imprecises, però formen part dels mites humans per excel·lència, del miratge d’un, sempre fals, paradís perdut. Creiem que tenim un lloc el món, però el lloc, la llar, resulta sempre un concepte eteri i manipulable, que de vegades et priva, fins i tot, de viure en plenitud allà on et trobes i amb la gent diversa que t’envolta. Els immigrants aragonesos de Catalunya han acostumat a mantenir algunes o moltes arrels, perquè la proximitat geogràfica els permet retornar als seus pobles amb freqüència, encara més ara, que les carreteres han millorat molt. El mite de l'etern retorn és un dels que ha fet vessar mes tinta.

Mi viejo Pueblo Seco, -donde viví, moriré...-,

sin perder lo que era me hizo barcelonés.

Y ahora, uno de mis nietos va a cursos de aragonés,

anda soplando gaitas... y pretende volver.

Quiere hacerme de la Chunta,-...¡si soy de la C.N.T.!-;

me trae las "Fuellas", el "Rolde", y "El Cruzado aragonés".

¡La de vueltas que da el mundo! ¡Si ella lo pudiera ver!...

El camino que unos hacen, otros lo han de deshacer...

(Fragment de 'Mermelada de Moras', lletra i música de Manuel Domínguez, del grup 'La Ronda de Boltaña')

L’Aragó mític va lligat, també, de forma inevitable, a Goya, un pintor encara misteriós, immers en una època difícil, dramàtica, convulsa. Pintor de l’alegria vital i dels malsons, de les berenades i de les crueltats més bèsties que provoca la guerra, hi ha un gravat on evoca la figura d’Agustina, al costat del seu canó. El més profundament hispànic, al meu entendre, dels pintors peninsulars va haver de morir, ves quines coses, a l’exili. A més del nom del pintor, Goya va lligat a la marca d’aquells llapis pastel amb els quals pintàvem a escola els mapes autàrquics, amb fronteres que, amb el temps, han variat, també. Una cançó de la Trinca amb lletra, crec que de Jaume Picas feia: ...que la terra no es partida com un mapa mal pintat i que això és una mentida de molt mala voluntat... Però sempre hi ha un gran interès en pintar malament els mapes i en dibuixar-hi ratlletes frontereres, més o menys convencionals. Per això es van inventar els mapes polítics.