Aquests dies alguns diaris han fet referència al tancament d'una fleca centenària, de Sarrià. Aquesta notícia m'ha portat molts records, el meu pare va treballar allà tota la vida, fins a la jubilació, als seixanta-cinc anys, a principis dels noranta. Va treballar amb els tres amos que s'han referenciat als escrits sobre el tema, el millor, el més humà, bona persona i generós, va ser el tercer, Aranda, ja traspassat. Un seu fill és qui ha hagut de tancar l'establiment.
El meu pare era mestre de pala i estava catorze hores dret. Avui hi ha treballs que es considerarien explotació però eren anys difícils i tenir una feina ja era un gran què, fos la que fos. A més a més, el meu pare feia unes hores per les tardes a un despatx. Per més que li vam insistir en què es jubilés abans no ho va voler.
El meu pare treballava doble el cap de setmana, el diumenge tan sols tenia ganes de dormir, anàvem a missa, a fer un volt per Montjuïc i poca cosa més. A l'estiu, durant anys, tenia tot just quinze dies de vacances. Vull remarcar que a partir del senyor Aranda tot va ser molt millor, fins aleshores per Nadal no li regalaven ni una barra de torró i Aranda ja va fer un lot per als treballadors.
El meu pare va anar a treballar a aquell forn perquè unes tietes eren minyones en una 'casa bona' del barri i van saber que buscaven un noiet. L'explotació del servei domèstic seria tota una altra història. Durant anys el pare dormia a terra, al mateix forn, és veu que més d'una vegada havia vist rates. Parlo dels temps difícils, de la primera postguerra. La meva mare tenia molta feina a casa, s'havia quedat sense mare de petita i durant anys va tenir cura del meu avi i d'una tia-àvia.
De la duresa de la vida dels meus pares n'he estat conscient amb el pas del temps. Ara que jo no estic bé em sap greu no haver tingut més paciència amb la mare quan ella va tenir molts problemes de salut. El meu pare va morir abans, a casa, la meva mare en va poder tenir cura. A ella li van anar venint una cosa rere l'altra.
No vull ni pensar el que va representar la guerra civil per tots dos. El meu pare, incapaç de matar una mosca, és va veure immergit en la violència i si no volia parlar de la guerra no era per por ni per ressentiment, era perquè l'horroritzava pensar com s'havia arribat a tot allò. Tot el que fes preveure algun tipus de violència i la 'política', en general, l'anguniejava. La meva mare, més joveneta, va patir els bombardeigs parcelonins i la gana de després. Tinc fotografies de quan festejaven i es veuen, tots dos, mal alimentats, malgrat la seva joventut. El seu lema de vida va ser la bondat, estar tranquils, treballar, no fer mal a ningú, no ficar-se en embolics, ajudar tothom...
De vegades, si per casualitat passava per Sarrià, entrava al forn i m'hi comprava alguna cosa. Em sap greu que hagi tancat, ja és important que hagi arribat a cent vint anys. El meu pare, tot s'ha dir, gaudia de la vida quan podia. Durant anys, des de petit, va ser força sord i això també li va marcar el caràcter. Quan es va poder operar i va recuperar oïda va canviar. Fins i tot en alguna ocasió li havia sentit a dir, en algun d'aquells moments familiars alegres, amb nosaltres de petits o, després, amb els nets 'que feliços som'. La meva mare va quedar molt marcada per la mort de la seva, sempre semblava una mica trista.
De jove em queixava, com tants altres, de la família. Coses de l'edat. Ara he de reconèixer que, malgrat les mancances, vaig tenir sort. Quan, tot just adolescent, vaig començar a treballar, tot va anar millorant, sens excessos. El tancament del forn de Sarrià m'ha portat molts records.
